dimecres, 12 d’abril del 2023

El turó del Castell de Balsareny (II)

 RACONS DEL BAGES
 
Estrats inclinats en forma ascendent cap al nord, de gresos i margues alternats, que pertanyen a l’anticlinal de Balsareny

Evolució geològica del Turó del Castell

Per fer cinc cèntims de la geologia del turó del Castell, direm que, per l’Oligocè (dins l’Era Terciària, fa entre 25 i 35 milions d’anys), es va aixecar l’anticlinal de Balsareny, l’eix del qual passa per Cal Cansalada i va en direcció est-oest (recordem que un anticlinal és un gran plegament en forma de pont). L’actual turó del Castell es troba al costat meridional de l’anticlinal.

Per altra banda, pel costat nord del Castell, en aquella època, hi va haver una falla, o sigui, un trencament del terreny que va fer que el costat sud pugés 400 metres en relació amb el costat nord (dada donada pel nostre conciutadà Joan Lladó, al Sarment 100, maig 1984).

Més endavant, el desnivell de l’esmentada falla, que arriba fins a Súria, s’aniria rebaixant per l’erosió (actualment no hi ha tant desnivell).

El turó actual s’alça per sobre del terreny, no perquè aquest es tornés a aixecar, sinó perquè al seu voltant els rius, rieres i torrents van anar excavant, erosionant i rebaixant el terreny. Això sobretot va tenir lloc més “recentment” pel riu Llobregat i la riera del Mujal, durant els dos darrers milions d’anys.

La mateixa erosió provocada per les aigües és la que va fer que es formessin les “dames coiffées” al costat est del turó, prop del riu. Precisament, en aquest costat del turó, com que està escapçat des que es va construir l’antic camí de la via del tren, s’hi poden observar les capes de materials inclinats corresponents a l’anticlinal, en forma ascendent si mirem cap al nord; s’hi alternen les capes de pedra sorrenca amb les d’argiles o margues (també es veuen bé pujant per l’oest, pel camí principal). 

Els “burrows” o registres fòssils de caus excavats per animals fa milions d’anys. Tenen forma tubular, semblant a cucs. Se’n veu un enmig d’una pedra sorrenca

Per acabar, al turó hi podem trobar fòssils. Els més comuns són els anomenats “burrows”, unes galeries o caus petrificats, en forma de tub, excavats antigament, al terra o al fons de l’antic mar, per cucs o altres animals. Se’n troben, per exemple, al camí de sota l’església.

La vegetació del turó del Castell

El turó del Castell té una vegetació variada. Anys enrere, la muntanya havia estat molt pelada, amb molt pocs arbres, però s’hi va fer una bona plantada els anys 60. Actualment és, de fet, un ecosistema mixt, ja que hi ha espècies vegetals que s’hi han escampat de forma espontània i d’altres que han estat plantades.

La vegetació rodeja actualment tot el turó, tot i que al vessant est és més escassa, perquè és més pedregosa, ja que hi passa la via del tren, com ja hem dit suara.

L’alzinar de la zona coneguda com “la bassa”, a la cara nord

És una vegetació mediterrània amb influència humana. En conjunt, hi predomina un extens bosc de pins, que han proliferat a partir de la plantació de fa unes dècades; actualment inclús tapen la visibilitat del mateix Castell i altres fites com la Torreta i l’església (com vàrem veure el mes passat).

Entremig dels pins hi trobem alzinars, que cal conservar molt bé, perquè l’alzina (Quercus ilex) és un dels arbres més autòctons del nostre país. És una subespècie anomenada carrasca, de fulla curta i una mica punxent, per bé que a llocs més baixos, com el Vallès, hi ha l’altra subespècie, de fulla més gran i no punxeguda. També hi ha alguns roures intercalats amb els pins, que comencen a treure la fulla nova, per bé que molts encara estan pelats o bé tenen fulles seques de l’any passat.

Pi pinastre al camí principal del Castell, prop de la capelleta de Sant Antoni

Pel que fa als pins, hi domina el pi blanc (Pinus halepensis), però amb algunes pinasses (Pinus uncinata) intercalades i força pins pinyers (Pinus pinea) als llocs més solells. També hi trobem un pi bastant insòlit, que és el pinastre (Pinus pinaster), del qual només n’hi ha un exemplar plantat al costat del camí principal, uns 80 metres després de Sant Antoni (pujant, a la dreta). És un pi de fulla molt gruixuda i punxeguda que, a més, fa una pinya molt allargada i grossa. N’hi ha molt pocs en el nostre territori (tot i que també en tenim tres més, al camí de la Resclosa).

Per altra banda, al turó hi ha oliveres, la majoria a la falda del Castell pel costat sud. És un arbre originari de Turquia però que, des de l’antiguitat, s’ha cultivat i ha viscut molt bé a tota la conca mediterrània. És, per tant, un arbre del país.

Sota d’aquests grans arbres, hi trobem arbustos ben típics del clima mediterrani: garric, llentiscle, aladern, romaní, timó, sanguinyol, boix, rosers silvestres, etc.; herbes com l’agafamans, l’espunyidera, la falzia de bosc (una espècie de falguera) i altres; i alguna liana, sobretot l’heura, que s’enfila a molts arbres i, a més, forma una gran catifa que envolta el Castell pel nord i per l’est.

Gran catifa d’heura, una liana que s’enfila pels arbres i parets; en aquest cas recobreix l’entorn del Castell pel costat nord

Fins aquí hem explicat la part corresponent a la vegetació més natural, mediterrània, tot i la influència humana. El mes vinent acabarem el tema amb altres arbustos i arbres plantats i ben adaptats, que han afavorit un augment de la biodiversitat a la muntanya del Castell.

Text i fotos: Isidre Prat Obradors
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.