La muntanya de sal de Cardona (III)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
 

Boca d’entrada a la Minilla. Les capes de sals, grises, per la part exterior; són gairebé verticals. Foto: I. Prat

 

L’interior de la muntanya
 
Com ja vàrem dir en la primera part, fa dos mesos, des de fa uns anys —concretament des del 1997—, es pot visitar l’interior de la muntanya de sal, a través d’unes galeries que connecten amb l’antiga mina, que es va deixar d’explotar el 1990. El lloc que es visita es coneix popularment com la “minilla” i s’hi accedeix a través de dues boques que es troben a la base de la part externa de la muntanya, al costat est: una és la boca d’entrada i l’altra la de sortida per als visitants. S’hi arriba amb uns camions que fan un recorregut de prop d’un quilòmetre des del pàrquing. Precisament passen per sobre de la part que queda del runam salí vell, que no es va acabar d’eliminar i ara, bo i aplanat, fa de carretera.
 
La “minilla”, única mina oberta al públic, consta d’uns 500 metres de galeria excavada a inicis del segle XX. En realitat es va fer per a assaig i investigació i, més endavant, va servir com a galeria de ventilació de la mina gran.

Capes de sals, inclinades, per l’exterior de la muntanya, formant els rasclers que esmentàvem el mes passat, de colors diversos: blanc, vermell, taronja… Foto: Jordi Badia / web El medi natural del Bages

Els colors de la sal
 
En una visita a l’interior, com van fer una setantena de balsarenyencs a finals de setembre passat, la guia resumeix la història de la mina i la vida dels miners i, per altra banda, mostra els diferents fenòmens geològics que hi podem veure, com els colors de la sal. La presència d’òxids de ferro tenyeixen les sals i i els donen colors taronja o vermellós, tot i que la sal ben pura, és blanca o transparent (sobretot si està cristal·litzada). Entremig de les capes de sal s’hi observen capes d’argiles molt plàstiques de color gris.

 

Els estrats plegats
 
Crida l’atenció que les capes de materials (sals, argiles) estan inclinades, igual que per fora de la muntanya. Inicialment eren capes horitzontals, però després es van anar inclinant tal com pujava el diapir (la muntanya) i les capes s’anaven plegant en diverses direccions. Ja vàrem dir que aquest moviment encara continua actualment. A les mines de Balsareny i Sallent, en canvi, les capes de l’interior de la mina són horitzontals.

Vetes de silvina alternades amb les d’halita, a l’interior de la mina. Foto: Jordi Badia

 

Els diferents minerals
 
En el recorregut per la “minilla” s’observen els minerals de sal comuna o halita i els de la sal potàssica silvina. En alguns punts, amb el sostre més alt, s’observen també unes masses d’aspecte diferent i més irregulars, situades per sobre d’elles. Corresponen a l’altre mineral característic: la carnal·lita, una sal de potassi i magnesi. Es troba sempre per sobre dels altres dos, perquè, quan van precipitar totes les sals —en evaporar-se el mar que hi havia fa milions d’anys—, primer es va dipositar la sal menys soluble, que és l’halita; després ho va fer la silvina; i per últim, es va dipositar la més soluble de totes, que és la carnal·lita, per això la veiem més amunt. La carnal·lita no precipita fins que l’aigua s’ha reduït ben bé un 95 %. Això sí que va passar de la mateixa manera a les mines de Balsareny, Sallent i Súria.

Formes curioses de la sal, a l’interior de la mina. Foto: I. Prat

 

El fet que els òxids de ferro es poden incrustar en qualsevol d’aquests tres minerals fa que no es puguin distingir gaire pel color. Sí que l’halita sol tenir color blanc-grisós o en alguns llocs transparent, però també n’hi ha amb tons ataronjats o vermellosos, igual que la silvina i la carnal·lita.
 
Tots tres minerals es poden distingir, en canvi, pel gust, cosa que ja feien els antics miners: mentre que l’halita és el més salat de tots (pensem que és la sal de cuina), la silvina és salada amb un toc picant i la carnal·lita és amarga, a causa del magnesi que conté. L’altre aspecte distintiu de la carnal·lita és que absorbeix tan ràpidament la humitat de l’aire de la mina que adopta un aspecte molt humit i greixós, mentre que la silvina es manté més estable i seca, amb una textura més nítida.

Interior de la mina, amb una passarel·la adequada per a les visites. Foto: Jordi Badia

 
Per un altre costat, així com la carnal·lita forma masses aïllades, la silvina sol formar vetes alternades amb l’halita, totes dues compactades formant la roca anomenada silvinita. Per últim, l’halita forma cristalls cúbics molt ben ordenats, mentre que la silvina els forma, però no tan perfectes, i la carnal·lita és molt rar que en formi, per ser tan fràgil i tan soluble; i si en forma, no són cúbics. Els cristalls s’observen bé quan es trenquen els minerals, veient així la seva ordenació interna.
 
Hem exposat aquí uns continguts que, de ben segur, coneixen molts miners i exminers. També és bo que estiguin a l’abast de tothom, perquè podem dir que Balsareny encara és un poble miner. Per no estendre’ns més, acabarem de parlar de Cardona el mes vinent.
 
Agraïm la gentilesa de Jordi Badia, de la ICHN Bages, que ens ha cedit tres fotografies.
 
Isidre Prat Obradors
Fotos: Isidre Prat / Jordi Badia - ICHN Bages