Diada de Sant Joan
Un any més, el Centre Excursionista de Balsareny ens va
portar la Flama del Canigó per la revetlla de Sant Joan.
Com ja és tradició, des de l’entrada nord del carrer
Travessera, el Centre Excursionista amb la Flama del Canigó a la mà obria una
comitiva formada per l’Hereu, Èric Medina; la Pubilla, Bika Soler; l’alcaldessa,
Glòria Casaldàliga, i el tinent d’alcalde, Isidre Viu; juntament amb les dues
colles geganteres locals, els Geganters amb en Marc i la Maria, i Els K+ Sonen, amb en Bernat i la Blanca i els gegantons Mn. Joan i Mariona.
La cercavila va recórrer el carrer Travessera, Baixada
del Torrent, plaça de la Mel (on van parar a fer un petit refrigeri), carrer
Ponent, Sant Domènec, Jacint Verdaguer, carretera de Moià i carrer del Carrilet,
fins arribar al carrer de les Oliveres, lloc on s’encendria la foguera de Sant
Joan. Arribats allí, els regidors Jordi Vilanova i Josep Maria Soler, que estaven
participant de la cercavila amb les seves respectives colles geganteres,
s’uniren amb els altres membres de govern per llegir el manifest que cada any,
a la trobada d’equips de foc de Sant Joan, es decideix que es llegirà
conjuntament arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany,
s’ha encarregat a Núria Cadenes, i diu així:
«Si ens pregunten “qui
sou?” amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions,
calcomanies, serà difícil que en comprenguin la resposta. Perquè nosaltres som,
podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el
poble de la Flama del Canigó.
I no és cap enigma sinó una concreció.
Tenim aquesta sort, una sort forjada de
segles, una sort amb perspectiva i que no suporta ni vol ni pretén tancar-se en
cap muralla; una sort que ha trobat expressió i metàfora en la Flama que cada
estiu, perquè és estiu, llum i aigua i plenitud, es renova i que s’escampa.
Som fills d’aquesta Flama i de tant com
significa: aquesta tossuderia i aquesta alegria que esdevenen invicta
combinació, que superen els temps més difícils i en fan escut de resiliència. Que
de vegades costa, però que ho fan.
Hi ha, d’entrada, la potència i la màgia
de la muntanya que ens representa, el grandiós Canigó d’aigües gemmades que
se’n fot, sense immutar-se, de les fronteres que ens imposen. Hi ha l’esforç,
és clar, un peu darrere de l’altre i amunt fins dalt del cim, perquè algun
clàssic va dir que més s’estima el que amb més treball es guanya. I hi ha, com
un símbol i una constatació, el moviment: la torxa que passa de mà en mà com
una consigna que travessa el temps, que omple l’espai mentre el recorre, que
l’omple i que el dibuixa i que atorga sempre matisos nous al seu color. Als
seus colors.
Hi ha la gent.
La clau, sí, que ens obre tots els panys.
Això és la Flama del Canigó: la gent que
l’encén i que s’hi afegeix i que la transporta i que la traspassa. De Salses a
Guardamar i de Fraga a Maó en xarxa dúctil de fils de tota mena per encendre
les fogueres i dansar al seu voltant o per seure i contemplar-les o per
emocionar-se, només, de saber que hi són.
De saber que són i que es volen lliures.
De saber que, si ho volen, ho seran.
Visca la Flama i la gent que la fa! Visquen
els Països Catalans!
Núria
Cadenes. Torrent, Sant Joan, 2024»
Seguidament és va procedir a encendre la foguera i unes
150 persones van participar del sopar popular que organitzava l’AEiG Guillem de
Balsareny just a la pista poliesportiva
del costat del foc. També es va fer un Quinto de sobretaula i, en acabat, ball
fins a la matinada de la mà del DJ Sweet Nights, mentre la mainada i joves
omplien de llum el cel amb les seves fonts, i jugaven amb l’esclat dels seus
petards.
L’endemà a la tarda, la parròquia de Santa Maria de
Balsareny, amb Mn. Antoni Bonet al capdavant, va organitzar una missa a l’església
de Sant Esteve, que va aplegar una quarantena de persones, entre les quals membres del consistori municipal. Tots plegats, un
cop celebrada l’eucaristia, van poder fer una pregària per mossèn Joan Bajona i
Pintó davant del lloc on descansa en pau.
En sortint, Ramon Calveras ens va apropar al monument de
la Font dels Escolans, obra de mossèn Joan. En Ramon ens va explicar que un dia,
tot passejant, el van trobar per terra per motius que es desconeixen; i que ell
mateix l’havia reconstruït i tornat a posar al seu lloc original, amb l’ajut
del seu parent Josep Seuba, perquè l’estàtua te un pes considerable. Aquest
gest va ser correspost amb aplaudiments dels assistents. Per acomiadar-se, tots junts van menjar coca i beure una mica de cava, mistela o algun refresc.
Text: Jordi Vilanova Fotos: Jordi Vilanova / Gemma Font / Geganters de Balsareny / Els K+Sonen
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.