El futur de la família

 
Totes les persones, per ser felices, necessitem estimar i sentir-nos estimades, compreses, acceptades... I si hi ha un lloc on aquest afecte es pot expressar de manera més oberta i franca aquest és, sens dubte, en el sí de la família: l’amor amb la parella, entre pares i fills, entre germans, entre avis i nets, amb tots i cadascun dels membres de la família, sense importar si hi ha llaços de sang o papers legals.

Sota aquesta premissa, la Parròquia de Balsareny va organitzar el passat 15 de maig un col·loqui obert a tothom per reflexionar al voltant del futur de la família.
 
El debat es va organitzar al voltant de quatre eixos: 

• L’amor i l’afecte com a pilar fonamental de la família. Un amor que s’expressa dia a dia amb les accions quotidianes, amb paraules amables, amb abraçades, escoltant l’altre, passant temps junts, o amb petits gestos que demostrin afecte, confiança i respecte. Perquè les persones som com les plantes: s’han de regar cada dia.
• La paciència com a oli que engreixa les relacions i ens permet viure junts en harmonia. D’entrada, és important acceptar les discussions com una cosa normal quan es viu en comunitat: allà on convisqui un grup de persones sortiran els conflictes. I és que conviure en família, fins i tot entre persones que s’estimen molt, pot portar moments de tensió, discussions o frustracions. Per això, quan hi ha desacords, la paciència ens ajuda a no actuar de manera impulsiva ni dir coses que poden fer mal. Ens permet mantenir la calma, escoltar bé, deixar que tothom s’expressi i esperar al moment adequat per parlar.
• El perdó com a porta que ens pot retornar a la felicitat. Perquè totes les persones poden equivocar-se, totes poden dir o fer coses de les quals més tard penedir-se. I en aquests casos, els ressentiments, la rancúnia o la venjança són verins que es filtren dins del cor i que ens poden fer molt mal. Per això, disculpar als altres de coses passades i fer les paus amb ells ens pot tornar la felicitat.
• La tecnologia de les pantalles (mòbils, tauletes, ordinadors, xarxes socials, videojocs...), que ha canviat molt la vida familiar. I que si se’n fa un bon ús ens pot ajudar a mantenir el contacte amb els familiars que viuen lluny. Però que si se’n fa un mal ús, pot crear barreres amb la gent que tenim a prop, robant-nos un temps valuós que hauríem de passar amb els nostres. 

L’acte va començar amb una xerrada del Carles i la Concepció, un matrimoni de Berga que va introduir aquests quatre eixos i que també va plantejar la seva visió particular del tema. A continuació, el públic (una vintena de persones) es va repartir en grups petits per tal de debatre l’assumpte, plantejant cadascú la seva opinió personal. El resultat d’aquest treball en petits grups us el resumirem amb algunes conclusions:
 
A les famílies actuals els fa falta més diàleg, paciència i empatia (la capacitat d’entendre els sentiments dels altres i posar-se al seu lloc). Sovint diem que els adolescents estan enganxats als mòbils i a les pantalles, però la realitat és que molts adults estan igual d’enganxats també. Això, a banda de que no dona un bon exemple als nens, acaba essent un motiu de distanciament: la gent es tanca i no parla, es creen murs invisibles amb les persones que tenim a prop. El resultat d’aquesta falta de diàleg és que no acabem d’entendre bé els sentiments dels altres, i com a conseqüència tampoc no tenim tanta paciència amb ells, ni ens resulta tan fàcil perdonar-los.
 
Molts es lamentaven de la facilitat amb què avui es trenquen famílies. Alguns matrimonis es passen el dia discutint i clavant-se punyals, i en aquests casos estan millor separats. Però també hi ha parelles que corren molt a separar-se i que després se’n penedeixen, en descobrir que la seva vida no és més feliç després de la separació. Malauradament, resulta difícil reconstruir els ponts després del trencament.
 
Finalment, respecte del diàleg amb els adolescents, quan ells s’obren i ens venen a explicar alguna cosa, hem de ser capaços d’escoltar sense jutjar ni criticar. Potser necessiten el nostre consell, potser la nostra ajuda, o potser tan sols que els escoltem, però amb els adolescents s’ha de ser molt comprensiu: renyar-los o fer-los retrets el que farà és que la propera vegada ja no ens vinguin a explicar les coses.
 
Aquesta xerrada col·loqui ha estat una més de les que periòdicament organitza la Parròquia. En ocasions anteriors han parlat de connectar amb un mateix, del procés de dol, de la depressió, de la solitud, etc.
 
Jordi Medina