dimecres, 3 d’agost de 2022

Sopar d’estiu al Carrer Vell

 

 
El dissabte 30 de juliol de 2022 es va celebrar el sopar d’estiu del carrer Àngel Guimerà (carrer Vell), que va reunir més d’una seixantena de persones entre veïnes, familiars i amics.


Vam gaudir d’una bona vetllada, amanida amb un bon àpat elaborat per alguns establiments del poble, que van ajudar a facilitar la feina als voluntariosos veïns que van participar en l’organització i bon desenvolupament de tot el vespre. Vam menjar, vam riure, vam brindar i ens vam tornar a trobar plegats, després d’aquests dos estius passats sense haver pogut fer-ho.
 

Així mateix, vam gaudir de música en viu amb el músic Pere Rico, que ens va delectar durant tota la vetllada. A la mitja part es va fer un sorteig de cinc paneres, que van fer més contents alguns dels participants. Es va repartir coca i cava per celebrar el retrobament, i s’hi van sumar un bon grup de balsarenyencs que ens hi van voler acompanyar fins a finalitzar la festa.
 
Agraïm la participació de totes en l’organització, compres, muntatge, elaboració, contractació, desmuntatge, etc., i tant de bo que l’any vinent ens  puguem tornar a trobar plegats. 
 
Text i fotos: Maribel Andreu

dissabte, 30 de juliol de 2022

Àxel Garcia Escolà, il·lusió per compondre i a la reducció del grup musical

ENTREVISTA
 

El fil musical d’aquest estudiant de música ens obre aquesta finestra oberta, ja entrats dins d’aquest número de vacances.
       Són les deu del vespre i pels porticons de l’estança entren uns tímids llampecs, que fan preveure que es prepara un ruixat, i amb tot, entro en amable xerradeta amb aquest estudiant de música.
       L’Axel va néixer el 3 de juliol de 2003 a la ciutat de Manresa, i estudia Producció musical a ENTI (UB) (Escola de Noves Tecnologies Interactives). És un entusiasta de còmics i, tal com ens diu, “sobretot de Marvel,  ja que m’agraden molt les pel·lícules i conèixer les historietes no està de més”. L’últim llibre que ha llegit és Yeah! Yeah! Yeah! La historia del pop moderno, de Bob Stanley.
       Li agrada viatjar bastant, puntualment per anar a festivals o esdeveniments que li interessen, però ho sol fer amb alguna motivació en concret. Ha viatjat a ciutats com Amsterdam Londres, París, Amsterdam, Roma, Madrid... En els seus moments de lleure li agrada anar al cinema i gaudir de les sèries.
 
— Explica'ns en primer lloc com va anar el voler estudiar música?
 
— Ja de molt petit em van inscriure a l’Escola de Música Municipal de Balsareny, i tot i que al principi no hi volia anar, al final el meu jo petit va acabar assumint que els meus pares no em desapuntarien, així que quin remei. Fora de bromes, mica en mica em va anar agradant més la música i més tard vaig anar a l’Escola de Música de Navàs, on vaig créixer com a músic fins ja ser gran. Ara farà tres anys que ja no hi soc, ja que vaig decidir dedicar-me a la meva pròpia música “a temps complet”. Aquest any he entrat a la Universitat ENTI i allà és on estic estudiant música actualment.
 
— Tens algun precedent en aquest camp de la música?
 
— El meu pare, que, a part de també ser músic autodidacte, ha sigut juntament amb la meva mare els primers que m’han motivat i han acceptat que jo volgués estudiar música, un món molt complicat i difícil. Sempre han respectat les meves decisions i és el que més els hi agraeixo més. D’altra banda, a casa sempre hem escoltat molta música i només amb 9 anys ja estava anant a veure concerts a l'estranger. 

 
— Que és per a tu la música?
 
— Per a mi la música ho és tot; si algú em treia la música seria com si em traguessin una part de mi que és completament necessària, com les orelles o els ulls. Es podria dir que no m’imagino una vida sense la música, el món seria un lloc avorrit i amb la música puc expressar coses que no puc arribar a expressar parlant.
 
— Quina durada té el curs?
 
— El curs dura tres anys, amb l'opció de fer un màster o postgrau.
 
— Quantes hores dediques a l'estudi cada dia?
 
— Depèn molt de la quantitat de feina que es posi per fer a casa; a finals de semestre i per als exàmens parcials i treballs és on hi has de dedicar més temps, és clar. Assignatures com física, tecnologia o historia de la música són les que m’han tret més temps, ja que no són assignatures fàcils i passatgeres. Pel que fa a instrument, en els estudis que estic fent és imprescindible tocar molt el piano, ja que és un instrument imprescindible per a l’estudi de la música.
 
— Et vols dedicar a tocar i compondre?
 
— M’agrada molt tocar i compondre les meves cançons, de fet tinc un projecte (HIDEPECK) amb una companya (Berta Jàtiva), amb el qual seria meravellós poder arribar a molta gent. Però professionalment el que més em motiva és treballar com a productor i ajudar d’altres artistes a enregistrar les seves composicions i la seva música.
 
— Per últim. Per quin instrument et decantaries?
 
— El piano ha sigut sens dubte l’instrument que m’ha ajudat més a evolucionar tant a nivell interpretatiu com a nivell de composició, però de manera autodidacta he après a tocar d’altres instruments que corren per casa com la guitarra (elèctrica i acústica), el baix, l’ukelele, la bateria i quan era petit vaig aprendre a tocar el clarinet. Però sens dubte el piano és l’instrument amb què em sento més còmode.
 
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Txus Garcia 


Nosaltres ho vàrem fer; ara us toca a vosaltres sense por!

PUNTA DE BRAU


Sí, nosaltres, en aquell dia que omple i omplirà la nostra història, vàrem travessar essent conscients del perill d’enfonsar-nos amb dignitat, però sense por; vàrem ser vexats i apallissats, però valents per sobreviure.
 
Avui i amb la nova flamarada del recent arribat estiu, em plau compartir amb vosaltres dignitat poètica a través de Marga Moreno a la seva columna “De reüll”, en, com sempre, el meu diari El Punt Avui,  “Travessar el llac”:
 
Hi ha un relat molt popular als països de parla alemanya que, com acostuma a passar, ha donat pas a una expressió quotidiana. Prové d’un poema de l’escriptor de principis del segle XIX Gustav Schwab i es titula ‘El genet i el llac de Constança`. Narra la història d’un genet que ha de travessar en vaixell el famós llac de la ciutat alemanya fronterera amb Suïssa. El llac és glaçat i ell, sense adonar-se’n, el va travessant a cavall sense distingir la terra ferma i erma del gel i, òbviament, sense ser conscient del perill. Quan arriba a l’altra riba, s’adona de la proesa que ha fet involuntàriament. I, malgrat que la gent que l’ha vist arribar l’està lloant com un heroi, el genet, de cop i volta, es desploma de la muntura i, corglaçat de veure el que ha aconseguit sense ell saber-ho, mor. Travessar el llac de Constança ha quedat com una metàfora que al·ludeix a l’atreviment inconscient i a la por retrospectiva. És tan popular que s’hi refereixen creacions de diverses disciplines, i potser la més coneguda és l’obra de teatre de Peter Handke Cavalcada sobre el llac de Constança. Tot això ve a tomb perquè sovint els ciutadans tenim la sensació que aquest país ha cavalcat sobre gel trencadís durant un temps i que gairebé ha tocat l’altra riba, però que ara, girant la vista enrere, s’ha espantat de la gesta que ha fet. De fet, no tant el país com certs polítics. Som-hi, doncs, sou vosaltres, mentiders, els que heu de travessar el LLAC sense excuses de mal pagador.” (El Punt Avui, juny 2022).
 
Josep Gudayol i Puig  

Imatge (Wikimedia Commons): 'El genet al llac de Constança', font de Peter Lenk a Überlingen, Baden-Würtenberg.  

dissabte, 16 de juliol de 2022

Comiat al Toni Sensada

 
 
A l’edat de 70 anys ens ha deixat l’Antoni Sensada Franch, el fill del Joan Sensada Comaposada, el “Joan Sereno”, i de la Pilar Franch Canut. Sempre que se’n va un amic, no hi ha paraules que puguin expressar el sentiment de buidor que la seva absència ens deixa. Per això el volem recordar amb algunes pinzellades que es facin un lleu ressò de l’amistat que ens unia. Des de la infantesa i la joventut, jugant al carrer Vell, anant a escola, conversant als bancs de la plaça de l’Ajuntament o caminant pel terme; i també fent teatre en els inicis del grup de La Lluerna.
 
Als catorze anys va ser el primer de la colla a entrar al mercat laboral: va anar a treballar al tèxtil, a l’Ametlla de Merola. Allà va aprendre a fons la mecànica dels telers i de la filatura, que li va servir per entrar a fer de muntador per a una empresa de Manresa. Més endavant es va especialitzar en el manteniment de maquinaria tèxtil, i va muntar la seva pròpia empresa, on va evidenciar una gran capacitat emprenedora i innovadora, procurant estar sempre al dia dels últims avenços tecnològics; això el va portar a treballar per tot l’estat espanyol i també al Marroc, l’Amèrica del Sud i diversos països europeus.
 
Recordem quan, fa molts anys, una nit de dimecres Sant ens va explicar que treballava a Badajoz i que havia conegut una noia que li agradava; i ens va proposar d’agafar un cotxe i anar cap allà. Dit i fet, tres de nosaltres i ell ens vam posar en camí, i la nit següent, el dijous Sant, arribàvem a la ciutat extremenya, on vam conèixer la Toñi, i ella va conèixer alguns dels amics del Toni. Més endavant, quan es van casar a Badajoz, també hi vam anar una representació de quatre parelles de balsarenyencs.
 
Aquesta amistat va perdurar amb els anys, i a mesura que ell, i nosaltres, engrandíem les famílies, ens vam continuar veient i reunint, ja fos en celebracions de cap d’any, en divertides comparses de Carnestoltes o en excursions; i també ens va acollir sovint a casa seva amb la Toñi, organitzant calçotades o barbacoes on ens ho passàvem bé recordant les mil anècdotes alegres que ens venien a la memòria.
 
Ara ens ha deixat, i només podem dir-ne bones paraules, però escasses i incapaces d’expressar el dol que sentim a la Toñi i als seus fills i nets. El recordarem tal com l’hem vist sempre: alegre, rialler i bonhomiós, un gran amic i una bona persona.
 
Els seus amics

divendres, 15 de juliol de 2022

Conclusions del Fòrum d’Entitats 2022


Document on s’expressen les conclusions del debat que han dut a terme persones, col·lectius i entitats representades en el Fòrum celebrat el dia 30 d’abril del 2022 a Balsareny
 
La vitalitat d’una comunitat s’expressa fonamentalment a través de les iniciatives que emprenen els seus habitants de manera espontània i voluntària, agrupant-se i desenvolupant activitats esportives, culturals, socials, comercials i filantròpiques.
 
Aquesta comunitat en el seu conjunt, i els seus representants electes, les han de reconèixer i valorar per la seva tasca altruista, tot facilitant-ne el desenvolupament.
 
A Balsareny, les agrupacions representades en el fòrum hem expressat la nostra voluntat de continuar treballant per tirar endavant els nostres projectes, amb il·lusió i ganes de renovar-nos i adaptar-nos als nous temps.
 
Totes les entitats, grups d’acció i col·lectius tenim la voluntat de crear sinergies i servir-nos-en per millorar la comunicació, la coordinació entre nosaltres i el treball en xarxa, que ens permetin avançar en l’optimització de recursos, la cooperació i el suport entre entitats, i la defensa col·lectiva de les nostres reivindicacions. Per tant, engeguem un procés, a través d’un grup de treball, per a trobar mecanismes àgils i efectius perquè això sigui possible.
 
Ens proposem, també, promoure un diàleg intergeneracional per millorar la incorporació dels joves a les nostres entitats. Fer autocrítica, posar en valor les seves aportacions i fer confiança a noves mirades, perquè representen la renovació necessària. En aquesta línia, donem el nostre suport i valorem la feina d’aquelles entitats que treballen amb adolescents i joves preparant-los per a l’activisme social. Quan aquestes entitats falten, és més fàcil perdre les noves generacions pel camí.
 
Veiem igualment necessari reforçar la coordinació amb aquells agents socials i educatius amb els quals compartim projecte de poble.
 
Finalment, totes les entitats volem aconseguir instruments útils que facilitin les nostres activitats. Necessitem locals i espais, d’ús propi o compartit, per a dur a terme els nostres projectes i tasques.
 
Estem convençuts que una administració local que faciliti la vida associativa i l’organització de grups actius pot ajudar moltíssim a aconseguir aquests propòsits.
Malauradament, en aquests moments percebem en el nostre consistori una actitud que més aviat ho dificulta. Des d’una excessiva i, al nostre entendre, absurda normativització de les relacions amb els col·lectius i entitats, passant per un desinterès cap a les activitats que alguns col·lectius duen a terme, fins a una falta d’interlocució planera i fàcil.
 
Sense pretendre evitar les necessàries discrepàncies i visions diferents, voldríem tenir l’Ajuntament al costat i sentir-lo amic, proper i que ens escolti.
Entenem que hi ha d’haver un ús equilibrat i lògic de la normativa, sempre al servei de la seguretat i la racionalitat, però sense que la rigidesa en l’aplicació de la norma, la seva aparent arbitrarietat o la dilatació dels tempos passin davant de les relacions i la interacció humanes. Un poble no pot ser vist ni gestionat, només, des d’una perspectiva numèrica i burocràtica. Són anhels, emocions, relacions, situacions socioculturals diverses i riques en constant evolució i canvi.
 
Necessitem i desitgem una interlocució fàcil amb l’Ajuntament, en què hi puguem trobar l’acollida habitual que en una societat democràtica petita i propera, com la d’un poble, se sol donar.
 
Creiem que amb la vitalitat associativa, les ganes i la il·lusió que col·lectius i entitats expressem dia a dia, Balsareny, com moltes comunitats semblants, dona garanties per a una vida rica socioculturalment i esportiva. Només cal deixar-les fer i garantir-ne la viabilitat, tot evitant dificultats innecessàries. En molts casos, a més, si es poden facilitar eines com ara espais, locals i recursos econòmics o materials, aconseguirem que el poble no sigui només un espai de residència amb elements d’oci, sinó una comunitat, un nucli humà amb riquesa cultural i social.
  
Les entitats,
 
Balsareny, 11 de maig del 2022
 
 
Aquest document sintetitza les conclusions a les que va arribar el Fòrum d’Entitats celebrat el dia 30 d’abril de 2020 amb la participació de les següents entitats, col·lectius i comissions de treball:
Centre Excursionista de Balsareny, Comissió Pere Casaldàliga, Peta Fluix, Bastoners de Balsareny, Els que Més+Sonen, Campaners, Comissió de la Festa dels Traginers,  Unió Ciclista Alt Llobregat, Centre Instructiu i Recreatiu, La Garsa, Astroamics, Unió Esportiva Balsareny, Associació Comissió de Reis de Balsareny, Cercle Cultural de Balsareny, Sarment, Agrupament Escolta i Guia Guillem de Balsareny, Geganters de Balsareny, Cercle Artístic de Balsareny, Associació de Botiguers i Comerciants de Balsareny, Pastorets de Balsareny, Mans Unides, comissió Memòria Balsareny, comissió Voluntariat, comissió Medi Ambient.
 
En el moment d’aquesta publicació i lliurament, ja hi han manifestat explícitament  la seva adhesió  les següents agrupacions: 
Comissió Pere Casaldàliga, Peta Fluix, Bastoners de Balsareny, Centre Instructiu i Recreatiu, La Garsa, Unió Esportiva Balsareny, Associació Comissió de Reis de Balsareny, Cercle Cultural de Balsareny, Sarment, Agrupament Escolta i Guia Guillem de Balsareny, Geganters de Balsareny, Pastorets de Balsareny,  Comissió Memòria Balsareny, Comissió Voluntariat, Comissió Medi Ambient.

Volem acabar afegint que si alguna no s’hi troba representada, sempre té la possibilitat d’afegir-s’hi.

Fòrum d'Entitats 2022

dijous, 14 de juliol de 2022

La balma del Peric

RACONS DEL BAGES

La balma del Peric
 
Potent paleocanal de conglomerat que queda sobre de la casa

Què és?
 
És una balma molt significativa del Bages, que es troba en terme municipal de Mura, i que constitueix un element important del Patrimoni del Geoparc de la Catalunya Central.
 
Com s’hi arriba?
 
Des de Balsareny, cal anar cap a Navarcles, travessar tot el poble i continuar per la carretera BV-1221 durant uns 10 quilòmetres fins a Talamanca i, passat aquest poble, uns 4 quilòmetres més fins arribar al trencall de Mura cap a la dreta (indica 3 km.) i en forta baixada, per la carretera BV-1223.
       El poblet de Mura, catalogat com un dels més bonics de Catalunya, queda al fons de la vall, per on passa una riera que neix al Montcau. Com és sabut, les valls del Montcau pertanyen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
       Tanmateix, per accedir a la balma, cal aturar-se al darrer quilòmetre abans d’arribar al poble, on hi ha el cementiri de Mura. Cal travessar la carretera i deixar el cotxe en un aparcament al davant mateix del cementiri. Llavors s’ha de continuar a peu per la mateixa carretera, cap avall, però de seguida veurem un camí que surt per la dreta. Cal seguir-lo i, al cap d’uns 600 metres, arribarem a la balma del Peric (hi ha una bifurcació a mig camí, on s’ha d’agafar el camí de l’esquerra). La balma es troba a 484 metres d’altitud. 

El bonic poble de Mura amb el cim del Montcau al fons
 
Com és i de què està feta la balma?
 
Un potent paleocanal que passa per sobre dona forma a la balma en qüestió. Això sol ser freqüent, com també vam explicar parlant de la balma de Comaposada de Castelladral (Sarment, maig 2022). El paleocanal (el prefix “paleo” ja fa referència a una cosa antiga), com vàrem dir, és un espai on antigament hi passava un curs d’aigua i més endavant es va anar omplint amb sediments joves que es van compactar fins a formar una enorme llosa. Tanmateix, si bé a Comaposada els sediments eren sorres, que compactades formaven pedra sorrenca, aquí, a Peric, es tracta de còdols grossos que, bo i compactats, van formar un gran conglomerat. Molts dels còdols són de naturalesa calcària. Aquests sediments formaven part del delta que hi havia en aquesta zona del Montcau, originat pels dipòsits dels rius que desembocaven al mar interior de la Catalunya Central, a l’època de l’Eocè (Terciari; al voltant de 40 milions d’anys).
Els materials de sota del paleocanal s’haurien anat erosionant i així haurien modelat a poc a poc la cavitat que en diem una balma.
 
Quines mides té la balma?
 
És força gran, comparable a la de Comaposada. El paleocanal esmentat té uns 25 metres de longitud i uns 7 metres de profunditat cap a l’interior de la muntanya. Així mateix, la balma té una alçada màxima d’uns 10 metres respecte al terra. 

Casa construïda a l’interior de la balma
 
Què hi ha al seu interior?
 
Igual que a Comaposada, hi ha una casa, però en aquest cas ha estat reconstruïda recentment i està actualment habitada (al contrari de l’altra balma, amb la casa en ruïnes). Això fa que no s’hi pugui entrar a dintre, ja que una gran porta “tanca la balma”. Es pot veure bé des de fora que el gran paleocanal fa d’aixopluc a la casa que alberga dintre i s’hi pot tirar una foto.
 
Forn de calç a la vora
 
Si algú vol visitar la balma (fàcil de trobar i ben accessible), pot aprofitar per veure també un forn de calç que es troba a mig camí (a uns 400 metres del cementiri). La veritat és que són les restes del forn, el que podem veure, donat que no està en gaire bon estat de conservació, però també forma part del patrimoni del Geoparc. Per obtenir la calç, s’hi feien servir roques calcàries de les que hem esmentat que hi ha en aquell entorn.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors
 

Pep Cañellas, passió per l’excursionisme (1)

ELS NOSTRES ESPORTISTES
 
 
El Pep Cañellas, com quasi tots coneixem, té dues passions, la medicina i l’excursionisme. En aquesta entrevista ens hem centrat en l’activitat física i cultural que practica des de fa molts i molts anys. D’entrada, ens aclareix que no confonguem l’excursionisme amb un esport.
 
—Pep, et volíem entrevistar com a un excursionista bregat de Balsareny perquè des del moment zero ja hem entès que tens un concepte molt precís del mot.
 
—Sí, sí, per a mi l’excursionisme és curiositat per conèixer llocs, costums, gent, història i, també, per donar-la a conèixer. L’entenc de la mateixa manera com va néixer el Centre Excursionista de Catalunya, fa més de 100 anys, un centre de cultura i coneixement del territori. Hem de pensar que el CEC té uns arxius fotogràfics extraordinaris de la cultura del Pirineu. La seva gent van redescobrir molts racons on van arribar caminant, van parlar amb la gent d’aquelles contrades, van restaurar ermites i altres monuments o edificis i els van documentar. Van fer un treball molt precís de recuperació històrica. Un excursionista tenia al cap propostes culturals, natura i muntanya. I així em vaig fer jo i m’hi identifico: curiositat i coneixement. Per a mi, l’excursionisme no és un esport, perquè sí que requereix d’una activitat física, però no va acompanyada d’una competició.
 
—Ens ha quedat clar i ens agrada aquesta precisió. Ens expliques, doncs, com et vas iniciar en l’excursionisme?
 
—Quan era petit “anava a la muntanya” amb la família, sobretot amb el meu tiet Pere, i sortíem a buscar bolets, a caçar i anàvem a alguna font. Recordo que fent tombs pel bosc jo ja arreplegava fòssils, em fixava en coves, d’on venia l’aigua d’una font... La família de la mare vivia a pagès, a les muntanyes dels Montllats, i sempre vaig estar molt en contacte amb la natura: els camps, els boscos, els rierols. Cap als 10-11 anys, recordo petites excursions de la mà del mestre Llorenç Soldevila i una acampada cap a Bagà. Als 18 anys, el 1975 concretament,  vaig entrar al Centre Excursionista de Terrassa i, de seguida, em vaig interessar a fer cursos d’espeleologia i escalada. Amb gent que en sabia molt, vam conèixer coves i avencs plegats. Vam aprendre a baixar amb seguretat i utilitzar cordes i escales per endinsar-nos en racons meravellosos. A sota terra hi ha tot un altre món! Amb l’escalada al revés, cordes, mosquetons, pitons, tascons, martell... i paret amunt. Ah, i el casc sempre inclòs, tant per les profunditats com per les alçades! També fèiem excursions a la muntanya, sortides amb esquis de muntanya. Al Centre Excursionista de Terrassa hi havia molta activitat.

 
—I l’ascensió cap als cims més alts que tant t’han agradat i, a vegades, fet patir?
 
—L’any 77, al mateix Centre Excursionista jo ja era “el gran” de la colleta i vam preparar-nos per anar a pujar al Montblanc i al Cerví amb el Kiko i el Rafa. Els Alps ja ens cridaven i ja no ens aturaríem.
 
—Més endavant fas altres cims encara més agosarats...
 
—Sí, però no tant per fer cims d’alçada sinó per la curiositat de què parlàvem, de conèixer altres països, cultures, ajudar gent diversa, servir la part mèdica en el mateix grup d’expedició... 

 
—Sabem que hi ha moltes muntanyes als teus peus, cap i cor. Quines  en destacaries?
 
S’ho rumia, comença a dir noms: Huascaran, Aconcagua, Makalu, Lenin, K2, Illampú,... i s’atura.
 
—Per les colles i els llocs em quedo amb tres: el K2, a la serralada de l’ Himàlaia, amb la colla de Terrassa; el Cho Oyu, al Tibet, amb el Centre Excursionista de Berga; i l’Illampú, a la serralada oriental dels Andes (Bolívia), amb la gent de Balsareny, amb “els nanos”. Tal com he dit, el viatge, el país, la cultura, la gent, el trekking, el cim i la colla de gent fan el tot.

 
Has anomenat “els nanos”. A l’expedició a l’Illampú, tu eres “el guia, el gran” perquè hi havia gent molt jove.
 
—I tant! Hi vam anar amb el David Artigas, el Toni García, el Josep Bonals, el Manel Mingo, que era el més petit, i jo. Les famílies em van posar tota la confiança i va anar molt bé. Aquests joves feien muntanya  i ens vam engrescar i preparar l’expedició a l’Illampú. Eren joves, tenien molta resistència i vam fer muntanya i territori. Un mes a fora, a Bolívia, coneixent la cultura del país i uns indrets fantàstics, com les mines de sal de Cerro Rico, al Potosí. Crec que van créixer personalment, sobretot el Manel, que era el més jove (Riu). Les famílies van fer dir una missa i tot!”
 
Fem una aturada de la muntanya i parlem d’aquesta confiança que li van donar les famílies, i puntualitza:
 
—Per a mi, són dues coses diferents “el poder” i “l’autoritat”. El poder te’l donen i l’exerceixes; l’autoritat te la guanyes. Un policia té un poder que exerceix més o menys bé. Un metge, per exemple, pot exercir un poder, “pren-te això” o una autoritat “crec que t’aniria bé prendre’ t...” I les famílies d’aquesta colla de nois em van donar la confiança i, si feia falta, l’autoritat (Riu). Per al Centre Excursionista Balsareny també va ser una activitat amb caràcter!

 
—La muntanya ofereix excel·lències però també perills, oi?
 
—Sí, la muntanya exigeix respecte i seguretat.
 
—Ens pots parlar de moments espectaculars i de dificultats?
 
—Vaig gaudir molt del Cho Oyu. Estàs sol dalt d’un 8.000. Puges lent, camines per una planúria de neu, bufes i al cel, primer veus una punteta de l’Everest, que després va guanyant perfil. Estàs caminant per un espai com un mató immens i l’Everest s’apropa. Increïble!
       Amb el tema de passar-ho malament, potser, l’Elbrús, la muntanya més alta d’Europa. Va caure un company de l’expedició, el Kiko, i en vam trobar un altre, l’Edu Sánchez, de Barcelona, que ja hi havia deixat la vida a la neu. Vam fer la desescalada amb els esquís a l’esquena, es va fer de nit, feia molt fred pel temporal; tot això a 4.700 m. i no vèiem res. Vam baixar i baixar fins que, per sort, vam veure una llumeta; un company ens feia senyals des del refugi i ens vam reorientar. Va ser difícil.
       A l’ Aconcagua també vam tenir dificultats, a la pujada vam passar deu dies en una recer a la neu, un espai molt petit que vam buidar de neu degut a un temporal molt gran. El novè dia ja teníem congelació als dits de la mà. La baixada va ser duríssima, els dits se m’havien tornat blaus, no tenia tacte, tenia els peus inflats... Vam passar 23 dies sense veure ningú i quan vam arribar a baix, a Puente del Inca, vam trobar l’exèrcit traient gent. És clar, “dos tios per la muntanya” amb la tempesta de neu que afectava tota la vall, no era gens important! Aquesta vegada sí que va ser supervivència pura. Jo vaig patir congelació als dits de la mà, semblaven de suro. A base de temps vam recuperar-nos de les lesions. 

 
—Tot i així, s’hi torna.
 
—Sí, sí, hi tornes.
 
—Saber abandonar i no fer un cim també és important.
 
—Sí, cal saber desdir-te quan veus que si continues, no tornes. A vegades, ho tens a tocar, però s’ha de baixar; la foscor, el mal temps, el cansament, són factors que impedeixen arribar. En alguna ocasió, ja has fet la part més difícil de l’ascensió, veus que els lloms que queden són fàcils, però cal saber renunciar.
 
I no tot són grans cims, per al Pep: les travesses, els corriols, “les caminades” formen part del seu ventall d’il·lusió i benestar. La conversa continua i ens endinsem en l’arribada de metge a Balsareny i la seva passió per l’excursionisme al poble, així que continuarem aquest segon capítol en el Sarment del mes de setembre.
       El Pep tindrà feina a escriure les seves memòries perquè és una persona que la seva curiositat, dedicació, entrega, professionalitat i humanisme l’han carregat d’experiències de vida fantàstiques. I com que està disposat a continuar sent present i útil en diversos llocs i tasques, la seva plenitud encara l’anirà completant.
       Gràcies Pep, continuem al setembre.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos: Kiko Zamora / Pep CañellasArxiu Cañellas