Aran Sivill, amb el sabre d'esgrima

 ESPORTISTES DE BALSARENY

 

En aquest apartat d’esports anem tractant especialitats que practica gent de Balsareny. Aquest mes parlem amb l’Aran Sivill Pla, que fa esgrima i ha participat recentment a la segona prova puntuable de la Lliga Catalana de la Federació Catalana d’Esgrima amb el Club d’Esgrima SH Manresa. Un club petit, que practica al gimnàs de l’escola Bages per manca d’un espai propi del club. És un esport minoritari, però és una modalitat olímpica; per tant, un esport més a considerar. A l’Aran li entusiasma la seva pràctica i la filosofia d’aquesta disciplina esportiva.

 
— Com apareix la idea de fer esgrima?
 
— No sé massa el perquè. Potser ho havia vist en els dibuixos animats i m’agradava?  [La mare intervé dient que, quan va manifestar el seu interès, «a casa no ens ho crèiem; no en vam fer cabal, però al setembre, quan planificàvem les activitats extraescolars, es va plantar dient que hi faltava l’esgrima». Riem.] També he de dir que no m’agrada la pilota, no hi tinc traça i, per tant, el bàsquet, el futbol, l’handbol, etc., quedaven descartats com a esports que volia practicar.

 
— I com aneu a parar a un centre d’esgrima?
— (Respon la mare) Casualment, per una amiga vaig saber que les escoles de Manresa fan una roda d’esports i un d’ells és l’esgrima; així que ens va indicar el club i vam anar-hi per provar-ho.
 

— Parla’ns una mica dels estris que requereix la pràctica d’aquest esport.
 
— Fem servir un sabre hongarès, que és una de les armes que es fan servir en l’esgrima esportiva. El sabre té una empunyadura amb una cassoleta que envolta la mà. Portem unes caretes amb reixat metàl·lic per protegir-nos la cara, que s’adapten perfectament. També hem d’anar protegides del cos: portem una jaqueta gruixuda blanca amb coll alt d’un material especial. A les competicions hi afegim un protector de plàstic i la jaqueta elèctrica, feta d’una malla metàl·lica, a part d’altres capes internes per evitar fer-te mal. Hi ha uns cables que es posen per dintre de la jaqueta; un surt per la màniga i s’endolla al sabre, un altre a la careta, un a la jaqueta i un a una màquina que permet saber si t’han tocat. Tot i això, els cables estan molt ben dissenyats perquè quan et moguis no et molestin. Pel que fa a la resta de vestimenta, portem un guant de pell, uns pantalons fins al genoll i unes mitgetes. Hi ha unes vambes més específiques amb una sola que no patina, però no són obligatòries per competir. L’equipació sol ser de color blanc, menys les mitgetes i les vambes, que les podem portar del color que vulguem. Els materials els comprem a través del club, perquè, com que és una pràctica minoritària, les botigues esportives no en solen oferir.

 
— Quants dies entrenes i en què consisteixen els entrenaments?
 
— Entreno un dia a la setmana dues hores. En els entrenaments treballem diferents aspectes. Els passos (els marxàs i els trencàs); t’has de saber moure sense creuar les cames i dins dels espais marcats a la pista. Hi ha moviments que no són correctes i en els campionats són punitius. També practiquem els llocs d’atac (el flanco, el travessó, el cap...). Aprens que només pots tocar l’altre tirador de cos en amunt. La veritat és que manejar bé el sabre requereix temps i pràctica.
 

— A quina categoria pertanys?
 
— Entreno a la categoria M13 (menors de 13 anys). Fins als 15 anys competim nois i noies junts. 

 
— Les competicions, on les feu i en què consisteixen?
 
— Competim en espais equipats per la pràctica de l’esgrima o en pavellons que preparen amb un terra antilliscant i que han distribuït prèviament per tal de competir. A terra hi ha uns marcatges tal i com exigeix la normativa. Es puntua cada toc que fem amb un punt. Els punts se’ls apunta l’àrbitre, i com que els moviments són molt ràpids, hi ha una màquina que s’il·lumina quan una persona toca al contrincant perquè l’àrbitre ho tingui mes fàcil.

 
— Ens ho expliques més detallat perquè ho entenguem?
 
— Sí, la jaqueta elèctrica que portem va connectada a una pantalla que s´il·lumina en verd o en vermell (segons el color que li pertoca a cada tirador). Sempre s’il·lumina el color del tirador que toca primer. L’àrbitre té un paper molt decisiu, per exemple si els dos participants toquen alhora, l’àrbitre pot decidir qui dels dos guanya el punt tenint en compte la normativa. L’àrbitre és una persona molt important i respectada; no se li qüestiona mai res, ho contempla l’esport. Les competicions són molt silencioses, tant per part del públic com dels esportistes. Sí que hi ha expressions o crits individuals, com també fan alguns tenistes. L’àrbitre dona l’entrada al combat amb la frase «En garde! Prêts? Allez!» (En guàrdia! Preparats? Endavant!); i en acabar, explica la jugada i després aixeca la mà del tirador que ha fet el punt. En els Campionats es fan grups de 7 a 9 tiradors, que tirem entre nosaltres i ens anem classificant per a semifinals i finals. La majoria dels combats arriben fins a als 5 punts i els llargs fins a 10.
 

— Tens una bona posició en la competició que practiques?
 
— Ara mateix vaig quedar primera en els premis de noies de la Federació Catalana i soc tercera en el rànquing català [Cal dir, però, que a l’Aran això no la preocupa gaire]. 

 
— Sembla que és un esport que t’agrada; sabries dir per què?
 
— Diria que és perquè em fa pensar en què faré i en com. Un combat és molt breu i, per tant, la part d’estratègia és molt important. T’has de concentrar per executar les accions d’atac i defensa amb precisió, rapidesa i en el moment oportú. El dubte quasi no ha d’existir; per això cal organitzar i endreçar el cap per fer la jugada convenient. Bé, així és com ho sento jo. Les normes són molt clares i no hi ha discussions, això també m’agrada. Sé que només és una afició, perquè no és possible viure de la pràctica d’aquest esport, però ara mateix em motiva.

Hem conegut un esport més: l’esgrima, que en els Jocs Olímpics de París el 2024 celebrarà el centenari de la inclusió del torneig. L’Aran parla d’aquesta disciplina amb satisfacció i sobretot li agrada l’organització mental que exigeix i, contràriament a la majoria, no es veu amb una pilota a la mà o als peus però sí amb un sabre a la mà! Celebrem la pràctica dels esports minoritaris i el camí que es van obrint entre els més grans i mediàtics. L’Aran també ens parla de l’argot especial de l’esgrima, que com altres esports, només el coneix qui el practica: marxàs, trencàs, el flanco, el travessó, els tiradors... El vocabulari s’ha anat adaptant, però la procedència és, en bona part, francesa.
 
Aran, continua aquests combats tan respectuosos, d’estratègia i precisió, però gens «inflamables»!
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Aran Sivill