La muntanya de sal de Cardona (I)

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS
 

Aspecte extern de la muntanya de sal, vist des d’on hi ha el pàrquing i les instal·lacions

Com s’hi va?
 
Des de Balsareny, el camí més curt és anar fins a Súria, per la BP-4313, i aquí continuar per la C-55 fins al km 60, on cal agafar la sortida i pujar cap al poble de Cardona. Arribant dalt del turó seguim recte, i després girem a l’esquerra,  rodejant el castell, i de seguida a la dreta, per la carretera de Su, la BV-3001. A la primera rotonda, deixem aquesta carretera per l’esquerra, pel carrer de la Mina —on hi ha camp de futbol— i al cap d’un quilòmetre arribem a l’esplanada on s’aparca i on s’indica “Parc Cultural de la Muntanya de Sal”. Hi ha un total de 32,5 quilòmetres.
 
Reclam turístic
 
Es tracta d’un indret molt explotat turísticament les darreres dècades. En una visita normal, els visitants, acompanyats sempre d’un guia, baixen amb uns vehicles especials des de la caseta de recepció (on també hi ha les antigues instal·lacions de la mina) fins a la boca de la galeria que actualment es visita, anomenada la minilla.
 
Precisament l’Ajuntament de Balsareny, el dia 30 d’aquest setembre, durant la Setmana de la Gent Gran, ha organitzat una visita guiada a la muntanya de sal de Cardona, bàsicament a la minilla, que ja comentarem el mes vinent.
 
Una llarga història minera
 
Com explica el divulgador Josep Girabal Guitart, d’Artés, en el seu llibre Paisatges Geològics de la Catalunya Central, l’extracció de sal a Cardona ja s’esmenta de l’època romana, però sobretot es va fer durant el període de funcionament de la mina, entre 1930 i 1990. Se n’aprofitava la sal potàssica, però com que acostuma a trobar-se en vetes primes, s’havia d’extreure acompanyada de sal comuna i argiles, que es consideraven rebuig i s’acumulaven a l’exterior en forma de runams salins; igual que ha passat a Súria, Sallent i Balsareny. Tanmateix, a Cardona hi havia dos runams: el nou, que es va eliminar totalment; i el vell, que es va rebaixar i se’n va anar comercialitzant la sal comuna, però es va aturar tota l’activitat i encara resten algunes tones de materials salins pendents d’una restauració ambiental.

El runam salí vell, rebaixat respecte a com era abans

 
La muntanya de sal
 
Al marge dels runams salins, el que té de particular Cardona —i no els altres llocs del Bages— és que té la sal comuna i potàssica a l’aire lliure de forma natural, formant una muntanya. Les roques salines del Bages —l’halita, la silvina i la carnal·lita— es van dipositar fa uns 36 milions d’anys, tal com s’anava evaporant el mar que hi havia; més endavant les sals es van cobrir a poc a poc amb centenars de metres de sediments continentals. Alhora s’anava formant el Pirineu, fenomen que, en el cas de Cardona, va provocar una força tectònica molt gran que empenyia la zona cap al sud; i alhora les muntanyes del litoral que hi havia, anomenades Catalànids, hi feien una força cap al nord, però més dèbil. En haver-hi dues forces de sentits contraris i diferent intensitat, es va produir una falla inversa, és a dir, el terreny es va trencar i el bloc nord, que duia més força, va cavalcar per sobre del bloc sud. Això, junt amb el fet que les roques salines són molt plàstiques i lleugeres, va fer que tots els materials (sals i altres sediments a sobre) es pleguessin i comencessin a pujar, i així es formés una muntanya, tècnicament anomenada diapir.
 
Després, l’erosió feia que els sediments que cobrien la sal, com les argiles, s’anessin reduint; així, amb menys pes a sobre, la sal encara pujava més ràpidament, fins que aquesta va quedar al descobert. Aleshores la sal es va començar a dissoldre amb l’aigua de la pluja, de manera que el cim del diapir es va convertir en una vall salina.

Esquema de formació del diapir: 1.Roques d’origen continental (com argiles); 2. Roques salines (les sals);  3. Roques d’origen marí

 
Tot aquest procés continua actualment. El diapir segueix pujant i compensa la pèrdua per dissolució amb l’aigua de la pluja. Vegeu el procés en aquest esquema, extret del llibre de Josep Girabal. Seguirem el mes vinent.
 
Text i fotos: Isidre Prat