‘Humans a Auschwitz’, de Joan Albert Vicens

 

Editorial Claret ha publicat aquest 2025 l’últim llibre de Joan Albert Vicens, Humans a Auschwitz, un treball excel·lent la lectura del qual recomano.
 
Joan Albert Vicens Folgueira (Balsareny, 1960) és doctor en Filosofia i ha estat catedràtic d’aquesta disciplina a l’Institut Sabadell (1994-2020) i professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull (1998-2020). Doctorat per la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre Meditació i metafísica en René Descartes (1987), publicada en format llibre el 1990, és coautor, juntament amb el també balsarenyenc Jordi Corominas, de diverses obres: Xavier Zubiri. La soledad sonora (2006; segona edició, 2024); Conversaciones sobre Xavier Zubiri (2008); Introducción a la filosofia de los griegos (2015) i Xavier Zubiri. Epistolario (2024). També és autor de Xavier Zubiri i Catalunya (2007) i Sobre gólems, inteligencias artificiales y transhumanos (2024); i ha traduït i editat el Tratado del amor de Dios. Conversación de un filosofo cristiano con un filósofo chino, de Nicolas Malebranche (2015). Amb Corominas va fundar i codirigeix la revista Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització.

 
En Humans a Auschwitz, Vicens ens proposa una reflexió ètica sobre la tràgica realitat dels camps de concentració nazis des del punt de vista de la dignitat humana, enfront de l’exercici sistemàtic i massiu d’anorrear-la que s’hi va dur a terme de forma deliberada. Analitzant els testimonis de tres presos supervivents dels camps de treball i extermini, Primo Levi, Robert Antelme i Etty Hilesum, així com d’una entrevista de la periodista Gitta Sereny al que fou comandant en cap del camp de Treblinka, Franz Stangl, l’obra analitza la complexitat de la naturalesa humana posada a prova en condicions límit de violència i deshumanització.
 
Les veus dels protagonistes, contrastades amb les reflexions de l’autor, parlen de l’esforç dels éssers humans als camps nazis per preservar engrunes de dignitat com a resistència a l'esfondrament físic i moral a què els forçaven; de la coexistència de la bondat i la maldat en diferents graus, des de la sublimitat a l’abjecció; de paradoxes com veure la cultura i la ciència posades al servei de la barbàrie, o els torturadors que s’autojustificaven sense ni plantejar-se que les víctimes poguessin ser persones; de l’instint de supervivència els presos, ni que fos al preu de la insolidaritat; de l’ensorrament total dels que ja havien perdut tot vestigi de raó; de la vergonya que sentien molts d’entre els que van aconseguir sortir vius dels camps; i del desengany religiós experimentat per alguns —per exemple, Levi—davant d’un sofriment general que cap divinitat no els va evitar, mentre que altres —com Hilesum— encara creien poder trobar una llum espiritual enmig de la devastació.
 
Tanmateix, fins i tot en aquest marc d’anorreament moral i desesperació al límit, admira constatar que hi van brotar també notables evidències de solidaritat, dignitat, amor i esperança. Per això, Vicens expressa “la confiança no gaire justificada que la dignitat humana sobreviurà a les escomeses que anirà sofrint en la llarga singladura de la nostra dissortada història”. Tant de bo!
 
Penso que és un llibre molt recomanable —a l’autor no li agradaria que en digués “obligada”, però quasi que sí, que ho he de dir—. Cal llegir-lo amb atenció per aprofundir en els aspectes contradictoris que se’ns hi van plantejant, no sempre fàcils ni justos d’etiquetar des de la comoditat de casa nostra: cal no jutjar mai les víctimes, i sí els botxins, amb el sistema polític, ideològic i econòmic que va propiciar tanta crueltat. És important recuperar la memòria històrica per construir un món més just i més humà. I ara més que mai, quan revifa amb força un nou totalitarisme que amenaça els avenços democràtics que ingènuament crèiem haver consolidat arran d’una experiència tan infame i abominable com aquella.
 
Ramon Carreté