ENTREVISTA
Ramona Macià, mestra en l’art del Patchwork
“El Patchwork m’ha donat l’oportunitat de conèixer molta gent, ja sigui fent cursets o anant a trobades o exposicions. Concretament us puc dir que a Sitges, cada any, hi ha una fira exposició molt important a nivell nacional”.
Ramona Macià i Riba va néixer a Gironella el 5 d’agost de 1943 i viu a Balsareny. La Ramona és una mestra en l’art del Patchwork. D’altra banda li agrada molt llegir i els dos darrers llibres que ha llegit han estat Pa negre, d’Emili Teixidor, i L’home de la maleta, de Ramon Solsona. “Últimament no he viatjat gaire però anys enrere vaig visitar Itàlia, França, Bèlgica, Holanda i també la ciutat de Londres”. Pel que fa als esports es decanta per la natació.
- Digueu-nos, com va començar tot això del Patchwork?
- Recordo que fa anys que a la Merceria Rial, de Balsareny, venia cada quinze dies una professora de Barcelona, la Glòria Rabassa (i més tard la Rosa Maria Trinxet) a ensenyar a fer Patchwork. La meva filla s’hi va apuntar, però per qüestió d’horaris laborals no podia anar-hi i aleshores m’hi vaig apuntar jo. Passà el temps i, ja amb els coneixements adquirits, he donat classes aquí a Cal Rial, a Manresa, Puig-Reig i Sallent. Actualment és en aquesta darrera població veïna on estic donant classes a l’entitat del Casal de la Gent Gran.
- Quins orígens té aquest art en el teixit? Es pot parlar realment d’un teixit?
- El Patchwork, més que un teixit, és una cultura i un art que es troba en els antics egipcis. Molt més tard va esdevenir d’una gran utilitat, sobre tot en comunitats amb pocs recursos, les quals es veieren en la necessitat d’aprofitar els retalls sobrants de les teles emprades per confeccionar bonics vestits. En els segles XVI i XVII els anglesos van portar aquesta tècnica a Nord-amèrica, i és cert que han estat els nord-americans qui ho han estès arreu del món. El fet ha portat que molts dels països als quals han estat introduïts hagin posat al descobert els seus orígens.
- Actualment, en coneixem més història?
- Sí, mereixen una atenció especial els “Menonites” i els ”Amish” que, provenint de l’Europa central, aportaren els seus teixits, dibuixos i els símbols hexològics creant així un estil propi. A la península de Florida, als EUA, els indis Semínoles també confeccionaven els seus vestits amb retalls, primer de pell d’alguns animals i més tard d’uns altres teixits, creant sanefes que porten el seu nom. A l’Amèrica central, els indis Cuna realitzen encara avui les “moles”, un espectacular treball artístic basat amb un teixit de teles multicolors i sobreposades. Però avui encara podem admirar les apreciades “almazuelas” que es segueixen confeccionant a la comunitat de la Rioja, amb les seves peculiaritats.
- Sobre quin any es va donar a conèixer a Balsareny?
- Aproximadament recordo que tot va començar a la Merceria Rial l’any 1985.
- I actualment hi ha al poble alguna associació que doni suport a aquesta activitat?
- Doncs sí, crec que l’entitat del “Cercle Artístic” imparteix classes de Patchwork.
- Personalment has participat en algun tipus de concurs on s’hagin exposat treballs d’aquesta especialitat?
- Sí, a la Fira el fil de l’Agulla de Tona, que es celebra cada any pels voltants de l’1 de maig. Aquest ha estat un certamen d’exposició on l’any 1999 i 2000 vaig obtenir dos premis accèssits, al 2001 un tercer premi i el 2005 un primer premi i el premi especial “Labores del hogar”.
- Finalment, penses que a Balsareny s’ha promocionat prou aquest art?
- Bé, per part de la nostra veïna i conciutadana Matilde Rial, hi ha hagut un gran esforç per impulsar-lo, però potser els resultats no han sigut els esperats.
Josep Gudayol i Puig, octubre 2011
Montse Rodríguez, una inquietud comunicadora“Des de sempre m’ha agradat molt presentar espectacles, poder comunicar-me amb una societat present i formant part d’una responsabilitat servicial adreçada vers el comú”. Tots els dies són bons per descobrir qualitats i nous valors dels balsarenyencs.
Montse Rodríguez i Piedra va néixer a Barcelona el 8 de maig de 1973 i al cap de pocs anys va arribar a Balsareny. Compta amb un certificat d’esteticista el qual va impartir al Centre d’Estètica Anna de Manresa. A la Montse li agrada llegir i ens comenta que “tinc una gran sort, ja que tots els llibres que llegeixo me’ls recomana la Susi de la biblioteca. El llibre que estic llegint actualment és Una família fora de sèrie, de Sílvia Soler; una narració molt il·lustrativa amb la qual estic rient molt”. Pel que fa als esports, li agrada l’atletisme i la natació, i cada dia, si pot i disposa del temps surt a córrer una horeta; i pel que fa a hobbies, li agrada molt ballar, però no ho practica gaire, tot i que si pogués començaria un curs de sevillanes. La Montse està casada amb Juan Rivero, amb qui té dos fills: l’Eloi i la Clara.
- Ens complau haver pogut veure bones qualitats en presentació que molts balsarenyencs no sabíem que tenies. Quan va començar aquesta inquietud interpretativa?
- Des de sempre m’havia agradat pujar dalt d’un escenari i tenir un contacte directe amb el públic assistent. Per això, quan mossèn Lluís em va proposar fer una presentació conjunta en l’acte a favor de l’arranjament de la teulada de l’Església, sense pensar-m’ho li vaig dir que sí.
- Durant l’acte, el públic va poder palpar un text molt ben elaborat. Ens podries dir de qui va ser la ploma que en féu la redacció?
- El text el va escriure el meu marit, el Juanito. Sempre li ha agradat escriure cosetes, tot i que no n’ha publicat mai cap.
- Creiem recordar que aquell acte a la sala Sindicat va ser un dels primers en solidaritzar-se a la crida feta pel rector de la nostra parròquia en favor de la campanya “A l’Església sense cap degoter”. A més a més del teu treball, hi va actuar algun familiar?
- Bé, tal i com us he dit, el meu marit en fou el coordinador. Amb tot, recordareu que en l’acte hi va participar el grup gimnàstic “Eix de Navàs”, del qual la meva filla Clara forma part amb altres gimnastes, amb un espectacle que ha estat premiat internacionalment. Cal valorar també l’actuació de la Coral Infantil, amb participació també de la meva filla, ja que aquestes petites i noves veus formen part del planter de la dimensió vocal que formen les corals grans.
- Per últim, crec que seria molt interessant potenciar la teva qualitat com a presentadora en altres actes balsarenyencs; què en penses?
- Doncs sí, m’agradaria molt. Puc dir-vos que em sento disponible per a qualsevol entitat que em necessiti, només cal que m’ho facin saber.
- Voldries afegir quelcom més?
- Sí, voldria deixar testimoni del meu agraïment envers la persona de mossèn Lluís i agrair-li tot el que ha fet, la gran labor social i religiosa que ha dut a terme mentre ha estat entre nosaltres a favor de l’Església, i agrair a Sarment aquesta oportunitat de poder expressar-me.
Josep Gudayol i Puig, octubre 2011
