dimarts, 21 de febrer del 2023

El Toni Garcia i la muntanya són inseparables

ESPORTISTES DE BALSARENY
 
Amb l'Helena, la seva parella
 
Toni García Serarols es va iniciar a fer muntanya amb l’escoltisme; els seus caps, en aquells anys que no hi havia tantes regulacions —títols de monitors, permisos d’acampada...— els duien a fer excursions i campaments per les muntanyes dels Pirineus, la Cerdanya, el Ripollès i, no cal dir-ho, pels voltants de Balsareny. El contacte i l’estima per la natura sempre han format part la cultura de l’escoltisme, que treballa pel desenvolupaments integral dels infants i dels joves per mitjà de l’educació del lleure. Com a anècdota, el Toni ens explica que els caps i les guies trucaven a les famílies si passava alguna cosa; però que, com que quasi mai no calia, durant els dies d’estada fora no hi havia cap informació per banda.
 
—Així doncs, fa molts anys que fas muntanya?
 
—Sí, però per a mi no és una fita fer moltes muntanyes, sinó que l’objectiu és anar-hi i impregnar-me’n. Puc anar moltes vegades a la Gallina Pelada, per exemple, i sempre m’agrada pujar-hi, passar-hi el matí, ensopegar-me amb els rocs, veure les vistes i engolir l’aire que m’allibera de la rutina del dia a dia.
       Cada dia hi ha més gent a la muntanya amb la foto inclosa del cim i la colla. Res a dir, és un moment diferent; però abans, com que portàvem una càmera amb un carret de 24 o 36 diapositives, la veritat és que esperaves amb il·lusió el revelat, a veure com havien quedat les imatges que havies pres. Ara tot és molt immediat.
 
—Has anat amb gent diversa durant aquests anys?
 
—Sí, primer amb els escoltes i de joves amb el CEB amb el Pep Cañellas i el seu amic Quico, amb el Pep Bonals, amb gent del Centre Excursionista de Berga, el Carmelo Dolado de Balsareny i molts altres que vas sumant pel camí. També vaig  amb expedicions que organitza el Pako Crestas: ell bàsicament munta la logística del viatge —vols, estades en llocs concrets, lloguer de furgonetes, portadors, etc.— i una vegada a lloc es preparen els grups, les cordades, i es fan colles en funció dels interessos personals i de la zona; tot i que abans, ja tenim la idea prèvia de què hi anem a fer i ho treballem. La muntanya no es pot improvisar, s’ha de preparar bé i, tot i així, mai no es calcula prou, perquè els riscos hi són, i el temps i altres fenòmens naturals no sempre es poden evitar.

Amadablam
 
—I... no sempre s’assoleix el cim, oi?
 
—No, no, a vegades d’una colla fa cim una persona, dues, tres o ningú. Cal saber retirar-se a temps i ajudar els companys. Sovint pot fer cim algú i els companys haver-lo d’ajudar a recuperar-se o estar a punt per baixar si les condicions del temps han empitjorat —nevades intenses, allaus, vents que  et priven de sortir a l’exterior, etc.—  o replegar-se. A vegades, els dies d’estada s’han reduït perquè les condicions ambientals no han permès pujar als camps 1 i 2 quan tocava, etc. No em fa res. Si hi anéssim només pendents de fer el cim, seria molt frustrant, però mai no és així.
 
—Has estat a llocs diversos i has fet alçades importants.
 
—Sí, he estat a Bolívia amb l’expedició Illampú del CEB l’any 1991; i en aquell cas, el cim només el va fer el Pep. Per aquella zona també vam fer Huayna Potosí, de 6.088 m.
       El 1994 vaig anar a l’Equador amb el Pep Bonals i vam fer el Chimborazo (6.262 m), el Cotopaxi (5.897), el Cayambe (5.790) i l’Iliniza (5.126).
       L’any 2011 vam anar amb el Carmelo a l’Argentina a fer el Pissis (6792 m).
       Al Marroc hi estat diverses vegades perquè, tot i que sembla que només hi ha desert, la zona de l’Atles és un entramat de valls i cims amb boscos, cascades i poblets de fang vermellós amb una vegetació variada. A més, des de dalt del Toubkal impressiona veure 360º de desert a ull nu. He fet els 14 cims de la serralada de l’Atles, que ofereixen unes caminades fins als 4.000 m d’altitud i les seves parets amb gel o sense són indrets meravellosos folrats de vies d’escalada. Amb algun company n’hi hem obert diverses.
       També he estat al Pakistan amb una expedició de 6 persones al Spantink (7.027 m) i al Nepal fent un trekking per l’Everest; la intenció era fer l’Island Peak (6.189) i l'Amadablam (6.812) però aquesta vegada per un problema de salut individual vaig haver de tornar. 

Àpat amb gent diversa
 
—El llistat és llarg i, tal com molt bé ens subratlles, no es tracta només d’enumerar llocs sinó de viure’ls. Explica’ns una mica com va això.
 
—Sí, anar a aquestes expedicions no comporta només tenir ganes de caminar i fer els cims; primer de tot vull aclarir que sempre hi anem uns dies de més i ho aprofitem per fer turisme, ja que són països i cultures molt diferents de les nostres i a més són lluny. Les estades, els viatges per arribar als llocs no sempre són fàcils. Al Pakistan, per exemple, vam viatjar dos dies sencers amb una furgoneta per fer 600 km; passàvem per marges altíssims, revolts perillosos, el terreny era un pedregar i valia més tancar els ulls per no veure el risc que corríem. Arribes a pobles on, a causa dels conflictes bèl·lics que existeixen, hi ha botigues amb material com bales, granades, escopetes, metralla, metralladores, etc. Impressiona, però és així.
       Als pobles dels quals parteixen els trekkings i les expedicions hi ha tot un mercat al seu voltant; allà fas les compres del darrer moment, s’hi poden llogar tendes, algun material si s’ha perdut en el vol, i ultimar els contractes amb els portadors que, actualment, ja tenim establerts prèviament; tot i així, sempre hi ha ajustaments de darrera hora.

La vianda en marxa
 
Ens pots parlar una mica dels portadors i del trasllat dels materials fins al camp base? I de l’alimentació?
 
—Sí, hi ha tota una gent que viu d’aquesta feina i dels tràmits legals d’entrada a la zona si és un parc natural, o d’enregistrar-te per si s’ha de fer alguns tipus de rescat o tan sols per saber que hi ets. Encara hi ha zones on no es fa cap tipus de rescat amb helicòpters i han de baixar amb una mula o ruc el cos d’una persona.
       La vegada que vam estar al  Pakistan portàvem 60 portadors fins al camp base. Sembla molta gent, però es fa un trasllat de materials important —tendes, carpes grans per al lloc de menjar, la cuina, el menjar, bidons de 25 litres de querosè...— i cadascun porta entre 20 i 30 kg de càrrega; també puja algun ruc o un altre animal. Al camp base van pujar-hi carn: dues cabres i sis gallines que van matar al campament i de cap a la glacera per conservar-ne la carn. És clar, les cabres van pujar tot corrent i saltant, però les gallines les van haver de carregar.
       Nosaltres portem el menjar per als darrers trams i es tracta d’aliments que ens venen de gust i que es guarden: embotit envasat, formatge, barretes energètiques, fruits secs... Sí, sí, el menjar dels dies també és tot un tema: hi ha llocs que s’adapten força al gust dels estrangers i ens fan pasta, truites, patates; però, sobretot al Marroc, ens mantenen més els seus propis plats: cuscús, que és una sèmola amb verdures i carn o pollastre; i el tagín, que és una mena d’estofat de carn, sobretot xai, amb verdures, llegums  i gustos concentrats d’espècies. També serveixen molta tonyina.
       A la tornada, l’equip de portadors es redueix a la meitat. Quan la vista del campament ho permet, fa gràcia perquè veus pujar uns punts petits per la glacera. Els portadors sempre solen ser persones molt disposades a servir i a entendre’s amb els muntanyencs. No cal un idioma comú, les mirades, els gests, les coses més bàsiques les anem configurant en un llenguatge comú, i sobretot ens fan sentir la seva protecció i experiència a la muntanya.  

Els companys de sempre
 
Has dir que la darrera expedició al Nepal no la vas poder acabar, vas haver de tornar abans.
 
—Aquesta vegada em va caure un empastament i amb l’alçada vaig fer una infecció que se n’anava cap a la conca ocular i tot el pòmul, que me’l van haver d’obrir quan vaig tornar. De seguida vaig adonar-me que no em podia quedar allà en aquelles condicions. Uns bombers de Barcelona em van facilitar un antibiòtic i en vaig poder prendre les dosis necessàries fins arribar a casa. A contrarellotge vaig baixar de la muntanya amb un portador per assegurar la tornada i fer els canvis de vols necessaris per remeiar la infecció, que allà hauria estat més difícil de solucionar.  Ara surto una mica més preparat amb la farmaciola! 

Al Pakistan
 
Ens han quedat paraules al quadern però els escrits ens limiten les converses. El Toni estima la muntanya, li agrada conèixer gent, establir contactes, trobar la calma després de les previsions i, sobretot, absorbir la Natura. Ens comenta que torna com nou i segur que és així, perquè tal com descriu les converses, els espais, els menjars i els paisatges veiem que ho ha observat tot i s’ ha endut  el què allà hi havia i s’hi respirava. Aviat tornarà alguns dies al Marroc:  allà hi té poca llum elèctrica, a vegades no surt aigua de l’aixeta, no hi ha res a la nevera, ni cobertura, però de tot això en gaudeix. No estar atrapat a res durant uns dies és un sanejament mental. Això sí, si fa bon temps, té un cel amb mil estrelles per a ell sol!
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Toni Garcia 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.