CINC MINUTS
Són
dos quarts de set de la tarda i des de la finestra del terrat de casa puc
adonar-me que el bell sol se’n va a la posta i es fa fosc. Un nou dia es mor i
puc recordar que la generació dels meus pares i les posteriors a la meva
coneixem aquella dita que feia “fosqueja i pel forat de la Noia se’n va el nou
dia”. Però també, i dins un tret humorístic, quan aquest punt de l’oest
balsarenyenc s’enfosquia quan s’acostava una tempesta dèiem: “quina negror hi
ha al forat de la Noia”. He recordat això i m’agrada explicar-ho, ja que formen
moments entranyables que valorem i fan memòria, si voleu, de carrer.
I
precisament em plau reflexionar amb tots vosaltres sobre aquests fets actuals i
lamentables de carrer que m’han fet retrobar amb aquesta gran dona escriptora i
periodista, Carme Vinyoles Cases, que ens fa arribar aquest “No a l’eutanàsia
passiva”.
“Fa uns dies la carta d’una dona de 78 anys a
un diari expressava veritats com un puny sobre el que anomenava eutanàsia
passiva. A què es referia?: que t’empentin a les caixes dels supermercats sense
que tinguis temps de posar la compra a les bosses, que et recomanin que demanis
al teu net que faci allò que se suposa que no saps fer, que et parlin amb
condescendència –“pobre vell”– si et rebel·les contra consums absurds que
no t’interessen… Descrivia a base d’episodis quotidians una societat incapaç
d’afrontar l’envelliment de les persones que som cada vegada més velles,
demogràficament parlant” (Diari El
Punt Avui).
Escurço
la columna perquè és molt llarga i sobrepassaria els Cinc Minuts, però crec que
queda ben entesa la reflexió de la lectora de 78 anys; i personalment m’ha
agradat recordar allò que els anys et fan recordar.
Josep Gudayol i Puig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.