dijous, 4 de març de 2021

Seguiment de les obres de la resclosa


Apèndix a l’ampli reportatge fotogràfic d’Alfred Selgas sobre les obres de la Resclosa dels Manresans que hem anat publicant en aquest blog. 

Text: Sarment
Fotos: A. Selgas 

Fotografies del dia 1 de març de 2021

Als vorals de les dues bandes del riu s'ha fet una plantada d'arbres, i el camí que van obrir per la riba esquerra ja ha tornat a ser camp de conreu. El reportatge presenta algunes fotos del dia 1 de març, junt amb altres que mostren com eren els mateixos espais dies enrere, a fi de poder-ho comparar. 














 
Fotografies del 21 de febrer de 2021
 
Aquí veiem fotografies de la riba esquerra del Llobregat. Un cop acabades les actuacions a la resclosa, un camió i una pala estan arranjant els camps d’aquella vora, al final del camí que van obrir per accedir al lloc que va ser el centre operatiu, per deixar-los a punt a fi que, quan sigui l’hora, s’hi pugui tornar a sembrar. També han fet uns forats que serviran per fer-hi una plantada d'arbres.















Concentració per la llibertat d’expressió

  
El passat 16 de febrer, a les 7 de la tarda, un grup de veïns de Balsareny, a conseqüència del empresonament del cantant Pablo Hasél, van convocar una concentració davant de l'Ajuntament per reivindicar el dret a la llibertat d'expressió.
 
Una setantena de veïns es van concentrar pacíficament i amb un gran sentit de responsabilitat. Tot i que la concentració s’havia convocat davant de la Casa de la Vila, els manifestants van decidir canviar-ne la ubicació i fer-la a la plaça de l'Església, més àmplia i que els permetia guardar millor les distàncies entre ells, ateses les recomanacions habituals en temps de pandèmia. Allà es va llegir el següent manifest: 

«Condemnat per injúries a la corona i enaltiment del terrorisme per unes opinions manifestades en uns tweets i per la lletra d'una cançó, Pablo Hasél es convertirà en el primer artista empresonat efectivament a l'estat espanyol des dels inicis de la transició democràtica. La llista, però, de processaments, imputacions i condemnes a artistes els últims anys, converteix l'Estat espanyol en un dels estats amb més artistes represaliats de tot el món. 

»Avui és Pablo Hasél, demà serà qualsevol altre creador o intèrpret de qualsevol altra disciplina. Ni entenem, ni podem permetre que algú pugui ser condemnat i empresonat per expressar les seves idees, sigui mitjançant les xarxes socials o a través de qualsevol disciplina artística. Considerem aquesta condemna, així com les de la resta de companys i companyes que es troben en una situació semblant, un atac directe a un dret fonamental com és el de la llibertat d'expressió personal i artística. 

»Manifestem el nostre suport a Pablo Hasél i el nostre rebuig total i absolut al seu empresonament, com ho fem també per totes les persones encausades, exiliades i empresonades per defensar els seus drets i els nostres. 

»Demanem l'anul·lació de totes les causes obertes i les sentències condemnatòries de tots els artistes processats per la seva expressió artística. 

»Exigim al govern de l'estat i a totes les instàncies fiscals i/o judicials el respecte més escrupolós a la llibertat d'expressió, en tant que dret fonamental de tots els ciutadans.»
 
Sarment
Fotos: Txus Garcia






dijous, 25 de febrer de 2021

Els boscos de Balsareny, una lluita entre els incendis i la desforestació

OPINIÓ

  
És ben sabut que estem immersos en un canvi climàtic, causat per l’activitat humana, i que s’ha accentuat des de mitjans del segle XX amb la industrialització i el progrés. Aquesta activitat genera un escalfament global, que any rere any fa pujar la temperatura mitjana del planeta. Si no l’aturem, quin planeta deixarem als nostres fills?
 
Aquest és el problema de la humanitat, i els polítics a nivell mundial es reuneixen, en parlen, sembla que tots hi estan d’acord, que cal prendre mesures... Ara bé, realment es prenen mesures per aturar el canvi climàtic? Entenc que és difícil trobar el punt d’equilibri entre el progrés i la conservació del planeta; però això és cosa dels dirigents. Els ciutadans hauríem de vetllar, posant-hi cadascú el nostre petit gra de sorra, per tal de disminuir la petjada ecològica; entenent petjada ecològica com l’impacte que genera l’activitat humana sobre el medi.
 
Ara preguntem-nos: què hi podem fer, nosaltres? Com hi podem contribuir? 

Focalitzem-nos a casa nostra, és el que més bé coneixem i el que millor podem defensar. Cada comunitat hauria de defensar el medi que l’acull. Catalunya té un clima mediterrani, hiverns freds i estius secs i calorosos. Malauradament tenim el problema dels incendis forestals, que periòdicament ens afecten. Sobretot n’hem sortit perjudicats a la Catalunya central, com ja sabem, amb greus incendis als anys 94, 98... No entraré en la gestió dels incendis, perquè d’això ja hi ha qui se’n ocupa. Ara m’agradaria parlar de la preservació –i per tant, de la no-destrucció– del nostre medi natural.
 
Contextualitzaré uns fets dels darrers mesos. Any 2020. Arriba la pandèmia mundial de Covid-19. Ens confinen. A finals d’abril, ens deixen sortir de casa i ho agraïm després de setmanes confinats. Agafo la bicicleta i me’n vaig a escampar a la boira, a recórrer els camins i els preciosos boscos del nostre poble per respirar aire pur.
 
Agafo camins de la Baga Fosca, passo per la zona de Fucimanya i cap amunt que fa pujada. Fins arribar a la pista forestal que va cap a la torre de Castellnou de Bages. Començo a entreveure quelcom que no m’agrada. Una filera de troncs s’amunteguen al marge del camí i, on hi havia bosc, ara no hi ha res, res de res, tot arrasat. Ho veig i m’entristeixo... Però no s’acaba aquí. Procedeixo a seguir el meu camí direcció a Sobirana de Ferrans i, a l’esplanada de l’encreuament amb la carretera de Súria, un altre cop grans pileres de pins amuntegats... I allí veig la magnitud de la tragèdia. Tot els boscs que hi havia des d’aquell indret fins ben bé el fons de la vall, on transcorre un petit rierol que és el torrent de Sobirana, tot arrasat, ni un arbre dret.
 
En aquell moment recorre el meu cos una sensació d’impotència i una tristesa indescriptible. Un bosc intacte, generador d’oxigen, el lloc on viu un munt d’espècies animals, un espai creat a base d’anys i anys, completament destruït en pocs dies. Em pregunto qui pot haver fer una cosa així, i per quins motius, que no els puc entendre. Em pregunto si tan poc estima la natura; i, si només ho ha fet per interessos econòmics, doncs, penso, que pobre és... Perquè el planeta és el més valuós que tenim, i l’hem de cuidar, no pas destruir.
 
Mesos més tard, comprovo que la cosa ha anat a més, i que aquella tala aberrant només és una petita part de la desaparició dels boscos de Balsareny, perquè carretera de Súria amunt fins arribar a les Vilaredes, a banda i banda de la carretera, el mateix. Hectàrees i hectàrees de boscos arrasats. I un cop més, em pregunto com és possible. Qui ho ha fet i per què? Ho pot fer? Si ho pot fer, qui li ho permet? Si algú li ho permet, com és possible que permeti una cosa així, tan antinatural? Preguntes per a les quals m’agradaria tenir respostes per entendre-les.

 
Després de compatir aquestes impressions, m’agradaria acabar amb unes frases per fer-nos reflexionar:
 
· Una nació que destrueix el seu medi es destrueix a si mateixa. Els boscos són els pulmons de la Terra, purifiquen l’aire i donen força pura a la nostra gent.
Franklin D. Roosavelt
 
· Només després que l’últim riu sigui assecat, només després que l’últim arbre sigui tallat i només després que l’últim peix sigui capturat, només llavors sabràs que no et pots menjar els diners.

Proverbi dels indis americans: Si els arbres donessin Wi-Fi, tot el mon plantaria arbres i aturaríem la desforestació. Llàstima que només produeixen l’oxigen que respirem...
 
Text i fotos: Gerard Feliu Ribalta
 







A cop de diccionari

CINC MINUTS

 
Fa ja uns dies que hem deixat enrere la coneguda “Candelera”, i crec oportú recordar el calendari popular “si la Candelera plora el fred és fora, si la Candelera riu el fred és viu”.
 
Enguany aquesta data va ésser plena d’una rialla espatarrant, però malgrat la rialla avui gaudeixo d’un sol primaveral, el qual s’escola a través del vidre de la finestra de la meva sala polivalent. Ell, el sol, estimula a través del teclat de la meva màquina d’escriure la meva reflexió.
 
Tinc al costat la columna d’opinió de la Núria Puyuelo i m’estimula el titular “Benvinguts, nanos”. Amb ell gaudeixo de la bona salut dels llibres, que per cert en aquests últims temps, i com a conseqüència de la fatídica pandèmia, a l’igual que d’altres camps com el sanitari, econòmic, esportiu, restauració..., està patint també la seva crisi pertinent. Però anem a la reflexió de la Núria: feia anys que reivindicava la incorporació de “nano”, no hi havia cap motiu per bandejar aquesta paraula al diccionari.
 
“El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull diverses paraules per referir-se als nens: xiquet, infant, criatura, sagal, minyó, al·lot... I, des de fa poques setmanes, també nano. Gràcies a la darrera modificació del diccionari normatiu, s’ha incorporat el mot nano, una paraula ben viva en el llenguatge col·loquial i familiar, sobretot a la zona de Barcelona, i que fins ara no era normativa. Al diccionari també s’ha inclòs l’accepció de nano que fa referència a la figura folklòrica formada per una persona que té el cap ficat dins d’un gran cap que li dona l’aspecte de curt de cos”.
 
Quin goig, poder escriure sobre aquest enriquiment del llenguatge a cop de diccionari.
 
Josep Gudayol i Puig

Antònia Rimbau Dencàs: cent anys a cavall de tres pobles

ENTREVISTA
 

Febrer, un mes ventós, obre aquesta finestra oberta amb l’amable xerrada d’una experiència mes que centenària amb Antònia Rimbau Dencás, nascuda el 21 de juny de 1920. En aquells temps, més tard, estudià el que ara en diríem “Secretariat” a Barcelona i a Sabadell. Com a anècdota ens comenta que, per fer la pràctica de la taquigrafia, anava als Jutjats de Barcelona a prendre nota i transcriure el que es deia en els judicis. Com a esport, li agrada la gimnàstica sueca i durant el seu temps de lleure sempre li ha agradat molt el cinema, la ràdio i la televisió.
 
—Sempre heu viscut a Balsareny?
 
—No, he viscut a cavall entre Barcelona, Sabadell i Balsareny.
 
—Expliqueu-nos algun fet anecdòtic d’aquells vostres primers anys.
 
—Recordo el patiment que vam passar a resultes de la Guerra Civil, en especial amb les cues del racionament.
 
—Recordeu quants habitants hi havia a Balsareny quan éreu jove?
 
—Quan jo vaig néixer el 1920, Balsareny tenia uns 1.920 habitants, i quan em vaig casar recordo que en tenia entre 2.800 i 2.900.
 
—Ens podríeu dir alguns dels motius que algunes cases tenien al poble?
 
—N’hi havia molts; com per exemple, cal Merenci, cal Si-sa-mi, cal Maiol, cal Noi Xic, cal Puntes, cal Matamoros, ca l’Orriols, cal Pijoan, cal Savoia, ca l’Arep, cal Pastisseret, la Fassina, i molts més.
 
—Vau estar casada i vau tenir fills.

—Sí, en Josep Sant Rabeya va ser el meu espòs, ens vam casar el 1942 i vam poder estar junts 62 anys, fins al 2004. Vam tenir quatre fills: l’Antoni, l’Arcadi, la Fina i el Xavi.
 
—Finalment, sabem que us ha agradat molt escriure poesia. Quins fets literaris recordeu?
 
—Per Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, sempre m’ha agradat molt. Hi ha molts llibres per llegir i per regalar.
 
Tot i no haver nascut a Balsareny, la petjada del poble ja li venia de molt lluny. A primers de segle, el seu pare Antoni Rimbau i Gallifa, farmacèutic de professió, fou l’alcalde de Balsareny el 1912, i els estiuejos d’any rere any acabaren deixant la seva empremta.
 
El fet que la seva infantesa i adolescència fos a cavall de Barcelona, Sabadell i Balsareny, no suposava cap obstacle en la seva identificació amb el seu poble. A l’Antònia sempre li ha agradat “picotejar” els sentiments, anhels i esperances del seu entorn, i d’això en dona fe una munió de poemes escrits al llarg de la seva vida. Li agrada llegir poesia, i especialment recorda un poema, no pas molt llarg, però sí molt expressiu, en què es parla de l’amor al poble, sense dir-ne el nom en cap moment; per això es pot aplicar a qualsevol, i en veu de l’Antònia, aquests versos adollen Balsareny a dojo per tot arreu:
 
Jo tinc el meu poble com el té tothom,
no cal pas que digui quin és el seu nom.
Quan dic el meu poble ja he dit sa lloança,
i és que l’estimo sense comparança.
Que en lloc sentiria el que sento aquí,
on totes les coses em parlen de mi.
On totes les coses em són conegudes,
i m’evoquen hores dolçament viscudes.
Que hi fa que altres siguin més grans i més bells…
si el que té el meu poble no té cap més d’ells.
Que hi fa si en cap banda l’ànima interpreta,
com aquí les coses que el sentit penetra.
Aquí on cada cosa se’m torna eloqüent,
i palpo ma vida dispersa en l’ambient.
 
—Una altra curiositat és l’acord que l’Antònia tenia amb la Parròquia:
 
—Mentre que l’Església Parroquial no va disposar d’una imatge de la Verge dels Dolors amb el Crist jacent, cada any, per Setmana Santa, una imatge de talla, que a hores d’ara encara roman a casa, participava a la processó dels “Armats i els seus manaies”.
 
De ben segur que en trobaríem més, d’anècdotes i vivències que al llarg dels anys han marcat la vida d’aquesta balsarenyenca. Pensem, però, que per a mostra un botó, i aquí queda ben palès.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Alfred Selgas

dimecres, 24 de febrer de 2021

Quim Junyent, futbolista del Barça

ESPORTISTES DE BALSARENY
 
Quim Junyent, actualment a l’Infantil A del FCB.


Continuem amb les entrevistes a esportistes locals, actualitzant-ne la trajectòria esportiva i posant al dia el bon paper; perquè no és la primera vegada que alguns dels protagonistes d’aquesta sèrie havien estat ja entrevistats al Sarment pel nostre col·laborador Josep Gudayol.
 
Aquesta vegada parlem amb un esportista molt jove, de 13 anys –ben aviat en farà 14–: en Quim Junyent Casanova, jugador del Futbol Club Barcelona en la categoria de 2n. any d’Infantil A. Els seus inicis són molt prematurs i curiosos, perquè a casa no hi havia cap afecció pel futbol. Per tant, en aquest cas, no és pas un desig inculcat per la família. Però molt aviat diversa gent els comenta que té bones qualitats de futbolista quan el veuen jugar a la plaça i al pati de l’escola, fent bots i corrent amb la pilota als peus.
 
L’entrevista la fem amb el Quim, que és qui respon la majoria de preguntes, però també hi participa el seu pare, el Kim, perquè hi ha aspectes del seu començament esportiu que el fill ni recorda.
 
Primer equip on va jugar el Quim a Balsareny. Només va fer algun torneig, com aquest a Sant Joan de Vilatorrada; tenia 4 anys.

— Els teus inicis són pràcticament al carrer i molt aviat ja ets en un equip de futbol. Va anar així?
 
— Sí, entro a ” l’escoleta” de la UE Balsareny als 4 anys i ja jugo amb els de 1r any en dos o tres tornejos. A Balsareny hi estic tres anys: dos  a l’escoleta i un a l’equip Pre-Benjamí. Després, amb 7 anys, vaig al  Club Gimnàstic de Manresa i hi jugo dues temporades. El Gimnàstic és una mica un aparador que fa lliga i tornejos importants i hi van jugadors de tota la comarca. Allà es fixen en mi i em conviden a fer unes proves amb el Futbol Club Barcelona durant tres dies, però el segon ja em comuniquen que compten amb mi per a la temporada següent. Entro, doncs, en el grup de Benjamins de 2n any. Aleshores tinc 9 anys.

Equip on el Quim va jugar 3 anys: dos d’escoleta i primer de Prebenjamí


— És una edat primerenca, per exercir una disciplina alta en entrenaments i partits...
 
— Com que t’agrada molt el futbol no hi penses, però sí que és un esforç. Anem amb taxi als entrenaments i el viatge dura aproximadament una hora i mitja, perquè ens van recollint a diversos pobles de la comarca. Els dos primers anys ho vam passar molt bé, vam fer-nos molt amics, però amb el temps uns amics marxen i n’arriben altres. Sempre pensem que la nostra estada és per un any i a veure si renovem. Això passa amb els que som d’aquí, del país, perquè els que estan a la Masia tenen contractes més llargs.
 
»El temps que hi dedico és gran, perquè surto de Balsareny a les 5 de la tarda i no arribo fins a les 10 del vespre, i així un any darrere l’altre. Ara mateix, entreno quatre dies a la setmana més els partits els dissabtes o diumenges. Bé, ara mateix no; perquè la covid ho ha alterat tot. Des del desembre que no entrenem. Fem algunes videoconferències amb els entrenadors, ens donen exercicis per fer a casa, i veiem vídeos per analitzar tècniques i tàctiques de joc.
 
»La disciplina és una eina que hem de cuidar molt perquè cansen els viatges, i mentalment ens exigim sempre els millors entrenaments. A vegades “et piques”, “et creixes” perquè tothom vol ser el millor i, hi ha dies que “et ratlles” perquè les coses no surten sempre com un vol. (Transcrivim les paraules que fa servir ell). 

Equip format al Prebenjamí A del Nàstic Manresa; només es van perdre 4 finals, totes 4 contra el FCB. Cinc dels vuit jugadors van ser fitxats pel FCB.
 
— Ja que parles dels entrenaments, ens pots dir en què es basen?
 
— En la categoria d’ara, Infantil de 2n any, és la primera temporada que fem sessions d’exercicis al gimnàs. Al camp continuem amb jocs de posició, tàctics, rondos, partits...
 
— Has tingut lesions?
 
— Sí, algunes i més darrerament. Curiosament, no van ser entrenant ni jugant cap partit, sinó a la vida diària i, és clar, són aturades que poden afectar per a cada renovació. Justament la temporada 2019-20 només vaig jugar dos partits de lliga per les lesions i la covid; tot i així, em van renovar per una altra temporada. Vaig estar molt content.
 
— I les convocatòries per als partits, com es fan?
 
— Els entrenadors decideixen entre els 23 jugadors que formen  l’equip i en convoquen 18. Solem jugar tots, perquè es poden fer els canvis necessaris a cada part. Durant la temporada, l’equip titular ja es va veient, però com que els rendiments també varien, no se sap mai. I és clar, les lesions són impediments afegits que determinen molt la teva continuïtat a l’equip.
 
— En general, hi ha bona relació amb els entrenadors?
 
— El nostre entrenador és el David Sánchez i sí, hi estem bé. Ell i el segon entrenador són seriosos i, a la vegada, fan broma. En un vestuari és important el bon ambient i ells ho procuren. Amb els nois que estan a la Masia miren d’incloure’ls molt perquè són lluny de les famílies i es passen temporades molt llargues fora de casa.

Després de tota la vida jugant junts, el Biel Dolado i el Quim es van enfrontar:
Nàstic Manresa-Barça, etapa d’Aleví
 
— En el vostre equip tots sou de Catalunya?
 
— No, ara mateix hi ha un noi que jugava amb el Sevilla, un altre de Múrcia, un altre de Terol que jugava amb el Saragossa i el Shane Kluivert, que és holandès i és el fill del jugador del primer equip que havia jugat amb el Barça i era molt popular. Els altres sí que som d’aquí.
 
— Hem entès que les famílies sempre us acompanyen als partit. I com es comporten?
 
— El pare sempre m’acompanya, perquè la mare amb la perruqueria no ho té bé, se n’ha perdut molts de partits! (Tots dos es miren  i ho confirmen amb un cop de cap; els sap greu).
 
»(Aquesta pregunta la respon el pare) La nostra família ens “portem bé”; hem de deixar fer als entrenadors i confiar-hi. Sí que hi ha pares i mares que es posen nerviosos, exigeixen... És veritat que l’equip sempre “ha de sortir a guanyar” i, és clar, hi ha un patiment individual per si “sobra algú”. Ja ho sabem. Arribarà el dia, o no, que, potser, no sigui necessari el seu joc. Forma part d’estar en un gran club.
 
»Els entrenadors ja miren de mantenir les distàncies amb les famílies perquè no interferim.  Estan al seu lloc; la seva relació queda blindada entre els jugadors i ells. El preparador físic, el físio, l’encarregat de material fan una mica més d’enllaç i ens informen d’algunes petites coses, com pot ser si algú s’ha fet mal, què no poden menjar si estan amb nosaltres unes hores... Tot és molt correcte.
 
— La lliga la disputeu a Catalunya, però també feu tornejos. On heu estat?
 
— A part de Catalunya hem fet tornejos al Japó, a Dubai –que no hi vaig poder anar per una lesió–, a Àustria, Itàlia i Alemanya. També a Galícia, Tenerife, Mallorca, Bilbao, Saragossa... 

Actualment l’empresa de representació de jugadors Eleven Talent Group
confia en ell per arribar a ser professional
 
Sabem que és el primer any que tens representant. Ens ho expliqueu?
 
— Sí, hi havia nois que ja en tenien; nosaltres no ens n’havíem preocupat massa. Aquest és el primer any. Un representant es podria dir que és un manager que es dedica a buscar el millor per a tu com a jugador, una mica ja va dirigit a endinsar-me de ple i buscar-me possibilitats reals en el futbol com a professió. També pot buscar-nos espònsors i és la manera d’estar totalment immers i al dia en el món futbolístic. L’empresa es diu Eleven Talent Group i té una seu a Espanya i una altra a l’Argentina. Aquesta empresa representa jugadors com Sergio Agüero, Marcos Acuña i Sergi Darder, entre altres. Ja ho anirem veient, perquè en el món futbolístic has de ser bo i tenir sort i cal dir, també, que cada vegada és més difícil fer-t’hi un lloc.
 
Per acabar, quines condicions creus que et mantenen en un equip del Barça?
 
 — Sembla que tinc bones condicions tècniques i visió de joc. (El pare afegeix:) No és golejador, és bon passador i no és egoista, sap jugar per l’equip.
 
Quim, ja tens tota una història de futbol a les espatlles. Una primera carrera feta.
 
— Sí, el futbol és el que m’agrada més. El meu projecte és continuar i dedicar-me al futbol de forma professional. Porto cinc anys al Barça i això ja està fet! El meu projecte és arribar a ser un bon futbolista i continuar estudiant perquè “quan sigui gran” m’agradaria muntar una empresa de caràcter científic.
 
Riem per l’expressió: “quan sigui gran” perquè encara falten uns anys, però el Quim és entusiasta, apassionat, té projectes i somnis. És perfecte. El pare també comparteix la seva il·lusió i sempre el fa tocar de peus a terra i li remarca “ja ho veurem”, “de moment”, “tot és molt difícil”, “cal anar pas a pas”, “hi ha molts bons jugadors”... Fa goig, sentir la prudència dels seus consells, tot i que s’endevina la complicitat que tenen pare i fill i les ganes de seguir amb aquest esport. Ara sí que ja podem dir que el Kim pare i la família són uns afeccionats al futbol i, en aquest cas, ha estat gràcies al fill i no pas a la convicció inicial de la família.
 
Els donem les gràcies per la bona estona compartida i els desitgem el millor futur en el món del futbol.

Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Quim Junyent