dilluns, 17 de setembre de 2018

Lluís Casaldàliga Guitart



Fa unes setmanes ens va deixar en Lluís Casaldàliga Guitart, conegut com “El Lluís Pastisseret”, una persona treballadora, inquieta, honesta i coneixedora com ningú de tots els racons i raconets del nostre municipi. 

En Lluís va quedar vidu a l’edat de 29 anys, després de 9 mesos de matrimoni, del qual en  nasqué la seva filla Montserrat, i morí als 94, el dia 25 de juliol d’enguany. 

Durant aquesta llarga etapa de la seva vida, s’involucrà en moltes activitats, deixant en totes elles la seva petjada. Algunes d’aquestes foren les següents:Va estar 30 anys, més o menys, a la junta del Casal Verge de Montserrat, on tingué el càrrec de vicepresident. A més d’això, es va dedicar a portar les terres propietat de la mateixa entitat, plantant patates, tomàquets i tota mena de fruits de l’hort, un hort immens, i cuidant que tot el fruit estigués en bones condicions tot l’any. El cost de la matèria prima, tot sortia de la seva butxaca. Sempre estava a punt per fer el que fos, perquè les monges que regien la residència estiguessin ben assistides i per fer qualsevol cosa que fos al seu abast. Durant aquest temps, es construí el pavelló nou, que en deien llavors, situat a banda esquerra entrant, només amb els beneficis que quedaren després de muntar un festival a la plaça de l’Església, que, tal com deia ell mateix i els que formaven la junta, llavors, estaven ben espantats, per si no podien treure els diners suficients per fer-ho; però el resultat fou molt positiu i es va poder edificar el dit pavelló, que prou falta feia. Ara en l’actualitat, en fer les últimes reformes, l’enderrocaren i van construir-ne un de millor. 

Fou, també, president de la societat de caça, pesca i ocellaire fins que aquestes entitats creixeren i es transformaren en tres. Ell, però, continuà com a president dels caçadors, durant molts anys. Anava a la Federació i a reunions que aquesta convocava i no demanava mai que se li donés res. També ell mateix anava a buscar conills per poder-los engegar al bosc i així l’endemà poder sortir  a buscar-los. Anava, també, a buscar-ne per poder-los criar i cuidar-se’n ell mateix en uns conillers que tenia a casa seva, i també, com no, d’una manera altruista. O sigui que li va costar un  xiquet car, però ho feia amb molt de gust. Quan ell ho va deixar, molts presidents que van entrar després, anaven a casa seva a demanar consell. Aquí s’hi va passar uns 25 anys. 

També va ser regidor, a l’Ajuntament, com a tinent d’alcalde, al costat d’en Jaume Rabeya. Sempre estava a punt per fer el què fos, se’n recorden moltes coses bones, encara que, com passa sempre, també va rebre moltes crítiques. Com tothom, va tenir els seus moments, bons i no tan bons, com els han pogut tenir totes les persones que hi hagin passat amb càrrecs directes. A la casa gran foren 12 anys, en què va portar amb responsabilitat tot el que li va venir. 

Com a faceta de la seva vida, li agradava molt la terra. El seu hobby era cuidar-se d’una vinya que tenia a prop del castell i així tenia el vi fet per tot l’any i per a ell mateix, del qual sabia que no hi havia res de matràfola. Més d’una vegada, havien vingut els nens de l’escola Guillem, perquè els ensenyés la manera com es cuidaven i es tractaven els raïms. A més, també hi anava molta gent gran, perquè en volien aprendre i ell molt amablement els ho ensenyava. Però, com que la vinya porta molta feina, s’hi passava moltes hores; fins i tot, ja cap al final, com que ja no podia gaire, ho feia de genolls a terra, i així, més o menys, podia fer la seva feina. 

També va ser 20 anys membre de l’Agrupació Forestal i de la seva junta, que engloba els municipis de Balsareny, Gaià i Sallent, de la qual va ser un dels fundadors. Quan només sentia parlar que hi havia foc en algun indret, de seguida s’interessava on podia ser, i, quan l’havien localitzat, ja estava al peu del canó, per poder dirigir l’operació. Com a exemple, abans no tinguéssim els grans incendis dels anys 80 i 90, l’any 1986 va participar molt activament a extingir els de Gaià (300 Ha), Sallent (3.000) i el gran foc de Montserrat. 
Aquestes anècdotes han sorgit de molts companys seus que fa molts anys sortien a caçar junts i altres que varen tenir relació amb ell. Tots, ben segur, el recordaran per sempre amb afecte. 

El Lluís, en resum, era una persona molt admirada i respectada per tothom qui el va tractar.

Balsareny, setembre del 2018


Família Casaldàliga Guitart i amics 

Mn. Antoni Bonet, rector de Balsareny

ENTREVISTA

Després del parèntesi de vacances, aquesta finestra oberta ens ha permès conèixer de més a prop l’actual rector de la Parròquia de Balsareny, Mn. Antoni Bonet i Trilla. Mossèn Bonet va arribar aquí a Balsareny el dia 12 de setembre de l´any passat; per tant, ja hi ha complert un any.

Antoni Bonet, nascut a Cervera (la Segarra) l´any 1950, va cursar els estudis de Batxillerat Superior, COU, Batxiller de Teologia i Llicenciatura en Teologia Fonamental, a Cervera, Lleida, Barcelona i Sant Cugat del Vallès.

Referent a la lectura i a les seves aficions ens comenta: “Acostumo a llegir revistes diverses i llibres de narrativa, poesia, etc. El darrer llibre que he llegit ha estat “Todo puede cambiar” d’Andrea Riccardi, i actualment estic llegint “L’ombra de Sant Benet” de Ramon Carreté i Adolf Todó. M’agrada força viatjar i ho he fet per Catalunya, diversos llocs de l’Estat espanyol i també per França i Itàlia. Els meus esports preferits són l’excursionisme i la natació. Tinc afició a la música clàssica i la música folk; també als musicals del teatre, així com a pel·lícules de temàtica diferent”.

— Coneixíeu Balsareny abans de venir-hi?

— Coneixia Balsareny de quan havia estat a Navàs treballant a l’EDN. Va ser on vaig ser ordenat capellà, a la parròquia de la Sagrada Família. També havia vingut a visitar el Castell i la magnífica Festa dels Traginers des de Súria, on estava de rector. I sóc un admirador del bisbe Pere Casaldàliga.

— Quina va ser la impressió que us va causar el poble?

— La primera impressió que vaig tenir de Balsareny va ser un poble força estès amb un parell de places ben grans. I la sorpresa de la coincidència en la plaça Roc Garcia de tot un seguit d’institucions i serveis. La sala polivalent del Sindicat, molt bonica; i la Resclosa dels Manresans, bona per visitar i per anar-hi a passejar.

— Recordeu la primera persona amb qui vau parlar?

— La primera persona que vaig saludar en venir fou Mn. Xavier Castelló, després Mn. Joan Bajona i tot seguit, els membres del Consell Parroquial, que me’ls van anar presentant. Valoro molt tot el voluntariat que hi ha a la Parròquia i també a la nostra població de Balsareny.

— En quines parròquies havíeu exercit anteriorment?

— Les diferents parròquies en les quals he estat són: Navàs, Cardona, Mollerussa, Anglesola, Súria, Cervera i Sant Llorenç de Morunys.

— Què ens podeu dir de la falta de vocacions que actualment l’Església pateix?

— Referent a la manca de vocacions en l’Església, penso que és una invitació que Déu ens fa per promoure els nous ministeris laicals: diaques permanents, treballadors apostòlics, agents de pastoral, tot incorporant les dones, com s’està fent, en les tasques de responsabilitat pastoral.

— Darrerament s’han observat canvis en la luminotècnia de l’Església, com és això?

— Els canvis de luminotècnia del nostre temple són de cara a l’estalvi energètic i a una millora en la il·luminació. Ens convé estalviar, conscients dels pocs recursos econòmics dels qual disposa actualment la Parròquia.

Josep Gudayol i Puig
Foto: A.Bonet


Pere: t’ho havia d’haver dit abans


Com desgraciadament passa sovint, ens adonem de la grandesa de les persones, de la seva veritable dimensió, quan ja no hi són, quan ja no els podem dir l'importants que eren, i això em fa sentir especialment culpable amb el Pere. Perquè ell era una persona extremadament humil, senzilla, ponderada, sàvia, que sabia escoltar, o diguem-ho encara millor, que de fet t’escoltava i, al contrari de la majoria de nosaltres, èticament molt exigent amb ell mateix i molt poc amb els altres. Pel seu caràcter introspectiu, reflexiu, escàpol de qualsevol sarau i poc donat a l’autobombo, ens ha passat probablement a molts desapercebut el tresor de tenir una persona així a Balsareny. Les seves virtut no venen, ni malauradament ens enlluernen, però sens dubte són les que ens calen en una societat on es promouen just les virtuts contràries.

Malgrat una mena de pessimisme, o més ben dit una mena de melangia innata, estava ple d’il·lusions. No cal dir que estava enamorat de Balsareny. La creació del Cercle Cultural com a dinamitzador polític i cultural del poble n’és només una mostra. M’havia fet un tip de parlar amb ell de projectes del poble, des del nom dels carrers, que per cert vam canviar clandestinament amb ell, fins a projectes arquitectònics i culturals. Recordo especialment les entrevistes que vam fer amb ell als que l’any 1979 es presentaven a les primeres eleccions municipals democràtiques.  Les reunions que teníem a la biblioteca per preparar el butlletí del Cercle, on ell sempre moderava els estirabots d’uns i d’altres. La feinada per ciclostilar els primers números. Com que quan vam començar el Cercle jo tenia uns 15 anys, la marca que m’ha deixat és d’aquelles que no s’esborren mai. També estimava Catalunya, les seves llibertats, la seva llengua, la seva cultura. Recordo la Marxa de la Llibertat, a l’èxit de la qual ell va ajudar malgrat la repressió;  les seves converses sobre en Xirinacs, a qui, per cert, vaig portar un escrit, quan estava davant la presó Model demanant llibertat per als presos polítics, recomanat per ell. De fet, estimava totes les causes justes. Havíem parlat molt de Nicaragua, dels emigrants, de Palestina... Tot l’interessava.

Quan venia a Balsareny sempre sabia que el trobaria a la piscina o passejant amb el seu gran amic Llimargas carretera amunt i avall. Començàvem la conversa al matí i la continuàvem a la tarda al bar la Parockia. Perquè al Pere li interessava literalment tot. Especialment la psicologia, la psicoanàlisi. Jo sempre li deia, mig en broma, mig seriosament, que era el psicòleg perfecte, perquè al mostrar els seus dubtes, les seves recances i fragilitats, immediatament podies comunicar-li les teves. Els homes feliços i radiants, en canvi, t’inhibeixen i és més difícil arribar a compartir-hi una certa intimitat. El Pere sempre estava aprenent: quan no era a escriure català, era a escriure novel·les. Estava especialment content  amb les narracions que havia escrit al llibre La vida continua. I discutíem amb ell fins a quin punt es pot escriure alguna cosa que no sigui indirectament autobiogràfica.

Es clar, la vida continua, però no continua igual quan comencen a créixer els buits de persones, que moltes vegades sense elles saber-ho, t’han marcat profundament. Som diversos els que en l’adolescència érem escoltes, “pioners”, i que vam tenir en ell, sense ell proposar‘s’ho, un veritable mestre. Però ho confessem massa tard. Encara que per les circumstàncies de la vida jo anava poc a Balsareny, un dels al·licients era trobar-me amb el Pere. Ell deia, amb la seva sorna característica, que era un poble ideal per avorrir-se, però una conversa amb el Pere no tenia res d’avorrida. Podem trobar a faltar els calamars de cal Boter o les baranes de la Fassina, però no són aquestes mancances les que fan un poble més avorrit. Ho fa que ja no puguem conversar tranquil·lament i llargament amb el Pere. Costa acceptar la mort de persones com el Pere.

Pere, escolta’m. Em sap greu haver deixat passar tant temps sense trucar-te. No sabia que t’apreciava tant. T’ho havia d’haver dit abans. Si el cel existeix és per continuar les nostres converses, que amb tu sempre acabaven plenes d’interrogants. No facis aquest rictus escèptic, Pere, ni em miris amb aquests ulls tan tristos. Aquest vespre, després de sopar, ens trobem per fer-la petar a la Parockia. Fer-se gran, envellir, potser és enraonar cada vegada més amb els éssers estimats que ja no hi són.
 
Jordi Corominas

Article publicat a la revista “Perifèria”, setembre 2018
http://www.revistaperiferia.org/pere-juncadella.html

dimecres, 8 d’agost de 2018

Fent memòria de les moltes coincidències


Parlar del Pere, ara que tot just se n’acaba d’anar, se’m fa molt difícil. I molt més, per aquests pocs dies que han passat; i –sense que sigui cap excusa– en el marc d’aquests dies de tanta calor, la consciència de no tornar-lo a veure més, encara no l’he arribada a assimilar del tot.

Com hom sap, perdre amics, coneguts o, pitjor encara, membres de la família a partir d’una certa edat, cada vegada mes freqüent, al final pot esdevenir un gran problema. El meu pare, que va morir molt gran, em deia que, amb el pas del temps, perdia el temor a la mort, però a canvi se sentia cada vegada més sol, per culpa de tants amics que s’havien acomiadat d’aquest món abans que ell.

Tants anys de projectes, tants anys d’afanys i d’esforços per arribar a una espècie de punt de partida, que sembla el mateix llindar de l’abisme. Un punt que no admet transicions ni mitges tintes. Allà hi ets o no hi ets.

El Pere ha marxat com tants, com els meus germans, com tanta gent que formava part de la gran família dels carrers del poble, de la parròquia, dels àmbits culturals, de l’esbarjo, de les excursions –a destacar aquells anys de l’escoltisme– o simplement per a jugar a cartes, al futbol o als escacs.

Fins i tot vam endegar una llista política per anar a les eleccions (“Independents per Balsareny”, se’n deia) per tal de participar en aquella nova etapa d’esperança envers una nova vida democràtica, aquella que se’ns havia negat des dels primers moments que vam posar els nostres peus a terra.

El Pere solia ser a tot arreu, com no podia ser d’altra manera. Era un ser inquiet que, a sobre de participar i d’integrar-se dins dels grups, també s’encarregava d’obrir-ne el pas o senzillament hi feia costat per poder eixamplar-los més, o per obrir-ne de nous. El seu pas per la creació i manteniment del Cercle Cultural de Balsareny n’és una gran mostra. La seva entrega i dedicació ha estat molt ben explicitada per les mateixes planes de “Sarment”, i òbviament per col·laboradors amb més memòria i coneixements que els meus.

En la llista política que vam fer, ell no anava al davant. A voltes, preferia la discreció i el segon terme en moltes de les activitats que feia i en què vam coincidir. Amb tot, hi era plenament, en el pensament, en l’acció i també en la il·lusió que hi posava, sobretot quan es va desencadenar aquella nova tanda d’ oportunitats que es van començar d’albirar, en aquells anys de les acaballes del franquisme. Com també en aquella etapa mística, potser amb el temps demostrada com a utòpica, que va ser aquella “comunitat cristiana perfecta” que vam intentar posar en marxa, amb un sacerdot escolapi al davant, anomenat Lluís M. Xirinacs.

Quantes nits de llargues i inacabables xerrades, amb el concurs de grans pensaments, per tal d’articular una vida d’entrega, una definitiva acció envers la societat, com de voluntat de sacrifici, en contra de les nostres mateixes comoditats o febleses personals.

En el transcurs d’aquell període, recordo que es van celebrar unes conferències als baixos de la rectoria, que mai he vist escrites o recordades en cap petit racó, almenys en la mesura en què jo les tinc guardades a la meva memòria.

Un dels autors va ser un eminent claretià, nascut a Balsareny, que entre moltes altres activitats (una de les quals, ser el director d’una famosa revista eclesiàstica anomenada “Iris”, que s’editava a Madrid) havia seguit molt de prop la doctrina exposada en el Concili Vaticà II. Aquest sacerdot era en Pere Casaldàliga, que, abans de partir cap al Brasil amb el propòsit d’anar a evangelitzar aquelles terres, va voler acomiadar-se abans de la gent del seu poble, en el si de la parròquia que el va veure néixer, coincidint en el temps –coses que a vegades passen– amb la figura d’un pensador, doctor en teologia i en aquell moment Consiliari General de l’Escoltisme a Catalunya, com era el vicari de Balsareny en aquells moments, Lluís M. Xirinacs i Damians.

Quins privilegis no van ser els nostres, que a mitjans dels anys seixanta vam poder gaudir dels mestratges d’aquestes dues eminències universals!

El Pere Juncadella, amb el seu caràcter taciturn i bàsicament místic, encaixava perfectament dins d’aquelles vivències, i dins d’aquell món tan ple de preguntes, i de poquíssimes respostes per a nosaltres en aquells moments. 

Com se sap, aquests dos clergues van engegar una lluita titànica, cadascú en les seves respectives trinxeres. Nosaltres no teníem pas aquell tremp i aquella fortalesa interior, com per romandre dins d’un món de lluites tan sacrificades, tan llargues i compromeses; per la qual cosa finalment vam optar per allò que podíem fer, mes fidel a les nostres possibilitats reals, i que, en definitiva, era allò que acostuma a fer la gran majoria de la gent.

El Pere, desprès d’una estada a les mines de potassa de Balsareny, va passar a les oficines d’una empresa constructora de Barcelona, per recalar finalment en aquella activitat que s’ajustava molt mes a la seva vocació, que era la docència. A cavall de Barcelona, on residia, donava classes a joves de 13-14 anys en un institut de Mollet del Vallès.

A desgrat de les distàncies, molts d’aquell grup inicial seguíem trobant-nos, i en bona part coincidint, tant en el món de les idees com en el de mantenir una solida amistat, que, per dissort, només circumstàncies com la present podrien fer trontollar.

No crec que sigui mai així. Ultra compartir tants episodis personals, el Pere era, principalment, el gran company en el terreny de les confidències (no en va, amén de la seva llicenciatura en Economia, també ho era en Psicologia). Tenia aquell difícil do de saber escoltar, a més de la paciència de comprendre’t, en tots i en cada uns dels moments que cada un de nosaltres té necessitat d’aquella mà amiga, que romangui al teu costat, de veritat.

Que en pau descansis, amic Pere.

Josep Soler Cirera

Foto: Pere Juncadella el 1972, al casament d'en Josep Soler, que va ser oficiat per Lluís M. Xirinacs. Foto: Josep Rodergas

dissabte, 4 d’agost de 2018

Pere Juncadella: El Cercle Cultural de Balsareny


Descarrega't en PDF el llibre sencer 'El Cercle Cultural de Balsareny' (1998), de Pere Juncadella

Fes clic en aquest enllaç:


dimecres, 1 d’agost de 2018

Fins sempre, Pere


"Aquest llibre és una breu passada per la història d’una generació  de joves d’un poble, que varen ésser educats en la repressió. Però se’ls va donar un calidoscopi amb el qual podien veure a l’horitzó tot un paradís. Els digueren que podien arribar-hi i començaren a caminar. És el camí per arribar i alliberar-se en el paradís perdut, és el record de les il·lusions per arribar-hi durant la repressió. I, un cop arribats, qui sap si el desencís del paradís aconseguit. Però mentre va durar, vam viure a pleret, vam gaudir i vibrar amb el paradís que aconseguíem. Aquell CCB va ésser el marc d’aquella recerca. I, quan l’aconseguírem, començà la crisi. ¿Podem reafirmar, doncs, amb aquesta recerca i aquest retrobament, que només existeixen els paradisos perduts?"

Ens ha deixat, molt sobtadament, un gran amic, i no ens surten les paraules que el seu record mereixeria. Tan sols unes breus pinzellades biogràfiques.

Pere Juncadella Morera (1944-2018), professor jubilat, era llicenciat en Economia d’Empresa per la UNED i en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Membre del nucli històric de l'Agrupament Escolta Guillem de Balsareny als anys 60, va formar part de la comunitat de base que es va constituir entorn de Lluís M. Xirinacs quan es va estar a Balsareny i hi va continuar mantenint amistat i contacte; va participar en la constitució de la plataforma unitària de l'Assemblea de Catalunya i va ajudar activament a divulgar el seu ideari catalanista i democràtic en defensa de les llibertats cíviques, socials i nacionals. I sobretot, va ser el fundador del Cercle Cultural de Balsareny, que va presidir molts anys. 

Precisament és l’autor principal del llibre El Cercle Cultural de Balsareny (1998), que explica i analitza la història dels primers i més intensos anys d’aquesta entitat; del seu pròleg és el fragment transcrit més amunt.



Com a membre del col·lectiu literari “Pep Campei” va publicar el volum d’autoria conjunta L’Artefacte (2011), que va obtenir el premi Vila d’Ascó 2010. I el 2015 va publicar La vida continua, que aplega 19 narracions que tenen en comú la complexitat dels sentiments i la dificultat de les relacions humanes.

La vida s’ha aturat de cop per a ell, però continua. I ell hi continua també present, en el record dels seus amics que el trobarem a faltar, i en l’obra que ha deixat. L’escrita, i també la viscuda i empesa: aquell paradís que vam somiar de joves i que es va desfer, però que ha deixat un brot viu, un Sarment, que continua –i ja fa 42 anys– intentant fer cultura i fer poble. Un petit tany, però tenaç, de l’ideal que el va moure a buscar altres persones per fundar aquell CCB ideal, que certament no és pas ben bé el que n’ha perviscut, però que aquí segueix tossudament alçat, i que avui s’ha quedat orfe.

Gràcies, Pere. La vida continua, i els teus ideals de llibertat també perduren, arrelen i s'escampen. Tu hi has posat la teva pedra; d'altres en vindran.

La Junta del Cercle Cultural de Balsareny




Fotografies (CCB): Pere Juncadella, recent, i el 1982. I portades de dos dels seus llibres. 

divendres, 27 de juliol de 2018

Balsareny per la llibertat


EDITORIAL


Catalunya viu de fa anys en una efervescència política creixent, que els últims mesos ha viscut episodis històrics impensables. Després que el passat octubre el Senat espanyol apliqués l’article 155 de la Constitució interpretant que podia permetre la dissolució del Parlament de Catalunya i la destitució del Govern, amb el consegüent empresonament o exili de líders polítics, a les eleccions del 21-D, convocades des de Madrid, els partits sobiranistes van tornar a sumar majoria. A partir d’aquí, la desitjable normalitat democràtica es va veure interferida per successives decisions polítiques i judicials, que van impedir primer que el Parlament fes president Carles Puigdemont, adduint que era a l’exili, i després que ho fos Jordi Sánchez, perquè estava a la presó; fins i tot, en plena sessió d’investidura de Jordi Turull aquest també va ser detingut i empresonat, sense opció doncs de ser votat presencialment. Finalment, el 17 de maig –cinc mesos després de les eleccions–, Joaquim Torra va ser investit president de la Generalitat; però la seva intenció de nomenar consellers alguns dels polítics a la presó o a l’exili va ser també impedida per una insòlita decisió política del PP, que es va negar a publicar els nomenaments al DOGC. Tan sols quan, el 29 de maig, un nou nomenament de consellers va excloure presos i exiliats, el Govern es va poder constituir i l’article 155 va quedar tècnicament suspès.

Mentrestant, la primera de les sentències del cas Gürtel sobre la corrupció del principal partit espanyol va provocar una moció de censura en què la majoria de l’arc parlamentari del Congrés de Madrid va investir Pedro Sánchez com a nou president del Govern espanyol. Una de les decisions del mandatari socialista va ser l’apropament dels presos polítics a presons catalanes –obeint simplement un precepte legal que el PP s’havia negat sistemàticament a complir– i es va obrir formalment a un diàleg amb Catalunya al més alt nivell presidencial –cosa a què Rajoy s’havia negat obstinadament–, però de moment sense avenços significatiusen qüestions rellevants (“Podem parlar de tot, però no tot és possible”, va dir el president espanyol). Al contrari, diverses actuacions i actituds del nou equip ministerial socialista, en relació amb el procés català, no es desmarquen gens de les de l’anterior govern popular. Tampoc no han variat les estratègies dels estaments judicials, tot i que en tribunals estrangers, com Bèlgica o Alemanya, els arguments de les euroordres contra els exiliats no han convençut els magistrats europeus.


Per altra banda, al llarg de tots aquests mesos, la ciutadania no ha renunciat a exercir el seu dret de protestar, bàsicament demanant l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, fent concentracions populars i exhibint llaços grocs solidaris. Com a reacció a això, s’ha incrementat exponencialment la presència als carrers de grupuscles d’estètica i consignes filofeixistes, que intimiden i fins i tot agredeixen violentament ciutadans que es limitaven a manifestar pacíficament llurs punts de vista. I malauradament, sembla que fins ara aquestes accions violentes queden impunes o, almenys, semblen tolerades i fins “normalitzades” (hi ha partits que fins i tot les justifiquen atribuint-les a la “fractura social” que hauria generat el procés).

Per fortuna a Balsareny no hem patit cap més agressió després dels fets que explicàvem el mes de febrer; tan sols cal destacar la ràpida desaparició de llaços grocs i altres símbols en espais públics, que tan bon punt uns els posen, hi ha uns altres que els retiren. A Balsareny s’han continuat celebrat concentracions periòdiques per reivindicar la llibertat dels presos, amb lectures de manifestos, cartes i poemes, i persones del poble han participat a diferents actes col·lectius; en destaquem les concentracions a prop de la presó dels Lledoners els dies que hi van ser traslladats, de primer Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras i Raül Romeva, i poc després Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull (Dolors Bassa és a la presó del Puig de les Basses, a Figueres, i Carme Forcadell és al Catllar, al Tarragonès). I també una nodrida representació local es va traslladar, en autocar i cotxes particulars, a la manifestació que, reivindicant “Ni presó ni exili: us volem a casa”, va tenir lloc a Barcelona el dissabte 14 de juliol. I ja tocarà escalfar motors per l’Onze de Setembre, que la tardor portarà sens dubte nous reptes. Com cantava Lluís Llach, “el camí és llarg i ja no tenim temps d’equivocar-nos”, perquè hem de fer front a una “penosa lluita per l’avui i pel demà”. Una lluita sempre pacífica i cívica, centrada en la força de les idees i de la dignitat, en la defensa dels valors democràtics, començant pel dret de vot.

Sarment


COMUNICAT DEL PATRONAT DE LA FUNDACIÓ DEL CASAL VERGE DE MONTSERRAT


Ens dirigim a la publicació mensual Sarment per denunciar una campanya de desinformació i manipulació que pretén crear un estat d’opinió totalment advers contra la gestió del Patronat del Casal, intentant així assolir uns interessos difícilment confessables.

La Fundació Casal Verge de Montserrat és una entitat benèfica i sense ànim de lucre fundada el 1947 que rep el seu finançament bàsicament de les quotes mensuals dels residents. Per tant, és una entitat que no pretén aconseguir cap mena de beneficis econòmics, però això tampoc vol dir que hagi de tenir pèrdues que podrien posar en perill la seva viabilitat.

El Casal és dirigit per un Patronat que ha renovat íntegrament la totalitat dels Patrons des de 2015. Les tasques dels patrons són totalment altruistes i no reben cap mena de retribució per regir els destins de la Fundació. La comptabilitat de la Fundació és auditada, cada any, per un Auditor de Comptes que en verifica la legalitat i confirma que aquesta reflecteix la imatge fidel de la realitat financera, econòmica i patrimonial de la Fundació.

És cert que per aquest any el Patronat va decidir un augment de preus per als residents de PLAÇA PRIVADA passant de 1.475 €/mes que, com a preu, tenien assignats els residents de baixa dependència en l’any 2017, a 1.593 €/mes. Els residents de mitja dependència van passar de 1.790 €/mes el 2017 a 1.911 €/mes en el 2018 i els d’alta dependència, de 1.995 €/mes el 2017 a 2.119 €/mes en el 2018 (increments del 8%, 6,76% i 6,22% respectivament).

Cal explicar que en els tres darrers anys s’ha entrat en una situació altament deficitària segons es confirma per les dades Auditades.

Davant aquesta situació se li van plantejar al Patronat dues alternatives:

1.  O bé s’incrementaven els ingressos, via quotes.
2. O bé es disminuïen les despeses que determinaven el desequilibri.

La segona opció passava ineludiblement per una reducció de llocs de treball, que de forma col·lateral incidiria directament en una rebaixa en la qualitat de servei als nostres residents.

La resolució adoptada pel Patronat va ser donada pel desig de mantenir el nivell de qualitat i eficiència en el servei, aspecte aquest que no poques vegades ha estat reconegut i agraït pels familiars dels residents. Per tant, la balança es va inclinar del costat de regularitzar uns preus que havien quedat desfasats amb el temps, tot i sabent que aquesta mesura seria impopular, però vam prioritzar allò que creiem que s’havia de prioritzar.

En relació a l’increment experimentat en les despeses de personal s’ha d’aclarir que l’any 2014 estàvem per sota de les ràtios mínimes de personal exigides per la Generalitat.

Això va comportar un augment de personal, principalment gerocultor i d’infermeria l’any 2015 i continuat en els dos anys següents, aconseguint d’aquesta manera assolir i mantenir una correcta i eficaç assistència als residents.

Sobre aquest tema incideix també un fet que s’ha de tenir molt present:

A 31-12-2017 la mitjana d’edat dels residents es situava en els 79,83 anys en els homes i 86,11 anys en les dones. En aquests nivells d’edat es produeix un ràpid i progressiu deteriorament, tant funcional com cognitiu, que obliga a unes atencions cada vegada més personalitzades per part del personal del Centre, per així poder mantenir el nivell de qualitat assistencial.

Són nombroses les vegades que s’ha intentat explicar aquest tema, unes per escrit i d’altres de paraula, com va succeir a la darrera reunió convocada pel Patronat el 17-03-2018, en la qual els nostres aclariments van topar amb la nul·la predisposició a l’entesa per part d’una part dels assistents, que exigeixen que es torni a les quotes existents abans de la puja i que, per altra banda, no es produeixi cap retallada de personal (¿?). En altres paraules, pretenen que la situació deficitària dels darrers anys es mantingui, la qual cosa, evidentment, comprometria seriosament la pervivència del Centre. Davant aquest carreró sense sortida, a la nostra proposició que exposessin una solució alternativa, a hores d’ara encara no hem rebut cap resposta.

La darrera acció de desinformació i manipulació d’aquesta campanya és la penjada als fanals de la plaça de l’església d’uns cartells, que no per anònims ens és desconeguda la seva procedència, convocant a una reunió pel dia 26-05-2018. D’entrada no trobem en absolut correcte servir-se d’un espai públic per penjar una convocatòria privada.

En l’encapçalament d’aquesta espècie de pasquins es llegeix “De 1593 euros a 2119 euros mensuals per ser atesos ????”. Aquesta frase es clarament malintencionada, doncs pretén fer creure que als que pagaven 1.593 euros se’ls ha apujat fins als 2.119 euros (un 33,02%), quan en realitat les tarifes fins l’any passat i les d’aquest any són les indicades en un punt anterior d’aquest escrit.

També surt, a continuació, el logotip de la nostra Fundació i ens preguntem amb quin permís utilitzen un logotip que pertany únicament al seu titular.

No som partidaris de fer rèpliques i contrarrèpliques, sinó de solucionar situacions, si ens deixen. Malgrat tot, hem cregut oportú publicar aquest manifest per tal que el públic en general no llegeixi i/o escolti únicament la versió interessada d’un col·lectiu que no forma part de la solució sinó del problema.

EL PATRONAT DEL 
CASAL VERGE DE MONTSERRAT

Un rescat reeixit

OPINIÓ



Dia 14 de juliol, dissabte a la tarda. Una tarda perfecta: piscina, zumba a la piscina i al carrer Sant Domènec, sopar; tot perfecte.

A les 22:00 hores una colla de nens del poble de entre 15 i 16 anys: Clara Rivero, Eloy Rivero, Marc Cabra, Eloy Tejada, Èric Cañete,  Pol Carreté i Isaac Villagrasa estan al carrer Sant Domènec ballant.

De cop i volta, el jovent s’assabenta  que una dona gran s’ha perdut i tots,  immediatament, es presenten voluntaris per tal de buscar la dona.

La batuda comença amb una nit molt fosca, amb estrelles molt brillants i sense lluna.

Els joves anaven amb roba adequada (van anar a casa a canviar-se), amb aigua i alguna cosa per menjar. Anaven acompanyats per dues persones adultes, la Cristina Jubert i un altre.

Mossos d’Esquadra, Vigilants Locals, Bombers, Ambulàncies  i voluntaris van començar a repartir-se la població i els camins per tal de localitzar al més aviat possible aquesta dona gran. Els Bombers coordinaven el dispositiu des de l’Ajuntament amb l’alcalde de Balsareny.

Als nostres nois els va tocar la zona de la granja Santasusana i limítrofes.

Van començar pel camí del davant de la granja, pujant cap a la font del Musset.

Anaven amb lots i en silenci, mirant tot el camí i zones colindants alhora que deien el nom de la persona que buscaven.

A les dues de la matinada, després d’una intensa recerca, els joves van tornar a cridar el nom d’aquella senyora, i per sort, de cop van sentir una veu que deia: “Estoy aquí!” 

Tot el grup va callar i una de les noies  va tornat a cridar el nom de la dona per tal de poder localitzar el lloc exacte on era. La dona va contestar: “Estoy aquí!”.

Ja la tenien! Tot seguit, per telèfon es van posar en contacte amb el cap de l’operatiu de Bombers, que es trobava  al centre de coordinació a l’Ajuntament de Balsareny, i totes les unitats de rescat van anar cap al lloc.

En menys de cinc minuts des de l’arribada dels efectius, la dona va ser localitzada per un membre del  Cos de Mossos d’Esquadra, un membre dels Vigilants Municipals i un voluntari del poble.

La dona estava estirada al costat d’un camí,  sense poder moure’s, a un quilòmetre més o menys de la granja Santasusana.

L’alegria d’aquests adolescents va ser majúscula: cridaven contents i es notava que estaven satisfets de la feina ben feta.

Els Bombers, Mossos i tothom els felicitaven. Per a ells i per a totes les persones que van cooperar en la recerca d’aquesta senyora va ser una alegria molt gran trobar-la.

Aquesta joventut es la que tenim a la nostra població: joventut sana, bona i amb un cor grandíssim,  disposats a ajudar qualsevol persona que ho necessiti.   

Text i foto: Juan Rivero

Queralt Puig, regidora de Joventut

ENTREVISTA


Queralt Puig, regidora de joventut, personal i règim intern, participació i transparència a l’Ajuntament de Balsareny

Queralt Puig i Castañé va néixer a la Rabeia (Balsareny) el 25 d’abril de 1992. És graduada en dret per Universitat Autònoma de Barcelona; posteriorment va cursar un postgrau en gestió i administració local a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya i darrerament també ha cursat una especialització en contractació pública per la Universitat Oberta de Catalunya.

Actualment no estudia. Tot i així, quan disposi de més temps lliure, no descarta cursar el postgrau de dret urbanístic de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Pel que fa al lleure i oci, ens comenta que ara va més al teatre que no pas al cine; “ni recordo l’última pel·lícula que vaig anar a veure”. Referent a la lectura ens comenta que “al llarg de la meva jornada laboral acostumo a llegir força; informes, normativa, sentències, articles doctrinals..., així que quan arribo a casa prefereixo distreure’m amb altres coses! Espero aprofitar les vacances per relaxar-me i llegir un bon llibre”. I sobre fer esport ens diu que “no en practico cap en concret; sortim a caminar i fer alguna ruta, a vegades faig pilates, nedo o, a l’hivern, practico l’esquí i les raquetes de neu.”

A la Queralt li agrada molt viatjar i darrerament ho ha fet força. “Viatjar et permet conèixer cultures i costums diferents, però també t’omple d’experiències i de bons moments. Aquest any passat he estat a Atenes, Santorini, els Dolomites i Viena. I aquest febrer he estat a Nova York. El proper? Sí, ja l’estic buscant”.

— En primer lloc, com va anar tot això de formar part de la política municipal?

La veritat és que visc la política municipal i el món local de molt a prop (treballo en un Ajuntament) així que la idea de viure-la des de l’altre costat, com a regidora, em va semblar interessant. L’administració local, els ajuntaments i els consells comarcals, tenen el primer contacte amb la ciutadania, i coneixen la realitat i les problemàtiques del seu territori. Em disgusta que massa sovint haguem de lamentar que ens falten eines i recursos per arribar a tot allò que el poble necessita realment.

— Has tingut algun antecedent familiar en el  camp polític?

Ens consta que un besavi per part de mare va estar a l’Ajuntament de les Llosses, però no et sabria dir més.  

— El teu grup polític és Esquerra Republicana de Catalunya. Per què Esquerra?

- Sí, tot i que no en sóc militant. Esquerra és un partit amb 86 anys d’història i amb un objectiu que ha estat sempre molt clar (i així ho diu en els seus estatuts): “propugna la unitat territorial i la independència de la nació catalana, mitjançant la construcció d’un estat propi en el marc europeu i l’assoliment d’una societat més justa i solidària”. A més, és un partit humil i que actua responsablement, malgrat que potser a vegades no sap comunicar o transmetre prou bé les seves decisions, i a nivell municipal encara té molt per aportar al poble.

— Formes part d’un cartipàs municipal: des de la teva àrea què creus que pots fer pel teu poble? Quina és aquesta àrea?

Com ja sabeu, tot just fa 8 mesos que tinc les regidories de joventut, personal i règim intern, participació i transparència. Totes aquestes àrees no tenen un referent o una persona de l’Ajuntament que hi dediqui la jornada. Així que es podria dir que moltes tasques recauen directament en el regidor/a que hi hagi en el seu moment. Tot i així, he pogut fer un gran avenç en participació: tenim un web per poder votar i ja hem fet realitat els primers pressupostos participatius del nostre poble! A nivell de règim intern puc dir que adquirirem un gestor d’expedients per implementar l’administració electrònica. Per altra banda, i no menys important, hi ha la transparència. És difícil arribar a complir amb tot el que la llei de transparència i altra normativa ens obliga a fer públic, però espero, de mica en mica, anar-ho corregint.

— Dins de la feina dels ajuntaments, cada quan es reuneix el Ple?

Els Plens es celebren cada dos mesos, l’últim dijous de mes. Una setmana abans, també es celebren les comissions informatives, on ens reunim tots els regidors i es presenten aquells temes que es portaran al debat del Ple. A nivell d’Esquerra Balsareny (Secció Local i simpatitzants) no hem deixat d’informar-los mensualment de totes les tasques que fem o sorgeixen a l’Ajuntament. Això ens ajuda molt en l’anàlisi i en la presa de decisions.

—A l’Ajuntament conviviu amb persones que tenen diferents maneres de pensar: quina sociabilitat s’hi respira?

El resultat de les eleccions municipals de 2015 va deixar un escenari fragmentat, on eren necessaris els acords entre els grups polítics. En la nostra tasca a l’oposició sempre hem intentat, segons la informació o coneixement que teníem en cada moment, ser crítics però constructius. Després de la dimissió sobtada de l’Albert Neiro, érem conscients que per governar responsablement calia un pacte de govern. Aquest acord de govern ens permet treballar pel poble de forma conjunta, amb respecte i amb consens.

Josep Gudayol i Puig

Sant Cristòfol passat per aigua

BALSARENY AVUI

Benedicció de Sant Cristòfol passada per aigua

Un altre any es va celebrar la Festa de Sant Cristòfol, patró dels xofers. Aquest any, però, es va fer el cap de setmana anterior a la data que determina el santoral, que és el 10 de juliol. Així, el dissabte 7 de juliol de 2018, a les 9 del vespre, un centenar i mig de vehicles, a la plaça de l'Església, van rebre la benedicció impartida pel rector de la parròquia balsarenyenca, mossèn Antoni Bonet. Durant l’acte, plovia: uns 2 litres per metre quadrat, aproximadament.

Fa ja molts anys que aquesta celebració compta amb una notable col·laboració de diferents establiments i empreses locals i foranes, que donen suport a la festa. I també fa ja uns anys que la recaptació de la festa és a favor de l'entitat balsarenyenca Càritas Parroquial.

Més tard, a quarts d'onze de la nit, es va celebrar la ballaruga, amb la veu i música de Joan Vilandeny, qui sol ésser sempre convidat a aquesta vetllada. Tots els assistents a la festa van gaudir de la frescor d'una nit d'estiu i van poder participar del típic sorteig de les paneres del Martí, les quals són part de l'atracció nocturna.

Josep Gudayol i Puig

Forn Serra: 15 anys de coca gegant

BALSARENY AVUI

Forn Serra celebra 15 anys del sorteig d'una coca gegant per Sant Joan

Un any més, i ja en són 15, el passat 23 de juny de 2018, la celebració de l'onomàstica dels Joans, revetlla històrica de Sant Joan, l'establiment del Forn Serra va dur a terme un altre sorteig, distintiu a favor de la seva clientela, d'una monumental coca gegant elaborada amb crema, fruita confitada i xocolata. Forn Serra són forners des del 1927.

Per a poder participar en el sorteig, el client només havia de comprar una coca de Sant Joan fins al mateix dia de la revetlla, a les 12 del migdia. I un convidat vitalici al sorteig, perquè és qui ho ha fet des del primer dia, va ser mossèn Joan Bajona, que com cada any va extreure la papereta guanyadora. ja deu fer –cito de memòria– uns sis anys que el sorteig és retransmès en directe per Ràdio Balsareny, a càrrec del seu director, Marc Vilardell, que en directe fa arribar la impressió dels clients assistents a l'acte a l'audiència de l'emissora. La família agraciada aquest any ha estat la família Montagut Bacardit. Felicitats a tots.

Josep Gudayol i Puig

Mossèn Joan, 50 anys soci del Barça


BALSARENY AVUI


Mossèn Joan Bajona, 50 anys de compromís amb el Futbol Club Barcelona

Fa uns mesos, mossèn Joan Bajona i Pintó va rebre un reconeixement per part del Futbol Club Barcelona, per la fidelitat als colors blaugrana com a soci del Club des de fa 50 anys.

Tal com ens diu ell: «Rebre un guardó sempre és agradable, ja que et sents valorat; més en aquest cas, quan el reconeixement et ve d'una entitat futbolística amb reconeixement mundial, com és el Barça, i encara més quan aquest esport et recorda els anys joves, quan compaginava els estudis amb la pràctica del futbol. Per tot plegat, estic molt content i agraït.»

El passat 10 de maig de 2018, en un dels salons esportius de la institució esportiva, el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, va fer el lliurament de la insígnia d'or de l'entitat a unes 400 persones que celebraven els cinquanta anys de socis del club.

L'acte es va fer partit en dues sessions, és a dir, en dues tandes d'unes 200 persones cadascuna. Mn. Joan ens comenta: «Com a fet anecdòtic, de tots els 400 socis només hi havia un mossèn; aquest, per suposat, vaig ésser jo».

Durant la celebració de l'acte hi va haver un brindis amb cava català i es va llegir un text d’agraïment de l’entitat. Mossèn Joan hi va assistir acompanyat pels amics Josep Creus i Josep Sensada, tal com es pot veure a la fotografia.

Josep Gudayol i Puig


Biblioteca + Casal d’estiu + AMPANS



Aquest estiu novament la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny ha acollit les noies i nois que participen en el Casal d’Estiu, oferint tallers i activitats dinamitzades per monitors de la Fundació AMPANS.

Enguany hem canviat els tallers que s’havien fet anys anteriors per una nova  activitat de ‘JOCS INCLUSIUS’. Cada dimecres del mes de juliol, la Biblioteca i alguna plaça del poble han esdevingut espais de jocs i companyonia on els nens i les nenes han passat una estona divertida. Han jugat al joc de les mans, al joc de terra, mar i aire i al joc del telèfon i a pedra, paper i tisora, entre d’altres. També han après a fer ballar la baldufa gràcies a la paciència de l’avi Mateu de Navarcles Molta calor, però també moltes ganes de passar-ho bé.

Ja és el 4t estiu que duem a terme aquestes activitats organitzades conjuntament entre la Fundació AMPANS, la Biblioteca Pere Casaldàliga i el Casal d’Estiu de l’Ajuntament  de Balsareny. Continuem apostant i esforçant-nos per donar-li continuat perquè estem convençuts que la suma de petites accions són les que aconsegueixen grans fites. Trobar-nos, conèixer-nos, compartir, jugar i respectar-nos, més enllà de qui som o com som, ens fa veure i “viure” que tots som diferents i, al mateix temps,  tots som iguals.

Ana Pérez Hidalgo