Xerrada-taller : ‘Decolonitzar el món i la vida’

 

 
El divendres 16 de febrer, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca de Balsareny, va tenir lloc una xerrada-taller, amb motiu de la celebració del noranta-sisè aniversari del naixement de Pere Casaldàliga, organitzada pel Cercle Cultural de Balsareny i la Fundació Pere Casaldàliga. L’acte, que portava per títol “Decolonitzar el Món i la Vida”,  va comptar amb la presència de Frei José Fernandes, frare dominic brasiler, compromès amb els moviments socials, impulsor de l’Agenda Llatinoamericana al Brasil, que aquest any porta precisament com a lema el tema de la decolonització. També hi va assistir Hélia Marina, una jove brasilera, de la Goiânia, ciutat referent de la zona de l’Araguaia, on forma part de la Pastoral de Joventut, i que actualment està estudiant a Barcelona, on ha coincidit amb Fernandes (ja es coneixien). Ella va contribuir a engrescar la gent a participar en l’acte i també, gràcies a la seva formació musical, va posar-hi un toc alegre i relaxat amb les seves meditacions i cançons, en portuguès i una mica en castellà, acompanyada de la guitarra.
 
El nombrós públic que omplia la sala de baix de la biblioteca, una seixantena de persones, es va distribuir en rotllana, per promoure la igualtat entre tots, i per poder participar millor de l’activitat, que es va allargar fins prop de les dues hores., de qui acte va ser presentat per Glòria Casaldàliga, alcaldessa de Balsareny i presidenta de la Fundació Pere Casaldàliga, que va remarcar la figura de José Fernandes, un gran coneixedor del bisbe Casaldàliga, de qui va estar al costat defensant les mateixes causes. Fou una de les tres persones proposades pel mateix Pere com a continuador de la seva tasca quan es va jubilar als 75 anys, però, com era d’esperar, no va ser acceptat pel Vaticà, ni ell ni les altres dues.
 
José Fernandes, amb un llenguatge molt planer, molt pedagògic i entenedor, i, amb els seus acudits alegres, va parlar de què representen Pere Casaldàliga i les seves causes, per les quals ara ell segueix treballant. Hélia va intervenir per mostrar la seva satisfacció d’haver vingut a Balsareny per assistir a aquest espai de memòria i esperança i de seguida va fer intervenir el públic per plantar simbòlicament una llavor de mongetes a la terra, expressant un desig humanitari. La majoria de gent hi va participar amb intencions diverses: justícia, igualtat d’oportunitats per a tothom, educació a l’abast de tots, etc. Mentrestant, Hèlia cantava: “Pon la semilla en la tierra, no será en vano. No té preocupes por la cosecha, planta para tu hermano”. En portuguès: “Poe a semente na terra, não será em vão. Não te preocupe a colheita, plantas para o irmão...”

 
Tant José Fernandes com Hélia Marina es van pronunciar a favor de la decolonització i van fer paleses les frases més conegudes del Pere, com és que “les nostres causes valen més que les nostres vides”. Fernandes es va referir a la falta d’una política pública de reforma agrària al Brasil. Diu que ell treballa, a la Goiânia, per la gent que no té gairebé habitatge per viure, i fa ponències, “no per parlar dels rics, ni dels Estats Units, ni de Roma... sinó de la gent amb qui ha conviscut el Pere i a qui ha prioritzat per a la seva missió; persones que tenen com a causes les de Jesús i del Pere”. I es va referir al fet que el món està dividit en empobrits i enriquits: “els enriquits quasi sempre són els colonitzadors; els empobrits quasi sempre són les víctimes dels explotadors, els invasors”.
 
I, què és la decolonització? “És un procés polític i pedagògic de presa de consciència per canviar la lògica única de veure el mon. És un procés de construcció d’alternatives”. Va remarcar la importància que va tenir que Pere Casaldàliga marxés del seu “Natzaret” natal (o sigui Balsareny) per anar a la seva “Galilea”, que és l’Araguaia, conviure amb la situació de colonització i convocar la gent per fer-los veure que són persones explotades; i ho són perquè hi ha explotadors. És una colonització de molts països cap al Brasil, que comporta invasió, destrucció, inclús morts; i també és una colonització nacional: les persones del sud del Brasil (els gauchos) que van cap a les terres de Goiânia i el Mato Grosso. Pere va saber treballar molt bé aquest procés, perquè ell convivia amb les persones ferides pel sistema devastador i depredador i, en paraules de José, “era de les persones més importants de la zona, de les que més aglutinava la gent; tothom el sol·licitava per a tot”.
 
“Un altre món és possible”, van remarcar tant José com Hélia. Depèn en part de nosaltres: “nosaltres plantem, reguem i recollim el fruit”. Aquest món possible vol dir qualitat en la salut, l’educació i l’habitatge; i que les esglésies ajudin les persones a ser més humanes, entre altres coses. Fernandes va subratllar quatre característiques d’un nou món possible: primer, trencar barreres polítiques, culturals, geogràfiques, ideològiques, religioses..., un únic poble possible i trencar el sistema capitalista; segon, les nostres relacions s’han de fer des de l’educació popular, amb la forma de ser de cadascú, amb diferents mirades; tercer, és un procés polític, fent crítica ben fonamentada i oferint propostes de solucions, cosa que el Pere sempre ha fet. I quart, la solidaritat en tots els sentits. Hem de combatre la fam: “l’estómac ple, però la ment canviada”. 

 
Per a Hélia, la decolonització passa pel respecte a l’ancestralitat dels pobles indígenes, a la natura i a les persones. Cadascú de nosaltres tenim una història que ens fa ser com som i ens hem de respectar mútuament: l’educació popular ens fa veure que tenim sabers diferents i tots tenen la mateixa importància. “No soc mestressa de la Terra, sinó que soc part d’ella i per això la cuido, en contra del que diu el capitalisme”.
 
Seguint amb la dinàmica de la tertúlia, es va escoltar la gravació d’una peça musical en portuguès que parla dels 500 anys d’ençà de la colonització d’Amèrica (1492-1992). De la lletra de la cançó, els assistents en van destacar les paraules clau: resistència, explotació, exterminació... i sobretot “nova consciència” que cal construir; amb la nova consciència, canviarà la societat i canviarà la història.

 
La decolonització, per a José Fernandes, significa involucrar-s’hi des de les nostres vides, comportaments, creences i relacions amb les persones i amb l’ambient, sense por d’equivocar-nos. Això és el que fa Pere Casaldàliga, a qui Fernandes considera precursor del papa Francesc en aquest aspecte. I afegeix que “la decolonització és cosa del cap i de les mans; però ha d’incloure-hi el cor i la diversitat i aquesta és complementarietat”.
 
Tant José Fernandes com Hélia Marina van explicar, amb exemples entenedors i contundents, que  la decolonització és “aprendre a desaprendre per reaprendre; és un procés educacional, hem d’aprendre amb les diferents cultures; desaprendre és excloure’n tot el que siguin costums dolents; per tornar a aprendre després”. Un exemple és aprendre a desaprendre la lògica del consumisme promoguda pel capitalisme, per després aprendre a fer un món més respectable.
 

Per altra banda, Fernandes va descriure la decolonització com un procés de molta lluita, de participació de la gent des de baix contra el poder, fent propostes i essent-hi conseqüents fins al final; i afegí que “Pere és un home de lluita”. El procés també exigeix una coherència, com va mostrar Pere amb les seves lluites contra el Vaticà.
 
Fernandes va resumir la qüestió amb tres conceptes importants: la interculturalitat i la millor distribució de la renda;  reaccionar amb altres mirades a la racionalitat egocèntrica, idea molt ben desenvolupada pel Pere (els del Sud, sempre depenent de la centralitat d’Europa); i la crítica als “tres poders”: el tenir (acumulació de la terra), el saber (els sabers s’han de complementar) i el ser (cal una altra manera de ser). A la part final de l’acte, Hélia va dirigir una cançó dedicada a la Terra, que va entonar també el públic, amb una mica de coreografia inclosa. 

 
Fernandes va voler acabar parlant de Pere Casaldàliga com a un dels principals protagonistes del procés de decolonització; i va esmentar dos teòrics de referència que també han treballat amb la mirada posada a l’Amèrica Llatina: el filòsof argentí Enrique Dussel i el pedagog brasiler Paulo Freire, que han defensat que qualsevol acte col·lectiu no ha de tenir un líder destacat, sinó que tothom ha de tenir el mateix protagonisme; per això el Pere era senzill com l’altra gent. Cal un protagonisme col·lectiu i no una societat dels dominants, dels que concentren les terres, les riqueses, les propietats, el saber, etc., que tenen por que la gent s’agrupi en moviments socials. També va afegir que “cal canviar la societat piramidal, on només un 1 % és a dalt de tot. No volem el mal de ningú sinó el bé de tothom, inclús dels que tenen més”.
 
Finalment hi va haver algunes intervencions del públic i es va interpretar la cançó, en portuguès, “Trovas ao Cristo Libertador”, dedicada a Pere Casaldàliga, amb una tornada que diu: “Viva a Esperança, viva a Esperança”. 

 
Per acabar la tertúlia, i abans de dedicar una forta ovació als dos convidats, els assistents van recitar conjuntament aquestes paraules, en homenatge al Pere, al seu “santuari”, el seu “Natzaret”, que és Balsareny, on va sembrar la seva llavor: “La flor d’avui és la llavor d’ahir”.
 
Text: Isidre Prat Obradors

Fotos: Isidre Prat / Comissió Casaldàliga