(en la seva última missa com a rector de la parròquia Santa Maria de Balsareny)
Sincerament, no es pot saber amb exactitud si el fet de canviar de parròquia és una bona notícia o no per a tots vosaltres. És una situació ambigua, ja que, per exemple, segons el sentir popular pot semblar que us sàpiga tan o més greu que a mi, però, en el fons, compreneu i us alegreu de la meva nova destinació; o bé, per exemple, per altra banda, pot passar que molts estaven esperant que marxés d'una vegada, ja que com m'ha dit algú en aquests últims dies: «Encara ets per aquí?» o bé: «No havies marxat, ja?». Per tant, no sé ben bé amb quin sentit ho deien, però bé, sigui com sigui, deixeu-me dir unes paraules.
Com podeu pensar, quan jo vaig venir a jugar a futbol a Balsareny, fa uns quants anys, no m'hagués imaginat mai que acabaria sent el rector del mateix poble on havia estat futbolista.
Com podeu captar, ser mossèn és quelcom que un no tria pròpiament, sinó que Déu et crida i tu li respons, des de la fe, amb un sí generós. I això és el que em va passar, que Jesucrist, un dia, em va sortir a l'encontre, em vaig trobar amb Ell i, després de percebre que em demanava ser mossèn, li vaig dir que sí.
Quan li dius que sí a Jesús no saps on et tocarà fer de mossèn, quines persones et trobaràs, a quins llocs serviràs Déu... i tampoc saps on hauràs de fer per primer cop de rector d'una parròquia. A mi, m'ha tocat ser-ne aquí a Balsareny.
Donar-me la vocació de mossèn per a mi és dels regals més grans que m'ha fet Déu. És apassionant i sóc molt feliç sent-ne, però, com podeu suposar, com totes les vocacions (matrimoni, vida consagrada i sacerdoci), no n'hi ha cap de fàcil i, per tant, tota vocació necessita esforç, sacrifici, treball, dedicació, renunciar a hores de dormir i, si convé, ni parar-se a menjar...
També, com podeu suposar, no és fàcil el que suposa anunciar sempre la Veritat, anunciar el que diu Jesús i la seva Església. Penseu que hi ha persones que no els agrada sentir tota la Veritat i el que diu Jesús i, a vegades, quan ho senten, arriben a apartar-se més de l'Església i, fins i tot, encara que fóssiu amics, després d'haver-los parlat del que vol Déu, et trobes que ja no t'estimen igual que abans. Això sempre ha passat, passa i passarà; i això també m'ha passat aquí a Balsareny a mi. També, per altra banda, pot passar que, anunciant la Paraula de Déu, molts s'animin, es refermin en la fe, tornin a tenir ganes de seguir Jesús; i, finalment, fins i tot, pot passar que n'hi hagi que s'hi enganxin perquè descobreixen que això de ser cristià val la pena i pot ser interessant per a la pròpia vida.
El mossèn quan passa per una població pot arribar a conèixer molta gent; més ben dit, segur que el coneixen més persones que no pas ell les coneix. En el meu cas estic content perquè, amb encara no dos anys, gairebé conec el nom de tants de vosaltres i, pràcticament, amb tots hem mantingut algun diàleg o salutació.
El mossèn, quan va a un poble, per a uns tant els hi fa, els és indiferent qui hi hagi i ni saben qui ha vingut ni qui se'n va; d'altres estan més interessats i es preocupen sobre qui és, com és, com tracta la gent... I el mossèn, amb més o menys encert, intenta fer allò que li encomana Déu a través de l'Església, però arriba el dia en què ha de marxar del lloc on ha estat destinat. I això és el que em passa a mi avui.
Jo demà ja formaré part de la història d'aquesta parròquia, d'aquest poble traginer... Demà em llevaré, posaré les coses personals en un camió de mudances i, tot sol, abandonaré Balsareny amb el cotxe pels carrers enllà de la plaça de l'església fins a la sortida, sabent que al vespre no tornaré, ni demà, ni demà passat, ni l'altre...
Una de les coses que podré fer és aturar-me al final de la plaça, girar-me i veure l'església, les seves portes sorrejades, la Llar parroquial, la rectoria i, fins i tot, sentir els meus estimats tocs de les campanes.
Potser podré sentir encara la veu d'algun de vosaltres, veure algú pels carrers, dir-li adéu, però sabent que aquesta relació tan directa que tenim l'hem de deixar.
Ja vaig anar al Castell a observar, des de l'altura, el meu estimat poble de Balsareny, mirant-lo de punta a punta, dient-me: "Sí, Lluís, has de marxar, el Senyor et prepara una altra destinació, i la Mare de Déu del Castell també t'hi acompanyarà, perquè Santa Maria és la mateixa a tot arreu, només canvia l'advocació, i Sant Marc també estarà al teu costat!".
A partir de demà, com us deia, ja passaré a la història, formaré part del passat de Balsareny i, mica en mica, seré oblidat. D'aquí un temps hi haurà persones que ni se'n recordaran, però l'important és que se'n recordin de Déu i no pas de mi, perquè jo només sóc un simple instrument que intenta fer-lo present.
Ja no tindrem més aquesta relació, aquest feeling que podíem tenir, aquest humor, aquesta salutació, aquest bon rotllo en el dia a dia amb tants de vosaltres... tant amb els infants i amb els joves, que els estimo molt, ni amb tots els més grans, que també els aprecio amb molt d'amor. Ja no ens veurem ni pels carrers, ni a la catequesi, ni en les diverses activitats i actes de Balsareny, ni ara ja no em sentireu a parlar de la famosa teulada.
Deixo aquest poble traginer on he fet de rector per primera vegada en el meu ministeri. Penseu que em costa molt deixar Balsareny, deixar amics, coneguts, aquelles persones que he estimat i m'han estimat, aquelles persones que he compartit un temps de la vida, que he fet un tros del pelegrinatge d'aquest món junts, que he compartit allò que em dóna sentit: la fe en Jesucrist. Hem compartit les festes del poble, de les entitats, de la dels diversos carrers, el pessebre vivent... i també les més cristianes com Nadal, Pasqua, Sant Marc, Assumpció de Maria, els batejos, les comunions, les confirmacions, els casaments, els aniversaris de bodes, les uncions dels malalts... i, junts, també hem anat acomiadant els nostres familiars i amics difunts, a qui tants d'ells jo també havia tractat i estimat.
M'hagués agradat saludar cada persona del poble, però ja enteneu que no pot ser. Per tant, si veieu gent del poble que ens coneixíem, digueu-li que ja l'he tingut present, però que no podia passar per totes les cases perquè potser, quan hagués acabat, ja seria el moment de canviar, no jo, sinó el rector nou que ve a Balsareny.
He estat content d'estar amb vosaltres, gent de Balsareny, al Casal Verge de Montserrat, amb els infants, amb els joves, amb els grans, amb les persones dels diversos grups parroquials... No em puc acomiadar de tots, com us he dit, però ho faig des del lloc on m'heu trobat tants dies: a l'església, a la casa de Déu; i també amb algun escrit que trobareu al Sarment.
Digueu a la gent, sobretot, que «no us vull deixar» (com diu algú fent-me la broma), sinó que ara Déu, a través de l'Església i del bisbe, em demana que vagi de rector a Solsona.
Estimeu molt el nou rector que vindrà, Mn. Xavier, sabent que tots som iguals per a la cosa més important, és a dir, per fer present Jesús en els Sagraments. Per les altres coses, un pot ser més alt o més baix, més jove o més gran, més o menys simpàtic, pot ser del Barça o de l'Osasuna... però per l'essencial tots som iguals.
Per això us convido a continuar la vostra vida de fe. Us demanaria que no deixéssiu mai el Tresor més gran que hi ha en aquest món: la Missa. Per això és un precepte l'anar a missa cada setmana pels cristians catòlics, perquè us asseguro que és la millor cosa que ens ha deixat Jesús.
Us imagineu que una persona sapigués que en un lloc hi ha un tresor i que, com més gent ho sàpiga, més feliços ens fa? No creieu que ho aniria dient i dient a qui sigui i com sigui? Encara que molts no pugueu entendre això que us dic, almenys deixeu l'oportunitat i la porta oberta a què aquest Tresor de l'Eucaristia pugui ser, atenció!, el més important que us podeu trobar a la vida.
Una altra cosa que us volia dir és que el fet de ser mossèn algunes vegades no és fàcil. Com diuen molts, el Cristianisme és avorrit, l'Església és passada de moda, jo puc muntar-me la fe a la meva manera, per creure en Déu no calen tants bisbes ni cardenals, ni catecismes, etc. Certament, si un pensa això i viu tancat en aquests raonaments, jo entenc perfectament que el Cristianisme sigui, no només avorrit, sinó superavorrit, que no tingui sentit anar a missa, que no m'aporti res a la meva vida personal, que el que digui el mossèn no me n'assabenti de res perquè parla un llenguatge molt difícil que no entenc de res... és lògic que veient-ho així a un no li pugui interessar el Cristianisme; penseu que a mi també em passaria el mateix. Ara bé, si veieu que algú us ha estimat de veritat anunciant l'Evangeli és perquè potser el Cristianisme no és això que pensen tantes persones.
Jo he intentat estimar-vos tal com vaig dir el meu primer dia que vaig arribar a Balsareny: «intentaré estimar-vos complint la voluntat de Déu». Ho he fet perquè estimo Déu i us estimo a vosaltres, si no no ho hagués fet. Us estimo perquè el Cristianisme és més que unes normes, unes idees, una jerarquia, el Papa... El Cristianisme és trobar-se amb el Déu vivent! Us imagineu trobar-se amb Déu, el mateix Creador de l'univers, el Totpoderós, l'Omnipotent...? A partir d'aquest encontre, us asseguro, que el Cristianisme no és avorrit, és una passada, és una aventura apassionant, i un pot arribar a entedre perquè aquell mossèn que va passar per Balsareny estava tan content i feliç interiorment. Us asseguro que si un arriba a adonar-se de la presència viva de Jesús comprendrà que això de ser cristià és la millor cosa que et pot passar a la vida.
Us convido a deixar la porta oberta del cor per arribar a descobrir, si Déu vol, que això del Cristianisme val la pena i pot ser important per a la vida de cadascú. Per això la importància de tots els Sagraments de l'Església. I, si algú de vosaltres, tant amb els Sagraments, com pregant, com en qualsevol altra circumstància de la vida arriba a fer experiència real de l'Amor del Déu vivent, si us plau, que m'avisi i en farem festa.
Gràcies a tots i a totes. A tots i cadascun de vosaltres. Tots els qui em coneixen saben que no destaco mai a ningú en concret. A Balsareny tampoc ho faré. I no ho faig perquè amb cadascun de vosaltres hem tingut una relació i una amistat única, concreta, personal, i tots i cadascun de vosaltres sou per a mi importants i especials, i us aprecio amb delicadesa perquè sou fills de Déu i germans meus en la fe.
No us puc dir que vindré a veure-us cada setmana, perquè ja compreneu que no pot ser, però bé, algun cop, de tant en tant, intentaré passar.
Mn. Xavier, el nou rector, segur que us estimarà molt. Pregueu per ell.
Una de les proves d'estimació més grans és quan li pots dir a un amic: «Avui he parlat a Déu de tu». Jo també parlaré a Déu de vosaltres perquè sou els meus amics i us aprecio molt. Feu-ho per mi, que també ho necessitaré, i potser més del que us penseu, ja que, com podeu suposar, tampoc és fàcil començar en un lloc nou, més gran, amb més gent...
Per acabar, també sé que a molts de vosaltres ja no us veuré més o, almenys, tan sovint com fem ara, i que perdrem aquest tracte que tenim ara. Per exemple, als més infants ja no els coneixeré més de com són ara perquè es faran grans i perdran aquesta espontaneïtat, innocència i capacitat de sorpresa que tenen ara –ja m'enteneu- (de totes maneres, sapigueu que per trobar-se amb Déu, com us deia, es necessita ser un infant com ells). Per altra banda, amb molts de vosaltres encara ens veurem algun dia i tindrem l'oportunitat i l'alegria de retrobar-nos i comentar la jugada. Finalment, també sóc conscient, i això em trenca una miqueta el cor, i és que a alguns de vosaltres avui és l'últim dia que ens veiem aquí a la terra. Sé que algun dia m'avisaran (si Déu no em crida abans a mi) i em diran, s'ha mort aquest o aquell altre, però, gràcies a la fe, tinc l'esperança certa que la mort no és l'última cosa, per tant, a alguns de vosaltres ja podem acomiadar-nos i esperar retrobar-nos al Cel: allà on creiem que tots, un cop ressuscitats, viurem per sempre.
Aquesta és la nostra fe: aquesta és la fe veritable, no en busqueu altra. Si no n'estigués convençut no us ho podria dir i no hi estaria donant la meva vida. Com que us estimo de veritat, no us puc deixar de dir allò que he vist i que he sentit!
Per això, a tots vosaltres, no us dic adéu, sinó a reveure!
A tots i a totes, moltes gràcies!
setembre 2011
