dimecres, 25 de juliol del 2012

Més sobre els dipòsits de Gas Natural


El diari La Vanguardia dedicava el passat dia 11 de juliol tres pàgines de la seva secció ‘Vivir’ a parlar dels previstos futurs dipòsits de Gas Natural. Un projecte que, si es porta a terme, suposarà la creació d’uns 200 llocs de treball durant les obres (previstes entre 2014 i 2024) i uns 40 de fixos quan entri en funcionament, per fases, a partir del 2017. Unes xifres «llamineres», subratllava el diari, en aquest temps de crisi, en què és difícil que sorgeixin projectes d’envergadura a mitjà i llarg termini en àrees rurals i des de la iniciativa privada.
L’Ajuntament ja va advertir que no podia pronunciar-se sense conèixer a fons i amb tot detall el projecte; mentrestant, a nivell de poble, la nova ha despertat les lògiques incògnites.  L’empresa assegura que l’emmagatzemament de gas sota terra ofereix garanties de seguretat (i al port de Barcelona fa anys que hi ha uns enormes dipòsits exteriors que mai no han ocasionat cap problema). Els dubtes vénen per la part mediambiental: tant per la procedència de la gran quantitat d’aigua (del riu?) necessària per injectar al subsòl durant deu anys, com per l’evacuació de les enormes quantitats del salmorra a través del col·lector ja existent però que podria resultar insuficient o precari. Aquest col·lector o saleoducte va ser construït per la generalitat el 1989 i el gestiona Aigües de Barcelona amb control de l’ACA; va des de Cardona-Súria i Balsareny-Sallent fins a la depuradora del Baix Llobregat al llarg de 128 km. Ara bé, si en les condicions de la concessió administrativa així s’establís, potser una solució seria fer front a una millora o renovació d’aquesta conducció. Una altra possibilitat que s’ha apuntat seria descontaminar exteriorment l’aigua salinitzada.

Gas Natural Fenosa assegura que tant el funcionament de la instal·lació com els treballs de construcció seran respectuosos amb l’entorn. La planta passarà «pràcticament desapercebuda» en superfície: hi haurà un edifici que ocuparà unes dues hectàrees amb els equips per comprimir el gas, dependències de manteniment i seguretat i una sala de control amb un petit aparcament per als operaris. Cada dipòsit tindrà al damunt una petita àrea tancada on es podrà accedir a un segment del gasoducte. «La resta podran continuar sent camps de conreu».
Agraïm a Gas Natural Fenosa que ens ha facilitat amablement un plànol que detalla la ubicació prevista dels dipòsits: a l’est i nord de la riera del Mujal, al sud de les Cases Noves, a l’oest de la serra del Giralt i dels plans del Saüc  i al nord del Collet del Nado.

Acte informatiu a Balsareny
El dia 18 de juliol, GNF va comunicar que iniciava els tràmits administratius demanant a l’Ajuntament de Balsareny un informe de compatibilitat del seu projecte amb l’ordenament urbanístic del poble; i el dia 24 de juliol va celebrar un acte informatiu públic per donar a conèixer als veïns de Balsareny detalls sobre la instal·lació prevista.

En un Sindicat que presentava una molt bona assistència de públic, dos representants de GNF, Francisco Velasco i Joan Pujol, van explicar el projecte, presentant-lo com «una gran oportunitat» per a Balsareny, ja que les característiques del lloc són úniques.
El públic assistent va obrir un debat llarg i interessant, que va fer palesos els dubtes i prevencions que la proposta genera. En primer lloc, la seguretat i els riscos mediambientals: els representants de GNF van explicar que s’estan fet els estudis exigibles sobre impacte mediambiental i van dir que «creien» que la seguretat seria del 100%, i que si els estudis demostraven que això no fos així, el projecte no es duria a terme. Diverses persones van manifestar la seva inquietud pel fet que hi pogués haver alguna possibilitat de risc, ni que fos lleu. El dubte sobre d’on es trauria l’aigua —el Llobregat va prou just de cabal— no es va aclarir: l’empresa es va remetre als estudis mediambientals en curs, i va dir que es buscaria l’indret amb el menor impacte possible per no malmetre el cabal del riu. I pel que fa a la capacitat i mal estat del saleoducte, la postura va ser donar per suposat que ha de ser l’ACA, que és qui el gestiona, qui s’encarregui de les millores necessàries, condició indispensable perquè el projecte tiri endavant.

Un altre dubte va ser si l’existència de les falles que hi ha al nord i al sud del terme de Balsareny comportaria algun risc; la resposta va ser que no hi ha cap risc, ni per distància de la falla als dipòsits —uns 2 km— ni per profunditat —les cavitats estaran molt més per sota, entre 600 i 900 metres. Sobre el perill d’incendis forestals, es va respondre que els estudis mediambientals ja preveuran una distància de seguretat des de les tanques del recinte fins a les arbredes més properes. Sobre el soroll de la perforació, van dir que seria el mateix que el que es va fer durant les prospeccions, però que llavors es van utilitzar perforadores de mineria i ara serien perforadores específiques per a hidrocarburs, que fan el mateix soroll —els decibels estan regulats per llei—, però són molt més ràpides i acaben abans la feina. I a la pregunta de què passarà passats el 40 anys de vida útil dels dipòsits, la resposta va ser que es buidarien de gas i es reomplirien de salmorra, es taparien amb ciment i es desmantellarien totes les instal·lacions superiors.
Alguns assistents van demanar si a l’hora de cobrir els llocs de treball es donaria prioritat a Balsareny i rodalies. La resposta va ser que GNF així ho procura fer sempre que es pot; tot i que en la fase de construcció caldria evidentment portar personal tècnic especialitzat de l’estranger —serien els primers dipòsits subterranis en cavitats salines de l’Estat espanyol—, es procuraria, per interès de tothom, que el màxim possible de personal fos de prop; i amb més raó encara pel que fa al personal fix, posant com a exemple la planta que GNF té a El Monte (Huelva) on, de 40 treballadors, 39 són locals. Per fer això, caldria tanmateix un procés de formació tècnica específica. Algú va demanar que aquest compromís fos assumit davant notari.

El següent punt de debat van ser les compensacions al poble, més enllà de les llicències d’obres i els impostos. L’empresa va reconèixer que hi hauria una «carta als Reis» i que és pràctica habitual seva de signar convenis de col·laboració amb els ajuntaments en aquelles matèries que s’ajustin a la política de patrocinis de l’empresa. Es va demanar més concreció —gratuïtat o rebaixes en el rebut del gas; hospitals, residències o espais públics...—, però tampoc no es va aconseguir, és clar, cap compromís concret a part de «llegir la carta». Algú va acusar GNF de voler vendre el projecte com una font d’oportunitats quan es tracta d’obtenir beneficis per a l’empresa, i òbviament es va admetre que així és: si l’empresa no hi veiés benefici ja no hauria presentat el projecte, però van subratllar que el projecte també és estratègic per al país, i que per això els governs de la Generalitat —l’actual i l’anterior— el veuen, d’entrada, amb bons ulls.
Molts assistents van demanar que es continués informant dels avenços del projecte en reunions com aquesta; la gent de GNF van dir que òbviament el projecte i tots els estudis mediambientals i anàlisis de risc es farien públics i que tothom hi podria presentar al·legacions; però que ells estaven disposats a tornar a venir a explicar-se tantes vegades com calgués. També l’alcalde, que va subratllar que tan bon punt GNF va presentar la sol·licitud a l’Ajuntament, ja els va demanar que vinguessin a explicar-se. Però diversos assistents van demanar que l’aprovació municipal es supedités a una consulta popular, i aquí no hi va haver resposta per part de l’Ajuntament. També es va dir que s’hauria de constituir una comissió popular de seguiment del projecte. Continuarem informant.

Sarment






Intervinguts i pagant el beure

EDITORIAL

Estem intervinguts. L’Estat ho està, de fet, per la Unió Europea, que ha hagut de rescatar el sistema bancari i a canvi exigeix que el govern del PP adopti unes mesures econòmiques, laborals i socials duríssimes per a la majoria dels ciutadans. Com ha passat, amb matisos i resultats diferents, a Irlanda, a Portugal, a Grècia i a Itàlia. Al seu torn, l’Estat rebota sobre les autonomies l’exigència de rigor pressupostari i els imposa unes retallades massives, i ho fa amb deslleialtat: sense tenir present que hi ha llocs, com Catalunya,  on el govern autonòmic ja s’havia avançat a adoptar-les, de manera que ara els catalans rebrem les garrotades per partida doble, sota amenaça també d’una intervenció estatal que, de facto, ja hi és.
El pes de les mesures (augmentar els impostos —no pas sobre les grans fortunes!— i retallar la despesa —cosa que incrementarà l’atur—) afecta greument sectors com la sanitat, l’educació, la cultura i determinades infraestructures —no pas totes—, i perjudica col·lectius com ara els funcionaris, els jubilats, les persones en atur, les que estan  en situació de dependència i els malalts; i finalment repercutirà en tots els ciutadans, amb una pujada brutal de l’IVA que farà apujar els preus de tot i perjudicarà el consum i tots els sectors econòmics que de moment encara poden generar ocupació. Alhora, l’impacte de l’estalvi previst no servirà per incentivar el creixement econòmic, com fóra desitjable per sortir aviat de la crisi, sinó per pagar el deute públic i per tapar, en la mesura que es pugui, l’immens forat de Bankia i altres entitats financeres entrampades per la febre del totxo. 

Potser sí que aquesta sotragada resulti avui inevitable; però segurament no ho seria, o no tant, si alguns estaments no haguessin malgastat (i algunes persones no haguessin «distret») tants diners durant tant de temps. Ara bé, el que és més vergonyós és que les retallades a la butxaca dels ciutadans es combinen amb una escandalosa amnistia per als defraudadors financers i els especuladors urbanístics. I no menys indignant és que l’anunci d’aquestes mesures, absolutament contradictòries amb les promeses electorals del partit governant, fos aplaudit al Congrés, amb ovacions i crits de «que se jodan», com si es tractés d’una cursa de braus o una final de l’Eurocopa. Aquest és el govern que tenim (i ens mereixem?).
Per si fos poc, al marge de les mesures econòmiques, l’Estat i el partit que el governa han engegat una ofensiva en tota regla, des d’àmbits legislatius, judicials, econòmics i mediàtics, contra la llengua catalana —al País Valencià, a les Illes i a l’Aragó, i a Catalunya mitjançant una bateria de sentències—, contra les infraestructures de Catalunya —deixant de complir compromisos adquirits—, contra l’economia catalana —mantenint inflexiblement un espoli fiscal com no es dóna enlloc més del món— i contra el nostre autogovern legítim i democràtic —legislant explícitament per a tot l’Estat normatives que trepitgen les competències autònomes.

En aquest número informem que es va presentar formalment l’assemblea de Balsareny per la Independència i es va estendre a la plaça de la Mel una estelada gegant. El nostre Ajuntament , com vam informar en el seu dia, forma part de l’Associació de Municipis per la Independència. Les enquestes ja donen majoria a les persones que, si es fes un referèndum oficial, hi votarien a favor. Cada vegada més gent s’adona que aquesta pot ser l’única sortida a la situació del país, una situació asfixiant que no té perspectives de millora, ans al contrari. La propera cita serà l’Onze de Setembre a Barcelona.


Mentrestant, els futurs dipòsits de gas han començat a generar dubtes i inquietuds, que es van palesar en la reunió del passat dia 24, de la qual informem en aquest número. Però més inquietud encara genera la situació econòmica i laboral del país. Desitgem als nostres lectors, si pot ser, un bon estiu.


CCB

Els Pastorets: deu anys al Sindicat



Els Pastorets de Balsareny, continuadors d’una tradició que es va mantenir des de l’any 1948 fins al 2000 a la Colònia Soldevila de Balsareny i que va engegar una nova etapa l’any 2002 a la Sala Sindicat, hem complert ja deu anys en aquesta etapa actual i tenim ganes de seguir ajudant a fer possible una tradició tan bonica i arrelada al nostre país i al nostre poble.

Ara, abans de començar l’onzena temporada al Sindicat, voldríem celebrar aquest aniversari el dia 16 de setembre, amb un dinar que aplegui tothom qui ha col·laborat amb nosaltres al llarg d’aquests deu últims anys, ja sigui actuant o ajudant en tasques de tramoia, vestuari, maquillatge, llum i so, danses, apuntadors, taquilles, acomodació, servei de bar o col·laboracions diverses, o senzillament donant-nos suport com a socis.

Per poder-hi assistir, caldrà apuntar-se i pagar anticipadament a Calçats Clàssic, plaça Ricard Viñas,1, de Balsareny, telèfon 938 396 656, en horari comercial, abans del dia 4 de setembre. El preu per persona serà de 10 euros (socis), 12 euros (no socis) i 8 euros (infants fins a 10 anys).

Hem enviat una convocatòria a tots els col·laboradors de qui tenim l’adreça, però segur que d’alguns n’hem perdut el contacte i no ens voldríem deixar ningú. Per això us demanem que la feu extensiva a tothom qui conegueu que hagi participat en els Pastorets al Sindicat des del Nadal del 2002 i els animeu a inscriure’s en aquesta commemoració, que volem que sigui al màxim de participativa per poder-vos donar les gràcies a tots.

La Junta

dimarts, 17 de juliol del 2012

Carta d'agraïment

OPINIÓ

Un any més s’ha acabat el curs escolta amb el tan esperat camp d’estiu. Enguany, Castors/Fures, Llops/Daines i Ràngers/Guies han estat a Borredà i, malgrat que algun dia els va fer mal temps, sembla que en general tot ha anat sobre el que s’havia previst.

Em fa molt feliç veure que els meus fills formen part d’aquesta gran família d’escoltes i sobretot veure que després de tants anys encara mantenen els mateixos ideals, el mateix tarannà de quan jo era una nena. Ser escolta m’ha ajudat molt a créixer com a persona, a aprendre a compartir, a ser responsable, a treballar en equip i sobretot a ser assertiu amb els altres. Als escoltes vaig aprendre a treballar el respecte a les persones i a tractar-les amb igualtat. Ser dels escoltes va ser clau per formar la meva colla d’amics que encara actualment es manté viva.

Avui dia, ser cap no és pas una feina fàcil, tenint en compte que els pares sobreprotegim molt els nostres fills i no ens adonem que en el fons els estem fent més febles, els encotonem de tal manera que els fem incapaços d’afrontar les dificultats i sobretot de valorar les petites coses.

És per això que vull donar les gràcies a tot l’equip de caps i de col·laboradores intendents que de manera desinteressada posen el temps i les ganes per preparar activitats i jocs, que saben estar al costat dels nostres fills en els moments difícils d’enyorança, de pors, d’esgarrinxades, caigudes i picades, que amb la seva manera de ser tan fresca transmeten l’esperit escolta als nostres fills.

En els temps que corren és difícil trobar joves compromesos amb ganes de fer coses sense rebre res a canvi.

Moltes gràcies a tots.

Fina Canals

dilluns, 16 de juliol del 2012

Presentació de Balsareny per la Independència

SOCIETAT



El dia 6 de juliol, davant unes 160 persones, va tenir lloc a la sala Sindicat l’acte de presentació de Balsareny per la Independència (BxI), assemblea territorial de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana).


S’hi van presentar els representants de l’assemblea local de Balsareny per la independència:  Josep Sanmiquel, coordinador; Maria Àngels Rovira, secretària; i Josefina Mas, tresorera.


Després que Josep Sanmiquel fes un breu i apassionat parlament de presentació de la territorial, va prendre la paraula el doctor Marcel Mateu, membre del primer consell permanent de l’ANC i professor de Dret Constitucional de la UOC i la UAB, que va parlar sobre els objectius de l’Assemblea Nacional Catalana a curt, mitjà i llarg termini: conscienciar les persones, ara que ja s’ha assolit una majoria social favorable a la independència (51% a favor, enfront d’un 24% en contra), per engrandir aquest percentatge i implicar-hi el 26 per cent d’indecisos; i per mitjà de l’augment de l’arrelament social de l’independentisme, aconseguir que tots els partits polítics catalanistes posin con a punt prioritari dels seus programes electorals la celebració d’un referèndum oficial i vinculant sobre l’Estat propi i la proclamació de la independència.


Després del parlament del doctor Mateu, la Coral Sant Esteve de Balsareny i el grup de rapsodes dels Pastorets de Balsareny van oferir un recital de cançons i poemes titulat «Al servei d’aquest poble».


L’endemà, dissabte dia 7, dintre els actes de la Marxa per la Independència —que des de diferents punts de Catalunya va recorrent tots els municipis per confluir l’Onze de Setembre en una gran manifestació a Barcelona—, va arribar a la plaça de la Mel una Estelada gegant, feta per l’ANC de Sant Vicenç de Castellet, de 30x15 metres, que va ser estesa a la plaça. L’estelada venia de Navàs i va continuar cap a Sallent; el dia 21 es preveu que es pengi a Montserrat.

Aquests dos actes s’afegeixen a la Caravana per la Independència de la qual informàvem en el número anterior, on Balsareny hi va aportar una vintena de vehicles, i no pas els dotze que per error vam publicar a l’edició impresa. Balsareny per la Independència va aprofitar aquests actes per obtenir l’adhesió de més simpatitzants i es van vendre estelades i material de promoció. Un altre espai d’afirmació és el web “Dóna la cara per la independència” (http://www.donalacara.cat/), on el nostre poble ja té prop de quaranta cares. Però queda encara molta feina a fer, i BxI anima els lectors de Sarment a sumar-se a aquest projecte unitari, transversal, plural i no partidista. «Tots junts caminant cap a l’Estat propi».

Sarment

La màquina de batre

DE MEMÒRIA  (18)


Si a la Geografia general de Catalunya de començaments del segle XX, el seu autor, Cels Gomis, atribuïa a Balsareny un clima frescal —m’agradaria veure’l avui!—, la Gran geografia comarcal de Catalunya d’Enciclopèdia Catalana (19 volums) especificava que al 1981 al nostre poble “cereals i vinyes ocupen els conreus de secà, aproximadament una sisena part del territori; els petits horts familiars sumen només 10 ha. La resta és bosc de pi blanc i pastures”.

Avui no sé què en queda de tot allò. Però quan era petit, els sembrats s’anaven menjant les vinyes, encara abundants tanmateix. Demanaven menys feina i, sobretot, eren temps ens què el pa blanc escassejava i un quilo de blat valia el seu pes en or, fet farina.  Qualsevol feixa, avui abandonada, s’aprofitava per a sembrar-hi gra —blat, ordi o civada— i, quan arribava l’hora de la sega, tot el camp bullia. Els segadors, propietaris o llogats, s’afanyaven a recollir la collita, tot a mà naturalment, a cop de volant (una falç grossa). Alguna escadussera màquina de segar, tirada per un cavall o mul, era una novetat tecnològica, si es pot dir així. Calia anar per feina abans que una pedregada malmetés el que hi havia. Recordo, per exemple, que quan amenaçava calamarsa o pedra —núvols negres i espessos, brunzents—, el Joan Mas de cal Magnet, del sindicat dels pagesos, passava per davant de casa meva, camí de l’era, cobert amb un sac en forma de caputxa i amb els coets sota l’aixella. Allà, a l’era, hi havia el llançacoets contra la pedregada. Es tenia la convicció que aquells potents artefactes trencaven els núvols i evitaven el desastre. De vegades sí, d’altres, no. Es feia el que es podia.

El cas és que els camps quedaven segats. Avui sabem que un camp és segat, habitualment, per les rodes de palla que hi queden, ben empacades. Abans s’hi veien els cavallons, pilots de garbes lligades a mà que  esperaven, ara ja ben segures del temps, el seu trasllat a l’era de batre. Un paisatge desaparegut per sempre però que els de la meva edat identificàvem amb l’estiu, la calor i les vacances d’escola.

L’era era —com ho diré jo?—, darrere cal Masplà, on avui transcorre el carrer de la Travessera.  Abans, fa seixanta anys, el poble s’acabava allà. No hi havia més cases més amunt de la carretera, sinó el transformador de l’electricitat i un cobert de murs abatibles que amagava la màquina de batre, propietat del sindicat dels pagesos, al peu d’unes feixes ben construïdes que, durant l’any, ens servien per jugar al que fos.  En temps de segar i batre, quan els carros portaven pels carrers del poble, dels camps a l’era, les garbes daurades, carregats fins al capdamunt, aquell indret s’animava febrosament. No es podia perdre temps. Les garberes s’acumulaven a les feixes normalment desertes i la màquina de batre es posava en marxa. Els homes que la feien funcionar, autèntics herois per al nen que jo era, enforcaven les garbes fins al cim de la màquina on, per una tremuja, entraven al lloc miraculós que triava el gra de la palla. El boll —les arestes de les espigues— sortia escopit per un tub llarg, màquina enllà, i nosaltres ens hi rebolcàvem. Després ens picava tot... El gra queia dins dels sacs i la palla sortia neta per un altre lloc, on l’encarregat de la cosa anava fent amb gran diligència i sense badar les bales ben lligades amb filferro, amb un sistema primitiu però eficaç. Recordo en aquest lloc el Bassany, l’hereu aleshores de cal Panxó. A mi m’agradava tant la màquina de batre i la seva funció, que passava hores mirant-ho. I desgranant de tant en tant alguna espiga de blat i mastegant-ne els grans...


M’agradava tant, que amb els meus amics d’aleshores —i que encara ho són avui— muntàvem a casa màquines de batre amb rodes de carretó de joguina i bicicletes de tres rodes de les d’abans. Pura imaginació. Quin temps!

Jordi Planes, juliol 2012
Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny

Els Ametllers: resum d'activitats

OPINIÖ


El dissabte dia 9 de juny, la coral Els Ametllers va anar a Sant Joan de les Abadesses per realitzar un concert al Casal Social Jaume Nunó. Al matí, una visita guiada per la població, molt interessant. És una població carregada d'història; el seu museu, l’església (una joia del romànic), el seu barri antic... A l'hora de dinar vam anar al conegut restaurant “La Teuleria”, on ens van servir un esplèndid menú. A la tarda, concert de la coral: la sala estava plena de públic, que premià la nostra coral amb nombrosos aplaudiments. Després del concert se'ns obsequià amb un abundant pica-pica. En acabar, tornem a casa: un dia esplèndid.
El dia 10 de juny, les puntaires van anar a la trobada de les Enramades de Sallent.

El dia 22 de juny, el grup La Il·lusió del Casal de la Gent Gran col·labora en una jornada intergeneracional organitzada per un grup d'alumnes de Balsareny que realitzen els seus estudis a l’IES Llobregat de Sallent, a la sala del Sindicat, amb l'assistència d'un centenar de persones.
A la tarda del dia 22, al Casal, ball de Sant Joan amb el músic Andreu. Hi van assistir unes 45 persones, que van ser obsequiades amb coca i cava.

El dia 23, revetlla de Sant Joan, ens visità el grup de xou del Casal de la Gent Gran de Sallent, que ens obsequià amb el seu esplèndid repertori. A més a més del seu bon fer, és de destacar el seu esplèndid vestuari. Acabat l’espectacle, coca i cava. L'assistència va ser de 65 persones; en definitiva, una tarda entretinguda.
El dia 24, la coral Els Ametllers va fer un petit concert a l'església després de la missa; a continuació, assistim a la col·locació de la placa en homenatge a mossèn Joan Bajona: “el racó de mossèn Joan”.

El Casal informa què les inscripcions a les activitats de la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària seran els dies següents:
Dilluns 3 de setembre, dimarts 4 de setembre i dimecres 5 de setembre. Horari: de 10 a 13,30 hores.

Associació Els Ametllers
Fotos: Els Ametllers


Retorn a Balsareny

OPINIÖ

Aquest estiu fa trenta anys que vaig deixar Balsareny. Havien passat tres anys des de la meva arribada i, encara que per a alguns pogués suposar poc temps, per a mi van representar uns anys d'il·lusió i de gran activitat, que van marcar definitivament el meu futur.

M'allotjava a cal
Pijoan, on tots formaven una gran família i tractaven el «maestro gordo que ha venido» —com deia el Lluís, el jardiner del col·legi—, amb afecte i delicadesa. Allí hi havia la nena petita de la casa, l’Anna, que em va facilitar la relació amb els qui, amb el temps, serien els meus companys i amics: primer els veïns, el Joan Prat i el Ramon Bessa, després la resta de La Lluerna i el personal del Sarment.

Als pocs dies de la meva arribada al poble, em conviden a acompanyar-los a un ple a l'Ajuntament- S’hi tractava, entre altres temes, de la celebració de la
Diada. Els hi vaig acompanyar encantat: realment no m'assabentava de res, però entre tot hi havia tres paraules que es repetien i m'intrigaven: «canalla, coca i vi». Jo pensava: a qui li estan dient contínuament «canalla»?, i no hi havia manera de lligar la «coca» amb el vi. És clar, tractant-se d'una festa, vaig arribar a intuir què volia dir «vi», però no veia com lligava amb la «coca» i la «canalla».

A la sortida es van interessar sobre si m'havia assabentat d'alguna cosa. Per no reconèixer la meva pèrdua total, els vaig dir que una mica sí, i alhora els vaig demanar que m'aclarissin les tres paraules. Llavors, en saber que la canalla eren els nens i la coca una espècie de pa de pessic, ja vaig entendre el lligam entre les tres paraules.

Ja he explicat altres vegades que, en aquells temps, als mestres ens enviaven a altres llocs: en la política del moment hi havia una obsessió per la dispersió dels professors per a evitar el desenvolupament de les cultures pròpies. Davant d’aquesta evidència, a mi, un dels llocs que m'atreien era Catalunya, i aquesta afinitat passava per la meva total integració en la seva cultura, que al seu torn, havia de significar el domini de la seva llengua, eix central de qualsevol poble.

Conto l'anècdota del ple per a evidenciar que així, paraula a paraula, vaig anar assimilant el seu vocabulari, els seus girs, fins que arriba el moment que el conjunt de paraules que coneixes, el coneixement de frases fetes, et permet introduir en la teva parla alguna frase, fer algunes preguntes i expressar alguna idea, encara que s’hi colés algun terme en castellà. A poc a poc, l’ús de la llengua es fa més present i la teva seguretat et permet introduir més ràpidament noves veus i expressions, fins que arriba l'ocasió que ets capaç de mantenir una conversa. En el meu cas va ser a l'escola, preparant una excursió per als alumnes; després d'acabar em vaig sentir certament satisfet. D'aquesta manera la meva integració va ser, cada dia, més completa i em va permetre formar part del grup de persones que s'aglutinaven al voltant de La
Lluerna i el  Sarment, i sentir-me partícip de la vida que es desenvolupava al poble.

Jo, que arribava de Múrcia, culturalment i políticament ancorada en temps pretèrits, d'una escola on, com contava Jordi Planes no fa gaire, encara se celebrava el mes de María, de les flors, on l'única realitat que es coneixia era Espanya, on ningú no parlava de l'entorn, no existia ni el carrer, ni la localitat, ni la comarca ni la comunitat. On allò que és propi no té valor i tan sols importa allò que ve de Madrid o de fora. I em trobo en una escola que en el seu programa d'intencions es declara laica i catalana, on es comença a estudiar des de la realitat immediata del nen, on els mestres s'agrupen i associen per a fer nous projectes que propiciïn una escola més progressista i crítica, totalment integrada en la vida de la localitat.

Davant els meus ulls van esclatar tot un conjunt d'idees noves, d'inquietuds al·lucinants, d'ensenyaments innovadors, de grans oportunitats i perspectives, de cultura popular, que em fan descobrir la importància de desenvolupar allò que és propi, de valorar el que tenim, i que, per comprendre el que és aliè, primer has de dominar el que t'és quotidià i, per a aconseguir-ho, l'escola n’és part fonamental, totalment integrada en la societat i impulsora de tots aquells valors que donen forma a la nostra manera d'ésser i que ens fan ser reconeguts com a poble davant dels altres.

Així, entre cerveses a la
Fassina, copes a cal Boter, enquadernació del Sarment, teatre amb La Lluerna, Traginers, Carnaval, Festa Major, Festivals d’Estiu, Sant Jordi, els Reis, etc., cada dia que passava creixia la meva expectació, la meva integració al poble era més gran i passava per un balsarenyenc més. La meva vida es va omplir d'il·lusions, de raons, de riqueses, com mai abans ho havia estat. De tal manera que, encara que només fossin tres anys, em van marcar en tot el que he estat després.

Ara torno i compto les hores i minuts que em falten per a trobar-me amb tots, amics, alumnes, veïns... i ho faig amb la mateixa il·lusió i ganes que ho vaig fer aquell 26 d'agost de 1979, per tal que, com deia l'estiu del 82, quan em vaig acomiadar:


«M’agradaria que d’aquí a uns anys, quan torni un dia, tant de bo escolti parlar els catalans (nascuts aquí o allà, tant se val) i em pugui expressar en aquesta llengua, meravellosa com totes les llengües que donen vida a un poble.»



Alfons Robles Motos

dijous, 12 de juliol del 2012

Josep Forasté Roca (1924-2012)

NECROLÒGIQUES

El dia 11 de juliol ens va deixar, als 88 anys, Josep Forasté Roca. Nascut a la Rabeia l’abril de 1924, va anar a l’escola de la Colònia Soldevila i després un any a l’Escola Parroquial de Sant Josep, però qui el va marcar més profundament va ser el mestre republicà Eloi Regné a les Escoles Nacionals. Molts anys després, en Forasté en va escriure una emotiva evocació: Eloi Regné, records d’un magisteri exemplar, que va publicar a les pàgines de Sarment (núm. 211-215, desembre 1993 a abril 1994).
Als 14 anys va entrar a treballar a Manufactures Soldevila, on va ser teixidor, mecànic d’ovilladores i finalment contramestre. Va tenir durant anys una participació molt important als Pastorets de la Colònia Soldevila i en el seu grup de teatre (hi feia de Satanàs i en va ser director als anys seixanta). Sempre l’he recordat en un excepcional muntatge d’El diari d’Anna Frank que van posar en escena l’any 1966, dirigit per Sebastià Camprubí, on ell interpretava un dels protagonistes, el senyor Frank. També vaig tenir l’honor de poder actuar amb ell en la representació commemorativa dels 50 anys dels Pastorets, l’any 1998, juntament amb altres actors i actrius històrics.

La seva gran contribució a la història local és el seu magnífic llibre Història de la Rabeia i de Sant Esteve (CCB – Ajuntament de Balsareny, 1997), on va deixar un testimoni fidedigne i acurat de la vida social d’aquestes dues colònies tèxtils, tan importants en la història cultural del nostre poble. Sarment (desembre 2009, núm. 386) el va entrevistar juntament amb la seva muller, Salut Obradors, deixant l’entrevista oberta a una continuació que malauradament no es va poder dur a terme. El recordarem com un home bo, treballador i enamorat de la cultura del seu país i de la seva llengua, un home que amb discreció i benvolença va ser sempre fidel als valors de llibertat, dignitat i responsabilitat que predicà el seu recordat mestre Eloi.

Josep, moltes gràcies per tot el que ens vas aportar. No t’oblidarem.

                              ***
El dia 1 de juny ens va deixar Roser Salvador i Corazon de Jesús, a l’edat de 88 anys. La tindrem en el record.

R.C.