Pere Casaldàliga, referent universal

 

 

Del pare Pere n’hem sentit a dir de tots colors. Des del panegíric encès d’aquells que el veneren sense reserves fins a la difamació més perversa d’aquells que l’han considerat un agitador de masses, un perill per al manteniment d’un statu quo que beneficia sempre els poderosos. És inevitable. Aquells que s’han mantingut insubornables en els seus principis, esdevenint referents ètics i socials, agitadors de consciències, corren el risc de ser assenyalats, amenaçats, o de veure com el seu missatge es tergiversat i la seva obra menystinguda.
 
Cadascú s’apropa al personatge des de la pròpia mirada. Pot ser una mirada neta i empàtica; feta des de l’admiració, des del respecte o la veneració. Des del coneixement o des del prejudici. Interessos corporatius poden generar, també, mirades d’escepticisme, mirades esbiaixades, reduccionistes i perverses. Sovint, des del biaix particular de cada punt de vista en resulten retrats parcials. Vegem-ne alguns:
 
Des de l’univers catòlic, que té tendència a apropiar-se’n, Pere Casaldàliga pot ser viscut com a missioner. Des d’un cert romanticisme preconciliar i paternalista, es prioritza que salva ànimes per a la causa; se’n subratlla la transcendència des del punt de vista religiós i, en conseqüència, se’l converteix en un sant venerable.
 
Des de mirades deslligades de l’ortodòxia eclesiàstica, alternatives i més actuals, encara en el context creient, és vist com a capellà compromès amb la justícia social i un exemple.
 
Des de l’alta jerarquia vaticana s’ha viscut com una pedra a la sabata. Un personatge incòmode, políticament molt incorrecte. Un díscol que, ves per on, es creia el que predicava. Agitava el vesper, els posava a ells, com a institució, davant el mirall de les seves contradiccions.
 
Des del sofà de casa, se’l pot veure com a quixot solitari i una mica extravagant. Com la mare Teresa, Gandhi, Vicenç Ferrer. Referents que tenen un punt de determinació obsessiva en la seva lluita, una radicalitat que justament els fa menys perillosos per al “bon ordre de les coses”,  donat que es fa molt difícil que altres puguin assolir el grau de compromís extrem que ells assumeixen. El seu trencament envers les convencions socials que marquen el que ha de ser políticament correcte els converteix en idealistes utòpics. Inabastables.
 
Tenim el Pere Casaldàliga activista radical. Com a persona honesta i conseqüent davant la injustícia i la violència estructural. Defensor i practicant de la no violència en la revolta.
 
Tenim el Pere, fill predilecte de Balsareny, des de la distància un dels nostres. Va marxar fa molt de temps. Segurament l’hem enyorat. Hem seguit i, potser fins i tot, compartit la seva trajectòria, i hem patit per la seva integritat física. Ara ens en sentim orgullosos. 
 
Hi ha qui veu en Pere Casaldàliga, un antisistema, fitxat per la policia, perillós agitador de masses que atempta contra l’ordre establert, i del qual cal eradicar la influència.
 
Hi podríem afegir un munt de perspectives i de matisos. Un calidoscopi de mirades parcials, diverses, construïdes des de diferents sensibilitats, sempre legítimes si són honestes, que en el seu conjunt ens ajudarien a dibuixar la dimensió humana i transcendent de Pere Casaldàliga.
 
I un cop completat aquest dibuix calidoscòpic podem elevar el personatge en un pedestal per honorar-lo, amb la més bona —i potser ingènua— de les intencions, o l’hi podem posar per desactivar-lo, arxivar-lo, convertir-lo en passat. Com ens recorda Jordi Mir a El País (13-08-2020): “La paraula del bisbe Pere Casaldàliga, Pere Llibertat, no és la que acostumem a escoltar de les autoritats religioses o polítiques. Convé recordar-la quan els elogis per la seva mort poden ser una altra manera de silenciar la seva subversió”. Perquè “quan algú és una personalitat pública, és en el moment de la seva mort quan aconsegueix fer més amistats”, deia Gérard Biard, recordant els companys assassinats a la seu de Charlie Hebdo (2015). 
 
Per no caure, doncs, en els paranys de la desactivació, de l’apropiació, del localisme o de la fragmentació, podem mirar de trobar aquells punts de confluència que, des de les diferents sensibilitats i percepcions, ens facin arribar a un lloc comú.
 
Allò que fa que el missatge i la lluita de referents com Gandhi o Martin Luther King hagi depassat l’àmbit local (l’Índia, el sud racista als EUA) i religiós (l’hinduisme, en el primer cas; l’església protestant baptista, en el segon) per convertir-se en referents universals, és el fet que la violació dels drets humans, l’anorreament de la identitat dels pobles, la violència estructural i la necessitat de justícia social que se’n deriva són, malauradament, problemes universals que exigeixen lluites necessàriament compartides. Si ho apliquem a en Pere i a les seves causes, veiem que aquest és precisament el lloc comú, el context educatiu, de lluita i compromís en què podem trobar-nos —més enllà de credos, interessos i partidismes—, i que ens ha de permetre reflexionar sobre la transcendència del seu mestratge i el seu llegat com a patrimoni ètic universal. 

Balsareny Educa