divendres, 16 de juliol de 2021

Cicloturisme: esport, natura… i un somni

ELS NOSTRES ESPORTISTES
 
 
Aquest mes conversem amb el Francesc Belmonte, el Lluís López i el Josep Neiro. Hi faltava l’Emili Fernández, que va fer la travessa amb ells; tot i així va estar present tothora en la xerrada.
 
És un grup que s’autoanomenen “Puertas Mavisa 2”, un nom que, fa anys, corresponia a un equip professional. Entre ells, quan algú de la colla “s’escapava”, deien “Mira, els Puertas Mavisa”! I, és clar, han passat els anys i ara hi han afegit “el 2”.
 
A Balsareny han format un grup d’unes 25 persones, pràcticament, totes del poble i la majoria jubilades.
 
Entrenen dimarts i dijous, i també el cap de setmana, dissabtes o diumenges. Fan recorreguts de 30 a 60 km quan comencen la temporada. Altres companys pedalen entre 80-100 i fins a 150 km. Hi ha diferents nivells de corredors i entrenen amb més o menys desnivell; sobretot, si tenen alguna cursa en cap, els entrenaments són més o menys intensos. Tot i així, remarquen molt que són un grup d’amics que es van retrobar després de la pandèmia i es respecten molt. Entenen els nivells individuals com una riquesa i ajuda entre ells. Els uns aprenen dels altres i coincideixen, potser marcats per l’edat (entre 40 i 70 anys), a fer distàncies més llargues però amb menys intensitat. És un grup obert i divers, d’amics que s’ho passen bé plegats i fent esport. Només una vegada al mes fan un esmorzar en la ruta i, aquell dia, la sortida és més assequible.
 
En Rafa Guirado, antic president de la Penya Ciclista Alt Llobregat, és un membre més de la colla i està molt satisfet que s’hagi recuperat l’afició amb un grup de gent tan diferent.
 
Ens comenten que les rutes de cicloturisme els ofereixen un contacte amb la natura, de la qual gaudeixen plenament. Sobretot, després de la pandèmia, el fet de conèixer terreny proper i de país ha sobrepassat les expectatives de la cursa en si, de guanyar i superar-se cada vegada més i més. Pedalen per zones del Bages, Moianès i Lluçanès, però també s’allunyen per córrer per altres indrets del país.
 
El Lluís López, que esportivament sempre en barrina alguna, feia anys que deia “Algun dia aniré de Balsareny a la Vall d’Aran en bici”. Aquesta vegada va trobar el suport de l’Emili Fernández i el Francesc Belmonte, que ho van veure viable, i la paraula d’uns gats vells  va confirmar-ne la possibilitat. El Josep Neiro dubtava, perquè ell abans de la Covid no practicava el ciclisme; el van animar a pedalar després de la pandèmia. Però com que és un esportista de cap a peus i “un motivat nat” s’hi va afegir.
 
Així doncs, comencen els esquemes previs: distàncies per etapes, desnivells, avituallament i staff tècnic de suport. I res, com que tot allò que ve de gust és possible, es va anar acotant cada aspecte i, sobretot, els entrenaments. Des del març van fer de 2 a 3 sortides per setmana amb màxima progressió i acumulació de desnivells als quals no estaven acostumats. Van participar en proves de control: Priorat, Montserrat, Ripollès per preparar-se acuradament.
 
I així, el dia 3 de juny del 2021 a les 6 del matí, va començar el projecte que tant havien preparat. Aquest és un resum de l’itinerari i el cronometratge aproximat:
 
6:00: Sortida de Balsareny.
10:00: Organyà. Aturada de 30’ per esmorzar.
11:04: Adrall. Avituallament d’aigua
13:55: Coronació del  Port del Cantó. 3 km més avall fan un pícnic per dinar, en menys d’una hora.
15:30: Sort. Amb una temperatura de 37º. El cos ho nota, però ho suporten bé.
17:30: Esterri d’ Àneu. No s’aturen. Van bé.
19:00: Refugi a 5 km del Port de la Bonaigua. Aturada per recuperar-se.
19:45:  Salardú. “Ja ho hem aconseguit!”
Només quedaven 2km de pujada per arribar al destí, Bagergue.
 
A la cursa van fer un recorregut d’uns 225 km amb un desnivell d’uns 4.100 m, pujant dos ports de muntanya de primera categoria: el Port del Cantó (1.700 m) i el Port de la Bonaigua (2.079 m).
 
Destaquen que van mantenir bons ritmes durant la cursa i que cadascú portava el seu i es reagrupaven quan convenien. Van cuidar molt la hidratació i l’avituallament hi va ajudar. L’Alfred Selgas es va preocupar de l’aigua, entrepans, pasta i “arròs amb llet” i comenten que aquest reforç els va donar molta tranquil·litat i seguretat. No cal dir que els va prendre imatges de tots els angles i amb les cares i cos que expressaven l’esforç de cada moment, la superació, l’alegria, la satisfacció... Imatges de totes aquelles característiques i sentiments que formaven part de la realització del projecte que per al Lluís i al Josep era un objectiu agosarat i, en canvi, al Francesc i a l’Emili els va servir per entrenar-se per la “Quebrantahuesos”, una marxa cicloturística de gran fons, que surt i arriba a Osca amb recorregut pel Pirineu francès.
 
Anècdotes? És clar, un pilot. Expliquen que la màxima emoció va ser assolir el Port de la Bonaigua. L’explosió d’alegria amb el cansament acumulat va ser una sensació extraordinària.
 
Patiment? El Lluís parla d’un “patiment controlat”. El Josep ens comenta que el seu problema principal era “el cul”: temia el selló, però li va anar prou bé, tret d’algun mal posicionament que li va provocar una rampa en els abductors. Es va espantar, ja veia el seu projecte per terra, però amb uns estiraments ben fets “i un dònut!” es va recuperar i va poder seguir. L’Emili i el Francesc, com que tenen més preparació física i anys de bici acumulats, no van patir; al contrari, estaven encantats que els seus companys complissin “el somni”.
Es veu que una pagesa ben maca que menava vaques també va fer més lleuger l’ascens al Port de Cantó.
 
Va ser un goig escoltar-los, perquè el grup va funcionar de forma extra. Un veterà anava al davant, els dos més novells al mig i l’altre veterà tancava el grup. Una ajuda física i emocional que segur que va ajustar l’esforç i el repte.
 
Comenten que el cicloturisme permet molt interaccionar amb la gent de diversos indrets i amb els companys de bici que van trobant per la carretera. Asseguren que si algú va sol i té un problema, sempre troba companys que s’aturen i s’ajuden. Bé, cal dir que ells també són oberts de mena i els costa molt poc fer-la petar amb tothom.
 
Per acabar, ens comenten que la bicicleta crea addicció: coincideixen que els enganxa i els permet fer grup. Com en altres esports, la seva pràctica ajuda a superar-te individualment i entre tots es donen molta confiança per continuar i millorar. El grup els motiva a sortir, sempre esperen el whatsapp amb la ruta i l’hora que moltes vegades proposa el Jesús Acevedo i els altres l’hi agraeixen molt.
 
Els desitgem que el grup continuï amb la mateixa afició i bon fer dalt de la bicicleta: que segueixin gaudint de la natura, el descobriment del país i les ganes d’estar junts, compartir i aprendre. Endavant!
 
Text: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Alfred Selgas 


































Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.