Maria Josep Cors s’acomiada de la Biblioteca

 

 
El divendres dia 22 de setembre, a les 7 de la tarda, amb l’assistència d’una quarantena de persones, va tenir lloc, a la Biblioteca Municipal Pere Casaldàliga, un acte de comiat de la Maria Josep Cors com a bibliotecària, per jubilació. Entre els assistents, els seus familiars més propers; l’alcaldessa de Balsareny, Glòria Casaldàliga; el tinent d’alcalde, Isidre Viu; el regidor de Cultura, Jordi Vilanova; la regidora d’Ensenyament, Vanessa Martínez; i una bona representació dels usuaris i companys d’ella.

 
Va presentar l’acte l’Ana Pérez, la bibliotecària amb qui ha estat treballant els darrers set anys i mig. L’Ana li va agrair el treball que han estat fent conjuntament durant aquest temps i va animar la Maria Josep a continuar fent tasques pel poble, com les que ja ha fet, ja que és una apassionada de la història i el patrimoni local de Balsareny. Tot seguit, va intervenir la Conxita Planes, la primera persona que va treballar amb la Maria Josep quan va entrar a la Biblioteca. La Conxita la va felicitar per la seva trajectòria de treball a favor del poble i, així com va reviure moments viscuts amb ella, la va encoratjar també a fer, a partir d’ara, tot allò que li vingui de gust i que abans no podia fer.
 
A continuació va parlar la Maria Josep, que va manifestar la seva satisfacció per arribar a la jubilació, després de més de 40 anys de treball, sempre pel poble. Recordava que va començar l’any 1976, amb l’alcalde Josep Casaldàliga, i acaba ara, casualment i curiosament, amb la seva filla Glòria com a alcaldessa. Sempre treballant a Balsareny. Recordem que, en els seus inicis, va estar treballant també molts anys a la Llar Infantil Pare Coll.

 
Bona part del seu parlament, la Maria Josep, emocionada, el va dedicar als agraïments: a la seves companyes, tant de la Biblioteca com de la Llar Infantil; a  la seva família, present a l’acte; a les seves amigues, amb una menció especial a l’Àgueda Novell; als usuaris de la Biblioteca; a l’Ajuntament (que va organitzar l’acte conjuntament amb l’Ana), etc.

 
Seguidament, l’alcaldessa de Balsareny, Glòria Casaldàliga, va dedicar-li unes paraules d’agraïment tot i que havien coincidit molt poc amb aquest nou consistori (tres mesos) i li va regalar un bonic ram de flors. Acte seguit, la Roser Camprubí, usuària habitual de la Biblioteca, membre del Club de Lectura i molt amiga de la Maria Josep, li va recitar un bonic poema que havia escrit el seu pare, Joan Cors Vilaseca. 

 
Finalment, la Maria Josep va rebre uns regals de la seva família i també dels usuaris més habituals de la Biblioteca; així com els aplaudiments i abraçades de la seva gent. L’acte va acabar amb un petit refrigeri per als assistents.
 
Isidre Prat Obradors
Fotos: Ana Pérez i Isidre Prat

 

Trobada de Clubs de Lectura a Navarcles

 

 
El dia 19 de setembre, vuit membres del Club de Lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga van participar, a Navarcles, en una trobada dels clubs de lectura del Bages-Berguedà-Moianès, per conversar sobre la novel·la Les nostres mares, Premi Sant Jordi 2022, amb la presència de la seva autora, la periodista de TV3 i escriptora Gemma Ruiz Palà.
 
L’acte va tenir lloc a les 18.30 a la sala d’actes de la Biblioteca de Navarcles i va comptar amb la presència d’unes 300 persones, que van escoltar atentament la Gemma Ruiz parlant dels detalls de com va escriure la novel·la i les seves opinions sobre el seu eix central, el feminisme, reflectit en els somnis que tenien les mares que van néixer durant la dictadura i que no es van fer mai realitat. Força persones, que havien llegit prèviament el llibre, van participar, durant més d’una hora, en el col·loqui amb l’escriptora sobre aquesta temàtica.
 
La novel·la es basa en la vida de deu poderoses dones, totes amb vivències diferents però amb nexes entre elles; totes amb un talent que el règim no els deixa desenvolupar, però que planten cara i no es dobleguen davant de res ni de ningú. Totes defugen estar captivades per les tasques domèstiques i la submissió als homes, lluiten i s’atreveixen a tot pels seus fills i per les seves pròpies vides. Com diu la contraportada del llibre: “Les nostres mares vol honorar la generació que va renunciar als somnis perquè les seves filles sí que poguessin triar”.
 
Gemma Ruiz va manifestar la seva satisfacció per haver vingut al Bages i veure aquella sala tan plena de gent, per la bona acollida rebuda per part dels assistents i la bona crítica que aquests van fer de la seva novel·la. Apassionada de la literatura com és, ja té en projecte dues novel·les més, una de les quals li requerirà, igual que amb Les nostres mares, l’elaboració de tot un “llibre previ” de recerca i documentació bibliogràfica per poder després escriure la novel·la. Per cert, va posar molt èmfasi en el fet que, quan es documenta en el context d’allò que vol escriure, li agrada moltíssim buscar informació en les tesis doctorals; quan vol conèixer un aspecte molt específic de la temàtica del seu projecte, pensa “segur que hi ha d’haver una tesi doctoral que en parli extensament”; i va agrair profundament als autors de les tesis que les fan públiques i així es poden consultar fàcilment.
 
A la sortida, Gemma Ruiz va signar el seu llibre a tothom qui va voler. Esperem tornar-la a veure per comentar la seva propera novel·la.
 
Text i foto: Isidre Prat Obradors

El llençol perdut

TECNOLOGIA
 

Sempre passa el mateix amb les noves notícies impactants: després d’una temporada de no parlar de res més, nous fets capten la nostra atenció, notícies més recents enterren les anteriors. Arriba un punt on dubtem sobre si allò de què tant parlàvem encara existeix, si aquella guerra encara dura, si els afectats per aquell terratrèmol, tsunami, huracà, incendi o ves a saber quin desastre ja han tornat a la normalitat; si aquella central nuclear que va petar encara treu fum, etc. Tenim incomptables exemples d’aquest fenomen: qui se’n recorda de la covid?
 
I què se’n deu haver fet, del ChatGPT? Encara dura la moda de la intel·ligència artificial generativa? Tant que se’n parlava fa uns mesos i ara gairebé no surt a les notícies. Els seus detractors comencen a respirar tranquils. Volien prohibir-ho en alguns països, oi? Com està això? Actualment hi ha alguns països on  ChatGPT no es troba disponible, com ara Rússia, la Xina, Corea del Nord, Iran, Síria, Hong Kong, Cuba, Veneçuela, Bielorússia i Itàlia. No hi ha previsió de noves incorporacions a aquesta llista. Genera molta curiositat, de fet, la posició italiana.
 
Superat el xoc inicial, sembla clar que tothom reconeix que la IA generativa és un avanç tecnològic de tal magnitud que ningú, tret de països on ja abans les llibertats estaven retallades (i Itàlia, sembla), vol renunciar-hi. Gairebé cap país democràtic tret d’Itàlia (per ara), veu raonable quedar al marge d’aquest tipus de tecnologies mentre la resta del món s’hi llença de cap. Més aviat que tard ens trobarem amb intel·ligències artificials aquí i allà, ens hi comunicarem i, a poc a poc, ens aniran semblant una cosa habitual, familiar.
 
Un exemple. En el marc del programa Salut/IA, amb participació directa del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, el passat 12 de juliol, es va celebrar la jornada de presentació del projecte per al desenvolupament d’un sistema per a proporcionar informació sobre els medicaments a la ciutadania. És a dir, l’objectiu és crear una “ment artificial” capaç de respondre als ciutadans de Catalunya les seves preguntes sobre medicaments. Molt probablement, a mitjà termini, trucarem a un telèfon gratuït i podrem demanar qualsevol dubte que tinguem sobre els medicaments que prenem i serem atesos per una veu d’aparença humana que, amb amabilitat i paciència fora de l’abast dels humans, donarà resposta als nostres dubtes amb precisió i claredat, adaptant les seves explicacions a les característiques del seu interlocutor.
 
Fins ara, els avenços tecnològics han deixat pel camí a amplis sectors de la societat que no s’hi han pogut adaptar. Això ha afectat, tradicionalment, la gent més gran. Estem davant d’un canvi. L’aparició de la IA, lluny de suposar un repte per a les persones grans, serà un alleujament. La tecnologia passarà a semblar humana, parlarem amb les màquines com si fossin persones. Per primer cop, la tecnologia serà senzilla per als més grans.
 
El gran repte el tenen els joves. La IA s’integrarà en tota mena d’empreses i suposarà  una revolució del món professional on els nostres fills i filles hauran de trobar un lloc. Cal capacitar els joves per desenvolupar-se amb èxit en un entorn on les intel·ligències artificials seran el pa nostre de cada dia.
 
Estem davant d’un canvi igual o més gran que els que van suposar la revolució industrial, el ferrocarril, les màquines d’escriure, les calculadores, la TV, els ordinadors o internet. No s’hi val a amagar el cap i fer com si res: aquesta onada passarà per sobre de tothom. Amb els avenços tecnològics la societat ha perdut un llençol en cada bugada, ha generat una bretxa, ha deixat gent enrere. Qui serà el proper llençol perdut? Intentem que no siguin els nostres fills i filles.

 
Ferran Gállego
Imatge creada amb Midjourney

Entrevista a Marc Comabella

 

 
Convertir les teves aficions en una vocació és un dels objectius que quantitat de gent persegueix tota la seva vida. El Marc Comabella, nascut a Balsareny el 1997, porta treballant en una varietat de projectes des de ben jove i ara com ara, tot orgullós, ho considera la seva feina.
 
Des dels tres anys en Marc desenvolupa un vincle especial amb el piano, que, amb vint-i-sis anys encara manté. L'instrument, conjuntament amb la música, va passar de ser un hobby al seu futur estudi. És així que, en acabar el batxillerat artístic a l'institut Lluís de Peguera, continua desenvolupant l'aprenentatge de les arts i cultura en diferents escoles de música fins acabar el grau elemental i encaminar-se al grau professional al Conservatori Municipal de Música a Manresa. Des del 2012 fins a 2017, Comabella, es nodreix de diferents coneixements; tant com atenent a classes de piano amb Lluís Rosselló i Benjamí Santacana, com cursant formacions professionals d'actor i director, o també, atenent classes de grans professors a l'estudi de Nancy Tuñón i Jordi Oliver. Més endavant, el músic perfecciona la tècnica vocal, la interpretació davant la càmera i el cinema publicitari amb unes masterclasses que el condueixen a acabar el grau superior de música a Madrid el 2022 amb l'especialització "Musicologia".
 
Paral·lelament als estudis i a les persones de les quals ha extret una formació, el jove emprenedor també s'emporta un gran crèdit pel gran nombre d'obres i treballs que ha dirigit o creat o de les quals ha format part durant els darrers anys. S'inicia la llarga llista de projectes el 2007 amb "Objectes perduts" a Balsareny, sota la direcció d'Elisa Jorba. A partir d'aquí, Comabella col·labora en diferents projectes situats en zones diferents, però, tot i això, sempre s'ha mantingut en contacte amb el seu poble: és així que durant molts anys va formar part dels Pastorets de Balsareny. Seguidament, ha arribat a actuar sobre l'escenari del Kursaal o el mateix teatre Conservatori, on anys enrere només ho visualitzava com a àrea d'estudi i no com un escenari on presentar la seva feina. Ha sigut pianista a múltiples concerts o actuacions, i fins i tot ha sigut director de petites orquestres i corals.
 
A mesura que passen els anys no s'allunya del teatre, sinó que s'hi involucra més. Així, va creixent com a músic, actor, director de teatre, cinema i televisió. Al parlar sobre teatre, ens parla sobre l'inoblidable neguit que se sent a l'hora de fer un càsting o la satisfacció i orgull que se sent al compartir moments amb actors que admiraves des de petit. És així que arriba a conèixer actors catalans com el Marc Balaguer, la Candela Antón o el Boris Ruiz...
 
L'afició cap al teatre es mostra més tard, a diferència de la de la música, però igualment en Marc hi inverteix el mateix nivell d'esforç i perseverança. Aquesta dedicació dona fruit a grans projectes, com el de la sèrie "Altafulla", on és ell el director del guió. A més a més d'un film, també va ser el seu treball de recerca a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa i un dels projectes que li ha requerit més feina. Tot l'esforç va valdre la pena, ja que, quatre anys després, amb un equip semiprofessional de 200 persones, van poder transformar un escrit en una sèrie de quatre capítols. Per altra banda, s'ha hagut d'enfrontar a la direcció de temes complexos, amb l'ajuda d'Esteve Rovira, com és el cas de la producció d'una pel·lícula inspirada en el llibre sobre l'anorèxia Carn nua, de la balsarenyenca Blanca Soler.
 
Cal destacar la direcció de la Coral Sant Esteve, de la qual mossèn Joan Bajona en va ser impulsor, i la direcció musical i escènica d’El cafè de la Marina, de Josep M. de Sagarra, en format musical. Aquest pla de treball va ser tot un repte per a ell, ja que quan va acceptar de formar-hi part va incentivar-ho acollint-hi joves, més petits de vint-i-cinc anys, de Balsareny i els seus entorns. Va ser interpretat per una quarantena d'actors, cantants i instrumentistes de la Catalunya central.
 
Avui dia es troba en l'últim any de carrera i té en mans la presentació del TFG, el qual té la data per l’abril que ve. Aquest treball parla sobre la sardana, ja que, des del seu punt de vista, il·lustra la música de Catalunya. Treballa com a pianista a cerimònies amb l'empresa barcelonina "Nessun Dorma" i és professor de piano, llenguatge musical i cant coral en diferents escoles de música del voltant; també realitza formacions particulars de proves d'accés al Conservatori o a l'Escolania. És director del grup vocal V9 de Viladomiu Nou i de la Coral Sant Esteve de Balsareny, de la qual també és pianista des del 2017. Forma part de la Polifònica de Puig-reig, que és la millor coral de Catalunya no professional. A més a més, té per davant cinc setmanes de rodatges per a la pel·lícula sobre l'anorèxia, que confirma que li fa molta il·lusió. 
 
"Tenim la visualització que l'art ha de ser perfecte, quan la perfecció no existeix" comenta en Marc, després d'una reflexió sobre totes les lliçons que la seva professió ha generat. La música i el teatre són part d'aquest art. que no ha de ser delimitat per la perfecció, sinó que s'aprèn i t'acompanya al llarg de la teva vida. Per això el músic ens fa saber que el seu record més apreciat relacionat amb la música va ser el fet de poder tocar per l'enterrament de la seva àvia conjuntament amb el seu company Sergi: "compartim la música d'una manera molt essencial".
 
Martina Junyent
Foto: Julman Studio
 

Francisco García Lozano, ‘sensei’ de karate a l’O2

ESP'ORTISTES DE BALSARENY 

 

L’afició al karate del Francisco García va començar veient pel·lícules d’arts marcials, que tant es van popularitzar a les dècades del 1960 i 1970, i amb una colla d’amics en parlaven i van anar llegint sobre aquest estil de lluita, que practicaven al bosc; després van “ocupar” una nau (en el més benvolent sentit de la paraula), un espai que no feia servir ningú, a l’antiga bòbila, però que tenia un propietari! Cal dir que en van marxar de bones maneres, tal com hi havien entrat.

 
—Anem, doncs a l’inici. Com es va formar el grup de karate a Balsareny?
 
—El J. Santos (DEP) sempre n’havia estat l’impulsor i dirigia les sessions o entrenaments informals de l’inici. Més endavant, el Club Natació Balsareny, a l’antic “complex de les piscines”, tenia un petit gimnàs i la Junta va demanar al J.Santos, que ja era sensei (mestre), que n’impartís classes; i els de la colla vam ser els seus alumnes. Fèiem preparació i ens examinàvem a Manresa per pujar de graus, obtenir experiència i titulació.

 
—Anys més tard es va deixar de fer aquesta disciplina a nivell municipal. Com vas seguir la teva formació quan es va desfer el grup?
 
—Em vaig incorporar al Judo Manresa i allà vaig formar-me i ampliar més els coneixements sobre aquest tipus d’art marcial. Durant un període curt de temps també vaig anar a entrenar-me a Sallent i després a Manresa amb l’Esport 7, on encara continuo.
 

—El karate té una jerarquia establerta en el grup o família amb la qual entreneu.
 
—Sí, per sobre de tot hi ha el “sensei” (mestre); per sota, el “senpai” (germà gran), que col·labora amb el sensei, i els “koais” (germans petits), que serien els alumnes en formació; però cal destacar que tot és una gran família i no s’entendria sense un respecte entre nosaltres, entre “tots i totes”. Per això ens basem en el dojo kun, que són una sèrie de preceptes que tenim escrits i penjats a la paret de l’espai on practiquem l’esport; preceptes que hem d’interioritzar i generalitzar a la vida real, en el nostre dia a dia.
 
—Ens detalles aquests preceptes?
 
—Sí: abans de cada sessió, els koais i el sensei seiem en seiza i recordem els preceptes per tal d’adoptar l’actitud correcta d’ànim i les virtuts de lluita, tant en el dojo com a fora. És una disciplina que cultiva uns valors dins i fora de la pràctica de l’esport. El dojo kun consta d’aquests cinc preceptes:
 

• Buscar la perfecció del caràcter.
• Defensar la veritat, ser sempre lleial.
• Cultivar l’esperit de superació; esforçar-se sempre.
• Respectar: els companys, el mestre, la família i a tothom en general.
• Evitar els comportaments violents.

 —Com es desenvolupa una classe? Té parts diferenciades?
 
—La pràctica del treball es divideix en tres formes: primer, el kihon, que es una part més física i tècnica de preparació del cos en aspectes de velocitat, força, tècniques bàsiques com tsuki (punys), uke (defenses) o geri (puntades) amb altres combinacions de tècniques. Es treballen posicions del cos, moviments, rotacions... La posició del cos per a un karateka és important per tenir un bon equilibri i estabilitat. 

La segona part de la classe és el kata, que de forma breu vol dir l’aplicació del kihon en un combat imaginari. Es tracta de donar resposta ràpida i segura i una acció eficaç a una situació que se’t presenta. 

I en tercer lloc, el kumite és el que en diríem el combat cos a cos, amb control absolut. En aquest format s’aplica la pràctica de les tècniques que aprenem amb un oponent real. Cal dir que aquest darrer pas no té sentit ni és eficaç sense una bona preparació individual de kata.

 
—Molt bé, em sembla que entenem bé l’essència i el format d’una classe de karate. A l’O2, tu ets el sensei?
 
—Sí, la Laura Santamaria, antiga propietària de l’O2, ja em va proposar de fer classes, però per raons laborals i de família no em va ser possible; i va ser amb el Cristià que vaig poder compaginar els “tempos” i fer-hi classes.
       Tinc un grup que vam començar plegats. Llavors els nens tenien 6-7 anys i ara en tenen 14-15. Som un grup de 8 a 10 persones que es bastant fix; és clar que hi ha hagut alguna alta i baixa.
       Als alumnes se’ls forma en l’aspecte d’un esport entre el cos i la ment i de la convivència. Fem dues classes  a la setmana i competim en kata. L’abril passat vam participar a al Campionat que es va celebrar a Manresa amb doios de Cornellà, Vic, Manresa, St. Joan Despí, etc., i el nostre equip de karate de l’O2 va obtenir uns bons resultats: tres copes i tres medalles.
       Cada any, amb les famílies organitzem un entrenament conjunt per viure en directe com són les nostres sessions de treball i com evolucionen els seus fills en la pràctica del karate. Sempre hi ha una bona participació i fem una bona jornada plegats.
       També organitzem unes convivències, Gasuku, on fem entrenaments i jocs, i sobretot convivim com una família, tal com descriu la filosofia d’aquesta art marcial. Vam estar al pantà de Sau i aquest any les fem a Castellnou.
       Esport 7 també ens convida a activitats obertes alguns diumenges. Nosaltres només participem en les competicions de kata, no en kumite, i assistim a seminaris. Es tracta d’obrir-nos com a grup i aprendre cada vegada més. Ara, ben aviat participarem en un seminari a Barcelona amb el gran mestre Ogura de JKA, que té un nivell de 8è dan.

 
—Els alumnes de l’O2 tenen cinturons diversos?
 
—Sí, n´hi ha de taronja, groc, verd...
 
—El sensei és cinturó negre, oi?
 
—Sí, per fer classe, cal ser-ho. Sóc cinturó negre de primer dan i em preparo per examinar-me del segon dan. 
 
—T’agrada fer classes?
 
—Sí, sí. Ja sabeu que, a vegades, a la quitxalla els costa estar quiets i centrats, però les classes són en silenci i si hi ha interrupcions sempre es tracta de fer-los reflexionar sobre els preceptes que ens hem compromès a seguir; s’han d’inculcar i assumir. Tinc molt bona impressió del grup.
       I com que ara estic jubilat  també tinc més temps per formar-me; he estat a seminaris a Lisboa, Eivissa, Cadis i ben aviat me’n vaig a Anglaterra. Sempre intento transmetre als meus alumnes i a la vida tot allò que aprenc en les meves formacions. 

 
Durant l’entrevista, hem après vocabulari propi d’aquesta disciplina i com practiquen el karate a les classes a l’O2 de Balsareny. El Francisco ens explica que les sessions van començar com una activitat extraescolar simple i ara ja és una matèria més dins del gimnàs de l’O2, que també es defineix com una gran família. Hem entès que el karate és un esport, una filosofia de vida i una manera d’inculcar valors i compromís. Gràcies, i que el grup progressi en l’actitud, les tècniques i tots els aprenentatges que inclou el karate-do, que vol dir “el camí de la mà buida”. 
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu F. Garcia

II Torneig d’handbol Juan Luis Chávez

 

 
El dissabte dia 16 de setembre es va celebrar, al pavelló municipal de Balsareny, la segona edició del torneig d’handbol Juan Luís Chávez, activitat que es va fer coincidir amb la presentació dels equips d’aquesta nova temporada, 2023-24. Més d’un centenar de persones hi varen assistir com a públic, entre familiars i simpatitzants de l’Handbol Balsareny i alguns acompanyants dels dos equips forans convidats: l’Handbol Santpedor i l’Handbol Vilanova i la Geltrú. Entre el públic, cal destacar la presència de la regidora d’Esports, Cristina Díaz; i del mateix titular del trofeu, Juan Luis Chávez.

 

A l’entrada del pavelló hi va haver servei de bar durant tota la jornada, amb l’objectiu de recaptar fons econòmics per al club. Passades les cinc de la tarda, començava l’acte de presentació dels dos equips que actualment té el club balsarenyenc: l’equip aleví mixt i l’equip cadet femení. El secretari, Antonio Rabaneda, va fer un petit parlament, en què es va congratular de poder celebrar aquest torneig que, des de l’any passat, rep el nom del balsarenyenc que durant més de 25 anys fou president d’aquest club: Juan Luís Chávez. També va agrair el suport de la gent per tal de tirar endavant i va desitjar que tant de bo es puguin fer més equips en el futur, cosa que no és gens fàcil, perquè falta gent, però s’intenta fer. També va fer referència al fet que els dos equips que es presenten tenen el repte de jugar enguany en categories noves i més experimentades.

Tot seguit, el mateix Rabaneda va anomenar cadascuna de les jugadores i jugadors, que van anar sortint cap a la pista i es van alinear per fer-se les corresponents fotos, que veieu aquí. Igualment, va presentar els seus entrenadors, que són: per la part de l’equip aleví, els germans Adrià i Paula Hernández, així com la Júlia Hernando; i, per l’equip cadet, Rafa Andreu i Francesc Boltor.
 
Seguidament, va començar el primer partit, de la categoria Aleví mixt (11-12 anys), entre l’Handbol Balsareny i l’Handbol Santpedor, disputat en quatre parts de 10 minuts cadascuna, amb els resultats de: 7 a 14 ; 2 a 20 ; 3 a 19 ; i 6 a 13. Per tant, va guanyar clarament el Santpedor. L’equip balsarenyenc, que va fer el seu esforç i fou animat pel públic en tot moment, va rebre el trofeu de subcampió, mentre que el club de Santpedor va merèixer el de campió. Tots dos van ser lliurats pel president del club, Sergi Montagut.
 
A les 18.30 començava el segon partit, de dues parts de 30 minuts cadascuna, de la categoria Cadet femení (15- 16 anys), en què l’equip local va perdre, però va ser força igualat, sobretot en la primera part, i el resultat fou més ajustat que en el partit anterior: Handbol Balsareny 20 – Handbol Vilanova i la Geltrú 26. Les jugadores locals van lluitar de valent durant tot el partit i van causar molt bona impressió, malgrat el resultat final. Novament, el president del club va fer el lliurament dels dos trofeus: el de subcampiones per al Balsareny i el de campiones per a Vilanova i la Geltrú.
 
Cal dir que, en tot moment, el nombrós públic assistent va animar tots dos equips i va ovacionar els seus gols i les parades dels porters. En definitiva, va ser una agradable tarda per a tots, jugadors i afició, amb l’handbol com a protagonista: un esport que sempre ha arrelat a Balsareny, on es va iniciar ja fa més de cinquanta anys, i que, tot i passar temps difícils, es manté i esperem que continuï en el futur. 

La tarda es va acabar amb una botifarrada per a tothom.
 
Text i fotos: Isidre Prat

Associació de Veïns Sant Josep

 

La Junta de l’Associació de Veïns Sant Josep de Balsareny (associació destinada a gestionar els serveis de decessos), avalada pels seus socis en la reunió d’aquest any del passat mes de març, ha decidit entrar a formar part de la nova Cooperativa RECER, Cooperativa d’Acompanyament Veïnal, donat que s’ha considerat la millor manera de continuar perquè sigui viable. 

La cooperativa comptarà, en un principi, amb uns 4.000 socis, de moltes associacions de veïns del Bages, la majoria de barris de Manresa, i permetrà que les quotes siguin més econòmiques que abans. És la primera que es crea en tot Catalunya amb aquesta finalitat, la de donar continuïtat a les vocalies d’enterraments. La cooperativa està oberta a tothom i, per tant, a la captació de nous socis.

De moment, l’associació actual convoca tots els socis a una reunió informativa a celebrar el dia 21 d’octubre de 2023, a les 5 de la tarda, al local municipal de la plaça de la Mel. Seguirem informant.

La Junta