dissabte, 23 de març del 2019

'Morir a cavall dels vents', de Jordi Corominas i Llorenç Planes

CERCLE LITERARI


Per Sant Jordi es publicarà la novel·la Morir a cavall dels vents, que he escrit amb el Llorenç Planes i que esperem que aquest dia ja pugueu trobar a la llibreria Els Colors. Ens fa molta il·lusió presentar-la al nostre poble, perquè el rerefons de tot és una història d’amistat que comença a Balsareny amb els escoltes.  De joves, amb el Llorenç ja escrivíem i fèiem moltes coses junts, entre les quals, col·laborar en el què aleshores eren els començaments del Sarment. A partir dels 18 anys la vida ens va dur per diferents camins i vam perdre completament el contacte i 35 anys després, a cavall dels vents, ens retrobem. Moltes passions ens tornen a unir, entre les quals, la muntanya i, ara, l’escriptura.

Escriure la novel·la ha estat un divertimento en el sentit d’un exercici despreocupat, lliure i molt divertit. Morir a cavall del vent és una novel·la policial i d’intriga, però amb tocs de novel·la psicològica i negra, de sàtira, de comèdia de costums de les cultures pirinenques i de reflexió filosòfica.

La que en principi era la mort accidental d’un corredor a la carrera més prestigiosa dels Pirineus, la “Cavall dels vents” de la serra del Cadí, sembla  que és un homicidi. Una unitat dels mossos d’esquadra de Puigcerdà, comanada pel sergent Grabulosa, és l’encarregada de la investigació, en què van desfilant diferents potencials homicides: la màfia russa, la màfia xinesa, antigues i modernes colles de contraban d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, traficants d’anabolitzants i diferents dopatges esportius, antics republicans assassinats al front i austríacs que temen que nets de jueus reclamin les propietats que es van quedar.

Els Pirineus, una terra aspra, escarpada i dura, batuda per llevantades i torbs, poc habitada, amb gent feta a la seva, amb multitud de passos de vigilància difícil, i amb tres estats implicats (l’espanyol, el francès i l’andorrà) hi és omnipresent amb totes les seves cicatrius i ferides encara obertes en els personatges de la novel·la: lloc d’escapada i d’arribada en moments políticament convulsos,  jueus i republicans que fugen del feixisme en direccions contràries, passos clandestins, joves neorurals que busquen el seu paradís… També hi traspua la decadent cultura catòlica, amb els seus insignes mossens, progressivament substituïts per psicòlegs, psiquiatres, i tot un nou moviment que barreja la medicina alternativa, el ioga, les constel·lacions i el Mindfulness.

Volem homenatjar també amb la novel·la el major Trapero, que un dia ens va convidar a una reunió dels caps dels Mossos d’Esquadra que versava sobre les novel·les que tenen per protagonistes els membres d’aquest cos. Vam descobrir que hi ha cinc mossos que es dediquen a escriure novel·les policíaques. La nostra imatge de la policia no era la d’un cos modern i sensible, i menys amb tanta gent interessada en la literatura. És clar que el nostre protagonista (als mossos hi ha de tot) és molt cínic i àcrata:

He arribat a ser sergent, però hauria pogut ser un gàngster. Si fos filòsof, filosofaria; sóc mosso d’esquadra, desemmascaro fills de puta. Em limito a mirar la gent que m’envolta, que investigo, i amb això en tinc prou per filosofar: tot hi és. Tota la filosofia hi és.

Soc un enemic de l’autoritat. És el que més m’emprenya de l’ofici: quadrar-me davant d’un superior. La Creu de Sant Jordi és imperdonable. La medalla que m’estimo més és una taca de salsa a la camisa. M’agrada el pensament solitari. No puc sofrir els xais.”

Per últim, voldríem destacar que la novel·la és plena de referències a personatges i anècdotes de Balsareny que poblen la nostra memòria. Aquí en deixem, com a tastets, tres fragments:

La Sallés

La Sallés, com a flamant cap de «Les Hortènsies», per evitar el contacte visual amb la pacient i els seus insults, caminava a desgrat al seu costat. El Dr. Orejas no era sant de la seva devoció. La posaven negre aquests metges joves que es creien amb dret de capgirar-ho tot.

El Matamoros

—Perdona que canviï de tema, però, coneixies el David Daudé?
—Quina pregunta! Qui de Canillo vols que no el conegui? Els Daudé eren una casa amb molta solera. El Ramon de Canillo va participar en negocis que van anar molt bé: l’elèctrica, la telefonia, la Banca Nacional Andorrana, les estacions d’esquí del Valira, les màquines llevaneu del Claret…, però va tenir mala sort amb l’hereu, i amb el net encara pitjor. El David era un cas com un cabàs. Se n’expliquen moltes bestieses, d’ell. Una de les que recordo és que es va filar la filla d’un metge, un tal doctor Matamoros de Berga. Es va emportar la filla i el cotxe del seu pare que du un cartell que diu «metge», es va fer passar pel doctor Matamoros i se’n van anar a la Torre del Remei de Bolvir, el millor hotel de cinc estrelles del Pirineu. L’endemà va haver-hi una senyora que es va desmaiar i com que s’havia inscrit com a metge van córrer a buscar- lo. Ell, decidit, va baixar com si fos el doctor Matamoros i es veu que va curar la senyora desmaiada, que en va quedar molt contenta. Ves a saber quines palpades li devia fer —va dir deixant anar una riallada homèrica—. Però el millor de tot és que després es va posar també a la butxaca el pare de la noia, el doctor Matamoros, i això sí que és l’últim del món. Si m’ho hagués fet a mi, li hauria fotut una perdigonada. Com se’l va ficar a la butxaca? És un misteri. A vegades havia vingut amb ell a passejar pel poble i un dia fins i tot me’l va presentar. A mi el David no me la fotria pas, es veia d’una hora lluny que volia fer-se el simpàtic, però que d’empàtic i afectuós no en tenia res.

El Bonals

—Hola Grabulosa, si us plau, segui —va fer el Bonals sense apartar la vista de la pantalla de l’ordinador.
«Hòstia santa! Últimament, els metges ja ni et miren a la cara. Són uns autèntics mussols», va passar-li pel cap al sergent.
—En què el puc ajudar? —va dir d’esma el psicòleg quan es va dignar a alçar els ulls.
—Miri. No he vingut a parlar ni de mi, ni de la Gisela, ni de vostè, ni d’aquest maleït vent d’Espanya…
—Em satisfà veure que el seu trastorn neuròtic obsessiu ha minvat —va amollar el doctor, mantenint un to i una mirada neutres, però escapant-se-li un posat mofeta.
—Ja hi som! Escolti, a mi parli’m clar i català. Gelosia. Entesos, però no m’atabali amb altres hòsties. Estic tip d’anar a reunions de psicòlegs i psiquiatres. Sou un veritable niu de serps! Quan ens trobem els policies o els camioners ens diem a crits fills de puta, malparits i tot el que vostè vulgui els uns als altres, i al cap d’un dia ningú no se’n recorda, però en una reunió de psiquiatres us insulteu de la manera més recargolada possible: «El teu narcisisme fa que no escoltis ningú», «estàs esdevenint una caricatura de la teva obsessió compulsiva», «que no t’has pres el Trankimazin, avui?» I us ho guardeu tot al pap. Això sí, sense perdre les formes. Ja en teniu de mèrit, ja… Redéu! Però a mi no m’hi enganxarà pas, en aquest joc.
El Bonals va fer la mitja rialla.
—Fins i tot el vostre riure és fet i pastat —no pogué estar-se d’afegir el sergent—, sense mostrar les dents, sense esclafir, en alerta per fotre-li un moc a qui us convingui.
—Grabulosa, Grabulosa… —s’hi va tornar amb aire de perdonavides el Bonals—, sempre delicat com una ungla d’ase. Miri, jo el trobo simpàtic i entenc perfectament que la Gisela el prefereixi…
—Alto aquí! Ja m’està embolicant la troca amb les seves teranyines psicoanalítiques. Només he vingut a parlar del David. Sé que el 2012 va venir a la seva consulta.

Jordi Corominas


divendres, 22 de març del 2019

Biblioteca Pere Casaldàliga




DIA DE LA DONA. Lliurament dels premis del Concurs de Microrelats i Espectacle ‘Les Travesuras de Eros’ a càrrec de l’actriu Sandra Rossi

Enguany, i gràcies a la col·laboració amb la regidoria d’Acció Social de l’Ajuntament de Balsareny, la Biblioteca va viure una tarda especial de divendres, celebrat el  8 de març, Dia Internacional de la Dona.

A les 7 de la tarda va tenir lloc l’acte de lliurament dels premis del Concurs de Microrelats i la lectura dels relats guanyadors. El primer premi va ser per al balsarenyenc Josep Estruel amb el relat ‘La goma d’esborrar’; el segon premi va ser per a Ramon G. Reverter, de Sant Carles de la Ràpita, amb el microrelat ‘Cita a cegues’.


A continuació, es va iniciar l’espectacle de contes per a adults “Las Travesuras de Eros”, a càrrec de Sandra Rossi, actriu argentina establerta a Gelida, i dirigit pel manresà Jordi Girabel, basat en relats de Quim Monzó, Daniel Samper Pizano, Pedro Zarraluki i la mateixa actriu. 


Quatre històries travessades per la juganera mirada d'Eros, el Déu de l'amor que amb les seves fletxes gaudeix fent bategar cors i inflamant sexes, i protagonitzades per una lligacama, un espectre, un desig obsessiu i un tango. L'espectacle, que es mira l'erotisme des de diferents punts de vista, va fer passar una vetllada molt agradable i divertida a les gairebé 50 persones assistents que, en la seva totalitat, van valorar efusivament la professionalitat i la genialitat de la Sandra Rossi.

Laboratori de lectura ‘L’armari de l’Olívia’ 


El dimarts 12 de març, la Biblioteca va esdevenir un taller de creació i una passarel·la de moda, ja que va tenir lloc un  laboratori d’experimentació lectora dedicat al personatge de l'Olívia, la hiperactiva porqueta creada per l'il·lustrador nord-americà Ian Falconer. 


En aquest laboratori, l'Olívia va rebre diverses invitacions per participar a actes de diferents tipus i els participants, gairebé 20 infants acompanyats dels seus familiars, van haver de dissenyar un vestit per a cada ocasió. Abans, però, es va fer necessari llegir diferents contes de l’Olívia per conèixer la seva personalitat, les seves preferències i les seves inquietuds. Un cop fets els vestits, es van mostrar a l’Olívia i al públic assistent simulant una desfilada de models.


Aquest tipus d’activitat ens permet treballar el foment de la lectura amb els infants, experimentant al voltant de la lectura, entesa en el sentit més ampli del terme, i gaudint de l'essència dels llibres infantils des de la vessant creativa.



Primavera poètica

El dilluns 18 de març és el Dia Internacional de la Poesia. Amb motiu d’aquesta celebració, el 18 de març vam celebrar un recital poètic a la Residència-Casal Verge de Montserrat, on participaren els membres del Club de lectura d’AMPANS de la Biblioteca, la poetessa Hermentera Fàbrega de Cardona i un dels rapsodes dels Pastorets de Balsareny, Ramon Carreté.  A partir d’una àmplia i variada selecció de poesies vam compartir una estona molt agradable amb els avis, recitant i escoltant poesies. Membres de la Coral Ametllers, dirigits per mossèn Joan Bajona, van cloure l’acte amb cançons tradicionals. Per finalitzar, la Residència va convidar a berenar tots els assistents. 

I el dimecres 20 de març vam realitzar un taller infantil dedicat a la poesia i a la primavera. Vam jugar amb les paraules i vam mirar llibres de poesia infantil, a partir dels quals cada participant va triar un poema que, un cop ben treballat, va recitar en veu alta.  Entre tots vam fer un mural ple de flors i colors a la sala infantil de la Biblioteca per celebrar l’arribada de la primavera.

EXPOSICIÓ ‘Éssers diminuts fabulosos’

De l’11 al 28 de març tenim a la Biblioteca l’exposició ‘Éssers diminuts fabulosos’, creada per Tantàgora i que és propietat de la Diputació de Barcelona. Es tracta d’una mirada divertida a la literatura infantil sobre els follets, les fades i totes les criatures màgiques que viuen al bosc.

L’ exposició aporta informació sobre cinc espècimens, el follet, el minairó, el dimoni boiet, la petita dama, i el perot i la caterineta, presentada de la següent manera: nom, com és, on se’l pot trobar i diuen que, a més d’una tria de relats que exemplifiquen les relacions que han mantingut amb els humans.

Presentació del llibre ‘De Gandesa a Grossbeeren’, de Gemma Masip



El dijous 27 de març, a les 7 de la tarda, es presentarà el llibre De Gandesa a Grossbeeren, de Gemma Masip Bonet. L’autora, veïna de Balsareny, hi narra la història del seu pare, Manel Masip, un obrer català que va viuire en primera persona els esdeveniments europeus més crucials del segle XX. Als 16 anys, Masip es va allistar com a voluntari per anar a defensar la República. Va ser ferit al font de l’Ebre. Un cop finalitzada la guerra, i cansat de no trobar feina, se n’anà a treballar a Alemanya. Ignorava, però, que en realitat acabaria treballant per al règim de Hitler.
Acte emmarcat dins del Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga i obert a tothom.

Text i fotos: Ana Pérez Hidalgo
Biblioteca Pere Casaldàliga

Joan Bonet i Pujol, resseguint dos segles de Balsareny

ENTREVISTA


El sol de migdia d’un març primaverenc obre amb aquest aire la nostra finestra mensual i entrem al carrer del Serrat, concretament a la casa de la família Bonet Calpe.

Joan Bonet i Pujol va néixer a Sant Mateu de Bages el 7 de juliol de 1927. En pocs anys la seva família va venir a Balsareny i és aquí quan el Joan va seguir els passos escolars propis d’aquells anys. “Vaig fer els meus estudis a l’Escola Parroquial Sant Josep; recordo que ens va fer escola un rector que es deia Mossèn Joan”.

En Bonet, a molt curta edat, va posar-se a aprendre l’ofici de pagès. Li agrada llegir i, encara que en aquests moments ja no ho fa gaire, ens diu: “durant el temps que vaig fer servei militar, a la caserna llegia molt, sobretot eren textos històrics”. Sempre li ha agradat viatjar i coneix part d’Alemanya i Itàlia, i en el temps de lleure l’entusiasmava sortir a caçar.

En el breu temps de l’entrevista, per uns moments s’hi afegeix l’Àngela Calpe i ens comenta: “a la fotografia, com podeu veure, al fons hi ha la part de la façana del Centre Parroquial. Eren els primers anys del festeig, quan jo tenia 16 anys i amb el Joan feia molt poc que ens coneixíem”.

— Noranta-dos anys ja són anys, digueu-nos alguna cosa de com era Balsareny en aquells temps?

Bé, la meva família es va instal·lar a la plaça de Ricard Viñas. Precisament en aquells anys era més plaça que mai, ja que van tardar uns quants anys a enderrocar la casa on vivíem, on ara s’obre al carrer de la Mel. Eren uns temps de carrers sense asfaltar i nets de cotxes. També puc dir-vos que vaig tenir com a amic de jocs infantils l’avui bisbe emèrit Pere Casaldàliga, el Pere de cal Lleter.

— Quants anys fa que viviu al carrer del Serrat?

Doncs, com he comentat, des que van obrir l’actual carrer de la Mel. Abans hi havia dues cases: cal Valls i cal Paquela. Quan van ser enderrocades ens van traslladar a un altre lloc. Aquí al Serrat fa uns 42 anys que hi som.

— Ens podríeu dir algun dels establiments comercials que hi havia durant aquells anys?

- Sí, recordo al carrer d’Àngel Guimerà un forn de pa dels Orriols (avui Forn Serra), el Cafè i també la sala de festes del Casino, el Centre Instructiu i Recreatiu, regit aquells anys per un home a qui deien el Marconet. Al carrer Sant Domingo, avui Sant Domènec, hi havia a cal Colell una botiga que tenia també una entrada i sortida al carrer d’Àngel Guimerà. En aquest mateix carrer hi havia la Casa Rosendo, avui Carnisseria Carmelo, el forn de pa de cal Busoms, la peixateria de cal Jan, i al carrer de la Creu hi havia el Centre Parroquial, amb el bar del Petico i el cinema incorporat, entre d’altres.

— Podríeu dir-nos quants habitants hi havia en aquells anys a Balsareny?

La xifra exacta no puc dir-la, però crec que érem més que no pas avui, perquè totes les rodalies, en un bon temps de les indústries de mineria i tèxtil de Vilafruns, Colònia Soldevila i la Rabeia, junt amb la pagesia, estaven en plena ocupació amb famílies nombroses.

— I a part del Nadal i Cap d’Any, quines altres festes celebràveu?

Doncs la Festa Major, que eren dues: la Mare de Déu d’Agost i l’actual de Sant Marc.

— Voldríeu afegir quelcom?

Sí, deixeu-me explicar-vos una cosa que se m’havia oblidat. Quan hem parlat del Centre Parroquial i de la sala de cinema que hi havia, el fet curiós és que les sessions es feien mitjançant un passi de rodets de pel·lícula entre Sallent i Balsareny. Aquest passi de rodets el feia un ciclista, i mitjançant aquest intercanvi es podien celebrar les sessions a totes dues poblacions.

Josep Gudayol i Puig



Mímica al Sindicat amb Marie de Jongh

BALSARENY AVUI


El passat diumenge 27 de febrer de 2019, a la sala Sindicat, i dins el cicle de teatre familiar (TEMPO), presentat per Elisa Jorba, va tenir lloc l’espectacle “Amour”de la Companyia Marie de Jongh.
“Balsareny Avui” va quedar sorprès de la posada en escena de la història de conte teatral en clau de mímica, tot i considerar que en aquesta ocasió la peça va ser de difícil comprensió per al mon infantil, acostumat a guions de més fàcil entesa. No obstant això, i acceptant la meva crítica, pas a pas el missatge representat pels actors arribà a tot el públic en general.
Com a principal tret de l’obra transcric la introducció del programa: “Uns nens juguen al país on tot comença. S’esforcen a descobrir un món tot transformant el seu univers”. En el seu mon s’atreveixen a estimar sense saber quin és el seu veritable significat. No dubten a enemistar-se abans de trobar cap acció que els faci entendre la paraula odi. Saben d’olors, pell, carícia, abandonament, refugi, desig. No saben del temps. I de cop han passat més de setanta anys. Ara, envellits, saben d’olors, pell, carícia, abandonament, refugi, desig. I com a paradoxa, no dubten a enemistar-se quan ja coneixen el veritable significat de l’amor, Saben del temps. El que no saben és que l’amor sempre ens pot donar una nova oportunitat.
Josep Gudayol i Puig



La Setmana Santa

LA VEU DEL CAMPANAR


La Setmana Santa

És el temps fort en què l’Església ens invita a meditar el Misteri Pasqual de la mort i de la resurrecció de Jesús. Són els dies d’acompanyar Jesús, el Diumenge de Rams, en la seva entrada a Jerusalem, on ell va per a complir el misteri de la nostra salvació.

El Dijous Sant recordem la Institució de l’Eucaristia, memorial de la Passió del Senyor, i escoltem de llavis de Jesús “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”.

El Divendres Sant té com a característica pròpia de ser el dia de la Passió del Senyor: escoltem el relat de la Passió segons sant Joan; adorem la Santa Creu i combreguem el cos de Crist, anunciem la seva mort i proclamem la seva resurrecció.

El Dissabte Sant, l’Església no se separa del sepulcre del Senyor, meditant la seva passió i la seva mort. I el Diumenge de Pasqua, celebrem la resurrecció del Senyor. És la festa més important de tot l’any per als cristians.

Agenda Parroquial. Abril 2019

Diumenge, dia 7 a les 10 h. La veu del campanar:  Ràdio Balsareny.

Dimarts, dia 9: Eucaristia a les 5 tarda al Casal Verge de Montserrat.

Diumenge de Rams, dia 14: a ¾ de 12 (11,45) Benedicció dels Rams al Casal Verge de Montserrat i a continuació  l’Eucaristia.

Dijous Sant, dia 18: a 2/4 de 9 (20,30), Missa del Sant Sopar.

Divendres Sant, dia 19: a les 5 tarda, celebració de la Passió i mort del Senyor.

Dissabte Sant, dia 20: a les 11 de la nit: VETLLA PASQUAL.

Diumenge de Pasqua, dia 21: Eucaristia a les 12 h.

Dijous, dia 25: Festa Major en honor a St. Marc. Eucaristia a les 10 h. concelebrada pels capellans de la zona del Llobregat. Ens acompanyarà els cants la Coral Sant Esteve. En acabar, benedicció dels panets de Sant Marc.

Mn. Antoni Bonet i Trilla

dijous, 21 de març del 2019

'A cent cap als 100', a l'Hospitalet



El dimarts 12 de març de 2019, l’autocar de Balsareny va aplegar 43 persones per fer la caminada del cicle “A cent cap als 100” a l’Hospitalet de Llobregat. A més de l’expedició balsarenyenca hi havia els caminants de Sant Andreu de la Barca, els de Lliçà d’Amunt i els amfitrions, de l’Hospitalet.

Concentrats al pavelló poliesportiu municipal del Centre, on van esmorzar, i després d’unes paraules del regidor de Cultura de l’Hospitalet, l’autocar va traslladar els passejadors fins a Cornellà, al costat de l’estadi del R.C.E. Espanyol, on va començar la caminada, d’uns 7 quilòmetres per terrenys planers. El passeig va passar, d’entrada, per la llarga passarel·la (500 metres) que creua l’autovia A2 i la via de mercaderies dels FFCC i passa per sobre el riu Llobregat; d’allí, es va seguir pel Parc Agrari del Baix Llobregat, una pista ampla i plana, habilitada per a vianants i ciclistes, que va vorejant la riba dreta del riu fins entrar en terme de l’Hospitalet per Bellvitge. D’allí, passant pel costat de l’hospital, es va arribar a l’ermita de Santa Maria de Bellvitge, en un terreny que antany fou ple d’aiguamolls. L’ermita de Bellvitge data de mitjans del segle XI, però la construcció actual (quatre metres per damunt dels fonaments de la primera) és de 1718 i va ser restaurada el 1959.  

La passejada va continuar per l’estadi municipal de futbol de l’Hospitalet, així com per diverses instal·lacions esportives de rugbi i atletisme del complex de la Feixa Llarga. I així es va arribar al centre de l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya en població, amb 261.000 habitants per a una superfície de 12,4 quilòmetres quadrats (per comparar: una tercera part del terme de Balsareny, que té 36,9 km2). Seguint la Rambla de la Marina, es va passar davant del Casino del Centre (s. XIX), fins arribar a la plaça de l’Ajuntament, amb la Casa de la Vila (finals del s. XIX) i l’església de Santa Eulàlia de Mèrida (s. XX). Després es va visitar el bonic carrer del Xipreret, amb notables construccions antigues com la torre de la Talaia; els museus de ca n’Espanya i de l’Harmonia, i la casa dels Finestrals Gòtics. Finalment es va arribar de nou al poliesportiu del Centre, on es va consumir el dinar que cadascú es portava i va haver-hi un animat fi de festa amb música i ball.

Com sempre, felicitem la Diputació de Barcelona i els ajuntaments implicats en aquest projecte per fer caminar la gent gran. Una felicitació especial als organitzadors de l’Hospitalet, amb un bon desplegament de monitors, municipals i sanitaris que en tot moment van vetllar per la seguretat i la comoditat dels vianants. I en el cas de Balsareny,  a l’Ajuntament i al Centre Excursionista, amb l’eficàcia contrastada de la Noèlia, el Diego i l’Alfred; i al xofer de la companyia d’autocars Simó. La propera sortida serà el dia 2 d’abril a Sant Andreu de la Barca.

Sarment
Fotos: A.Selgas