‘Poemes’, de Joan Cors Vilaseca

 
Joan Cors (Balsareny, 1924-2000) és un poeta amb un bon domini del llenguatge, una capacitat natural de versificació i un sentit innat del ritme. Autodidacte i savi, la seva poesia és majoritàriament de caire popular, senzilla i clara, expressiva i emotiva —i, sovint, irònica i satírica sobre els fets i els temps que li va tocar de viure. Gens rebuscada pel que fa a la retòrica, entronca amb la riquesa expressiva de la poesia popular i de la cançó tradicional del nostre país, amb versos curts, de cinc a vuit síl·labes, i estrofes de quatre versos amb rimes consonants o assonants; però no hi manquen tampoc poemes en decasíl·labs o alexandrins, i estrofes de cinc, sis o vuit versos, o apariats en forma d’auca.
 
L’antologia que ha publicat amb la pulcritud a què ens té acostumats Edicions de L’Albí, s’estructura temàticament en diverses parts. De primer hi trobem tot de poemes dedicats a la família: la seva mare, a qui no va conèixer perquè va morir a conseqüència del part; el seu pare, les seves germanes, la seva esposa (Àngeles Caballero, que també va escriure poemes, alguns dels quals publicats al Sarment) i els seus fills i altres familiars. Després hi ha poemes dedicats a Balsareny i les seves festes i tradicions (el Castell, on ell va néixer i viure; els Traginers, la Festa Major, la Pasqua, les Puntaires) i al seu país, Catalunya, amb versos que posen de manifest el seu ferm sentiment catalanista. I finalment hi ha una notable producció d’obra satírica i humorística sobre fets de la política i la societat de la seva època i també sobre anècdotes viscudes o fictícies, creades a partir de la seva imaginació amb bones dosis d’humor.
 
Tot i que l’afició d’escriure li devia venir de ben jove, els versos escollits per a aquest volum —no pas tots, i que no inclouen tampoc escrits en prosa— són de maduresa: cobreixen un espai de temps entre 1972, quan el poeta tenia ja 48 anys, i 1999, un any abans de morir. En publiquem un poema a tall d’exemple; amb la recomanació que, si us agrada la poesia, us feu amb un exemplar i els llegiu tots per copsar-ne les vivències que hi traspuen.
 
Ens podem, doncs, felicitar perquè amb aquest llibre tothom podrà gaudir de la creativitat d’un bon poeta, que ens ha deixat una obra considerable, plena d’idees, valors, sentiments, amors i esperances. Una obra digna de ser coneguda, tot i que l’autor, en vida, no es va preocupar mai de difondre-la fora del clos reduït de familiars i amics. Ara la podrem assaborir i restarà per a la posteritat perquè arribi a les generacions futures.
 
Ramon Carreté
 

    

 
    El jardí de la vida
 
    Aquell que no és jardiner
    i a cuidar jardins es posa,
    ja en pot cuidar, de jardins,
    que no hi collirà cap rosa.
     
    Cuidar un jardí és ben senzill,
    també ho és cuidar una rosa, 
    si el jardí és el cor d’un
    i la flor el cor de l’esposa.
     
    La meva és molt humil,
    cor de bonança i dolcesa,
    i per mi és la millor flor
    del jardí de la bellesa.
     
    Car l’esposa que jo tinc
    es la flor que em dona vida:
    per mi ha estat, és i serà
    sempre una rosa florida.
     
    El meu jardí és la llar
    plena de pau beneïda;
    les roses són els meus fills
    i ella, el jardí de la vida.
     
    Aquell que és bon jardiner
    i respecta fills i esposa,
    veurà que en el seu jardí
    mai li faltarà una rosa.                          
     
    Joan Cors Vilaseca
    Balsareny, 5 d’abril de 1997