El pou de glaç d’Horta d’Avinyó

RACONS DEL BAGES

El pou d’Horta tal com es conserva actualment. Es pot apreciar com la part de la cúpula queda per sobre del terreny, mentre la part de baix està construïda de forma subterrània.

Breu història del gel 

Antigament el gel que es feia a la naturalesa es guardava, per poder-lo utilitzar les persones, en una època en què no hi havia neveres, ni congeladors ni altres formes de conservar els aliments. Sembla que a Catalunya l’inici de l’ús de la neu i el gel va ser al segle XII, però als segles XVII i XVIII va augmentar molt la construcció de pous de glaç, sobretot a la muntanya mitjana catalana, a causa de l’increment de la demanda. El negoci del gel va anar a més. També entre mitjan segle XVI i mitjan segle XIX el manteniment del gel als pous es va veure afavorit perquè les temperatures van baixar molt: és l’anomenada “petita glaciació” o “petita edat del gel” dins de la història geològica del planeta. 

El gel també es va utilitzar molt, fins ben entrat el segle XX, amb fins terapèutics (contra la febre, antihemorràgic, antiinflamatori...) i encara avui dia es fa servir de forma casolana, tot i que no tant, perquè hi ha més tipus de teràpies.
Molts recordareu que, fins fa només cinc o sis dècades, es venia gel per posar a les primeres neveres, que encara no eren elèctriques. Aquí, a Balsareny, el gel el venien a cal Masplà, a l’actual placeta de l’Onze de Setembre.

Què és un pou de glaç? Per a què servia antigament?

Un pou de gel o glaç és una construcció subterrània que es construïa antigament, normalment de planta circular, de pedra (solia ser pedra sorrenca o calcària), amb parets ben gruixudes, per afavorir la conservació del gel. Alguns pous es feien excavant la roca. El fons del pou era de terra i, com a desguàs, s’hi feia un rec. El pou es tancava amb una coberta de volta semiesfèrica, com una cúpula, amb obertures per entrar-hi i sortir-ne el gel.

Els pous solien estar a lloc obacs, prop d’un riu, riera o bassa, per tal de poder-ne agafar el glaç a l’hivern, quan l’aigua es gelava. Si calia, es fabricaven “basses geladores”. També s’hi podia utilitzar la neu. Sigui com sigui, quan el gruix era d’uns 20 cm, es procedia a tallar el gel en blocs i es traslladava al pou, on es col·locava alternant-lo amb capes de palla o fenàs, com a aïllant, perquè no s’enganxessin els blocs. També calia aïllar-lo isotèrmicament bé i anar de pressa a l’hora de traslladar-lo dalt dels animals, per mitjà de traginers, per evitar pèrdues de gel, ja que aquest es pagava quan arribava al seu destí. El transport per pobles i ciutats es feia de cara a l’estiu.

Actualment seria més difícil obtenir i mantenir el gel així, amb les elevades temperatures que tenim i el consegüent canvi climàtic. Actualment ja l’obtenim d’una manera ràpida i artificial, però la falta d’aigua comença a ser-ne un factor limitant, donat l’elevat consum que en fem.

Recordem que, de pous de gel, en tenim a Balsareny mateix. A Sarment ja vàrem parlar d’un que vam restaurar fa un parell d’anys a la zona del Pla de Vilamajor. En tenim alguns més, dels quals ja parlarem en una altra ocasió. Tots ells formen part de l’actual Mapa del Patrimoni Cultural de la Diputació. 

Vista del nucli d’Horta d’Avinyó, venint d’Artés. El pou és al final de la recta, a la dreta.

On és el pou de glaç d’Horta d’Avinyó?

Avui ens fixem en un pou molt accessible que es troba a Horta d’Avinyó, aquest petit nucli de població que antigament havia estat un municipi independent i que actualment forma part del terme d’Avinyó, per la seva part sud-est.

És el pou de glaç més visible de la comarca, perquè es troba al costat mateix de la carretera vella B-431, que va d’Artés a Avinyó. Un cop passat el km. 47, tot seguit, hi ha l’indicador que diu “Horta d’Avinyó” i un raval de cases (el carrer Nou d’Horta), a la banda esquerra de la carretera anant cap a Avinyó. El pou es troba a la dreta, després de les cases, a uns 300 metres de l’indicador. Les seves coordenades són 41.82285; 1.965994. Precisament quan es va eixamplar aquest tram de carretera a finals del segle XIX, el pou va quedar partit per la meitat. 

Detall de la volta o cúpula, on s’aprecien les files de còdols concèntriques i les dues obertures: la que està sencera, a l’esquerra; i la del mig, que se’n conserva la meitat (mig rectangle).

Com és el pou d’Horta?

Actualment es conserva bé el mig pou que queda, que, de fet, no és gaire gran comparat amb altres de la comarca. Va ser construït al segle XVIII. El pou sencer tenia unes dimensions de 6 metres d’alçada per 5 de diàmetre. El fet de ser petit fa pensar que abastia només els llocs més propers com Avinyó i Oló, on sembla que no hi havia altres pous. En el cas d’Artés, terme també proper a l’indret, sí que n’hi ha d’altres, que podrien haver donat un servei compartit amb aquest. 

Si ens hi acostem, veurem que està fet principalment amb còdols i graves de riu, que estan units amb morter de calç. Prop de l’indret s’hi troben terrasses fluvials de la riera Gavarresa, amb dipòsits d’aquests materials, que segurament van servir per construir el pou. La Gavarresa, que passa per la vora, fa milers d’anys tenia un llit més alt que ara, però va anar excavant el terreny fins a deixar al descobert els còdols. Per altra banda, cal dir que evidentment el gel s’extreia d’aquesta riera.

El pou el veiem tallat de dalt a baix, amb força vegetació que ha crescut a la base. Les seves parets tenen un gruix d’uns 43 cm. Altres pous es conserven sencers (o sigui, amb tota la seva circumferència), però sense la volta; en canvi, aquest d’Horta sí que manté la volta, però, és clar, només la meitat. Com es pot veure a les fotos, a dalt de tot de la cúpula es conserven les dues obertures que hi havia: una de sencera, a l’esquerra i la meitat de l’altra, rectangular, al punt del mig, que va quedar escapçada (es veu mig rectangle). Fixem-nos també que, a la base, la paret de còdols sí que dona tota la volta de circumferència, amb un petit gruix, que permet fàcilment entrar-hi a dintre.

Text i fotos: Isidre Prat Obradors