Què està passant al Casal Verge de Montserrat?

OPINIÓ
 
Aquesta és la pregunta que ens fem molts familiars de persones residents al Casal. Jo vull explicar la meva experiència personal.
 
Soc veïna de Balsareny des de fa 51 anys. Em dic Ana García Alarcón, i se’m coneix també per Ana Comas, que és el cognom del meu marit. Fa sis anys que, per motius de salut, la meva mare és al Casal. Sempre hi ha hagut coses a millorar, però ara crec que la situació és preocupant. Ja sabem que la pandèmia ens ha canviat la vida a tothom, i especialment a les persones que estan a les residències; i per damunt de tot, el que volem és el màxim benestar i les millors atencions per als nostres familiars.
 
En diferents visites a la meva mare he pogut comprovar deficiències en la higiene. Diverses vegades he hagut de demanar per favor que li posessin crema hidratant perquè tenia la pell resseca. També que li netegessin els ulls, perquè quan me la treien per anar a passejar tenia lleganyes seques a les parpelles i jo les hi havia de rentar a la font; i els havia de dir que li miressin si és que tenia algun problema de conjuntivitis. D’altres vegades la portaven vestint roba que no era seva.
 
No em queixo del personal de la residència, perquè en conec molts que són molt competents, però potser n’hi ha algun que no ho és tant, o és que tenen més feina de la que poden fer. El dia 9 d’agost, la meva mare tenia les cames ben morades (en tinc fotografies); vaig demanar parlar amb la infermera, i em va dir que no en sabia res, que ningú l’hi havia comunicat. El dijous dia 12 vaig demanar per parlar amb la direcció, i el senyor Ignasi em va respondre que no havia de parlar amb mi, que quan volgués alguna cosa l’hi enviés per e-mail. Li vaig dir que no en sabia, i em va respondre que ara era el moment d’aprendre’n. Vaig marxar molt enfadada. Vaig demanar ajuda i li he escrit tres e-mails; de l’últim encara n’espero resposta. He intentat parlar amb alguns membres del Patronat: el president, la vicepresidenta i altres, per demanar entre altres coses que facin una reunió amb els familiars, ja que diuen que el Casal funciona molt bé; la resposta és que qui porta aquests temes és el senyor Ignasi.
 
Com es pot veure, la comunicació amb aquestes persones és impossible. Els familiars dels residents només volem tenir informació sobre ells, i que ens expliquin qualsevol cosa que els passi, i que estiguin ben atesos, que és el que s’espera que facin. Molts d’ells, com és el cas de la meva mare, no poden queixar-se ni dir res perquè estan en un estat molt avançat d’Alzheimer. Jo, com a filla, em sento en l’obligació de defensar els seus drets com a persona, i per això tinc aquesta angoixa i preocupació, perquè amb aquests senyors és com donar cops de cap a la paret: que jo m’hi faig mal i ells ni se n’assabenten.
 
Podria explicar moltes més coses, però es faria massa llarg. He presentat una instància a l’Ajuntament, perquè sé que l’Ajuntament té un representant al Patronat. En conclusió, el que demano és que hi hagi més comunicació entre el personal que té cura de la meva mare i jo. Perquè em preocupa molt pensar que, si quan vaig a visitar-la (i saben que hi he d’anar) la trobo en un estat lamentable, què pot passar quan no hi ha visites?
 
Ana García Alarcón