L'Alfonso i la Rosario

OPINIÓ

Fa uns dies que hem rebut la trista i corprenedora notícia de la mort de Rosario, muller del nostre antic amic Alfonso Robles.

La Rosario no arribava als seixanta quan ha deixat l’Alfons pensant que li manca tot. El seu fill Adrián serà, amb paraules del seu pare, el motiu de vida i felicitat que restarà en ell.

Volem que arribi al sentiment de l’Alfons el nostre condol i tota la solidaritat amb la seva pèrdua. Voldríem, malgrat la distancia, fer-li una mica de companyia.

I voldríem també explicar-vos una mica qui va ser per al nostre poble, i per què una colla de nosaltres guardem el seu record en un calaixet molt endins del cor.

Perquè junts amb l’Alfons vam viure una bonica amistat, vam aprendre a treballar, a compartir il·lusions, a viatjar, i a créixer junts, una temporada de les nostres vides.

Ell, l’any 1979, va arribar a Balsareny del seu poble d’Almeria, Topares, per fer de mestre. La nostra escola era bilingüe des del 75-76 i el curs 81-82 va passar a fer tot l’ensenyament en català.

L’Alfons en poc temps va aprendre la nostra llengua i amb el seu accent andalús de seguida es va guanyar l’afecte de la gent.

Vivíem la nostra joventut, érem en plena activitat, interessats per tot, vivint uns anys que crèiem decisius per a canviar el món.

Mirant enrere, quantes coses resten si fa no fa com llavors, si no pitjor! Tan catalanista com vam fer tornar l’Alfons, i ara ja ho pot veure: tornen a qüestionar la nostra llengua a l’escola! Nosaltres teníem perspectives de feina, i els nostres fills, feina tindran a trobar-ne!

Però llavors això no ens preocupava gaire. Teníem la felicitat inconscient de la poca edat, i unes mega-ganes de riure, com dirien ara.  

L’Alfons no va tardar gens a fer-se amb tothom i a guanyar l’estimació de la gent, i es va mostrar tan amical, afectiu i obert que era difícil no sentir simpatia per ell. Era franc, directe, sincer, molt proper.       

Parlàvem de política, de cultura, d’amistat. I nosaltres, més reservats, potser també vam aprendre amb ell a ser més expressius.

En aquells dies, amb finalitats més o menys altruistes, per passar-ho bé i aportar activitats al poble, muntàvem els “Festivals d’estiu”. Quan juliol feia cap, començaven trifulgues de posar escenari, llogar estris, cercar pel·lícules, muntar obres de teatre... Tant ens feia muntar el bar i vendre coca-cola com posar i treure centenars de cadires de la plaça. I allí hi havia l’Alfons.

En aquells anys, suplíem mancances de les administracions amb entitats culturals com el Cercle Cultural o la Lluerna, i hi dedicàvem esforç i temps i així també apreníem a ser responsables. Tots recordem tenir la sensació agradable i tranquil·la d’haver acabat bé la feina gaudint de l’airet fresc, aquells vespres d’estiu, amb l’Alfons entre nosaltres.

I al cap d’un temps, l’Alfons ens porta una noia que li havia robat el cor allà a les Andalusies. La Rosario va entrar a la seva vida com una ànima bessona per a l’Alfons. I se’l va emportar amb ella, com havia de ser, per a fer el seu camí i una família, no sense abans deixar-nos, ella també, una empremta tendra i amistosa.

Aquells de nosaltres que hi vam anar, no oblidarem mai, Alfons, la lliçó d’hospitalitat, bondat, i joia que vam sentir en el vostre casament a Almeria. Ens vau fer viure un dels episodis més alegres, compartits i esbojarrats de la nostra joventut.

La teva muller, Alfonso, amb el seu divertit sentit de l’humor, la seva bondat i la seva manera de fer tan especial, no només et captivava a tu. Has tingut una companya admirable, i entenem la teva buidor. Esperem que poc a poc omplis la vida de petites coses que et facin sentir tan sols una mica més bé.

I per totes aquestes meravelloses sensacions que tu i ella ens vau deixar, rep el nostre record, estima i una abraçada immensa.

Trini Riu Vendrell, Dèlia Ortega, Joan Maria Serra, Ramona Torrebadella, Anna Obradors, Dolors Bonals, Ramon Carreté