dimecres, 21 de novembre de 2018

Caminar: el nostre trànsit

CINC MINUTS

Plou i em trobo instal·lat a la meva taula del despatx, concretament la taula de la cuina. La meva oïda s’omple amb el soroll d’un lleu degoteig producte de l’aigua que s’escola per una de les canals dels laterals de la façana de casa. Els núvols enfosqueixen a fora aquesta hora de la tarda i el lleu tecleig de la màquina d’escriure em du a caminar per aquest trànsit.

Afegeixo al títol de l’article: «Diu, el guardià de les paraules, que caminar és avançar a passes o que algú faci el camí que té designat. Fer Camí, vet ací aquesta realitat tan quotidiana, aparentment tan simple i, a la vegada, tan difícil. Quan el camí s’enfila, que camini un altre! Però hem vingut al món a caminar i, per tant, a enfilar passes» [Caminar, De set en set, de Jordi Panyella al diari ‘El Punt Avui’].

Segueix Panyella: «El futur s’aconsegueix caminant, corrent es passa de llarg, i sense moure’s de lloc no s’hi arriba mai. Es camina sempre cap a la llum, contra la llum el caminant s’encega i en la foscor ensopega. No s’ha de confondre la foscor amb la nit. La foscor és la llanterna que apaga l’home, la nit són els estels i la lluna plena, immillorables companys del caminaire. El caminar és en l’origen de tot, única manera d’arribar al final...».

Tinc ja uns anys; he fet un camí, conjuntament al llarg d’uns 53 anys amb una persona impossible d’oblidar. Avui, però, visc una altra realitat, on la companyia i l’estimació hi són ben presents: és el fer un nou camí. M’instal·lo en seguir caminant!

Josep Gudayol i Puig



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.