El
dijous 11 de gener va tenir lloc a la Biblioteca Pere Casaldàliga la darrera xerrada
del cicle de memòria històrica a càrrec del berguedà Ramon Soler i Riba. Com les tres anteriors, referides a la vida i
el treball al Berguedà els darrers segles, sobretot el segle XX, gràcies a la
meticulosa recerca del mateix Soler, amb l’ajut d’alguns col·laboradors, al
llarg de molts anys.
Les
tres primeres conferències van tractar sobre el Carrilet de Manresa a Guardiola
de Berguedà, les fàbriques tèxtils del Baix Berguedà i els oficis perduts a les
colònies tèxtils. Pel que fa a aquesta darrera sessió, Ramon Soler va tractar del
declivi del carbó. Tot i que Soler, ara ja jubilat, es va dedicar al tèxtil, l’àmbit
de la mineria al Berguedà també li ha interessat molt.
Soler
va exposar, durant una hora i mitja,
incloses les intervencions dels assistents (una vintena de persones), tota la
història del carbó com a importantíssim recurs econòmic que fou des de l’inici
de la seva explotació, fa uns 250 anys. Va presentar el tema amb l’ajut d’una
projecció de diapositives: 65 magnífiques
fotografies històriques, insòlites moltes d’elles, i totes molt ben comentades,
en què es reflecteix com s’explotava una mina de carbó des del segle XVIII fins
al segle XXI.
En
les seves explicacions, Soler va fer referència a la gran quantitat de mines —pous
o galeries— que hi va haver al Berguedà, que es van anar tancant totes (en
algunes encara es conserva la boca-mina, mentre que en altres aquesta està
tapada). Va propiciar el tancament el fet que era una feina molt dura, amb
molts perills i amb molts sinistres, tot i les mesures de seguretat, que eren
totalment insuficients. També hi havia moltes imprudències.
Va
destacar que, malgrat que les més conegudes eren les de Fígols, hi va haver
també explotacions als municipis de la Pobla de Lillet (el primer lloc on es va
explotar, els pous del Catllaràs), la Nou de Berguedà, Guardiola de Berguedà, Cercs,
Vallcebre i Saldes. Va explicar els diferents tipus de carbons i el fet que les
darreres explotacions que hi va haver eren de lignit, un carbó de baixa
qualitat, cosa que també va influir en el tancament progressiu dels diferents
pous.
Soler
també va parlar de les colònies mineres, anys enrere plenes de gent, on hi
havia hagut economat i altres serveis, i actualment pràcticament buides. Les
tres colònies mineres són Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació, totes elles
molt properes a les galeries de les mines de Fígols i les del municipi de Cercs,
i properes a la central tèrmica de Cercs, que cremava el carbó, i que va estar
activa del 1971 al 2011 (aquesta ja era la segona central de l’indret, que
havia substituït la primera, en terme de Fígols, inaugurada el 1929). El carbó
que es cremava a la tèrmica procedia, des de feia anys, en un 40 % de Sud-àfrica
i, des de 2005 fins al final, era totalment carbó de Polònia. Aquest carbó forà
era hulla, que té més poder calorífic i molt menys sofre (contaminant) que el
lignit.
A
les fotos també es veia com es traslladava el carbó des dels punts d’extracció
fins a les vagonetes que el portaven a la central o se l’enduien a través del
tren; el carbó baixava pels anomenats “plans inclinats”, amb cintes
transportadores i amb vagonetes tibades amb cables. Més de la meitat del carbó
produït sortia del Berguedà: anava al Bages, al Vallès, etc. En aquella època
el carbó tenia molta sortida.
També
va explicar, amb molta pena, la seva recerca d’informació sobre els molts accidents
que, com hem dit, sempre van acompanyar desgraciadament la vida dels miners i
les seves famílies. El més greu de tots va ser el de la mina Clara de Saldes,
el 1944, amb 34 morts i 6 ferits, fenomen que, davant la inexistència de
mesures de seguretat i dels advertiments previs de la inspecció oficial, va ser
clarament tapat pel règim franquista. L’accident es va produir per l’explosió
del grisú, agreujat per la gran quantitat de pols de carbó que es produïa a
Saldes perquè allà les vetes de carbó eren ben verticals.
El
segon en importància, i segurament en el record de molts lectors. va ser a la
mina Consolació (coneguda com “la mina nova”, oberta el 1924), de Fígols, el
novembre de 1975, en què van morir 30 miners i hi va haver 5 ferits, a causa
d’una explosió del gas grisú. Aquest fet va accelerar el tancament definitiu de
tots els pous.
Altres
aspectes que va tocar en Soler van ser, per exemple, la pugna que hi va haver
al llarg dels anys entre les dues empreses que explotaven els carbons del
Berguedà: Carbons del Pedraforca i Carbons de Berga; l’ús dels llums de carbur —que
substituïen les antigues làmpades d’oli— per il·luminar les galeries; i el
treball de les dones, que, lamentablement, mai no van tenir un càrrec de
responsabilitat (directius, encarregats, escrivents... sempre eren homes); sinó
que la seva feina principal era rentar el carbó un cop extret, però majoritàriament no treballaven.
També va fer referència a les vagues reivindicatives dels miners, entre les
quals destaca la revolta de 1932, sobretot a Fígols, però que es va estendre a
les mines del Bages (Balsareny, Sallent, Súria, Cardona).
Com
a curiositats: les típiques visites de les autoritats de cada època, com la
visita del rei Alfons XIII, el 1908, a la mina de Sant Josep, una de les més
potents que hi hagué; i la recepció a Berga el 1966 del general Franco, que
va visitar una exposició sobre la conca
minera de Berga i els seus projectes; visita que va donar com a rendiment la
construcció de la central tèrmica de Cercs, impulsada per FECSA; ja hem dit que
primer hi va haver la de Fígols i amb Franco es va signar l’acord per fer-ne
una de nova. Una altra curiositat és que, als anys 40 i més endavant, a Sant
Corneli hi vivia gent procedent de quasi totes les províncies d’Espanya; això
va fer que es fes servir el castellà gairebé per tot. Per altra banda, és
curiós que a Guardiola, durant molts anys, sempre es veia fosc, per la pols del
carbó que es transportava (baixava des de Saldes-Vallcebre). També va fer un
esment de les explotacions a cel obert, com la de Fumanya, gràcies a la qual es
van descobrir les petjades de dinosaure.
Una
prova del treball dur del miner és que, un cop entraven a la mina, els miners
allà hi menjaven i hi feien les seves necessitats, cosa que generava brutícia i
propiciava que sovint hi hagués rates i ratolins. Era molt important la higiene dels
miners.
Actualment,
com molts dels lectors ja haureu visitat, ens queda, com a element turístic de
la zona, el Museu de les Mines de Cercs, que inclou una visita amb vagoneta, al
llarg de mig quilòmetre, per l’interior de la galeria de Sant Romà. Les
exposicions es troben en un edifici adjunt, que antigament era “el hogar del
minero”. Soler va reclamar que tant de bo es poguessin visitar més instal·lacions
de les mines i les colònies, com a museu, perquè ell va tenir ocasió d’entrar a
la xemeneia grossa de la central tèrmica i el va impressionar molt.
Per
acabar, Ramon Soler va agrair l’acolliment rebut a Balsareny durant aquestes quatre
sessions de memòria històrica que ha portat a terme darrerament. I, després
dels forts aplaudiments del públic, va signar alguns dels seus llibres que té a
la venda: Fil i carbó, Peguera, l’ànima
d’un poble, Peguera i l’home de gel, Un somriure ajuda a viure, Xemeneies del
Berguedà i Estel.
Li
agraïm la seva tasca divulgadora, que l’ha dut a fer, aquest any passat mateix,
un centenar de xerrades en centres educatius, biblioteques i altres llocs. Diu
que enguany ho reduirà sensiblement, ja que també vol descansar. Moltes
gràcies.
Text: Isidre Prat Obradors
Fotos: Ana Pérez Hidalgo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.