Equip de futbol femení, el primer en la història de Balsareny

Parlem amb tres jugadores de l’equip de futbol femení de la Unió Esportiva Balsareny: Sílvia Cabot, Briana Rodríguez i Queralt Martínez, que ens expliquen la formació del primer equip femení. Avui dia ens sembla molt normal, la pràctica d’aquest esport per part de les dones; però és un terreny que s’ha guanyat a poc a poc i no sempre ha estat permès ni ben vist.

 

—Quan comença el futbol femení a Balsareny?
—L’any passat, la temporada 2022-23, amb un equip de futbol 7; i aquest any continuem amb el mateix format i competim a la Lliga Amateur.  
 

—Com engega, l’equip?
—La Mònica Viu i la Mireia Vidal es posen a disposició per fer-se càrrec de l’entrenament d’un equip de futbol femení; de seguida corre la veu i amb gent del poble i de fora es forma el primer equip, amb 9-10 persones. Un nombre molt justet a l’hora dels partits. 

 

—Ja tenim les persones i les ganes; i com va anar?
—Hem de dir que va costar força. Al principi totes en teníem moltes ganes, però faltava tècnica, exercici físic... Una mica semblava el futbol d’un pati de col·legi. Es va anar fent un petit equip i vam competir en dues lligues curtes, la primera fins al gener. Aquesta primera fase va costar molt, perquè perdíem per golejades considerables i això, és clar, desmotivava molt l’equip. En canvi, a la segona lliga va anar molt millor, perquè competíem amb equips més igualats tècnicament. 

 
—Parlem de la segona temporada, l’actual 2023-24.
—Aquesta temporada  som 14 jugadores, 8 de Balsareny i 6 de fora; per tant, comptem amb un equip més ampli. Continuem en la Lliga Amateur perquè no som prou persones per fer un equip de futbol 11. Entrenem dos dies a la setmana, els dimarts (entrenament tècnic) i els dijous (entrenament tàctic). Els divendres és opcional: és un dia que va bé, sobretot, per a la gent que estudia o treballa a fora, i se’ls fa un entrenament una mica especial. El nostre equip està format per una franja d’edat entre 14 i 30 anys; per tant, convivim edats molt variades. La temporada anterior vam acabar entrenant amb el Carles Dolado i el Jordi Serra i enguany els nostres entrenadors són el Sergio Garcia i el Lin Egea. La veritat és que ens ajuden molt des de la banqueta, ens donen ànims i hi ha un clima de concòrdia.

 
—Jugueu els partits a prop de casa?
—És una mica difícil, perquè hi ha pocs equips en aquesta competició; per tant, juguem amb pobles de la vora, però també amb equips de la zona del Vallès, Berguedà i Anoia. En total som onze equips que competim. Ara mateix estem a mitja taula, hem empatat algun partit i n’hem perdut altres, però per resultats més igualats, per exemple 1 a 2. Hem millorat com a equip i estem una més preparades tècnicament. L’equip és més ampli, però només tenim una jugadora a la porteria. Bé, la Cristina Díaz està disposada a donar-nos un cop de mà si fa falta, si es produeix una lesió de la persona titular sota els pals, etc. 

 
—Teniu públic en  els partits quan jugueu al camp de la Unió Esportiva Balsareny?
—Va augmentant, tot i que depèn molt de l’hora que juguem el partit.  

 
—Com veieu el futbol femení en general?
—Bé. L’equip de futbol femení del Barça és un bon referent i és un bon reclam per animar nenes i joves a practicar aquest esport. La nostra generació ja hi jugàvem al pati amb els nostres companys, però no semblava que podríem competir amb equips propis o fins i tot, en algunes ocasions, poder fer de l’esport la pròpia vida professional. El futbol femení actual també ha trencat esquemes: amb anterioritat les noies que practicaven el futbol tenien trets més masculins i ara són noies ben femenines. Hi ha feina per fer, però hem de constatar la millora social que representa la competició del futbol femení. 

 
—L’esport femení ha millorat molt però ha costat anys i anys...
—Sí, ens parlen que l’Educació Física als anys 50 i 60 consistia en taules de gimnàstica i la practicaven separadament els nens, les nenes i els joves. Nosaltres ja som d’unes generacions en què a l’escola l’educació física era considerada com una matèria més del currículum i vam fer molts jocs col·lectius i practicar diferents esports. Tot i així, a l’hora del pati, en què el futbol solia ser el joc principal i els nens n’eren els capitosts, si no et consideraven “una bona jugadora”, no et triaven. Potser no era el nostre cas, perquè des de ben petites ja ens agradava el futbol i sí que ens escollien. 

 
—Bé, sembla que la Unió Esportiva Balsareny ha recuperat el futbol al poble i que hi ha un bon ambient al camp.
—Sí, sí, l’espai del camp de futbol s’ha convertit en un lloc de trobada i esbarjo i també compta amb una afició potent. Bé, aquesta afició quasi pertany només a l’equip sènior masculí. Encara hi ha diferències, i segurament que el nostre joc també hi influeix. Els horaris també ens desafavoreixen. Bé, s’ha d’anar treballant a poc a poc. La directiva, els tècnics, el públic estan molt entregats i avui el futbol s’ha convertit en una activitat esportiva, lúdica i popular a Balsareny.
     Aquesta temporada s’ha dut a terme una activitat amb molt d’èxit: un àlbum de cromos. Es venia l’àlbum i els paquets amb cinc cromos a cada un, amb les imatges dels jugadors i les jugadores, de la junta i dels tècnics. És clar, això ha suposat un ingrés per al club, però també molta juguesca amb els que feien l’àlbum: canviar-se cromos, mirar d’acabar dels primers perquè et regalaven una bossa de merchandising, etc. 

 
Bona feina esportiva i social, noies! Durant la història hi ha hagut alts i baixos en la pràctica del futbol femení. Per una banda, les primeres dates d’aquest esport les trobem de l’any 1892 a Escòcia, a la ciutat de Glasgow, on es va registrar el primer partit de futbol entre dones. A Anglaterra, cap al 1894, Nettie Honeyball va fundar el club esportiu “British Ladies Football Club” per demostrar que les dones podien emancipar-se i no ser excloses de la vida —esportiva com ho eren de la societat. Però els anys foscos amb les polítiques autoritàries es van imposar i, fins i tot van justificar la prohibició del futbol femení amb discursos esperpèntics. Així, es van esgrimir raons d’ordre fisiològic («prevenir los riesgos que podría correr el frágil organismo femenino»; es va defensar que el futbol era una activitat física violenta i que no era convenient per a la dona; es van adduir raons morals, com l’abandonament de les “funcions naturals” de la dona —bona mare i bona esposa– restringides a l’àmbit domèstic; i fins protestant que l’esport femení envaïa l’espai dels homes. 

Des de la perspectiva històrica, és innegable el gran pas que ha fet la societat en l’àmbit de l’esport femení, gràcies a les lluites feministes que han permès augmentar la visibilitat de la dona, han generat més consciència i un rebuig a les conductes masclistes. Tal com diuen les nostres futbolistes, encara queda camí per avançar cap a la igualtat efectiva, però la transformació cultural ha assolit “tocs de pilota” importants per tal de fer-ne una metàfora. 

      Gràcies jugadores de l’equip de futbol femení, continueu entrenant, aprenent i gaudint; i a veure si podeu captar més jugadores. Us desitgem molta, molta sort.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Alfred Selgas / Queralt Martínez / U.E.B.