Josep Maria Ribera, hematòleg

LA NOSTRA GENT
 

 

Entrevistem el Dr. Josep M. Ribera i Santasusana, fill de Balsareny i doctorat en Hematologia. La seva infància i primera adolescència la va viure al poble, fins que va encaminar-se per la carrera de Medicina, una ciència que el va atreure des de petit. Havia patit força d’angines i les visites puntuals al metge ja li interessaven. Es va emmirallar amb en Ricard Torras i Rodergas, endocrinòleg, que llavors ja estudiava Medicina, i alguns estius va treballar al laboratori del Dr. Badal de Manresa, on es va interessar molt per les analítiques; així que, quan va ser el moment de decidir-se per uns estudis universitaris, ho va tenir clar.
 
—La vostra especialitat és l’Hematologia.
 
—El 1979 em vaig llicenciar en Medicina i en la convocatòria del MIR ja vaig triar aquesta especialització. Em vaig formar a l’Hospital Clínic on vaig treballar durant onze anys: quatre com a metge resident i set més d’adjunt a planta. Treballava amb els malalts ingressats tant de forma oberta com en les càmeres estèrils, on fèiem els transplantaments de moll d’os. Allí vaig fer-hi la tesi doctoral, sobre els factors pronòstics a la “leucèmia aguda limfoblàstica”, que tractava d’establir el pronòstic de cada malalt que tenia aquesta malaltia mitjançant una fórmula matemàtica. Calculàvem l’esperança de vida del malalt; tot i que molts, en aquella època, malauradament, morien. Això, per sort, és molt diferent en l’actualitat.
 
—Han canviat molt les dades de curació d’aquest tipus de malalties?
 
—Sí, molt. Abans en malalts adults només hi havia un 20% de supervivents. Avui dia estem entre el 50 i 60% de superació de la malaltia i en alguns casos la reduïm a una simple malaltia crònica. Hi ha hagut un guany molt gran.
 
—L’Hospital Clínic, a finals dels anys 70 i els 80, ja era un hospital de referència.
 
—Sí, ho era i ho és. S’hi aprenia moltíssim: dèiem que era una “escola de la vida”. Aleshores venien malalts de tot arreu. Hi havia equips mèdics extraordinaris; jo, especialment, vaig aprendre molt del doctor Ciril Rozman, eslovè, que em va ensenyar a ser analític i a parlar d’allò que has analitzat personalment i no del que diuen altres. Va ser un mestre per a mi, tenia el paper de la persona que té acumulat el saber i el seny, un rol que va desapareixent; i cal dir que nosaltres érem tot escolta, no ens deixàvem escapar res. Va ser un referent.
 
—Després, vau dirigir el servei d’Hematologia a l’Hospital Germans Trias i Pujol, conegut també com a Can Ruti.
 
—Sí, un hospital difícil al començament, però molt necessari, perquè atén el Barcelonès Nord i el Maresme. Va costar molt d’arrencar-lo: es va haver de tibar molt del carro i van ser uns anys de treball molt dur per arribar a ser un gran hospital, tal com és ara.
 
—Podríem definir-lo com el projecte de la vostra vida?
 
—Sí, sí, me’l sento com un projecte personal i col·lectiu. N’he estat cap de secció i després cap de servei d’Hematologia. Porto 34 anys treballant-hi. També soc professor a la unitat docent de la Facultat de Medicina que la Universitat Autònoma de Barcelona té a Can Ruti. És un projecte que me’l sento molt meu, perquè partíem de ben poca cosa: era un hospital amb pocs recursos, i quan la sanitat es va transferir a la Generalitat només hi havia les quatre parets. Calia engegar-lo i mantenir-lo, cosa que suposava una despesa molt gran, no contemplada en la transferència sanitària. I l’àrea de Badalona, Santa Coloma i tot el Maresme necessitava un hospital d’alta tecnologia.
 
—La despesa, els recursos i els projectes, moltes vegades, no s’adeqüen a les necessitats...
 
—Des de l’Administració, a vegades, s’han de fer apostes molt grans i a priori costa de veure’n els resultats posteriors. En el nostre cas, l’esforç va valer la pena: ara constem com un dels deu millors hospitals d’Hematologia d’Espanya.
      A tall d’anècdota us diré que, poc temps després d’haver-hi arribat, em va cridar el gerent i em va comunicar que a la nostra secció hi havia molta despesa. Jo li vaig respondre: “Jo no els convido pas a fer un cafè, als malalts.” Llavors tenia 32 anys; ara potser seria políticament correcte.

 
—Parleu-nos una mica de la vostra tasca d’investigació i treball.
 
—Som un grup de treball que investiguem i tractem directament sobre la leucèmia aguda i elaborem els protocols i assajos clínics. També som coordinadors dels assajos i protocols de tot Espanya. Aquests protocols també els segueixen alguns països d’Amèrica Central i Amèrica del Sud. A l’hospital també hi ha un grup de biòlegs que fan estudis genètics d’aquesta malaltia conjuntament amb altres centres a Espanya: Salamanca, Madrid, Navarra, València... És una matèria que requereix estudis molt diversos i profunds, que ens fan veure de forma cada vegada més clara que no hi ha dues leucèmies iguals; ara mateix s’està treballant sobre més de 20 subtipus de leucèmia aguda. Aquesta diversitat fa que les leucèmies agudes siguin tan difícils de curar. Disposem de medicaments específicament dirigits contra alguns subgrups, però per a altres encara no disposem d´aquests tractaments específics. Tot i que, tal com he dit, avui dia la curació de la leucèmia limfoblàstica és alta. En el cas dels nens és del 90% i en els adults del 50-60%.
 
—La investigació no s’atura...
 
—No, no, avança molt. Ara mateix la quimioteràpia ha tocat sostre. No vol dir que no sigui necessària. Ho continua sent, però s’està treballant en altres vies, com la immunoteràpia i la teràpia dirigida a dianes.
      El mètode de la immunoteràpia intenta aprofitar la capacitat de lluita del cos contra la malaltia. Quan tenim un tumor desenvolupat vol dir que el nostre sistema immunitari ha perdut la lluita per destruir-lo. El que es tracta amb la immunoteràpia és d’estimular el nostre sistema immunitari perquè lluiti de forma més potent i eficaç contra el càncer.
      La teràpia dirigida a dianes intenta identificar els mecanismes pels quals les cèl·lules neoplàstiques proliferen. Un cop identificats, es dissenyen medicaments que bloquegin aquestes vies i, per tant, impedeixin que la cèl·lula cancerosa es multipliqui. Disposem d’alguns medicaments molt eficaços. En aquest sentit, a la leucèmia mieloide crònica, gràcies a uns fàrmacs, una pastilla diària, els malalts ara viuen el mateix que la població sana, quan abans vivien uns quatre anys des que se’ls diagnosticava la malaltia. No es tracta de l’aplicació de la immunoteràpia o la teràpia dirigida a dianes de forma aïllada, sinó d’administrar-les simultàniament per tal de treure’n el màxim de benefici; perquè cal tenir en compte que en les leucèmies agudes les cèl·lules també desenvolupen mecanismes de resistència als nostres tractaments. 
 
—Deu ser una satisfacció molt gran, veure que avanceu en la curació i en el disseny de noves teràpies.
 
—La satisfacció és enorme quan veiem que els malalts s’han curat o poden fer una vida normal. Per això és tan difícil deixar aquesta feina.
 
—Ara que ja heu fet els 65 anys, quina és la vostra dedicació a la medicina?
 
—Als 65 anys vaig deixar de ser cap de servei d’Hematologia. Un dia a la setmana veig malalts a la consulta externa i la resta de dies continuo amb el Grup de Recerca de la leucèmia aguda limfoblàstica i amb la docència a la Universitat Autònoma. He de dir que els alumnes universitaris són uns afortunats, ja que disposen d’un hospital d’uns 700 llits per a 70 alumnes per curs; és a dir, que poden aprofitar molt les pràctiques durant la carrera.
 
—Com funcionen les classes en una unitat de docència?
 
—El model que fem a la classe d’Hematologia sol ser una descripció teòrica d’uns 25 minuts i després l’aprenentatge es fa a partir de la resolució de casos clínics que plantegem als alumnes, ja que és el que veuran al llarg de la seva vida. Amb tot, l’assistència a classe és baixa (no tan sols a Medicina, sinó a tota la Universitat en general) i els professors hi donem moltes voltes al per què.
 
—Però són alumnes amb notes de tall molt altes a la selectivitat: costa d’entendre.
 
—Sí, són alumnes amb molta capacitat retentiva de coneixement però falta que “els digereixin”. A les pràctiques, una bona part d’alumnes es mostren passius. En canvi, hi ha una fracció petita d’alumnes d’una excel·lència molt alta, que seran uns professionals magnífics.
      En algunes classes, per activar-los, els faig preparar la sessió de treball a ells i jo en soc l’observador. Al final del cas que plantegen els dic: “Ja hem fet el diagnòstic; ara com m’ho expliqueu, si jo soc el malalt”? Hem de baixar el nostre llenguatge al nivell del malalt perquè ho entengui amb claredat i hem d’ensenyar a transmetre la informació referent al diagnòstic, el tractament a fer i el pronòstic.
      Ara a la Universitat Autònoma, a l’assignatura d’Oncologia es fan seminaris de “cures pal·liatives” i de “com donar les males notícies”. És important, perquè des de l’Oncologia és d’on s’han de pensar les maneres de transmetre les coses a fer, saber quin és l’objectiu: la curació, frenar la progressió de la malaltia o alleugerir/pal·liar el patiment per tal de tenir una mort digna.

 
—La vostra vida ha estat una formació continua.
 
—Sí, m’he format, em formo i formo altra gent mitjançant conferències i congressos. Les nostres investigacions han tingut un bon reconeixement internacional, que m’han permès transmetre’l a diversos països. A Barcelona és un lloc on es fa una de les millors hematologies d’Espanya. S’hi treballa molt i bé.
 
El doctor Josep Cañellas, que també assisteix a aquesta agradable i sàvia conversa, ens ajuda a endinsar-nos en qüestions més científiques des del punt de vista mèdic i intercanvien criteris; en Cañellas des de la seva experiència de metge de Primària i en Josep Maria des de l’àrea d’un hospital, des de la investigació i la docència. Tots dos aprofundeixen en el com creuen que hauria de ser el treball coordinat entre la Primària i l’hospital per tal d’optimitzar al màxim els recursos i perquè la Primària pogués desenvolupar amb eficiència la medicina de prevenció, sobretot en els àmbits de control de hipertensió (pressió arterial), sucre i colesterol per tal d’evitar moltes hospitalitzacions i ser-hi a temps als diagnòstics. Aquest tipus de medicina preventiva és per la qual el Dr. Cañellas ha apostat i treballat durant anys en el nostre consultori. Estan d’acord que l’administració, moltes vegades, no afavoreix una tasca àgil i eficaç tal com caldria, i l’esforç personal supleix en part les carències.
 
A la revista Sarment recuperem la secció  “La nostra gent”, que ja s’havia fet anteriorment, des de la qual volem donar a conèixer gent del nostre poble que treballa o ha treballat en àrees de coneixement no tan sols a nivell individual, sinó que contribueixen o han contribuït al progrés social i a l’ampliació de sabers en àmbits concrets. Felicitem el doctor Josep M. Ribera per la gran tasca professional que exerceix i per la seva aportació en el camp mèdic, concretament en l’hematologia. Investigació, treball amb els pacients, docència i transmissió de tants coneixements a través de congressos i conferències per a tot el món fan del Josep Maria un mestre “amb sabers i seny”. Una persona que viu a Barcelona des de fa molts anys, però que sempre s’ha replegat en el caliu de la família de Balsareny. El poble li agrada i s’hi sent a gust.
      Cal dir que és un plaer escoltar persones que tenen tants coneixements i que ens els expliquen de manera tan bàsica perquè els entenguem. Esperem que us hàgim sabut transmetre un tastet del seu saber i compromís mèdic. Moltes gràcies al Josep Maria i al Pep Cañellas, que també ha participat d’aquesta conversa tan amable.
 
Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Josep M. Ribera