Covid19 - Crida des de l'Araguaia

Covid19: crida des de l’Araguaia

L’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga engega aquesta setmana la campanya COVID19: CRIDA DES DE L’ARAGUAIA, per tal de recolzar les famílies de petits camperols i els Pobles Indígenes d’aquella regió de l’Amazònia. 

La campanya té 3 objectius:

1. Garantir que totes les persones puguin fer 3 àpats al dia.

2. Facilitar que tothom tingui accés a mascaretes per protegir-se, i

3. Donar ajuts en forma de diners, perquè les famílies puguin pagar la llum i comprar el gas que necessiten per cuinar.

A l’Araguaia, més d’un 30% de la població viu sota el llindar de la pobresa, amb menys d’un euro al dia, i el 80% no tenen accés a aigua tractada, ni a xarxa de clavegueram. Tot això, en una regió on hi ha un únic hospital per atendre una extensió com tota Catalunya… i en el qual hi ha només un respirador. Per això, la prevenció és fonamental i és segurament l’única opció que tenen aquestes famílies de sobreviure.

Preocupen especialment els pobles indígenes, que (ells sí) ja han patit històricament l’efecte d’altres pandèmies i que són especialment sensibles a les afectacions de tipus respiratori. De fet, la meitat del poble Xavante, per exemple, va morir com a conseqüència del xarampió que vàrem portar els blancs, a finals dels anys 60. Avui, l’entrada del coronavirus en una comunitat indígena podria significar la fi de tota una cultura.

Necessiten comprar almenys 100 cistelles d’aliments essencials, per tal d’atendre 100 famílies als assentaments més aïllats i a les comunitats indígenes Tapirapé, Karajá i Xavante, per tal que puguin quedar-se a casa seva, amb garanties.

“La solidaritat ha de ser consigna de vida i un desafiament per la Pau” (Pere Casaldàliga)

Per tots aquests motius, i entenent les dificultats que ens afecten a tots a casa nostra, l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga, de Catalunya, i l’Associació ANSA, de São Félix do Araguaia, hem engegat aquesta campanya de recolzament a les Causes d’en Pere Casaldàliga, directament a l’Araguaia, en català, castellà i portuguès. Sense intermediaris.

El web de la campanya és:

https://casaldaliga-causas.org/coronavirus-emergencia-global/

I es necessiten donatius urgents: amb 15 euros una família pugui menjar durant mig mes, amb 30 euros tot un mes, amb 60 euros durant dos mesos.

Els donatius es poden fer arribar mitjançant el següent número de compte:

ES25 2100 3200 9222 0116 6326

O bé mitjançant l’enllaç:

https://casaldaliga-causas.org/coronavirus-donatius/

Per qualsevol dubte o comentari ens podem adreçar al telèfon:

623 038 875

Solidaritat no és donar el que et sobra, sinó compartir el que tens.

Associació Araguaia amb el bisbe Casaldàliga

Sarment 500: una celebració atípica

EDITORIAL

El Sarment ha arribat al número 500, i commemorem aquesta fita amb un número extraordinari. Extraordinari, perquè té més fulls que els butlletins habituals; però també perquè apareix en unes circumstàncies realment extraordinàries. La pandèmia de la covid-19 va fer que el butlletí de març, el número 499, tot i haver-se editat imprès, no es distribuís als socis del CCB, per responsabilitat com a ciutadans i atès que el Govern havia dictat una ordre de confinament estricte a fi de frenar la transmissió de la malaltia; sí que es va publicar per internet al web del CCB i al blog del Sarment. El butlletí d’abril, el número 500, sortirà en les mateixes condicions: l’imprimirem, el penjarem a internet i el distribuirem quan sigui possible fer-ho sense risc —que esperem que serà ben aviat, tant de bo.

Volem fer constar que el poble de Balsareny en general ha respost a aquesta situació tan insòlita amb un comportament exemplar: respectant el confinament, sortint estrictament a comprar aliments o productes de primera necessitat, respectant les distàncies, fent servir mascaretes, sortint als balcons cada vespre per aplaudir el personal sanitari i els treballadors que s’esforcen per la salut i el benestar de tothom. Grups de persones voluntàries s’han mobilitzat intensament per cosir mascaretes, bates, polaines peücs i tota mena de material de protecció individual per fer-los arribar a qui ho necessités. L’Ajuntament ha informat bé i a l’hora de les normatives canviants, ha fet desinfeccions periòdiques dels espais públics, ha distribuït mascaretes per les cases i material de protecció als comerços que havien d’estar oberts, ha felicitat els infants que celebraven l’aniversari confinats, ha decretat tres dies de dol pels difunts que no han pogut ser acomiadats amb l’escalf que calia, han proporcionat mitjans tecnològics als alumnes, han repartit aliments frescos i lots d’higiene personal de la Creu Roja a persones que ho necessitaven... Estan fent una bona feina, i els hem de felicitar, com també a tots els que durant aquests dies estan treballant de valent en els seus àmbits: els metges, sanitaris, farmacèutics i cuidadors, els comerciants i dependents de comerç bàsic que han obert cada dia, els municipals, els funcionaris i, en general, tothom qui està donant la cara per pal·liar els efectes de la pandèmia i fer que pugui revertir tan aviat com sigui possible.

Ningú sap com evolucionarà la situació, però la incertesa és preocupant Si les conseqüències de la pandèmia són brutals des del punt de vista humà, en vides i en salut, el seu impacte econòmic i social no serà menys de témer: es calcula que el PIB català pot arribar a caure el 2020 entre un 7,7 i un 8,8 per cent, una davallada mai vista. Catalunya perdrà entre 225.000 i 250.000 llocs de treball aquest any, i anant bé l’any vinent se’n podran recuperar tan sols entre 90 i 120.000, de manera que la taxa d’atur quedarà entre el 17 i el 18 per cent el 2020, i entre el 15 i el 16% el 2021. Hi pot haver una considerable destrucció d’ocupació a les gran indústries, i no és gens clar el futur de moltes petites empreses familiars i dels treballadors autònoms. Sí que hem d’esperar que a poc l’economia s’anirà recuperant, però caldrà molta claredat d’idees, molta solidaritat i molta empatia a nivell estatal i internacional. Aniria bé que els estats i la UE consensuessin unes polítiques que incentivin el consum, aportin liquiditat i reactivin l’activitat productiva; i no es veu clar que s’afanyin a posar-se d’acord. I amb la represa, caldrà replantejar-se moltes coses, entre les quals la necessitat de reforçar, i no retallar, el sistema sanitari, i de racionalitzar inversions i despeses d’una manera diferent. Tot això, enmig d’un panorama polític decebedor, per part d’un estat que es mostra autoritari i recentralitzador, poc receptiu envers les autonomies; i a Catalunya, amb un Govern poc cohesionat i sense evidenciar estratègies gaire compartides. Mentrestant, la judicialització de la política no s’atura i, també a nivell europeu i mundial, hom detecta una clara temptació per part dels estats de limitar o restringir drets als ciutadans. Caldrà vetllar per continuar defensant les llibertats democràtiques, fins i tot les que semblaven consolidades.

El nostre butlletí 500 ofereix, a més de les seccions habituals, un resum dels principals temes tractats en els darrers quatre anys, continuant així el que vàrem publicar el febrer de 2016 en ocasió de celebrar els nostres 40 anys. També hi ha escrits de diferents associacions i institucions locals a qui vam demanar que ens informessin de la seva història i la seva actualitat —ho vam sol·licitar a 38 entitats, i publiquem les respostes rebudes fins al moment de tancar l’edició; si en van arribant més ja sortiran en els números següents. I hem dedicat unes pàgines especials a recordar la figura de mossèn Joan Bajona i la seva profunda implicació en la cultura i la societat de Balsareny, sense oblidar un esment emotiu a la resta de persones que ens han deixat recentment.

Gràcies, Balsareny, per haver-nos llegit al llarg d’aquests 44 anys, en què, sens dubte, hem pecat sovint per errors o omissions, però sempre amb la bona voluntat de donar veu a qui vulgui expressar-se, d’informar de les coses que ens afecten i de deixar-ne constància per a la posteritat. I gràcies a tots els redactors i col·laboradors del butlletí, els anunciants i els socis del CCB que el fan possible. Que puguem superar aviat aquesta conjuntura que ens ha tocat de viure i seguim treballant tothom per intentar fer millor el nostre poble.  

CCB

Jo ja soc tap: Vells

CINC MINUTS

Avui el meu denominador reflexiu dels Cinc Minuts me’l fa arribar Miquel Berga (“Vells”, secció Keep Calm, diari Avui).

“Tots estem destinats a esdevenir generació tap de la generació següent. Ho escriu Vicenç Pagès a Memòria vintage, un llibre que suposa una aportació important i original al camp dels estudis culturals en llengua catalana. Té raó: ser tap és un destí. Potser per això, en molts camps, hi ha voluntat de fer discriminació positiva a favor dels joves i considerar l’edat un mèrit. Se’n queixava un col·lega l’altre dia adduint que no hi ha res d’especialment valuós en el simple fet de l’edat biològica: els joves són fantàstics i cal ajudar-los, deia, però és absurd convertir-los en taps de gent més gran només en virtut dels pocs anys que han viscut”.

Berga compara dins d’un mon de la política els diferents presidencials a la poltrona dels EUA, on actualment Trump es veurà disputat per dos oponents que jo m’atreveixo a denominar com dos taps: Bernie Sanders, de 78 anys, i Joe Biden, de 77. “Que tremoli en Trump: els vells ataquen! Ara bé, el mateix Trump no és cap criatura –per més que sovint ho sembli– i ja en té 73, o sigui que aquesta vegada el tema de l’edat s’haurà de relativitzar”.

Jo ja soc “tap” i en traspassar la vuitantena m’honora sentir-me vell i poder donar la mà, en tot el que calgui, sigui el que sigui, que impliqui el meu món i tasca actual, a unes generacions més joves.

Josep Gudayol i Puig

Damião Paridzané: 50 anys contra el genocidi del seu poble

BALSARENY AVUI

Damião Paridzané: 50 anys contra el genocidi del seu poble

Carta núm. 94 - Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

Als 11 anys, el nen Damião Paridzané va ser expulsat de casa seva. Tota la seva família i parents van ser deportats de la seva terra ancestral. En Damião aviat es va quedar tot sol, sense família: el seu pare i el seu germà van morir a causa d’una infecció de xarampió a l’exili. La seva mare va ser portada a una altra comunitat. El 2012, però, després de mig segle de lluita, en Damião, ja amb 60 anys, cap de la seva tribu, va aconseguir trepitjar de nou la seva terra natal i dur la seva gent amb ell.

“El govern va aprofitar que no parlàvem portuguès i va arribar per sorpresa per prendre la nostra terra”.

Al 1966, avions de l'exèrcit brasiler van deportar els 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí a la regió de l’Araguaia. Un terratinent havia “comprat” tota la seva àrea i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

“Tots vàrem pujar a l’avió plorant. No ens van deixar dur les nostres robes, ni els nostres estris…Ens ho van fer deixar tot!”

Expulsats de la seva terra ancestral i amb l'estructura social afeblida, la cultura, les tradicions i la forma de vida dels Xavante van minvar fins gairebé extingir-se.

50 anys més tard, però, al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van voler tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir, com és costum. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de la seva terra amb intenció de reprendre-la i tornar a viure (i morir) en ella.

Però en aquell moment la terra dels Xavante estava ocupada per un grapat de terratinents que no estaven disposats a deixar-los tornar. Instigats per polítics i terratinents, els invasors van tallar carreteres i cremar més del 80% de la terra Marãiwatsédé. Així, no van permetre, per la força, als Xavante de retornar a la seva terra. Començava llavors una llarga disputa judicial que no acabaria fins 9 anys després, quan el Tribunal Suprem del Brasil va donar finalment la raó als Xavante i ordenà l'expulsió dels invasors.

Record i agraïment

Amic lector, em plau tornar a recordar la importància que té que l’home sigui agraït. Per què dic això? M’he assabentat, gràcies al meu olfacte periodístic, res oficial però sí a través d’una persona vinculada i amb responsabilitats al butlletí Sarment, que en aquest número 500 la direcció ha decidit conmemorar l’esdeveniment amb un número extraordinari. Des de la meva responsabilitat dins la secció de Publicitat, assumida junt amb l’amic Esteve Carreté des de l’any 1982, com també anteriorment en un cert temps la secció va estar a càrrec de Pere Coromines i Jaume Calvet, crec que és just donar públicament les gràcies a tot el col·lectiu d’anunciants que han donat i continuen donant aquest suport econòmic a la publicació.

Em plau recordar que en les Assemblees anuals, aquesta feina sorda que aporta una respectable ajuda econòmica a la publicació de Sarment, l’amic Antonio Manzano l’havia aplaudit en les seves feines com a tresorer (avui ja fa algún temps que va plegar). Per altra banda, s’ha de reconèixer que, als anunciants, potser aquest seu suport econòmic no els reporti més clients. Per tant, gràcies de part dels companys en la direcció del butlletí i personalment, per la vostra col·laboració, que ha contribuït, i contribueix a tot allò que el Sarment, a través del temps, ha aportat i pot aportar socialment, culturalment i esportivament a Balsareny.

Josep Gudayol i Puig

Íngrid Ruiz, auxiliar d’Administració de l’Ajuntament de Balsareny

ENTREVISTA

L’aire d’aquesta finestra oberta d’un abril primaveral ens dona l’oportunitat de conèixer una nova funcionària, de la primera entitat balsarenyenca, barcelonina de naixement i avui veïna bagenca.

Íngrid Ruiz Tiñena, nascuda a Barcelona el 19 de desembre de 1974, és Llicenciada en Filologia per la Universitat de Barcelona. Actualment estudia Dret, a distància, a través de la UNED, i ocupa plaça d’auxiliar administrativa adscrita a l’Àrea de Secretaria-Administració de l’Ajuntament de Balsareny.

Pel que fa als seus hobbies, referent a la lectura ens comenta que li agrada força. Ha hagut de llegir molt i molt quan estudiava Filologia, ja que es va especialitzar en Literatura, tot i que ara s’ha centrat en els manuals de Dret. I pel que fa a viatjar, l’entusiasma. “Tenim un patrimoni immillorable a Europa i amb prou feines el coneixem. Tot i que també ho passo molt bé voltant i fent esmorzars de forquilla pel Berguedà, el Pirineu, per la Segarra... Viure al Bages permet arribar a la majoria de zones de Catalunya en poc més d’una hora. Espero poder tornar-hi ben aviat, tan bon punt podrem tornar a fer vida normal”. També ens comenta que a casa seva són molt aficionats a la fotografia i a les passejades. Els agrada la muntanya, però també posar-se al dia en estrenes de cinema. Tenen dues gates i els agrada estar per elles, ja que són part de la família i mereixen temps.

— Com va anar, això de venir a treballar a Balsareny?

— He estat Secretària de Direcció en diferents sectors durant gairebé vint anys. Feia més de nou anys que treballava en una empresa del Baix Llobregat i fa uns mesos vaig decidir fer un canvi i provar de trobar feina d’un altre tipus i més a prop de casa. Vaig veure que hi havia bastanta oferta de places a l’Administració local del Bages i em vaig anar inscrivint a les convocatòries d’oposicions que sorgien.

— Coneixíeu per alguna circumstància ja Balsareny?

— El meu pare és fill de Cercs. Quan era petita, pujàvem de Barcelona a visitar la família a Berga; recordo haver vist les curses d’animals de la Festa dels Traginers. Més recentment, arran de traslladar-nos a viure al Bages amb el meu marit, hem tornat a venir a la cercavila de la Festa i hem visitat el Castell amb la visita teatralitzada que es fa un cop al mes. Ens va agradar moltíssim! Balsareny és un poble tranquil i acollidor que fa honor al seu renom de municipi amb tradició.

— Entre nosaltres, quina feina hi feu a l’Ajuntament?

— Ocupo plaça d’auxiliar administrativa a l’Àrea de Secretaria-Administració tramitant les subvencions que l’Ajuntament demana cada any a les diferents administracions públiques (Generalitat, Diputació de Barcelona, Consell Comarcal...) per mirar d’aconseguir tants recursos materials i ajudes com sigui possible. També porto la gestió administrativa de les assegurances i de la Prevenció de Riscos Laborals de l’Ajuntament. Arran de la crisi del COVID-19, però, moltes de les tasques de tothom han quedat afectades a l’emergència sanitària.

— Heu treballat en altres Ajuntaments fent aquesta feina?

— A Atenció al Ciutadà; precisament l’any passat vaig estar treballant a l’Ajuntament de Cardona en aquest àmbit fins just abans de fer l’examen d’oposició a Balsareny. Hi vaig aprendre molt. Els estic molt agraïda per l’acollida i per tot el que em van aportar. La resta són tasques noves per a mi, tot i que sempre acaben circumscrites a procediments administratius comuns, o bé havia gestionat responsabilitats similars a les empreses on he treballat.

— Teniu antecedents que haguessin fet aquest tipus de feina o una altra en un Ajuntament?

— Un tiet del meu marit és funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i durant molts anys ha treballat a l’OAC d’allà. Ara és a l’Arxiu Municipal. A banda d’ell, a la família hi trobem un artesà del vidre i un del vímet, botiguers, un carreter, una infermera, un directiu d’empresa, un mecànic, una comptable, una professora, un miner... De tot.

— Com ha estat l’acollida social i laboral amb els companys i companyes?

— Poder treballar en un Ajuntament com el de Balsareny és un privilegi perquè, pel seu volum, s’hi té l’oportunitat de conèixer diferents àmbits de la gestió. Espero poder contribuir a la qualitat del servei que s’hauria d’oferir. Pel que fa a gestió, tinc relació amb totes les àrees. Hi ha molta feina per fer i crec que els que venim del sector privat podem aportar molt. És un moment molt interessant per treballar-hi, en plena fase d’incorporació d’un seguit de personal de nova fornada i de culminació de la incorporació a l’entorn digital.

— Carrers, places, comerç, esbarjo, etc. Teniu temps per a sospesar-ho?

— Malauradament, fins a finals de 2019 he estat impartint classes d’anglès i he tingut ben poca estona per fer res que no sigui treballar. A partir d’ara això canviarà, ja que disposaré de més estones lliures. Tot i ser nascuda a ciutat, fa 21 anys que no hi visc i he après a valorar extraordinàriament el ritme i la qualitat de vida que ofereix una vila com la vostra.

Josep Gudayol i Puig

Foto: IRT

Carta en desacord amb la gestió de la crisi del coronavirus per part del Casal Verge de Montserrat de Balsareny

OPINIÓ

Són centenars, milers, els avis i les àvies que ens han deixat durant la crisi del coronavirus. Sabem que el nostre testimoni és només un entre tots ells, però sentim que l’hem de fer públic, per denunciar quina ha estat la gestió del Casal Verge de Montserrat de Balsareny durant aquesta crisi.

El Ventura Rodellas Llobet era el nostre tiet i cunyat. Era resident del Casal des de feia uns vuit anys. Tristament ens va deixar el 8 d’abril passat a causa d’una pneumònia, tot i que, possiblement, va ser un positiu de covid-19. Són, precisament, les condicions que van envoltar la seva mort que volem denunciar.

Quan es va decretar l’estat d’alarma i el confinament, es van prohibir les visites a les residències de gent gran. En el cas del Casal de Balsareny, es va notificar als familiars dels residents que se’ns enviaria un correu electrònic periòdicament en el qual es donaria informació de tots els avis i àvies ingressats, destacant que si no se’ns deia el contrari, tot anava bé.

Durant les primeres setmanes de confinament vam rebre dos correus informatius i fins i tot un petit vídeo en què sortia el Ventura. La situació, però, va canviar a partir del 2 d’abril. Per fer-ho simple, us donem una breu cronologia dels fets:

Dijous 2 d’abril: Rebem una trucada de la infermera informant-nos que, per precaució, s’ha aïllat el Ventura (semblava que tenia una mica de febre).

Divendres 3 d’abril: Rebem una segona trucada de la infermera, en la qual se’ns informa que el Ventura ha empitjorat i té més febre. Se’ns diu que la doctora ens donarà més informació, però ningú ens diu res més.

Dies 4, 5 i 6 d’abril: Passen tres dies i no rebem cap mena d’informació per part del Casal. Però basant-nos en el que ens han dit, entenem que si no ens diuen res, és perquè tot va bé.

Dimarts 7 d’abril: Rebem una trucada de la infermera sobre les 11 del matí informant-nos que, perquè no “pateixi”, han decidit sedar el Ventura.

Com? Que l’han sedat? Ens sembla impossible... Per què si va empitjorar fins al punt de sedar-lo abans no es van prendre altres mesures com traslladar-lo a un hospital? És que la seva vida no era prou vàlida? Algú va fer un triatge dels malalts que podien ser traslladats i els que no?

A les 15.53h del mateix dia 7 d’abril, i per acabar-ho d’adobar, rebem un correu electrònic en què se’ns diu que les línies telefòniques del Casal estan col·lapsades però que no patim, que si hi ha cap canvi en l’estat de salut del nostre familiar, ja ens ho diran.

Tenint en compte que el nostre tiet i cunyat ja es trobava sedat i a les portes de la mort, ens preguntem si no es podria haver tingut la decència d’haver actualitzat la base de dades i no haver enviat aquest correu.

Dimecres 8 d’abril: Al voltant de les 3 de la matinada rebem la trucada d’un auxiliar informant-nos de la seva mort.

Dimecres 15 d’abril: 7 dies després de la seva mort, encara és hora que algú de la direcció o la gerència del Casal s’hagi posat en contacte amb nosaltres. Ni una mostra de condol, ni cap explicació, res...  És aquest setè dia que rebem la trucada de l’administració del centre, en la qual se’ns informa que podem passar a recollir les seves pertinències.

Demanem a l’administrativa que des de la direcció o gerència del Casal se’ns truqui, perquè volem parlar amb ells. I, efectivament, el mateix dia ens truca el gerent. Li fem saber el que pensem: sentim una manca de tacte i humanitat enormes per part del centre. Des de la direcció no tenen ni excuses per donar-nos i no ens saben dir per què el Ventura no va poder ser traslladat a un altre centre quan la seva salut va empitjorar. Quines conseqüències tindran als càrrecs directius del centre totes aquestes decisions tan nefastes i poc humanes?  Segurament, cap.

Estem davant d’una situació extraordinària que ha evidenciat que les condicions en què viuen els nostres avis i àvies en algunes residències d’aquest país deixen molt a desitjar, malgrat que les quotes que paguen són molt elevades per les ínfimes pensions que cobren, i el servei que acaben rebent no sigui el que tots esperaríem.

Per part nostra, ens ha causat una impotència i una incomprensió molt grans la poca comunicació que hi ha hagut entre el Casal i nosaltres, per no parlar de la manca d’ètica i humanitat que ha demostrat tenir la direcció en un moment tan complicat com aquest, en què no podem acompanyar els nostres familiars en el seu últim viatge.

Desitgem que un cop passi aquest temporal, la sacsejada no serveixi per reconstruir tot el que s’ha trencat, sinó per construir una societat on deixem de ser números i siguem persones.

Balsareny, abril 2020

Família Solà Rodellas

Sant Jordi als balcons

Balsareny ha celebrat la Diada de Sant Jordi en ple confinament, sense poder sortir per comprar llibres ni roses; però moltes famílies han guarnit els balcons, a més de les tradicionals senyeres, amb roses de debò o de confecció casolana, o dibuixos de roses i missatges al·lusius a la situació sanitària que estem patint. Vet ací unes fotografies, poques, del recorregut limitat que el fotògraf ha pogut fer en sortir per proveir-se queviures, i que deixen constància del tarannà del nostre poble.

“A cops de vida i de Gràcia, a trets de mort i d'història, encalçant utopies i a l'aguait del Regne, he anat entenent millor qui era el drac, qui la princesa, què hi feia Sant Jordi a cavall i amb la llança, què hauríem de fer tots plegats per a esser també una mica sants Jordis..." [Paraules de Pere Casaldàliga quan se li va atorgar la Creu de Sant Jordi, gener de 1990].

Bon Sant Jordi a tota la bona gent de Balsareny! Ens en sortirem!

Sarment

Fotos: J.V.