En Marc i la Maria, esplendorosos a la vall de la Vansa

 
El passat dia 30 de maig, els Geganters i Grallers de Balsareny, amb els gegants Marc i Maria, van participar de la 21a Festa i Fira de les Trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent.
 
Dins els actes de l'edició d'enguany, hi havia programada la presentació d’El bonic conte d'en Marc i la Maria. Com sabeu, en el conte hi són presents les herbes remeieres, les flors de la vall de la Vansa i la seva tradició de Trementinaires.
 
El Museu de les Trementinaires, fent-nos confiança, va participar, en el seu dia, en el finançament del conte. I gràcies a aquest gest, existeix avui un apropament entre aquests dos pobles, les seves tradicions, la seva cultura i la seva gent.
 
Al pati de l'escola de Tuixent, després d'una altra presentació que allí es celebrava, la del conte Maria la Trementinaire, els gegants de Balsareny van fer un parell de balls engrescadors, per saludar els presents.
 
Se'ls va explicar com s'havia format aquest vincle entre Tuixent i Balsareny, i es va agrair de manera especial els valors i la confiança que Lina Sevillano, directora del Museu, va tenir amb El bonic conte d'en Marc i la Maria i amb la colla de geganters.
 
Es va fer referència també als altres col·laboradors del conte, entre els quals es van subratllar les grans qualitats personals de l’il·lustrador, Joan Turu.
 
Seguidament, i gairebé per sorpresa, Núria Gómez, assabentada de la presentació del conte a Tuixent, va decidir acompanyar-nos, i explicar el conte, com va fer també en la presentació que es va fer a Balsareny. Això va ser un regal tant per als geganters, que agraeixen la seva participació, com per al públic assistent, que van quedar embadalits escoltant-la.
 
En acabat es va demanar si hi havia la possibilitat de ballar amb els gegants de Tuixent, allí exposats. Aquests gegants són fets pels infants de l'escola i no acostumen a sortir gaire.
 
Entre els assistents va sortir un voluntari, en Xavi, un noi que havia format part de la colla gegantera de Prats de Lluçanès. Així, junt amb la colla de Balsareny, van fer ballar i lluir els gegants de tots dos pobles, entre la mirada alegre i els aplaudiments dels visitants.
 
Des de l'organització van agrair a la Colla de Geganters i Grallers de Balsareny, la seva participació a la 21a Festa i Fira de les Trementinaires, i alhora els van felicitar per l'actuació, que la defineixen entre els actes més lluïts de la Festa; deixant la porta oberta perquè el proper any en Marc i la Maria, i el poble de Balsareny, puguin tornar a ser-hi presents.
 
Una bonica matinal en la qual va ser un privilegi i un plaer participar!
 
Moltes gràcies.
 
Text i fotos: Jordi Vilanova

‘Cendra i or’ al Casino

 
Des del 24 de maig i fins a finals de juny, el Centre Instructiu i Recreatiu  mostra una nova mostra artística al Casino, inspirada en el disc de Smoking Souls, “Cendra i or”, que dona nom a la mostra.
 
Es tracta d'un projecte urbà de petites intervencions en espais com cases, naus industrials, estacions de servei, etc., en què el pas del temps ha donat un nou aspecte al paisatge. Un paisatge que, en algun moment, potser havia lluït com l'or, però a causa del seu abandonament ara pot ser gris com la cendra.
 
Aquest paisatge ruïnós, pot tornar a ser “or”, gràcies a les arts plàstiques i a artistes com Llukutter (Lluc Flotats), artista urbà autodidacte i educador social. Especialitzat en la tècnica estèncil (de l'anglès stencil), un mètode de decoració gràfica consistent a aplicar pólvores de color, pintura o similars a través d'una plantilla (anomenada estergit o trepa) que té retallat o perforat el dibuix que es vol obtenir: un procediment pictòric tan antic com la humanitat.
 
Llukutter ha realitzat murals a diferents països de l’Amèrica Llatina i a Grècia, i també a indrets de Catalunya, com per exemple el Poal, les Borges Blanques, el Konvent de Berga, Olesa de Montserrat, Vallfogona de Balaguer, Lleida, Penelles i la colònia Soldevila de Balsareny.
 
Ha participat en festivals a l'Aragó i a Catalunya, com: “Gar Gar” a Penelles, “Mural Jam” del Masnou, “Fragraffiti” a Fraga, “Muralràs” a Alcarràs... També ha realitzat treballs socials i expositius per a entitats i petits col·lectius de la província de Lleida. De la seva trajectòria en podem conèixer més detalls mitjançant la seva pàgina web (www.lluku.eu).
 
Coincidint amb la inauguració de la mostra, el CIR va organitzar al pati del Casino un vermut musical —que va ser molt ben rebut per tothom—, per donar la benvinguda al “bon temps” i donar les gràcies al poble de Balsareny i a les persones que ens acompanyen en els nostres projectes.
 
Per fer-ne difusió i animar el poble a visitar-nos, els nostres amics i socis del Casino, en Tito i en Josep Gudayol, van participar de la matinal del 24 de maig, recuperant per uns instants el “Bon dia, Balsareny!”, que, com tantes altres coses, la pandèmia ha silenciat. El vam poder escoltar com en els seus orígens, a “cavall” d'un Citroën, fent el recorregut pels carrers del poble.
 
Una matinal que ens va agradar molt, per tot el que ha significat: Història, participació, cultura, art, tradició, nostàlgia, estima, enyorança... Uns temps passats i presents, sobre els quals —igual que la mostra “Cendra i or”—, i a criteri de cadascú, podem trobar diferents maneres de veure i viure el paisatge que conforma la identitat del nostre poble.
 
Moltíssimes gràcies a tots per lluir, com l'or, al nostre costat!
 
Centre Instructiu i Recreatiu
Fotos: Jordi Vilanova

Anunci de l'acte pels carrers de Balsareny

Llukutter i la mostra al Casino

Una mostra de l'art de Llukutter a la Colònia Soldevila

Ivet Junyent Arnaus, una advocada d’ofici a Balsareny

ENTREVISTA

Empesa per aquest vent de maig, aflora aquesta finestra oberta per parlar amb una conciutadana balsarenyenca, vinguda fa un temps a casa nostra, la qual exerceix la professió en el camp de l’advocacia.
 
Ivet Junyent va néixer a Sallent el 25 de març de 1989 i recentment ha obert un despatx d’advocada a Balsareny, concretament a la carretera de Berga, número 41, baixos (tel. 93 135 68 88, mòbil: 623 264 526; ivet@ijadvocada.com; www.ijadvocada.com).
 
Junyent va estudiar els estudis primaris a l’Escola Vedruna de Sallent, secundària a l’Escola Santa Rosa de Lima “Dominiques” de Manresa, el batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa i la llicenciatura de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Posteriorment, va cursar l’especialització de lletrada en Assistència a les Víctimes de Violència de Gènere.
 
— Com va anar tot això de voler estudiar dret?
 
— Sempre he considerat que eren uns estudis interessants, ja que et permeten adquirir una sèrie d’habilitats i coneixements que et serveixen tan per a la vida personal com professional. Respecte de per què he escollit la professió d’advocada i no una altra, imagino que aquí juga un paper fonamental el meu caràcter (riu). En aquest sentit, és de destacar que, des de ben petita, sempre he sigut una persona empàtica, amb evident vocació per resoldre conflictes i ajudar els altres. Per altra banda, des que tinc ús de raó he viscut molt de prop  aquesta professió, ja que el meu pare també és advocat i suposo que això també t’acaba influint. No obstant això, no va ser fins quan estava cursant segon de batxillerat, que vaig decidir fermament que estudiaria Dret. I això es el que vaig fer: quan vaig finalitzar el batxillerat em vaig matricular a la UAB el setembre del 2008 i vaig finalitzar els estudis de Dret el juny del 2012, ja que són 4 anys de llicenciatura. Posteriorment, vaig fer la passantia com a advocada i em vaig col·legiar a l’Il·lustre Col·legi d’ Advocats de Manresa. Seguidament vaig començar a exercir com a advocada i, des d’aleshores, no he parat de formar-me i de dedicar-me al que m’agrada: l’advocacia.  
 
— A Balsareny, amb tres mil i escaig d’habitants, quina oferta de treball creieu que hi pot haver?
 
— Doncs exactament la mateixa que a la resta de pobles i/o ciutats. Quan l’objectiu del/de la professional és oferir l’excel·lència en el servei contractat, és indiferent tenir el despatx en un poble que en una ciutat.
 
— Se us pot trobar dins la modalitat d’advocada d’ofici?
 
— Sí, vaig tenir clar que volia formar part d’aquest servei, ja que l'assistència jurídica gratuïta és el servei públic que garanteix el dret a obtenir defensa i representació gratuïtes quan la persona no té suficients recursos per litigar. Per això, des de fa uns 6 anys aproximadament estic inscrita al Torn d’ofici de l’àmbit Penal, Civil, Matrimonial-Família i Social,  així com al Torn Especialitzat d’Assistència a les Víctimes de Violència de Gènere.
 
— Moltes gràcies, Ivet, i molta sort.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Ivet Junyent

Color i sexe: avui encara

CINC MINUTS

Com sempre, i amb aquesta sort de poder veure les primeres clarors del dia, em plau de retrobar-me amb tots vosaltres, amics lectors, i amb aquesta —com dic sempre— eina estimada, la meva màquina d’escriure, que intentarà que reflexionem sobre les possibles discriminacions que encara avui són ben paleses dins de la nostra societat. Són les 6:15 del matí, em planto davant de la taula de mals endreços i trobo una de les passades columnes de Martí Gironell i un títol que em sembla interessant: “El bressol”.
 
“Desgraciadament, no els descobriré res de nou si els dic que ser dona encara ara costa més que ser home en aquest món. I ho escric avui que som a quatre dies vista de les celebracions i reivindicacions del 8 de març. Ja sé que d’un temps cap aquí es miren de fer avenços per equilibrar una realitat que, des que naixem, des de temps immemorials ha estat mal repartida. Benvingudes siguin totes les iniciatives que van en aquesta direcció” (Martí Gironell, El Punt Avui, dimecres 3 de març de 2021).
 
Continuant, Gironell ens fa arribar que encara avui en la societat actual la ridiculesa dels colors tenen a veure amb si ets nen o bé nena. Que si blau marí, que si rosa... Potser és perquè el problema de la discriminació ve de tan lluny que fins i tot es manifesta abans que la criatura arribi al bressol.
 
Acabo: personalment reivindico una igualtat home-dona. I que en aquest segle vint-i-u deixem enrere les foteses com el color i el sexe!
 
Josep Gudayol i Puig

Meteorologia - Abril 2021

METEOROLOGIA

Abril de 2021
 
Temperatura (ºC)
 

Mitjana de mínimes	4,9
Mitjana de màximes	18,2
Mínima (dia 18)	-1,1
Màxima (dia 2)	24,6
Mín. més alta (dia 15)	8,5
Màx. més baixa (dia 16)	12,0

 
Vent (km/h)
 

Ventada més alta (dia 6 i 24)

40,0

 
Pressió (hPa)
 

Màxima (dia 24)	1.023,1
Mínima  (dia 27)	1.000,3

 
La pluja (litres/m²)
 

Dia 9	2,2
Dia 11	7,8
Dia 16	7,6
Dia 26	14,8
Dia 28	2,2
Dia 29	4,0
Dia 30	10,2
Total	48,8

 
 
Francesc Camprubí
 

Ona Sellarés, a cavall cap al futur

ESPORTISTES DE BALSARENY

  

Aquest mes parlem amb l’Ona Sellarés i Tejedor i del seu esport i vida amb els cavalls. Ens explica que de petita no havia pujat mai dalt d’un cavall. A casa n’hi havia, ella hi jugava però no s’hi enfilava. Fins i tot era estrany. S’encaminava més aviat cap a les motos. El seu pare hi era molt aficionat i ella també. Als 4 anys i mig, el dia que li n’anaven a comprar una, va dir “No comprem la moto, jo vull muntar a cavall”. Van quedar tots ben parats perquè mai n’havia mostrat cap ganes. I així és com es va iniciar en el món dels cavalls. Uns amics de la família tenien una hípica, la del Serrat a Moià, i és allà on va començar a fer classes.
 
—A casa no hi havia cavalls?
 
—Sí, teníem rucs, un perxeró i un parell de cavalls que muntava el meu pare. Però el primer cavall en què vaig pujar va ser l’Estrella, un cavall del Marc Rabeya. Ells sortien a entrenar junts i una vegada quan van tornar a casa m’hi vaig enfilar.

Al principi, a l’hípica hi anava només una vegada a la setmana: era molt petita. Més endavant, vaig anar augmentant els dies de pràctica. Després de les primeres classes de doma, vaig començar a entrenar a horseball, un esport de cavall i pilota que dóna molta estabilitat dalt de l’animal. La pràctica d’aquest esport em va donar molta base i seguretat a sobre el cavall. Aprens a equilibrar molt el cos d’una manera molt lliure i t’acostumes als moviments bruscos. Els primers anys vaig combinar la pràctica d’aquest esport amb l’entrenament de raid perquè fins als 10 anys el reglament prohibeix fer curses de competició. Durant un temps, vaig combinar la competició oficial dels dos esports fins que es va fer incompatible.
 
—Parla’ns del tipus de proves. perquè els raids amb cavalls no són gaire populars.
 
—Sí, un raid és una prova de resistència. N’hi ha de 40, 60,90, 100, 120,140 i 160 km. Vaig començar amb les proves de 40 i 60 km i després, a partir dels 13 anys, ja vaig poder participar a les de 90 i 120 km i fins a 140 km, que és la prova que faig ara amb 16 anys.
       Durant les curses hi ha uns controls veterinaris molt estrictes cada 20-40 km —depèn de la carrera— per examinar com es troba l’animal. Tenen cura de les mucoses, la hidratació de la pell, controlen el seu metabolisme i la coixesa entre altres coses...
       És indispensable que l’animal estigui en bones condicions, sinó no pots continuar la  cursa i quedes eliminat. L’objectiu base en els  raids és que el cavall estigui en les millors condicions, trobant l’equilibri entre el temps i l’esforç; per exemple no pots anar a una velocitat gran si després el cavall no té una bona recuperació de pulsacions en un temps determinat; aquí és on es demostra un bon entrenament.  Sempre es prioritza el benestar de l’animal.
 

­—I és clar, no qualsevol cavall serveix per a competir, oi?
 
—No. Per exemple, a les hípiques, els cavalls que tenen per muntar la gent que no està entrenada són animals molt tranquils, que no se solen alterar. Els de competició de raid tenen més “xispa”. Són cavalls de raça, com els àrabs i els angloàrabs, que tenen bona velocitat i resistència. Els nostres cavalls estan acostumats a distàncies llargues i a entrenaments de resistència: procurem que estiguin forts. Són animals que es poden espantar fàcilment perquè responen a qualsevol estímul i, per exemple, fer una arrencada ràpida pot provocar una caiguda. Cal molt control. Jo no deixaria el meu cavall a algú que no sàpigues muntar, perquè podria ser perillós.
 
—Quants cavalls tens i com en fas el manteniment?
 
—Ara a casa tenim sis cavalls. Per córrer en faig servir quatre i els altres dos els estic domant per començar a competir en breu. Sempre els tenim als tancats per parelles perquè estiguin més tranquils. L’Ada és l’euga que tenim a casa des que era un poltre: és amb ella que vaig començar a córrer. Els altres es diuen Jaikot, Maver Rainbow, Avis d’Onast, Recluta de Maquis i Hermi d’Onast.
Munto més d’un cavall alhora per poder participar al màxim de carreres possibles, perquè després de cada raid l’animal necessita un temps de descans. És obligatori i necessari.
       Des de molt petita em cuido dels cavalls; cada dia a les 7:30 del matí els dono el menjar: pinso i herba embalada, és a dir, seca. Durant el dia pasturen i mengen herba fresca. A la tarda, després de l’entrenament, els tornem a donar pinso i herba seca, sempre amb l’ajuda del meu pare. És una feina constant i m’he de llevar d’hora i deixar-los enllestits abans d’anar a l’escola. Tot això vol dir temps i constància.
 

—També hi deu haver el tema veterinari...
 
—Sí, estan molt cuidats. Han de tenir les vacunes al dia i desparasitar-los periòdicament. Els posem una vacuna cada sis mesos per poder competir amb altres cavalls. Tenen un carnet actualitzat i un passaport amb certificat veterinari i de la Federació. També tenen un passaport Internacional per poder viatjar a altres països.
 
—Un passaport internacional (Riem).
 
—Sí, es fan curses a tot el món. Nosaltres hem participat en raids a diferents ciutats de França i Anglaterra. En aquesta ocasió vam fer el viatge en cotxe i després vam embarcar amb el ferri. El raid no és un esport olímpic però s’hi està treballant. Hi ha genets que competeixen a altres continents i traslladen els animals per l’aire. Hi ha un únic aeroport a Europa, a Bèlgica, amb avions especials distribuïts amb boxs per als cavalls.
 
—Pertanys a alguna ramaderia?
 
—Sí, en tenim una de pròpia: “Ganaderia ONAST”. (Ona, S de Sellarés i T de Tejedor). És per tenir registrats els cavalls propis.
 
—Ens parles dels entrenaments?
 
—A l’hípica El Serrat vaig aprendre a muntar a cavall, però als 11 anys vaig deixar de practicar el horseball i vaig començar a entrenar a casa amb el pare. Cada temporada fixem els objectius que ens proposem, com  farem els entrenaments, decidim les curses a les quals participaré... A vegades entrenem tots dos, tot depèn del tipus de plantejament que tenim entre mans. Cada vegada més, el pare em segueix amb el cotxe per fer alguna assistència als entrenaments llargs de 30-40 km. En ocasions, també anem a entrenar a una pista de galop que hi ha a prop de Vic: convé practicar per tal d’aconseguir bona resistència i velocitat. Necessitem entrenar en indrets diferents per acostumar-nos a terrenys diversos; per exemple, a Vic els camins són més planers. En canvi, hi ha altres zones més boscoses i de més pendent, on aprenem a controlar la velocitat en baixades i pujades. A vegades, si coincideixen els plans d’entrenament i ho podem combinar, sortim a entrenar amb el Marc Rabeya i el Xavi Vall.
       En aquest esport, tant els entrenaments com les competicions, a vegades, són feixugues: ens mullem, fa fred i calor, ens embrutem força amb el fang..., però ens ho passem molt bé. Seguim els plans d’entrenament diari , tant si plou com si no; bé, si no és que hi ha un temporal molt fort. Però la veritat és que em fa poca mandra muntar. Em considero constant, i tant els cavalls com jo ho necessitem. Hi ha molta complicitat amb els animals que muntes. Els nostres cavalls des de ben petits els domo jo i em reconeixen la veu: qualsevol soroll, ells noten la meva seguretat o por per la posició del cos i responen a qualsevol gest. S’adonen de qualsevol sensibilitat que els transmeto. S’ha d’anar alerta, són animals que responen ràpidament al més mínim obstacle del bosc: soroll, motos, bicis... És necessari controlar tots els imprevistos que els puguin afectar. El cavall i el genet ens complementem i plegats donem una resposta ràpida a qualsevol situació.
 
—Has tingut lesions importants, ja sigui entrenant o bé competint?

—No em puc queixar gens. He tingut caigudes, és clar, però totes de recuperació ràpida.
 
—A Catalunya hi ha molta afició cap a aquest tipus de prova?
 
—Osona és el bressol del raid, el 99% dels participants a Catalunya són osonencs. De manera que allà s’hi fan moltes carreres. També se’n fa alguna al Berguedà i al Bages, a  Santpedor i la de Balsareny. A Catalunya es fan moltes curses, cada 15-20 dies n’hi ha de nivell territorial i tenim la sort que també se n’hi fan moltes de caràcter nacional i internacional. D’aquesta manera ens estalviem molts desplaçaments.

 
—Ens parles d’indrets fora de Catalunya i sabem que has participat en moltes competicions; ens en fas cinc cèntims?
 
—Sí, he participat a nivell individual i de selecció catalana. Una vegada a l’any participem als Campionats d’Espanya amb la selecció catalana i a nivell individual. Hem corregut raids a Madrid, País Basc, Navarra i Badajoz. Són llocs on hi ha molta afició.

—Quan correu per les seleccions us paguen alguna cosa?
 
—Sí, l’hotel i el trasllat del cavall. Tota la resta ho costegem les famílies.

—Ens vols parlar de premis?
 
—Bé... (riu però no s’entusiasma). He guanyat diverses proves en diferents categories, tant en competició individual com d’equip. Des que competeixo, tots els anys he aconseguit la primera posició de la temporada en les categories de 40 km (dos anys), de 60 km (1 any) i de 90 km (2 anys), tant en l’àmbit català com en l’espanyol. A partir de 100 km, les carreres són internacionals i ja no hi ha categories per edats; competim tots junts, de manera que és més complicat. I sí, sempre cauen alguns trofeus.
       En aquest esport, no sempre es fan curses per guanyar, sinó per superar-nos en habilitats, tant l’animal com jo, i adquirir la classificació necessària per avançar fins als objectius finals.
 
—Dins de l’hípica hi ha moltes modalitats.
 
—Sí, hi ha disciplines com el  salt, la doma, horseball, trec, enganxes, vaquera...
 
—A la cavalcada de Traginers, a vegades, hem vist alguns genets que per la forma que cavalquen no s’assembla per res amb el que ens estàs explicant del teu esport amb el cavall. No hi participes, a la cavalcada?
 
—De petita havia anat alguna vegada a la cercavila infantil. A les cercaviles no hi vaig mai: els nostres cavalls no estan acostumats al contacte amb tanta gent, els trabucaires, la música, l’engegar i parar... Per Traginers havia corregut en algunes curses al castell, però ja fa molt temps que no hi participo, perquè és un risc: pateixes per una lesió teva o del cavall que ens apartaria del que nosaltres entrenem i som.
 
—I se suposa que, com passa en tots els esports, has fet moltes amistats.
 
—És un esport de caràcter molt familiar. Ens coneixem de fa anys perquè compartim entrenaments, desplaçaments, dies d’estada a les curses en què participem... Les famílies ens ajudem: si cal, ens oferim assistències entre nosaltres. Hi ha molta companyonia. La cura dels animals ens implica a tots. I com que el raid és un esport mixt, afavoreix una relació més àmplia, en què tant els nois com les noies compartim els mateixos interessos.

 
—Més endavant, pot complicar-se la pràctica d’aquest esport amb els estudis superiors, universitaris?

—De moment, ho combino bé, però sí que es pot complicar. Ja ho veurem, perquè els cavalls no te’ls pots endur. A casa pensem que hauria de tenir uns estudis de base, una carrera per exemple. Ho comparteixo, però també m’agradaria dedicar-me íntegrament als cavalls. És un futur obert, que aniré decidint així que es presenti; que serà aviat, perquè ja estic cursant batxillerat.  
 
Avui hem conegut el món del raid a cavall de la mà de l’Ona i la seva mare, perquè val a dir que tota la família hi està implicada. La seva atenció i cura envers els animals és excel·lent. La complicitat que estableix amb els seus cavalls no cal dir que és especial: s’entenen i avancen plegats. També és una noia molt disciplinada i constant; eines que l’ajuden en la pràctica de l’esport i en la vida en general. Ha sigut una conversa exquisida. Anirem a veure els cavalls perquè només parlant-ne, pràcticament, ens n’hem enamorat. Ens ha transmès passió i sabers. Gràcies, Ona, per ser tan afable i encomanar entusiasme en la manera de fer. Tota la sort en els estudis i en els raids!
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Ona Sellarés

Deu anys de Gegantons

 

Aquesta Festa Major i la setmana posterior, els gegantons Joan i Mariona de la nostra localitat han estat protagonistes destacats de la celebració.
 
Una dècada d'història, els seus primers 10 anys! Si ho recordem, van arribar a Balsareny i van ser presentats durant la Festa Major de l'any 2011, concretament el dia 25 d'abril, que es va escaure amb dilluns de Pasqua; un dia plujós que va obligar a traslladar tots els actes de la diada de Sant Marc a l’interior del poliesportiu municipal.

Per aquest únic motiu, i essent la colla gegantera "Els K + Sonen" els qui hem donat a conèixer les dues figures pràcticament des del moment del seu bateig i amb elles hem participat en les diferents trobades geganteres d'arreu del principat, a l’Ajuntament li va semblar oportú donar relleu i protagonisme al Joan i a la Mariona perquè conduïssin el pregó de la Festa Major d'enguany. Òbviament, qui els donava veu i moviment era la colla que s'encarrega de fer-los ballar, "Els K + Sonen" de Balsareny.
 
Un pregó molt senzill, curtet, però alhora emotiu, per tot allò que significava, oi més quan la figura del gegantó, que en aquest cas, a diferència de la Mariona, sí que té nom i cognoms en la imatge de mossèn Joan Bajona i Pintó, malauradament ja fa un any que no és entre nosaltres.
 
Amb aquest doble motiu, vam donar vida al pregó; presentant, a més, la renovació d'ambdues figures, creades pel mestre cardoní Antoni Mujal, restaurades per la cassanenca Clara Anglada i vestides per la modista balsarenyenca, i membre de la nostra colla, Imma Navarro. Per les circumstàncies que tots sabem, l'acte va ser celebrat a la Sala Sindicat, amb aforament reduït, però cobrint el màxim permès atenent a la normativa del moment.
 
I enllaçant amb els actes finals de la Festa Major, per donar encara més vistositat a aquesta efemèride, vam organitzar una exposició-espectacle de gegantons d'arreu de Catalunya, amb un total de 26 colles participants i amb representació de totes quatre províncies; ha resultat ser una de les concentracions més grans de gegantons que a dia d'avui consta a la història gegantera de Catalunya. Un total de mig centenar de gegantons van restar tota la setmana exposats al Sindicat. Per poder garantir que tothom qui volgués es pogués acostar a la sala, es van programar un total de 14 sessions al llarg de la setmana, des de dimarts 27 d'abril a diumenge 2 de maig, de manera que entre totes elles, més de 500 espectadors van poder gaudir-ne; també ho van fer els alumnes de l'escola Guillem de Balsareny. El resultat va ser un espectacle gens carregós, d’uns 40 minuts de durada, on l’espectador, en tot moment assegut a les grades, podia contemplar els diferents gegantons agrupats prèviament i amb tota cura per temàtiques, fent un viatge en el temps a través de llegendes, música i història.
 
Per fer-ho més amè, i intercalant la presentació en off i en directe, s'hi van incloure diferents escenes teatralitzades, executades per membres de la pròpia colla, que acompanyaven de forma molt visual i dinàmica la presentació i enumeració de tots els convidats. Aquí també volem aprofitar per agrair la meravellosa feina del balsarenyenc Climent Ribera, qui va dissenyar gran part d'aquest espectacle. Finalment, i amb un toc d’humor, va arribar el moment àlgid de mostrar al públic la renovació dels gegantons de Balsareny.
 
Era en aquest moment que, a través d'un audiovisual, s’explicava el naixement de les dues figures balsarenyenques i la seva construcció. Per acabar, s'hi afegí una explicació, curta però clara, del significat dels dos gegantons: primerament amb un monòleg que feia referència a una treballadora de la indústria tèxtil de Balsareny, encarnant la Mariona i homenatjant tantes i tantes dones del nostre municipi que a principis del segle passat van treballar de valent en aquest sector com en tants d'altres; veritables puntals de la feina i de casa: per elles! A continuació, era el moment que també vàrem aprofitar per recordar emotivament mossèn Joan Bajona. Ell va morir el 15 d’abril de l’any passat: ens trobàvem en els moments més crítics de la pandèmia i no va ser possible acomiadar-lo a l’església, ni tampoc en la cerimònia posterior celebrada per Sant Joan a l’exterior de la plaça Roc Garcia.
 
La nostra colla, des del moment del traspàs i dies posteriors, ens vam sentir amb la necessitat afectiva de fer-li un homenatge cultural, un reconeixement cap a ell. Perquè mossèn Joan era una persona que es feia estimar per la gran majoria de balsarenyencs, tinguessin les afeccions que tinguessin, pertanyessin a les entitats a què pertanyessin. Tant li era: ell estimava la gent!
 
Nosaltres, encara amb més motiu, per aquest vincle de gegantó-persona i no cal dir que per a molts de la colla, membres de la coral Sant Esteve o dels Pastorets de Balsareny, encara hi podíem sumar més afectivitat, ja que havíem tingut molt vincle amb ell. Tots aquests actes han fet present l’homenatge a la seva persona. Tan sols ens cal dir: gràcies Joan, per tants moments i tantes coses apreses de tu!
 
Va cloure l’activitat la trobada de gegants de l’any 2020, que vam haver d’ajornar dues vegades al llarg de l'any passat i fins a la tercera, aquest any, no hem pogut celebrar. La jornada va comptar amb les colles geganteres d’Avià, Puig-reig, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada. Vàrem fer una mostra de balls a la plaça de la Mel, en la qual cada colla va ballar individualment dos balls, i es va repetir el mateix funcionament a la plaça Roc Garcia. Precisament en aquesta darrera, l’alcaldessa de la nostra població, Noelia Ramírez, va agrair la participació de les colles i els va fer entrega d’un càntir de la Festa dels Traginers de l’any 2020.
 
L'acte va acabar amb una ballada general ocupant tota la plaça de l'Església. Va ser una trobada molt diferent a les que estem acostumats, amb moltes colles, cercavila pels carrers... La situació sanitària així ho aconsella i ens hem adaptat a totes les mesures, però no podem deixar decaure les activitats culturals. La cultura, amb tota la precaució, és segura.

Agraïm a l’Ajuntament la plena disponibilitat i col·laboració en tot moment per poder haver realitzat tots aquests actes, dels quals n'hem sortit francament molt satisfets, tant per la bona acollida com per la participació dels balsarenyencs. Esperem poder acollir la IX Trobada Gegantera el proper dissabte dia 19 de juny, tal com estava prevista i seguint la tradició anual.

 
Text i fotos: Colla de Geganters i Grallers de Balsareny - Els K + Sonen