Sentiment professional: plors i indefinició

PUNTA DE BRAU
 
Avui, i com he dit tantes vegades, gràcies a la sort de poder llegir alguns dels meus columnistes, em plau fer-vos arribar (des de la columna de Carme Vinyoles, del diari El Punt Avui) unes paraules sobre què és sentir la professió envers els més vulnerables: les llàgrimes d’un metge.
 
Abans, però, he de dir amb tota honradesa que em sumo a la protecció en el dolor del metge però, com he dit i pensat des d’un principi de l’anomenada Covid-19, no comparteixo la manera en què es va gestionar l’alarma per fer front a aquesta malaltia que tantes i tantes morts ha ocasionat. Però anem als fets:
 
“Tarda del 18 de juliol, diumenge, a Mateur, població del nord-oest de Tunísia, un petit hospital de parets blanques i sòcol blau saturat de pacients de Covid, alguns instal·lats als passadissos, un grup de familiars esperen inquiets a l’ombra d’un immens arbre. Surt un metge, duu guants blancs i un mòbil a l’orella, penja i es posa a plorar desesperadament: falta oxigen, el camió no vindrà i a dins els malalts s’estan asfixiant. Les llàgrimes i la desolació d’aquest home, captats per una càmera i difoses per les xarxes, expressen el dramatisme d’uns episodis que es repeteixen a molts indrets del món; alguns ben visibles, com a l’Índia i al Brasil, on hem conegut l’impacte del mercadeig criminal de bombones; d’altres que no sabem ni sabrem mai, però realment no costa imaginar la terrible agonia que s’escampa entre els contagiats dels països empobrits. Diguem-ho clar: estem assistint a una paorosa onada de morts polítiques”.
 
Per sort, dic jo, avui, ja en els nostres dies de novembre sembla que el món, malgrat aquest enemic invisible, pot tenir l’esperança d’uns dies millors.
 
Josep Gudayol i Puig

Víctor Estruel: de l’Escola d’Art Fotogràfic al Súper Llobet

 ENTREVISTA

 

Estem ja de nou a les portes d’un nou hivern i ens complau, dins d’aquesta finestra oberta, retrobar-nos amb persones que formen part del món social i comercial de Balsareny. Així doncs, l’aire tardoral ens convida a aquesta amable xerradeta amb en Víctor Estruel, qui treballa al supermercat Llobet. 

Víctor Estruel Garcia va néixer el 28 de novembre de 1982 a Barcelona, tot i que es va criar a l’Hospitalet fins a l’adolescència, quan es va mudar amb la seva família a Badalona. Va cursar estudis de Cicle Formatiu de Fotografia Artística a l’Escola d’Arts Groc de Barcelona, i fa sis anys que va venir a viure a Balsareny.
 
En relació als seus hobbies, ens comenta que li agrada llegir, tot i que no ho fa tant com li agradaria, ja que abans llegia molt més, però per poc que sigui ho intenta. Actualment està llegint Caín, de José Saramago. Pel que fa als esports, no en té cap de concret que segueixi, però li agraden la natació i els salts. Tal com ens diu, “pel que fa a practicar esports, soc un negat i actualment no en practico cap de cap tipus”.
 
D’altra banda li agrada molt viatjar. Ha estat a força ciutats europees, com París, Londres, Amsterdam, Praga, Lisboa, Venècia..., i també a Istanbul, Nova York, la Riviera Maya i Egipte; i al sud d’Espanya i Menorca. Aquí a Catalunya ha anat fent petites rutes; sobretot, des de que viu a Balsareny, tota la part de la Catalunya central i els Prepirineus.
 
En els seus moments de lleure ens comenta que va per èpoques, ja que ha tingut moments que anava cada cap de setmana al cinema, i recentment ha anat força al teatre i li encanta, però amb la pandèmia ho ha deixat de banda. També escolta molt la ràdio quan és a casa: als matins és més de posar les notícies i després passa a les emissores musicals. Li agrada força caminar, ja ho feia quan vivia a Badalona, i ara amb el gos que té encara ho fa més.
 
— Com va anar això d’entrar a formar part de l’empresa Llobet?
 
— Estava treballant a la cafeteria la PaRockia i van venir a proposar-me de cobrir la baixa per embaràs de la Vanessa. Vaig acceptar i, cinc anys després, aquí segueixo. Vaig entrar a formar-ne part el juliol de 2016.
 
— Tens algun precedent en aquest tipus de feina?
 
— En supermercats, no. Sí que vaig estar onze anys en una cadena de botigues de fotografia, de cara al públic igual, però ni molt menys amb tanta feina com la que comporten aquestes botigues.
 
— Quants anys fa que Llobet ofereix els seus serveis a Balsareny?
 
— Crec que farà uns divuit anys, més o menys.
 
— Ens voldries dir per què hem d’anar a comprar al Llobet?
 
— Doncs sí, et diria diferents motius: primer, per la qualitat dels nostres productes frescos, tenim un servei de fruita i carn molt bo, productes elaborats sense additius, productes de proximitat, cuina pròpia elaborant plats preparats, tant els del dia a dia com els especials que fem per festes. També, per la mancança de comerç que hi ha al poble, intentem buscar allò que creiem que els nostres clients poden necessitar i creem noves seccions, ja sigui amb les flors a la primavera, complements de cuina i el petit electrodomèstic. I així mateix, mirem de trobar solucions a allò que ens demanen els clients: productes sense gluten, vegans, ecològics, servei a domicili... Sempre estem oberts a propostes noves! Però sobretot pel tracte personal. Tot i ser una cadena de supermercats, som una botiga més del poble, parlem amb els clients com si fóssim veïns i en realitat molts cops ho som, i donem feina a gent del poble.
 
— On esteu situats?
 
— A la Carretera de Berga, número 18, tenim l’entrada principal, i pel carrer del Cadí tenim l’aparcament amb entrada també.
 
— Per últim: els clients de certa edat saps què recordem d’aquest lloc?
 
— Doncs abans havia sigut un garatge i, pel que m’han explicat, anteriorment hi havia hagut un estable.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Víctor Estruel

Matinal Pere Casaldàliga i els Drets Humans

La Fundació Pere Casaldàliga, el Cercle Cultural de Balsareny i el Centre Instructiu i Recreatiu us conviden a una matinal solidària i participativa, el dia 8 de desembre, coincidint amb la proximitat del Dia Internacional dels Drets Humans.
 
Els actes, que compten amb la participació de diverses persones, entitats i associacions, es duran a terme al Casino, del Centre Instructiu i Recreatiu.
 
L’activitat començarà amb una xocolatada amb xurros, en la qual col·laboren: Audens Food, Granja la Torre, Sarau i més, bar Casino, i el grup de voluntaris de Balsareny Educa.
 
El preu de l’esmorzar serà totalment voluntari, i la recaptació anirà destinada a projectes solidaris de la Fundació Pere Casaldàliga. S’hi podrà participar entre les 10 i les 12 del matí.
 
En el mateix horari, aquells que ho desitgin podran donar color a un mural en favor dels Drets Humans —que, un cop acabat, es penjarà al campanar de l’església parroquial de Santa Maria de Balsareny.
 
A 2/4 d’una del migdia, al teatre del Casino, hi haurà la xerrada: “Pere Casaldàliga i els Drets Humans”, a càrrec de Raül Vico , membre de la Fundació Pere Casaldàliga i assessor de l’ONG brasilera ANSA, creada el 1974 com a braç social de la diòcesi de São Fèlix do Araguaia, en els anys més durs de la dictadura. En Raül es va instal·lar a São Félix do Araguaia, a l’estat amazònic del Mato Grosso, durant 12 anys , on va col·laborar activament amb Pere Casaldàliga. L’hi acompanyarà el periodista i activista social, David Fernández, membre de la cooperativa de finances ètiques COOP57, col·laborador de diversos col·lectius i mitjans de comunicació i exdiputat al Parlament de Catalunya (2012 i 2015) per la CUP.
 
Fundació Pere Casaldàliga
Cartell: @if.disseny 

Aquest any volem tornar-hi!

COMISSIÓ DE REIS
 

Des de la Comissió de Reis de Balsareny us volem fer saber que estem treballant per tornar a rebre els Reis i el Príncep Assuan com es mereixen.
 
Aquest any, i per motius aliens a la nostra voluntat, el Príncep Assuan el saludarem al Casal Cívic i no al Sindicat. Ho farem el dia 18 de desembre a les 18h. Tot i el canvi de localització, ens han avançat des de la Casa Reial de l’Orient que el Príncep i els seus ajudants arriben amb moltes ganes de saludar tots els nens i nenes de Balsareny. El Princep podrà recollir totes les vostres cartes i les farà arribar als Reis com tots els anys. De tota manera, caldrà esperar a veure com evoluciona la pandèmia, per poder conèixer els petits detalls de la trobada. Tot i això, la Comissió i la comitiva de l’Orient estem treballant amb moltes ganes i il·lusió.
 
Com que l’any passat el Príncep va estar molt content amb les bústies que tots podíeu trobar a les botigues de Balsareny i li van agradar moltíssim les vostres cartes, ens ha demanat que les hi tornem a deixar, pels que no hagin pogut venir. Però com que ja haurà recollit la majoria de les  vostres cartes, li agradaria molt que hi deixeu  un dibuix sobre com voleu rebre el Princep Assuan o els Reis de l’Orient. Entre tots, el Príncep triarà uns quants dibuixos, que seran premiats. Animeu-vos a dibuixar!.
 
Igualment estem preparant la cavalcada com cada any per al dia 5 de gener. Si la pandèmia ens ho permet tornarem a fer una cavalcada tan lluïda com sempre, o més. Treballarem perquè tothom pugui saludar els Reis als carrers, al balcó de l’Ajuntament i als trons de la plaça de l’església.
 
Nosaltres (com que tenim alguns contactes a la Casa Reial de l’Orient) ja hem entregat la nostra carta. Hem demanat als Reis noves carrosses per a l’any vinent. Si més no, hem demanat que ens toqui la loteria del Nen (hi podeu jugar tots vosaltres també, amb les participacions de la Comissió ) i poder així fer una nova renovació que ja toca!
 
Tan sols ens queda desitjar-vos unes molt bones festes de Nadal i molta salut  per a tothom.
 
La Comissió de Reis de Balsareny
Foto: Reis 2021 

Maximiano Mora Sevilleja

POETES DE BALSARENY

 

La Rabeia

 

La Rabeia se va a pique

pese a su historia ancestral

con sus palés y sus guisos

y todo su personal.

La esperanza no abandonan, 

y unos van a celebrar

una buena comilona,

para la pena olvidar.

Otros hay que, en su amargura,

cantan: parecen contentos,

pero a solas también lloran,

pues lo llevan muy adentro.

Rabeia, que fuiste tanto,

y has de verte abandonada,

porque dejas a tus hijos

sin techo, sin pan, sin nada.

 

Balsareny

 

Balsareny es chiquitito,

pero es un pueblo muy bonito.

Es tierra de viejas fábricas,

de traginers y mineros;

y todo a su alrededor

está lleno de senderos.

Un castillo muy antiguo,

que está en lo alto de un cerro,

es la joya principal

del pueblo en el mundo entero.

La gente va a visitarlo

y sube por el camino

y baja por el sendero.

¡Balsareny del alma mía,

Balsareny, cuánto te quiero!

 

Camino largo

 

Cada día por la mañana

salgo y me voy caminando

por un camino bonito,

por un camino muy largo;

con los kilómetros que hago

los minutos y las horas van pasando.

Y cada día repito:

“¡Vaya camino bonito,

vaya camino más largo!”

Cuando me encuentro cansado

me siento sobre una piedra

a la sombra de un gran árbol,

y según estoy sentado

me quedo un rato pensando: 

—Parece que este camino

es como la vida misma:

poco a poco nos vamos desgastando,

hasta que llega el momento

que nos vamos al otro barrio.

Y cuando yo me haya ido,

desde lo alto del cielo

veré a otros caminantes

por el camino bonito,

aquel camino tan largo;

y se dirán unos a otros:

“¿Os acordáis de aquel hombre

que cada día venía

por este camino largo?

Si ya no está entre nosotros,

ya se fue hacia el otro barrio;

me gustaría pensar

que está junto a Dios sentado,

y allí aquel hombre por fin

estará en paz descansando.”

 

 

Preguntas sin respuesta

 

Me pregunto muchas veces

cuando me pongo a pensar: 

¿Qué está pasando en el mundo?

¿Por qué hay tanta falsedad?

¿Será que siempre fue así

y yo nunca lo he sabido?

¿O es que, al paso de los años,

lo veo todo distinto?

 

 

La loba

 

Un día por la mañana,

por el bosque paseando,

en lo alto de una loma

hallé una loba llorando 

porque perdió a sus cachorros,

los que estaba amamantando,

cuando llegó un oso hambriento

y a todos fue devorando.

¡Oh, no llores, loba hermosa!

Otros lobeznos tendrás,

mas vigila los peligros  

que acechando siempre están.

 

Maximiano Mora Sevilleja va néixer el 1954 a Espinosa del Rey (Toledo). Als 18 anys va venir a Balsareny i va treballar al tèxtil, a les fàbriques de la Colònia Soldevila i de la Rabeia. Un cop jubilat, practica l’esport de la bicicleta, però també li agrada de compondre versos de caire popular, tot i que mai fins ara no n’havia publicat cap, i es limitava a recitar-los a les seves amistats. El primer dels que publiquem el va escriure en ocasió del tancament de la fàbrica de la Rabeia.

Imatge: Arxiu Maxi Mora

Karen Fernández, campiona de Fitkid

ESPORTISTES DE BALSARENY
 

Aquest mes parlem amb l’esportista Karen Fernández Pérez, que practica Fitkid a l’Eix de Navàs. El Fitkid és una especialitat que combina la dansa amb la gimnàstica esportiva. És un esport força recent; es va crear a Europa l’any 1990 i va arribar a España al 1996. A Badalona va arrencar amb força l’any 2003 amb la intenció de fer una activitat per a nens i nenes que els fes divertir-se i practicar esport al mateix temps. El Fitkid va agafar embranzida a l’Eix de Navàs i aviat van formar equip, amb importants reconeixements. La Karen fa Fitkid des dels 6 anys; era tan petita que no recorda molts dels seus èxits.
 
—Karen, quants anys fa que practiques Fitkid? 

—Ara fa 10 anys. Quan vaig començar aquest esport a l’Eix de Navàs hi anava amb altres nenes de Balsareny, l’Ainoa García i la Clara Rivero. Elles ja competien i obtenien bones classificacions, jo encara era molt petita i recordo un campionat a Navàs on només vaig participar en la inauguració de l’acte. 

—Només has continuat tu de Balsareny?

—Sí, és que al cap d’un any de ser-hi, va plegar l’equip sencer d’entrenadors i vam estar un any sense preparar-nos. Després es va formar un nou equip de la mà de la Noèlia Ruiz i ja vam formar un grup que, a poc a poc, es va anar consolidant i va adquirir molt bon nivell... i encara hi som!
 
—Ens parles d’aquesta disciplina esportiva?

—És una disciplina de pista que combina la dansa i els exercicis físics amb acrobàcies. Els entrenaments solen dividir-se en dues parts:
 després de l’estiu i fins al novembre fem, sobretot, preparació física amb exercicis de flexibilitat, força, resistència i equilibri. També desenvolupem la coordinació, el sentit del ritme i l’expressió corporal. A partir del novembre fins al febrer-març que hi ha els campionats, preparem la coreografia amb els salts, girs, equilibris i acrobàcies amb passos de ball provinents de qualsevol tipus de dansa i les anem posant en pràctica durant moltes hores. A principi de curs, els entrenaments solen tenir una programació més fixa; per exemple, ara mateix entreno una hora els dilluns, una i mitja els dimarts i els dimecres i tres hores els dissabtes, però a mesura que es defineixen les coreografies entrenem molt més. Cada coreografia és única. 

 
—Hi ha modalitats diferents en aquesta disciplina esportiva?

—Tant hi podem participar nens com nenes o nois i noies, tot i que hi ha molta més dedicació femenina.  Aquest esport es pot iniciar des de ben petit, però fins als 6 anys no es pot competir. Hi ha diverses categories per edats:
Baby o inicial: des dels 6 fins als 8 anys. En aquesta categoria no es permet cap exercici aeri, sense mans.
Kid o Infantil: dels 8 als 11 anys. Aquí ja poden començar amb les acrobàcies.
Junior: de 12 a 16 anys.
Adult: de més de 16 anys. Aquestes dues darreres etapes són de ple desenvolupament i rendeixes al màxim de les teves capacitats.
 
—Quan competiu en quines modalitats participeu?

—Participem a nivell individual femení o masculí, amb “duos” (parelles), amb petits grups de 3 a 4 components, en grups grans de 5 a 6 membres i en grup gran lliure, que el poden formar de 7 a 15 esportistes. Aquesta darrera categoria només se celebra a nivell estatal.

 
—I l’exercici d’exhibició o competició, en què es basa?

—Depenent de la categoria i modalitat, en cada coreografia hem de fer dos elements obligatoris de força, salt, flexibilitat i acrobàcia.
Amb els entrenadors, també, hem de pensar el vestuari i el tema musical, que és lliure i podem barrejar més d’una cançó si ho creiem oportú. La durada de les coreografies a nivell individual o de parella és d’un minut i mig com a màxim. Per equips, el temps pot ser de tres minuts.
 
—Ens parles dels campionats?

—Sí, hi ha campionats, però és un esport on no hi ha gens de competència entre nosaltres, ens ho passem molt bé i sempre anem a aprendre i a millorar. Ens ajudem molt entre les companyes i els nois de l’equip i qualsevol que guanyi ens ho sentim molt nostre, perquè moltes vegades tu mateixa has participat en el disseny d’aquella visualització artística.
      Els campionats són diversos: entre clubs, amistosos per promocionar l’esport i,  en un format més gran, hi ha el Campionat de Catalunya i el d’Espanya. També celebrem campionats a nivell d’Europa i els Mundials. És clar que aquests darrers costen molts diners, els desplaçaments i l’estada, tant a nivell familiar com de club és una despesa molt gran i hi participem poc. L’any 2016 vam competir en el Mundial que es va celebrar a Brixen, Itàlia, i des d’aleshores no hem anat a cap altre. En aquell Mundial vam classificar-nos en 2a. posició en la categoria d’equip.

 —I quina és a teva classificació personal o de grup en els campionats? (Riu. Fa tants anys que es mou en aquest món que ja no les recorda totes. Fa memòria de molt bons moments i ens comenta que un dia recuperarà totes les participacions i classificació dels campionats. Com que sempre ha fet equip amb el Fitkid de l’Eix de Navàs no li costarà gaire. Parlem concretament dels darrers anys.)
 

Campionat de Catalunya

Individual: 2019: primera classificada. 2020: Sense campionat. 2021: segona classificada.

Parelles: 2019: segones de la classificació; parella amb Marina Santasusana. 2020: primeres de la classificació; parella amb Marina Costa; van fer el campionat una setmana abans del confinament per la Covid.

Campionat d’Espanya

Individual: 2019: primera classificada. 2020: sense competició. 2021: primera classificada.

Parelles: 2020: primeres de la classificació; parella amb la Marina Costa; van fer el Campionat una setmana abans del confinament per la Covid.

Grup: 2019: segons classificats. 2020: no hi va haver campionat. 2021: primers classificats, amb l’equip format per Bruna Rovira, Carla Gallardo, Marina Costa, Marina Santasusana, Karen Fernández i Guillem Cabra.

La Karen ens aclareix que, quan participen en parella o equip, l’edat de la persona més gran és la que determina la categoria.

 —Com s’avalua cada coreografia?

—Hi ha un jurat format per uns jutges que puntuen la part tècnica, la dificultat i l’execució dels elements obligatoris, els optatius i el ball en general. També s’avalua la part artística, els passos de ball, la utilització de l’espai, el moviment en els diferents plans, la utilització de la música, l’originalitat, l’actitud, la polidesa, l’estètica –vestuari, pentinat, maquillatge–. El jurat el formen de 6 a 8 jutges; també poden ser entre 4 i 12, depèn de les competicions. Els jutges solen ser ballarins, artistes de circ i persones que han fet cursos de formació per a jutges.
 

—Per acabar, ens expliques com vius la pràctica d’aquest esport?

—D’entrada us diria que ara mateix no sabria què fer sense això. L’equip, els entrenadors, la Noèlia Ruiz i el Nil Rovira, i les nostres famílies és un tot; és com una casa i fem allò que ens agrada. Tots ens coneixem molt. És un equip que fa temps que entrenem i competim plegats, no hi ha rivalitat entre nosaltres, ens ajudem molt. És que passem moltes hores plegats: que som un grup a dins i fora de l’Eix Navàs! Jo soc de Balsareny i hi estic molt bé, però he fet i faig molta vida a Navàs, amb l’esport, els estudis i els amics que hi tinc. De moment no ho vull deixar, però d’aquí a un temps els estudis personals definiran la continuïtat del grup. 

 
Karen, et desitgem els millors èxits i continuïtat a l’equip. Bona sort com a entrenadora del grup d’iniciació, perquè ens ha semblat que t’entusiasma que la canalla aprenguin i s’ho passin bé en aquesta especialitat esportiva que tan bé coneixes. En la conversa, la Karen desprèn la mateixa energia que a la pista. Un gust, parlar amb aquest jovent del poble que fa esport a tan bons nivells!
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Karen Fernández 

‘Salut, pastors!’, a punt de solfa

 
 
Els Pastorets de Balsareny ja estem acabant de posar a punt el muntatge de l’obra Salut, pastors! (que falta ens fa!), amb dramatúrgia i direcció de Climent Ribera. La mateixa obra, moderna i trencadora, que es va escenificar la temporada passada i que va agradar als que la van poder veure, tot i que no va poder completar les representacions previstes a causa de les restriccions sanitàries per prevenir la pandèmia.
 
L’obra, amb onze actors i una durada de 70 minuts, es presentarà, en doble sessió, els dies 25 de desembre de 2021 a les 18:00 i a les 19:30, i els dies 2, 9 i 16 de gener de 2022, a les 17:00 i a les 19:00. La venda anticipada es podrà fer al web www.pastoretsbalsareny.cat des de primers de desembre.   
 
Aquest és el repartiment:
 
Modista: Mercè Soler
Rovellona: Gemma Canals
Lluquet: Abel Fornell
Satanàs: Núria Gómez
Llucifer: Josep M. Soler
Miquel: Dúnia Fornell
Jeremies: David Trias
Marta: Txell Sorolla
Tramoia: Isidre Viu
Maria: Jana de Miguel
Gabriel: Mireia Trias
Dramatúrgia i Direcció: Climent Ribera
 
Expressem el nostre agraïment també a resta de persones que hi col·laboren activament, des dels equips de llum i so i tramoia, personal de sala, taquilla i acomodació, i a tothom qui ha ajudat en vestuari, material i serveis auxiliars. I, no cal dir-ho, al públic, que ens hi vindreu a donar un suport molt necessari.
 
Els Pastorets de Balsareny