BALSARENY EDUCA
Fa uns
mesos algú ens va demanar si podíem escriure sobre els hàbits en el reciclatge
i, especialment, sobre aquelles bosses de deixalles que queden damunt o a terra
dels contenidors.
És cert que, de vegades, quan anem a portar les deixalles als contenidors pertinents, a la part de damunt ens trobem algunes bosses que haurien d’estar dintre. I també, altres cops, a terra, al costat dels dipòsits, hi ha objectes de rebuig que haurien d’anar a la deixalleria, com cadires, matalassos, mobles vells o roba. Alguna vegada, perquè un contenidor és ple i no hi cap res més; però sovint no és aquest el motiu.
Si quantifiquéssim les deixalles que tirem dins els contenidors i les que queden fora prendríem consciència que la immensa majoria dels qui reciclem obrim els contenidors amb les targetes i introduïm adequadament les bosses dintre. Qui sap si més del noranta-nou per cent de les vegades. Des d’aquest punt de vista podem dir que són excepcionals els casos en què no ens ajustem al criteri establert. I entre els pocs casos en què no ens hi ajustem, potser algun tindria una explicació raonable, com per exemple, que havíem de deixar bosses a diversos contenidors i, molt a pesar nostre, ens n’hem descuidat una damunt d’un contenidor. Un error que pot tenir qualsevol i és bo d’aprendre a tolerar-lo. I ben segur que encara hi poden haver alguns altres motius o justificants que trobaríem també acceptables.
Al marge d’aquests casos, és educatiu que fomentem una autocrítica que ajudi a anar reduint el petit percentatge de bosses mal deixades, mirant d’entendre els motius i els efectes que poden generar.
Un dels efectes més visibles és l’estètic. Per a moltíssima gent no és agradable contemplar bosses plenes de deixalles pel carrer, i menys si no són pròpies. Això no vol dir que tothom ho trobi de mal gust. Hi ha gent a qui li pot ser indiferent i no ha pres consciència que per a altres és desagradable. No tothom ha incorporat amb èxit uns hàbits mínims de neteja; així com, a l’altre extrem, hi ha qui frega sobre net.
També vinculat indirectament a l’estètica, hi ha una qüestió gairebé genètica: els humans estem fets perquè segons quina brutícia ens faci fàstic. Ens repugna tocar defecacions, per exemple. Hi ha olors que ens disgusten. Entre altres, és un mecanisme innat que ens preserva de malalties i infeccions. També, en aquest sentit, hi ha qui té la sensibilitat més activada i n’hi ha que els costa menys estar en contacte amb matèries desagradables i males olors. Però, per empatia, poden entendre que si a ells no els fa res, a altra gent, sí. I a més, en el cas de les deixalles damunt dels contenidors, afegeix una feina extra i desagradable als qui passen a recollir-les.
Deixar les bosses allà on no toca pot tenir el sentit, no només de descurança, sinó també de trencar una norma, de transgredir una obligació. Els adolescents ho solen fer sovint per necessitat d’oposar-se a l’establert. Més enllà de l’adolescència de vegades encara passa. D’altra banda, hi ha normes mal posades, i dir “no” a una prohibició sense sentit, o que va en detriment de segons què o de segons qui, més aviat és d’agrair. Però una bona part de les normes van a favor de l’interès col·lectiu. N’hi ha d’indiscutibles: saltar-se un semàfor en vermell amb el cotxe va clarament en detriment de qui se’l salta i del bé comú. Més enllà de la tendència a saltar-se les normes, qui té el cap ben posat es conté i quan veu un semàfor en vermell es para. Això és aplicable, també, a les bosses i als contenidors.
És cert que, de vegades, quan anem a portar les deixalles als contenidors pertinents, a la part de damunt ens trobem algunes bosses que haurien d’estar dintre. I també, altres cops, a terra, al costat dels dipòsits, hi ha objectes de rebuig que haurien d’anar a la deixalleria, com cadires, matalassos, mobles vells o roba. Alguna vegada, perquè un contenidor és ple i no hi cap res més; però sovint no és aquest el motiu.
Si quantifiquéssim les deixalles que tirem dins els contenidors i les que queden fora prendríem consciència que la immensa majoria dels qui reciclem obrim els contenidors amb les targetes i introduïm adequadament les bosses dintre. Qui sap si més del noranta-nou per cent de les vegades. Des d’aquest punt de vista podem dir que són excepcionals els casos en què no ens ajustem al criteri establert. I entre els pocs casos en què no ens hi ajustem, potser algun tindria una explicació raonable, com per exemple, que havíem de deixar bosses a diversos contenidors i, molt a pesar nostre, ens n’hem descuidat una damunt d’un contenidor. Un error que pot tenir qualsevol i és bo d’aprendre a tolerar-lo. I ben segur que encara hi poden haver alguns altres motius o justificants que trobaríem també acceptables.
Al marge d’aquests casos, és educatiu que fomentem una autocrítica que ajudi a anar reduint el petit percentatge de bosses mal deixades, mirant d’entendre els motius i els efectes que poden generar.
Un dels efectes més visibles és l’estètic. Per a moltíssima gent no és agradable contemplar bosses plenes de deixalles pel carrer, i menys si no són pròpies. Això no vol dir que tothom ho trobi de mal gust. Hi ha gent a qui li pot ser indiferent i no ha pres consciència que per a altres és desagradable. No tothom ha incorporat amb èxit uns hàbits mínims de neteja; així com, a l’altre extrem, hi ha qui frega sobre net.
També vinculat indirectament a l’estètica, hi ha una qüestió gairebé genètica: els humans estem fets perquè segons quina brutícia ens faci fàstic. Ens repugna tocar defecacions, per exemple. Hi ha olors que ens disgusten. Entre altres, és un mecanisme innat que ens preserva de malalties i infeccions. També, en aquest sentit, hi ha qui té la sensibilitat més activada i n’hi ha que els costa menys estar en contacte amb matèries desagradables i males olors. Però, per empatia, poden entendre que si a ells no els fa res, a altra gent, sí. I a més, en el cas de les deixalles damunt dels contenidors, afegeix una feina extra i desagradable als qui passen a recollir-les.
Deixar les bosses allà on no toca pot tenir el sentit, no només de descurança, sinó també de trencar una norma, de transgredir una obligació. Els adolescents ho solen fer sovint per necessitat d’oposar-se a l’establert. Més enllà de l’adolescència de vegades encara passa. D’altra banda, hi ha normes mal posades, i dir “no” a una prohibició sense sentit, o que va en detriment de segons què o de segons qui, més aviat és d’agrair. Però una bona part de les normes van a favor de l’interès col·lectiu. N’hi ha d’indiscutibles: saltar-se un semàfor en vermell amb el cotxe va clarament en detriment de qui se’l salta i del bé comú. Més enllà de la tendència a saltar-se les normes, qui té el cap ben posat es conté i quan veu un semàfor en vermell es para. Això és aplicable, també, a les bosses i als contenidors.
Molts nens i moltes nenes, de petits, passen una etapa en què els atreuen les porqueries. Els agrada embrutar-se i embrutar. Alguns en diuen l’etapa anal. Amb el temps, això, en bona part ho superen; però ben sovint queden restes d’aquesta etapa. Hi ha qui no s’ha tret de damunt la tendència a embrutar els espais dels altres. També veiem en alguns polítics la fal·lera per embrutar la imatge i la reputació dels contrincants, que és una altra manera de recrear-se escampant merda des del recurs de l’oratòria. D’altra banda, saltar-se les normes pot fer sentir que s’està per damunt del bé i del mal, per damunt de la llei.
Embrutar pot ser una manera de vehicular els impulsos hostils. No sentir-se bé amb un mateix sovint es tradueix en projectar enfora el mal humor, creient que la culpa del malestar ve sempre de fora. El “cago’m... ” irat en pot ser un dels molts exemples.
Es poden esquivar les normes raonablement ben posades pensant que els efectes de no seguir-les són irrellevants. Per això és bo tenir present el que en va dir un dels millors pensadors que hem tingut a la història d’occident, E. Kant, suggerint que, per saber si una conducta és o no és acceptable pensem què passaria si la fes tothom. Si ho fes tothom, de deixar les bosses fora dels contenidors, convertiríem els carrers en femers plens de rates, amb pudors per tot el poble i seriosos perills d’infeccions. Pensant-ho d’aquesta manera, ben segur que ens agradaria a totes i a tots que aquest hàbit, de mica en mica, anés desapareixent.
Balsareny Educa
Fotos: Arxiu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.