divendres, 26 de desembre del 2014

46è Concert de Sant Esteve


La Coral Sant Esteve va celebrar una any més el seu tradicional concert, que com de costum va omplir la sala Sindicat. També hi va venir, un any més, i ja en fa 46, la Polifònica de Puig-reig.

Va obrir l’acte la Coral Infantil Romaní, dirigida per Mn. Joan Bajona, cantant És Nadal, Què li darem a l’infant nat, Déu ha nascut a l’establia, de Francesc Vila, i Cau la neu sobre la freda nit. Els va acompanyar al piano Marc Comabella. A continuació, juntament amb la Coral Sant Esteve, van cantar Neix l’infant en un portal.

La Coral Sant Esteve, dirigida per Olga Puigbò i acompanyada al piano per Núria Pagès, va interpretar Ave Maria, de Giulio Caccini, i The Lord bless you and keep you, de John Rutter. I amb direcció de Joan Bajona, va cantar Mentre Maria bressava i vestia, de mossèn Llorenç Riu, i Sant Josep i l’oriol, en una harmonització de Ramon Estrada.


La polifònica de Puig-reig, dirigida per Ramon Noguera i acompanyada al piano per Josep M. Conangla, va interpretar Ding Dong, Jingle Bells i Canon, i una selecció de cançons de Nadal, Nadales íntimes, de Joan Casas, amb peces com Les dotze van tocant, El desembre congelat, Anem pastors a Betlem, El rossinyol de l’establia i Fum, fum fum.

Finalment, les dues corals conjuntament van cantar Allà en un pessebre (popular alemanya), l’Al·leluia d’El Messies de Händel i Santa Nit. El públic que omplia la sala els va agrair el concert amb càlids aplaudiments.

Sarment

Fotos: Sarment

dijous, 18 de desembre del 2014

Gran Concert de Nadal de l'EMMB



L'Escola Municipal de Música de Balsareny ha ofert el seu tradicional concert de Nadal a la sala Sindicat avui, 18 de desembre, davant un nombrós auditori que ha celebrat l’actuació amb forts aplaudiments.

Presentat per Pau Bombardó, amb Berta Moreno al piano i Núria Rotllan dirigint el cor, l’espectacle ha començat amb una cantata del Cor Elemental i els alumnes de Sensibilització 5. La cantata, original de Carles Gumí, es titulava Un viatge de somni, i figurava un viatge oníric arreu del món amb un missatge que celebrava l’alegria i el poder de la imaginació. El conte ha estat escenificat per Laia Carulla, Arnau Gil, Marc Obradors, Laia Rodríguez i Mar Sangüesa, amb Montserrat Sabala com a narradora. Les cançons eren: El tren, La selva, La Xina, El Carib, L’elefant i Cançó de comiat.


A la segona part, el Cor Mitjans ha interpretat Vois sur ton chemin, de Christophe Barratier, una cançó del film Les choristes. I el Cor Adult ha cantat Hallelujah, de Leonard Cohen, i Santa Nit, tradicional austíaca. Per acabar, tots plegats han cantat Alegria, de René Dupéré, el tema principal de l’espectacle del Cirque du Soleil. Un vespre memorable.

Sarment
Fotos: C. Sivill


dilluns, 15 de desembre del 2014

Un llibre excel·lent





















Un llibre excel·lent de Xavier Sitjes
Els castells i torres medievals del Bages

L’historiador Xavier Sitjes i Molins (Sallent, 1921) ha afegit un títol més a la seva llarga llista de publicacions sobre la nostra història. Els castells i torres medievals del Bages (Centre d’Estudis del Bages, 2014) va guanyar el premi Antoni Esteve 2013 d’estudis sobre la Catalunya central, i ara surt a la llum.

L’obra fa una síntesi molt ben documentada dels castells i fortificacions medievals del Bages, amb nombroses referències històriques i arqueològiques, descripcions arquitectòniques i tipològiques, fotografies antigues i planimetries.

Per la part que ens interessa, un dels apartats fa esment del castell de Balsareny, on bàsicament posa al dia el magnífic estudi que en va fer en un opuscle publicat el 1986.


Altres obres de l’autor són: Sant Benet de Bages, estudi arqueològic (1973); Les esglésies preromàniques de Bages, Berguedà i Cardener (1977); El castell de Balsareny (1986); Esglésies romàniques de Bages, Berguedà i Cardener (1986); Els ponts medievals del Bages (1988); El claustre romànic de la Seu (2000); Els claustres gòtics manresans (2003) o Arquitectura civil medieval del Bages (2010), entre molts altres estudis i monografies.

Cal felicitar l’il·lustre historiador per aquesta obra i pel conjunt de tot el que ha aportat al coneixement del nostre passat; i desitjar-li que per molts anys pugui continuar actiu fent recerques sobre art i història d’aquesta terra.

Xavier Sitjes i Molins


R. Carreté   

dilluns, 8 de desembre del 2014

El calaix de la Biblioteca

Xerrada de primers auxilis per a nens i nenes. Com hem d’actuar?


El dia 20 d’octubre, la pediatra de l’ABS Navàs – Balsareny, la Dra. Isabel Soler Galera va fer una xerrada sobre primers auxilis per a nens i nenes a la biblioteca Pere Casaldàliga. El col·loqui  va començar a les 15:15h i va durar una hora aproximadament. Hi van assistir unes 30 persones, majoritàriament pares i mares de nadons i de nens i nenes menors de 5 anys.

La Dra. Isabel Soler Galera ens va explicar i comentar  les mesures de primers auxilis que cal aplicar en situacions d’accidents i traumatismes químics dels nostres nadons i infants.

També, ens va detallar les situacions de risc més habituals que es donen a casa nostra i els incidents domèstics més freqüents (com poden ser: hemorràgies, cremades, ferides, traumatismes, intoxicacions, al·lèrgies, picades i mossegades d’animals...) que es produeixen i les primeres cures que podem donar al nostre nadó o infant. També ens va explicar com prevenir els més repetits.

L’acte es va acabar amb una tanda de precs i preguntes per part dels assistents que la doctora va contestar  acuradament.

Presentació del còmic “Superando la ficción”, de David García Cruz


El dia 14 de novembre a les 19.00h la Biblioteca Pere Casaldàliga va acollir la presentació del còmic: Superando la ficción (o dicho de otro modo “semos así”) del cornellanenc David García Cruz. La presentació va anar a càrrec de Paulí Gil Puga, conductor del programa Rocktime de Ràdio Balsareny.

Acostumats a l’humor dels manga, basat en històries fictícies, David García Cruz ha creat petites històries basades en la vida quotidiana, i en el subconscient urbà dels nostres dies que reflecteixen fets diaris i quotidians  en què molts de nosaltres ens hi podem veure emmirallats.

És per aquest motiu que, la segona obra del polifacètic autor David García Cruz pot agradar a un ampli ventall de gent, encara que no siguin lectors habituals de còmics.

Aquesta vetllada va ser un acte familiar en el qual, després d’una breu introducció, Paulí Gil va establir un diàleg amb  l’autor del còmic, David García Cruz com si d’un programa de ràdio es tractés. D’aquesta manera els assistents a la presentació van poder saber com s’havia gestat el còmic i la trajectòria de l’autor. Després, el públic assistent va poder fer-li preguntes i mirar algunes de les seves tires còmiques originals.


Núria Puigivila Viñeta, directora de la Biblioteca

Des del carrer Vell

OPINIÓ

Com a veïns del carrer Àngel Guimerà (carrer Vell), vam ser convocats per l’Ajuntament de Balsareny a una reunió per informar-nos, amb motiu de les obres del carrer, i segons l’ordre del dia rebut: “Aparcament”.

Al no poder-hi assistir, hem demanat informació sobre la reunió a algun dels assistents, i volem deixar constància del nostre desacord amb les decisions que es van prendre.

Després d’anys de deixadesa del carrer, amb unes voreres tan estretes per on no passen ni cotxets ni cadires de rodes, on al final del carrer hi ha una arqueta on quan plou sempre hi ha problemes, una casa apuntalada, a punt de caure, de les qual no s’ha pres fins ara cap mesura…, il·lusos de nosaltres pensàvem que la proposta aniria de cara a fer un carrer de vianants, ben asfaltat i pavimentat, sense cotxes i amb tots els serveis (clavegueres, etc..) resolts, com en altres carrers del poble.

La nostra sorpresa va ser quan ens comuniquen que la proposta acceptada per la majoria de veïns únicament contempla un asfaltat del carrer, això si, sense aparcament per als cotxes, només càrrega i descarrega… O sigui, que hem canviat un dret que teníem d’aparcament, per un lleuger asfaltat! Doncs per fer únicament això, potser no calia.

Entenem que aquesta solució, atès el temps que fa que el carrer està en aquest estat, és únicament un rentat de cara, un maquillatge oportunament electoralista.

En cap cas volem que s’entengui que el tema és l’aparcament, ja que apostem per un carrer de vianants, com a la majoria de nuclis antics de les poblacions de Catalunya. El tema és fer les obres ben fetes, duradores i amb sentit, i no anar posant pedaços, per acumular obra feta durant l’actual mandat electoral.

Lluís Mas i Maribel Andreu
C/Àngel Guimerà, 22    



Balsareny avui

BALSARENY AVUI

Francesc Gales, el Paco, guardonat per la seva tasca al “Club d’avis”

“M’agrada sentir-me útil. Als poble, més que a les grans ciutats, s’hi viu una gran sociabilitat i us puc dir que m’hi sento molt a gust” són paraules d’en Francesc Gales en l’entrevista del mes de Novembre de 2012 (vegeu Sarment núm. 418).

Balsarenyenc d’adopció, nascut a Barcelona i casat amb Rosa Garcia, ambdós al poc de la seva arribada a Balsareny van assumir el compromís de col·laboració amb diferents tasques socials.

El Paco, com és conegut entre la seva gent, fa uns dies que en la celebració de la tradicional Castanyada a la seu de l’entitat Casal de la Gent Gran, li fou lliurada una placa en reconeixement a aquests últims anys dedicats i compromesos amb les excursions organitzades per l’entitat.

També cal felicitar al grup de playback musical que va omplir aquella tarda amb cançons de pluralitat i record passat i actual.


Una americana a Balsareny

Fa uns dies que amb la família balsarenyenca Soler Codina hi conviu una noia estudiant americana de l’estat de Califòrnia, la Page. Aquesta noia formarà part de la família des del passat mes de setembre de 2014 fins el proper mes de juny de 2015, com una balsarenyenca més. La Page, juntament amb la Blanca Soler, viuràn un creixent món intercanviable entre cultures diferents.

Aquesta experiència obre les portes d’una casa familiar amb una cultura, llengua, personalitat, etc., a una persona de l’altra banda del món. L’acolliment és totalment de forma voluntària, oferint només vivenda i manutenció, fins al punt que arribi a sentir-se una més de la família.

Blanca –He començat un nou curs amb una germana bessona. És totalment enriquidor despertar-se cada matí i saber que tens tot un dia per endavant per poder-li ensenyar el nostre dia a dia o bé comparar les diferències que hi ha entre Amèrica i Catalunya. Vaig decidir començar aquest projecte arrel de què la meva professora d’anglès estava vivint una mateixa experiència i a l’explicar-nos el seu dia a dia, cada vegada més positiu, em va animar a fer-ho. La comunicació és un punt clau per avançar i créixer amb un fort es del vincle. L’esforç i la prudència, acompanyades del respecte, són valors inclosos en aquest projecte.

Paige – La cultura catalana és molt diferent de l’americana. Abans de la meva arribada em pensava que em trobaria dificultats, però m’agrada aprendre una nova llengua i tastar nous aliments. A Amèrica em desperto a les 6:30h i l’escola comença a les 7:45h, no tenim pati i dinem a les 11:30h. Aquí he pogut comprovar que tot és més tard, doncs allà acabem l’escola a les 15:10h i sopem a les 19:00, i aquí ho fem a les 21:00h. Les meves assignatures extraescolars són el tennis i la fotografia. No és gens comú anar a acadèmies d’idiomes un cop finalitzada la jornada escolar. Estic aprenent el català i, si em parlen a poc a poc, ja puc arribar a entendre’l. Algunes de les paraules difícils de pronunciar són aquelles que porten incorporada la lletra LL. Espero però que en el proper juny, quan marxi, pugui parlar correctament el català i el castellà. Estic molt contenta d’estar aquí.

La Marató de TV3 amb el cor

La solidaritat de Catalunya ha estat sempre més que demostrada al llarg dels últims anys dedicant grans esforços per la investigació mèdica.

Un altre any, l’entitat del Casal de la Gent Gran va presentar fa dies el programa català “La Marató de TV3” que enguany dedicarà, un any més, la recaptació per a les malalties del cor.

L’acte va ser presenciat per una seixantena de persones i va comptar amb les explicacions del Dr. Josep Cañellas. El mateix amplià la comprensió dels assistents amb la divulgació del vídeo de la de la Fundació la Marató. Durant els 20 minuts d’imatges impressionants i alliçonadores, es van mostrar les funcions actives del cor, com per exemple, prement amb les mans una simple ampolla d’aigua es demostrà el pas rítmic amb què funciona l’activitat natural i necessària del cor. De l’acte, se’n destaca la següent informació: “El cor és un múscul que té un sistema elèctric propi. Cada estímul elèctric el fa contraure per impulsar la sang. En repòs, cada minut, el cor batega a un ritme constant de seixanta batecs i bombeja cinc litres de sang que es distribueixen per tot el cos a través de les artèries i venes, i té unes vàlvules que només permeten que la sang vagi endavant. El cor no es regenera, per tant, el cor que tenim quan naixem és gairebé el mateix que tenim quan morim. Ha de funcionar tota la vida. La xarxa elèctrica pot envellir, tenir circuits o altres problemes. Quan no funciona bé, el cor pot deixar de contraure’s de manera sincrònica i perdre el ritme. Això és el que s’anomena arítmia. L’arítmia més perillosa és la Fibril·lació Ventricular, quan el cor tremola i no és capaç de bombejar la sang. Aquesta s’ha d’aturar ràpidament perquè provoca la mort sobtada. A Catalunya, més de 3.000 persones moren per aquesta causa cada any”.

Josep Gudayol i Puig



Loslassen (deixar anar)

PUNTA DE BRAU

Som a novembre i ja haurem votat. Amb aquest deure cívic complert, sigui el resultat que sigui, tots ens haurem pogut sentir una mica més lliures, ja que la veu d’un poble s’haurà manifestat.

En aquesta reflexió penso que en el procés de buidar les urnes, en les paperetes de la consulta se n'haurien pogut trobar, fantasiosament parlant, algunes amb un caràcter verbal de la paraula “loslassen”, un verb alemany que traduït al català vol dir “deixar anar”. Contràriament, es pot pensar que hi pot haver gent d’altres pobles que pensin democràticament que tenim tot el dret de poder marxar d’Espanya. Dic això perquè recentment vaig rebre l’edició d’octubre del diari “El canuto de Rute” al qual estic subscrit, ja que la meva dona és nascuda a Córdoba, d’on és la revista. Una de les seccions del diari, de la qual sóc lletraferit lector, és la de la Sra. Justa Gómez Navajas “Vivir para ver” i en aquesta edició “Otoño caliente” parla una mica per alt de deixar anar: Dejar ir se usa con frecuencia en Alemania para muchas situaciones en las que, guste o no, hay que desprenderse de algo o de alguien. En el caso de la consulta sobiranista catalana, podría pensarse que hay que dejar irse a quienes no quieran continuar… Sentimentalmente, costaría, quizás, aceptar que Cataluña pasara a ser el extranjero y que se levantaran más fronteras en un mundo cada vez más globalizado”.

Sí, estimada Justa. Però és que fins avui i a través de molts anys ho hem intentat i fins ara sembla que no hi ha solució. Espanya amb els seus governants sempre ha fet el sord i també ha demostrat sempre que no ens estima, malgrat que nosaltres som solidaris contribuents amb tothom.

Continua Justa: “Separarse tendría un coste sentimental, y también político y económico. Pero a día de hoy, no parece viable que Cataluña se separe de España, al menos mientras no se modifique la Constitución aprobada en 1978”.

Sempre he pensat que com més llengües es puguin saber, millor. Sigui el que sigui o passi el que passi, continuaré conreant, dins la meva ignorància, tots els pensaments de cultures per tal que em reportin la pau que vull per a tothom.


Josep Gudayol i Puig

divendres, 5 de desembre del 2014

I Balsareny va votar

EDITORIAL


Finalment, va arribar el 9N amb la normalitat que calia esperar. Un dia fredot i on la pluja va fer un modest acte de presència. Però la gent va sortir al carrer i es va adreçar al lloc habilitat com a seu del «procés de participació ciutadana». Un lloc diferent de l’habitual per als comicis «normals», que deixava clar que aquest dia no ho era, de normal. L’Estat, a través de determinats organismes —i a instàncies del govern central, entossudit a impedir una consulta que formalment ja no ho era—, havia deixat clar que allò no podia ser un referèndum, ni tan sols una consulta no referendària emparada en la llei catalana de consultes, suspesa per l’alt tribunal. Com també, a corre-cuita, va suspendre el procés alternatiu, que tanmateix ja no es fonamentava jurídicament en cap decret, sinó en el dret general a la llibertat d’expressió i participació ciutadana.

Amb més de 40.000 voluntaris arreu de Catalunya, les votacions es van fer amb normalitat, en un ambient alegre i familiar, igual que en les grans mobilitzacions ciutadanes pel dret a decidir. A Balsareny van votar 1.402 persones, un 51% del cens estimat (comptant els electors que hi va haver a les europees del mes de maig passat i afegint-hi els balsarenyencs de 16 i 17 anys). A més, no podent fer servir el cens ni el padró, la condició per assegurar el rigor del vot era assignar les urnes segons el domicili que constava al DNI de cadascú. En tot cas, la participació del 9N va superar la de les darreres europees i també la del referèndum de l’Estatut de 2006, tot i que no la de les municipals, legislatives i autonòmiques.

Com era d’esperar, atesa la campanya de rebuig i no participació dels partits anticonsulta, a Balsareny l’opció del sí-sí va guanyar de carrer, amb un 85,7% sobre els vots emesos; però també hi va haver vots per al sí-no i directament negatius, i en blanc, com és democràticament normal i necessari. Aquesta tònica va ser la general pertot arreu, i amb percentatges similars (2,3 milions de vots a Catalunya i quasi un 81% de sí-sí). Com és sabut, la reacció dels partits anticonsulta, incloent el govern estatal, va ser de minimització (considerant l’abstenció com a equivalent al no, cosa que només es fa quan convé), a part de continuar amenaçant amb les suposades responsabilitats judicials del govern de la Generalitat per haver donat suport al procés. Pel que fa al país, ara s’obre un període incert per veure com els partits mouen les seves peces de cara a convocar, o no, eleccions anticipades, i convertir-les, o no, en plebiscitàries; i veure si són capaços d’anteposar a tot tacticisme el mandat explícit que la societat civil els ha mostrat. Tot això sense oblidar l’atenció necessària als greus problemes que viu el país. Caldrà estar amatents: si el 2014 ha estat entretingut, es preveu un 2015 interessant, comptant a més que toquen municipals.

El CCB, que es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir l’endemà mateix que es constituís pel juny de 2013, es congratula que el 9N hagi estat un èxit per la participació malgrat tantes traves, per l’ambient festiu i il·lusionat que els votants exterioritzaven i per la bona organització de tot plegat. Felicitem els voluntaris del 9N i els que prèviament hi han aportat tant d’esforç, i també les entitats i corporacions que han treballat per fer possible un dia on la democràcia va sortir al carrer cívicament per exercir un dret bàsic i opinar sobre el futur que volen per al seu país, que és el nostre, el de tots.


CCB
Fotos: R. Bessa 
  



Els enterraments

DE MEMÒRIA (41)

Quan jo era jovenet —d’això ja fa molt temps—, la gent naixia i moria a casa, llevat de cas d’accident. A Balsareny i arreu. Tots dos esdeveniments, ben naturals d’altra banda, trasbalsaven la vida de les  famílies on tenien lloc. I si el naixement d’una criatura en una casa era un trasbals feliç, generalment desitjat i esperat, la defunció d’un familiar solia ser un fet trist, més encara si el difunt era un infant o un jove. I fins i tot si de vell enllà ningú no passa, el difunt o difunta era plorat.

Quan a una casa hi havia un mort, com es deia vulgarment, ja hi havia al poble persones del veïnat, voluntàries, desinteressades i generalment expertes, que ajudaven la família a vestir-lo o vestir-la. Feina desagradable per als familiars, en moments de desorientació i pena. Avui ho fan especialistes dels serveis funeraris, però abans aquest ofici no existia. La segona persona que passava per la casa, si descartem el capellà, que habitualment acompanyava a ben morir els moribunds, era el fuster. En aquells temps —parlo de fa seixanta o setanta anys— no existia la indústria de les caixes mortuòries amb els seus catàlegs i categories. Al seu lloc, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li un bagul o taüt de la seva talla. Eren caixes de fusta, tal com solen representar-les encara avui els dibuixants d’acudits, recobertes de roba negra amb voravius daurats, generalment, o amb roba blanca si el mort era un albat, o sigui un infant. A Balsareny, el fuster de llavors solia ser el Joan Torras, conegut com el Met, que les feia  sovint a l’aire lliure, davant del seu taller a la plaça de les Monges, si no plovia.

A la casa mortuòria, com diuen les esqueles, el trasbals s’incrementava amb la vetlla del difunt. Els parents, veïns i coneguts de la casa anaven desfilant de mica en mica, s’hi quedaven estones o passaven discretament segons el cas, ploraven o feien si més no cara compungida, i glossaven la bondat i les virtuts del desaparegut. Bondat i virtuts molt superiors en mort que en vida, és clar. Això no ha canviat. I es començava i s’acabava amb el consuetudinari «acompanyo en el sentiment», fórmula perfecta per, justament, amagar els propis sentiments.

La feina a la casa es complicava amb l’arribada dels parents de fora —alguns que feia temps que no s’havien vist— i la manera d’allotjar-los, sovint complicada. Diuen que abans es feien, en aquests casos, àpats mortuoris, però jo no ho recordo. Si l’enterrament era l’endemà —i sempre ho era—, bé calia donar-los taula i llit... En fi, que la família solia acabar amb el cap com un bombo de tant saludar gent i fer-los el compliment en moments en què el dol cobria l’ànima del més propers al difunt i no s’estava per romanços. Però sempre s’havia fet així. Avui, amb els tanatoris, dins de la desgràcia, tot és més senzill.

Tot s’acabava amb l’enterrament, cerimònia inevitable que venia a reblar el clau d’una circumstància tan dolorosa, la certesa d’un viatge sense retorn. I un enterrament religiós, és clar. Els enterraments civils, vigents durant la Segona República (1931-1939), no van tornar a ser possibles fins després de l’aprovació de la Constitució vigent, amb la restauració de la democràcia. Enterrament religiós que calia negociar amb el rector de la parròquia, per l’hora en què es faria i per la solemnitat que se li volgués donar. Perquè hi havia classes d’enterraments segons el nombre de capellans que hi assistissin, d’acord amb una tarifa establerta, i que se solien celebrar sense missa de cos present, fos al matí o a la tarda, per raons de les normes litúrgiques d’aleshores. Acordat tot, la cosa anava així. La carrossa fúnebre, engalanada de negre o de blanc, segons l’edat del difunt, anava a buscar-ne les despulles a la casa (fins i tot, carretera enllà, els dels barris de Navàs que llavors eren del municipi i també de la parròquia de Balsareny) i les portava a l’església, on el o els capellans concertats cantaven una absolta, pregària en llatí adequada a la circumstància.

Arribats  aquí, potser cal precisar que a Balsareny hi havia una carrossa fúnebre, com a molts llocs, de les que es veuen  en documentals antics i, encara avui, en enterraments excepcionals. Era senzilla, però absolutament digna (algú sap on para, avui?). Vulgarment l’anomenàvem «el carro dels morts», amb molt poca elegància.

A l’església, durant l’absolta o, excepcionalment, la missa, els assistents es col·locaven segons el sexe: els homes a l’esquerra del temple i les dones a la dreta, mai de mai barrejats —avui pot semblar inimaginable. Acabada la cerimònia a l’església, la comitiva anava cap el cementiri. L’encapçalaven els escolans amb creu alçada i el capellà que presidia, amb capa pluvial (un ornament litúrgic avui poc usat), seguit, si n’hi havia, dels altres capellans contractats, de la carrossa fúnebre i de tots els assistents: els homes davant, les dones darrere. 

Arribats al cementiri, el capellà que presidia feia una pregària acabada amb un parenostre i acomiadava el dol amb un breu parlament adient al difunt i a les seves circumstàncies familiars. Això en el millor dels casos. Si no, el parlament era anodí i rutinari. La quantitat de gent assistent a aquest darrer acte de la vida donava la mesura de la popularitat o de la simpatia del mort i de la seva família i solia ser motiu de comentaris (de qui hi havia anat i, sobretot, de qui no hi era).

Ja veieu que les coses, avui, han canviat molt pel que fa a l’escenografia, si es pot dir així. Només n’hi ha una que perdura: l’aclaparadora presència de la mort i de la definitiva separació que comporta per als qui queden.

Jordi Planes




Marc Borau, guitarrista

ENTREVISTA

Marc Borau, músic entre la guitarra elèctrica i l’espanyola

«La guitarra és un instrument d’extrema dificultat que pertany a la família de corda polsada; els seus orígens a dia d’avui encara són desconeguts. La paraula ‘guitarra’ és un terme molt genèric, perquè tothom sap que hi ha molts tipus de guitarra: clàssica, acústica, elèctrica... Penso, però, que qualsevol tipus de guitarra et permet expressar una infinitat d’emocions. D’altra banda, cal dir que al llarg de tot el segle XX i fins avui, sense cap mena de dubte, la guitarra s’ha convertit en un dels instruments més populars, importants i que més ha influït en el desenvolupament de la música anomenada moderna».

Marc Borau i Armengol va néixer a Igualada el 20 de gener de 1972, on va cursar Llenguatge Musical i Guitarra al Conservatori municipal amb la mestra Ingrid M. Riba. En el seu brillant currículum, entre altres coses, hi té el Certificat d’Aptitud Pedagògica de la Universitat de Lleida, el curs de Solfeig Harmonia Moderna, Tècniques d’improvisació i Guitarra Jazz sota la direcció de Jordi Farrés; Màster Class a càrrec del mestre Chris Thile, al Conservatori del Liceu de Barcelona; Seminari i Master Class de Jazz a càrrec del mestre Peter Bernstein, a l’Auditori de Girona, etc. Actualment forma part de l’Escola Municipal de Música (EMM) de Balsareny com a professor de guitarra.

Pel que fa a aspectes lúdics personals, a Borau li agrada llegir i ens diu «Encara que soni a excusa, la veritat és que no disposo de massa temps, però actualment estic llegint Antonio de Torres, guitarrero, su vida y obra, escrit per José Luis Romanillos. Aquesta és una biografia del considerat constructor de guitarres més important de tots els temps, equivalent al que va ésser Stradivarius en el món dels violins». Referent als esports, es decanta pel futbol: «M’agrada fer algun partidet els caps de setmana amb els amics». També li agrada viatjar, «tot i que, amb els nens petits que tinc, toca una època de fer una mica de bondat». Ha visitat la majoria dels països del centre i est d’Europa, la Xina, Estats Units i Centre Amèrica: «Recomanaria especialment Suècia, Hongria i Irlanda, i sempre m’ha encantat el País Basc; com podeu veure, m’agrada més aviat el fred». En el temps de lleure, en dedica la major part al camp de la música i a anar d’excursió a la muntanya amb la família.

—Com va ser que vas entrar a formar part de l’EMM?

—Doncs vaig enviar el meu currículum a l’Escola i poc després va aparèixer una vacant de professor i em van trucar per entrevistar-me. He de dir que estic molt agraït que em donessin l’oportunitat de formar part d’aquest equip de professors.

—Quines diferències hi ha entre la guitarra elèctrica i l’espanyola?

Al meu entendre estem parlant de dos instruments diferents. A banda d’una diferència òbvia, com és la necessitat d’electricitat i d’haver de disposar d’un sistema auxiliar d’amplificació en les guitarres elèctriques, es donen infinitats d’altres diferències, fins i tot més significatives. El mateix procés constructiu no té res a veure: la forma, mesures, materials, densitats..., són un seguit de paràmetres físics que acaben influint en com finalment vibrarà la fusta de l’instrument, i en definitiva, afecten el so que n’acabem extraient. Mentre que en una guitarra clàssica el material emprat és el niló, carboni o tripa de procedència animal, les elèctriques normalment són fabricades amb acer entorxat, níquel i altres derivats. Tot això fa que el so d’ambdós instruments sigui totalment diferent entre si, així com també la seva interpretació i la tècnica necessària.

—Què significa per a tu la música?

—M’estimo la música. És un sentiment que porto dins des que era un nen i ja forma part de la meva personalitat. D’alguna manera, la majoria d’aspectes formen part de mi i giren entorn de la música, ja sigui per a bé o per a mal. Els que em coneixen ben bé que ho saben i ho pateixen. Em llevo pensant en música i al final del dia me’n vaig a dormir amb música.

—En el difícil camí de tocar les cordes, com selecciones els primers temes per tocar?

—Encara que no ho sembli, la guitarra és un instrument molt físic i s’ha de ser molt curós a l’hora de treballar els primers repertoris. El criteri es fonamenta a establir sempre que l’aprenentatge de les notes en cada nou tema a estudiar sigui gradual i progressiu per tal que l’alumne les pugui assimilar sense dificultat i sòlidament. D’altra banda, les noves tècniques que es van incorporant no han d’anar mai associades a cap altra dificultat, i així l’alumne es pot concentrar més en allò que és nou.

—Quina durada té un curs i amb quin nombre d’alumnes comptes?

—El curs s’adiu al calendari escolar: de mitjans de setembre fins al juny, i enguany faig classes a uns setze alumnes d’edats ben variades. Les portes de l’escola estan obertes a tothom i us convidem a afegir-vos a conèixer aquest món meravellós de la música. Tothom hi serà benvingut.

Josep Gudayol i Puig
Foto: Ingrid Ruiz

Assemblea del Centre Instructiu i Recreatiu


                                                          
En data 27 de setembre de 2014, es va celebrar una assemblea extraordinària del Centre Instructiu i Recreatiu (Casino), on va es va escollir la nova junta que dirigirà i coordinarà el futur del Centre, després de la dimissió per motius personals del seu anterior president.

La nova junta està formada per Jordi Ambrós, com a president; Lluís Mas, vice-president; Maribel Andreu, com a secretària; Elisabet Casaldàliga i Armand Càsoliva com a tresorers; i, com a vocals, Francesc Bonet, Fina Codina, Josep Maria Escolà i Vicenç Pulido.

Tots tenim les millors intencions de fer que el Casino es dinamitzi i formi part del present del poble de Balsareny, i no només del seu passat; per la qual cosa us animem que ens conegueu i que el Casino passi a formar part de les vostres vides, així com ho ha fet de les nostres, per motius històrics, personals i sentimentals.

Una salutació, de part de tots els socis i sòcies del Casino, als lectors de Sarment.

La Junta



Meteorologia


Octubre de 2014

Temperatura (ºC)
Mitjana (1 minut)           17,0
Mitjana (min.+màx.)      18,7
Mitjana de mínimes       10,1
Mitjana de màximes      27,3
Mínima                            4,5; dia 24
Màxima                         32,0; dia 19
Mínima més alta           15,4; dia 1
Màxima més baixa         22,2; dia 15

Vent (km/h)
Ventada més alta            34,2; dia 4
Velocitat mitjana               5,3
Recorregut del vent      2.084,0 km

Pressió (hPa)
Màxima                        1.022,7; dia 1
Mínima                        1.000,1; dia 29

La pluja (litres)
Dia 4                25,6
Dia 5                   9,3
Dia 10                 3,3
Dia 12                6,0
Total                 44,2

Francesc Camprubí i Jordi Soler