M'allotjava a cal Pijoan, on tots formaven una gran família i tractaven el «maestro gordo que ha venido» —com deia el Lluís, el jardiner del col·legi—, amb afecte i delicadesa. Allí hi havia la nena petita de la casa, l’Anna, que em va facilitar la relació amb els qui, amb el temps, serien els meus companys i amics: primer els veïns, el Joan Prat i el Ramon Bessa, després la resta de La Lluerna i el personal del Sarment.
Als pocs dies de la meva arribada al poble, em conviden a acompanyar-los a un ple a l'Ajuntament- S’hi tractava, entre altres temes, de la celebració de la Diada. Els hi vaig acompanyar encantat: realment no m'assabentava de res, però entre tot hi havia tres paraules que es repetien i m'intrigaven: «canalla, coca i vi». Jo pensava: a qui li estan dient contínuament «canalla»?, i no hi havia manera de lligar la «coca» amb el vi. És clar, tractant-se d'una festa, vaig arribar a intuir què volia dir «vi», però no veia com lligava amb la «coca» i la «canalla».
A la sortida es van interessar sobre si m'havia assabentat d'alguna cosa. Per no reconèixer la meva pèrdua total, els vaig dir que una mica sí, i alhora els vaig demanar que m'aclarissin les tres paraules. Llavors, en saber que la canalla eren els nens i la coca una espècie de pa de pessic, ja vaig entendre el lligam entre les tres paraules.
Ja he explicat altres vegades que, en aquells temps, als mestres ens enviaven a altres llocs: en la política del moment hi havia una obsessió per la dispersió dels professors per a evitar el desenvolupament de les cultures pròpies. Davant d’aquesta evidència, a mi, un dels llocs que m'atreien era Catalunya, i aquesta afinitat passava per la meva total integració en la seva cultura, que al seu torn, havia de significar el domini de la seva llengua, eix central de qualsevol poble.
Conto l'anècdota del ple per a evidenciar que així, paraula a paraula, vaig anar assimilant el seu vocabulari, els seus girs, fins que arriba el moment que el conjunt de paraules que coneixes, el coneixement de frases fetes, et permet introduir en la teva parla alguna frase, fer algunes preguntes i expressar alguna idea, encara que s’hi colés algun terme en castellà. A poc a poc, l’ús de la llengua es fa més present i la teva seguretat et permet introduir més ràpidament noves veus i expressions, fins que arriba l'ocasió que ets capaç de mantenir una conversa. En el meu cas va ser a l'escola, preparant una excursió per als alumnes; després d'acabar em vaig sentir certament satisfet. D'aquesta manera la meva integració va ser, cada dia, més completa i em va permetre formar part del grup de persones que s'aglutinaven al voltant de La Lluerna i el Sarment, i sentir-me partícip de la vida que es desenvolupava al poble.
Jo, que arribava de Múrcia, culturalment i políticament ancorada en temps pretèrits, d'una escola on, com contava Jordi Planes no fa gaire, encara se celebrava el mes de María, de les flors, on l'única realitat que es coneixia era Espanya, on ningú no parlava de l'entorn, no existia ni el carrer, ni la localitat, ni la comarca ni la comunitat. On allò que és propi no té valor i tan sols importa allò que ve de Madrid o de fora. I em trobo en una escola que en el seu programa d'intencions es declara laica i catalana, on es comença a estudiar des de la realitat immediata del nen, on els mestres s'agrupen i associen per a fer nous projectes que propiciïn una escola més progressista i crítica, totalment integrada en la vida de la localitat.
Davant els meus ulls van esclatar tot un conjunt d'idees noves, d'inquietuds al·lucinants, d'ensenyaments innovadors, de grans oportunitats i perspectives, de cultura popular, que em fan descobrir la importància de desenvolupar allò que és propi, de valorar el que tenim, i que, per comprendre el que és aliè, primer has de dominar el que t'és quotidià i, per a aconseguir-ho, l'escola n’és part fonamental, totalment integrada en la societat i impulsora de tots aquells valors que donen forma a la nostra manera d'ésser i que ens fan ser reconeguts com a poble davant dels altres.
Així, entre cerveses a la Fassina, copes a cal Boter, enquadernació del Sarment, teatre amb La Lluerna, Traginers, Carnaval, Festa Major, Festivals d’Estiu, Sant Jordi, els Reis, etc., cada dia que passava creixia la meva expectació, la meva integració al poble era més gran i passava per un balsarenyenc més. La meva vida es va omplir d'il·lusions, de raons, de riqueses, com mai abans ho havia estat. De tal manera que, encara que només fossin tres anys, em van marcar en tot el que he estat després.
Ara torno i compto les hores i minuts que em falten per a trobar-me amb tots, amics, alumnes, veïns... i ho faig amb la mateixa il·lusió i ganes que ho vaig fer aquell 26 d'agost de 1979, per tal que, com deia l'estiu del 82, quan em vaig acomiadar:
«M’agradaria que d’aquí a uns anys, quan torni un dia,
tant de bo escolti parlar els catalans (nascuts aquí o allà, tant se val) i em
pugui expressar en aquesta llengua, meravellosa com totes les llengües que
donen vida a un poble.»
Alfons Robles Motos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.