'La pubilla de casa', de Carla Galiot

CERCLE LITERARI

La jove navassenca Carla Galiot ha publicat el llibre La pubilla de casa (El Portal, 2011). La Carla, de vint anys, va ser escollida pubilla de Navàs l’any 2009, i el 2010 va ser elegida primer pubilla de la Catalunya central i després pubilla de Catalunya. Estudia a la Universitat, canta i fa música i col·labora amb diverses entitats del seu poble i d’altres indrets; recordem que durant uns anys també va formar part dels Pastorets de Balsareny.

La pubilla de casa és un conte per a infants, però, com diu l’autora, va destinat de fet a persones de totes les edats. En un to planer acosta el lector a les tradicions populars de Catalunya. La senzilla trama es centra en el diàleg d’una nena de set anys que parla amb els gegants de Navàs, i n’aprèn els valors d’estimar i participar en les activitats populars i tradicionals dels pobles: els esbarts dansaires, la sardana, la festa major, els gegants i els nans, els bastoners, els grallers, les caramelles, el ball de cascavells, les puntaires, el pubillatge… sense oblidar la gastronomia (el pa amb tomàquet, la crema catalana) i, per damunt de tot, els símbols nacionals, com ara la Senyera. El conte és una eina pedagògica que il·lustra sobre la importància de preservar les tradicions catalanes i transmetre als més menuts que la cultura popular és un element clau per mantenir vives les arrels del nostre país.

El llibre ve il·lustrat amb uns magnífics dibuixos del balsarenyenc Santi Fornell. Felicitem l’autora i l’il·lustrador per aquesta simpàtica iniciativa.

R.C.

Carla Galiot presentant el llibre a la Biblioteca Pere Casaldàliga. Foto: Susi Rodríguez

Rectificar és de savis

OPINIÓ

Cada any uns quants dies abans de Nadal, l'Ajuntament de Balsareny ens reuneix a tots els seus treballadors en un acte en que l'alcalde fa un petit discurs, mengem torrons, fem conversa uns amb els altres i recollim la panera.

Aquest any tot ha estat una mica més senzill que les altres vegades, fins i tot el nombre d'assistents a la trobada ha estat menor.

En el seu discurs l'alcalde, Jaume Rabeya, s'ha referit entre altres coses a les dificultats econòmiques que existeixen en els temps actuals. També ha fet referència a la  situació de la manca de salut dels familiars d’algunes de les persones que havien faltat, i va aprofitar per donar-los suport i desitjar-los una millora.

Per tot això, m'ha agradat pensar que les coses havien canviat per a bé, que el sentit comú i la humanitat estaven presents. Amb aquestes paraules  m'he traslladat amb el pensament a un moment molt diferent, de fa vint-i-un anys enrere: quan treballava per a l’ens municipal vaig patir en primera persona una situació similar, de manca de salut d'un familiar molt proper. En aquella època, la persona que estava “per sobre meu", amb una falta total d’empatia i professionalitat, va dir-me que em plantegés quin era el meu ordre de prioritats, si primer era la feina o la família.

Està bé que les coses hagin canviat i s’hagin replantejat per a bé, i que  aquestes persones que avui es troben amb dificultats no hagin de prendre la decisió d'haver de deixar la seva feina perquè primer és la família. Espero que aquella persona, present en l’acte, reflexionés i en prengués nota; els polítics així ho van fer.

Maria Josep Cors, gener 2012

El cens dels capons, un any més

SOCIETAT

Com és costum, el dissabte 18 de desembre va tenir lloc el tradicional acte de lliurament del Cens dels dotze capons al castell de Balsareny.

Els capons els va portar l’alcalde de Manresa, Valentí Junyent, acompanyat de la seva esposa, així com dels regidors de Cultura, Hisenda i Urbanisme i del director gerent d’Aigües de Manresa i secretari de la Junta de la Sèquia, Josep Alabern. Al castell, l’esperaven l’alcalde de Balsareny, Jaume Rabeya, i la família Alòs, encapçalada pel baró de Balsareny, Ignacio d’Alòs.

Després d’una escenificació a l’esplanada exterior del castell a càrrec del grup “Qüestió de 4”, la comitiva amb els capons va entrar al castell. Allà, el mateix grup va representar la llegenda de les 99 cambres. Tot seguit, els parlaments oficials van fer referència a l’origen històric del cens: l’acord entre la baronia de Balsareny i el comú de Manresa arran de la riuada de l’any 1583 que es va endur la resclosa de la sèquia.

Posteriorment es va servir un esmorzar amb productes de Balsareny subministrats per la Botiga del Mas. Les botifarres les va preparar en Martí Ribalta.

Seguidament, els assistents, més de 150 persones, van gaudir de l’actuació del conjunt d’acordionistes “Mòdul 4” de Cerdanyola del Vallès. L’acte va finalitzar amb una vista guiada per les dependències del castell.

 
Sarment, gener 2012

Els baladrers

DE MEMÒRIA (12)

Actualment anomenem baladrers o baladreres aquelles persones que parlen cridant o que criden quan parlen o que fan soroll pels carrers tot parlant.Simplement, cridaners. Però aquesta denominació ve de més lluny. Ve de quan hi havia gent que cridava pels carrers la seva mercaderia, com encara vaig veure ja fa anys pels carrers d’Alger, en una llarga estada.

Però no cal pas anar tan lluny. Al Balsareny dels anys quaranta i cinquanta, naturalment del segle passat, quan érem petits o joves, també hi havia qui passava pels carrers cridant, si no la seva mercaderia, el seu reclam. En primer lloc hi havia els drapaires. En aquells temps es llençaven ben poques coses i quasi tot s’aprofitava: d’escombraries, poques, perquè les triadures, que ara es recullen en contenidors de matèria orgànica per a fer-ne compost, llavors es llençaven als femers, amb la mateixa finalitat, que s’anomenava simplement fems per a l’hort. Però hi havia coses que encara es podien reciclar i eren els drapaires qui s’encarregaven de recuperar-ho amb aquesta finalitat. A més d’algun foraster, que també passava cridant pels carrers el seu ofici, a Balsareny teníem drapaires propis. En recordo quatre, amb l’amable ajuda de l’amic Salvador Bartomeus.

En primer lloc, per la seva particularitat, el Rosendo Reguant. Aquest home, pel que vaig sentir a dir, un dels primers falangistes del poble, sembla que va quedar una mica pertorbat per la guerra fins al punt, cap al final, de perdre el seny. Ho arreplegava tot i ho emmagatzemava en un cobert que tenia al començament del Repeu, on avui hi ha la Rectoria. Tenia una predilecció especial per les romanalles del fet: armament, munició, peces d’uniforme, etc. A més a més d’altres coses. Va obrir, diguem-ne botiga, al carrer de la Creu, número 17. Avui potser en diríem un brocanter, però en realitat allò era a cal penja i despenja. I feia pena de veure-ho. Recordo, entre algun corretjam militar, una màscara antigàs que em cridava poderosament l’atenció. No en feia ni cinc i no era dels qui cridava pels carrers.

Sí que ho feia, en canvi, el Bassany, de cal Boter. Passava cridant: “Drapaireee! Hi ha cap pell de conill!”. Les pells de conill, que la gent guardava assecades (en aquells temps molta gent tenia conilleres al terrat o a l’eixida, per a consum propi), eren relativament cotitzades. Suposo que els pelleters, un cop adobades, les feien passar per ermini de cara a les senyorasses de ciutat. El Boter, així era conegut —no pel cognom—, les pagava a una o dues capses de mistos. Així anaven les coses, ja ho veieu. De moneda, poca. Recollia també, i més especialment, draps de tota mena, més cotitzats. En aquells moments encara no havien sortit les fibres sintètiques.

El Serra, un altre drapaire, va arribar una mica més tard i era si fa o no fa igual. No en recordo cap particularitat remarcable. El Francès, conegut amb aquest renom tot i que es deia Fernando Vernet, es va especialitzar en el ferro vell, que guardava en un pati al costat de casa seva, la darrera casa del carrer de Sant Marc, ja ben a prop de l’estació del tren, avui irreconeixible.

Era un cafarnaüm d’andròmines mal endreçades, però que bé li devien servir per guanyar-se la vida.  En aquells moments d’estraper-lo, s’hi valia tot.

Un altre baladrer popularíssim era un adobador de paraigües de Sallent: el Ràpid. Passava de tan en tant, més aviat sovint, cridant pels carrers del poble: “El Ràpid, noies, que ve el Ràpid, el paragüero Ràpido!”. La gent li confiva els paraigües espatllats i ell els arreglava, no cal dir-ho, ràpidament. Un paraigua era un tresor i no es llençava perquè sí. El Ràpid, no sé com es deia realment, era manc d’un braç.

D’altres passavolants, s’oferien cridant pels carrers per a arreglar olles foradades d’alumini —ja se sap: olla vella, o bony o forat—. Hi posaven un pegadet d’estany i, apa, com una de nova. El món no estava per bromes...

La darrera persona que, del meu record, va passar pels carrers de Balsareny oferint amb reclam sonor la seva mercaderia, va ser el Tià dels cigrons. Amb un carret molt polit passava venent gra cuit, que abans de l’invent havies d’anar a comprar a casa seva, al carrer de la Creu. Ja vell i cec, va ser substituït pel seu gendre, temps després. Coses d’un temps passat, que sembla molt llunyà i que, tot plegat, fa quatre dies.

Jordi Planes, gener 2012

Foto AFB. Any 1947. El carret del Tià Cigronaire. Tenia el comerç al carrer de la Creu número 10, però sortia al carrer per fer la venda ambulant de llegums cuits i s'anunciava tocant una mena de cornetí. A la foto: Rosalia Comellas Ribera, Sebastià Ribera Torras ("el Tià") i Maria Angels Rial, a la cruïlla dels carrers Vell i de la Creu. Fotografia cedida per Rosalía Comellas Ribera.

Parlem de democràcia?

OPINIÓ

Zygmunt Bauman

El sociòleg Zygmunt Bauman explica que en una democràcia sortir al carrer no és cap garantia de canvi. Fa mesos, que en el país democràtic de referència per a molts, els Estats Units d’Amèrica,  la gent ocupa Wall Street per demanar canvis en el sistema, però de moment  no ha canviat res ni a Wall Street ni a la Casa Blanca. La democràcia absorbeix la controvèrsia i el poder, per canviar les coses que són “inferiors”. Per contra, als països totalitaris sortir al carrer és més eficaç: els ciutadans de dictadures han aconseguit desfer-se de Mubarak i de Gaddafi.

Fa tres-cents cinquanta anys John Locke introduïa una teoria contractualista entre la societat i l’Estat per desenvolupar i aconseguir una bona democràcia: la idea de la llibertat i la igualtat natural dels homes, el dret de l’individu a la propietat (vida, llibertat, propietat), la tolerància religiosa, la supremacia de la societat sobre la política, la supremacia del dret, la divisió de poders entre el legislatiu i l’executiu, el dret de resistència dels ciutadans contra un govern injust.

Aquestes paraules podrien haver estat escrites per qualsevol manifestant que ha ocupat Wall Street a Nova York o la Plaça Catalunya a Barcelona. Però no cal buscar més enllà de l’Estat Espanyol,  i veure com aquesta idea de llibertat i igualtat entre els homes cada vegada és més equidistant. El dret a la propietat d’un habitatge digne o d’una feina és quelcom difícil d’aconseguir. La tolerància religiosa del què s’anomena un estat laic és qüestionable quan tenim un calendari festiu per festes religioses, una casella a la declaració de la renta on es pot aportar a l’església o un lobby que està en contra de certs drets individuals com el de l’avortament.

Si aquests drets semblen del tot qüestionables, altres com la supremacia de la societat sobre la política han quedat totalment desmuntats quan la política ha ofegat a la societat, quan la divisió entre poders executius i legislatius és nul·la, i més quan els executius tenen una influència directe en el judicial, fet que fa que la imparcialitat dels qui han d’impartir justícia quedi entredit (Tribunal Constitucional).

El darrer dret del qual parlava Locke és el dret de la resistència dels ciutadans contra un govern injust. A Síria les armes volen fer emmudir la resistència. A Espanya i als Estats Units la ignorància ha matat la resistència, és a dir, la nostra democràcia absorbeix i emmudeix aquell qui la vol modificar.

És molt important que el pacte que té la societat amb l’aparell de l’Estat no sigui violat. La limitació del poder de l’Estat està, per un costat en la submissió als drets naturals, i per altre banda en la divisió de poders. Quan aquest pacte es trenca per qui té el poder de la violència institucional, què en queda de la democràcia?

Marc Selgas i Cors, gener 2012

John Locke

44 anys de Concert de Sant Esteve

CORAL 

Fotos: Joan Peralta

Un any més, el dia 26 de desembre va tenir lloc el tradicional concert de Sant Esteve, que, ben comptat, celebra ja la 44 edició.

L’acte va començar amb la Coral Infantil, dirigida per Joan Bajona, que va interpretar la Cançó de bressol de Mozart; la popular francesa Brillant al cel, i la Wiegenlied de Franz Schubert, acompanyats de Marc Comabella al piano, Laura Riera al violí i Dúnia Fornell a la flauta travessera.

Seguidament, la Coral Sant Esteve va interpretar El cant dels ocells, popular catalana harmonitzada per Pau Casals, i Els àngels de la Glòria, popular catalana, dirigides ambdues per Olga Puigbò. I tot seguit, la Non Non de Josep Prenafeta i la popular castellana La Virgen lava pañales, sota la direcció de Joan Bajona.

En aquest punt, el gegantó que representa mossèn Joan va entrar a la sala acompanyat dels geganters, tambors i grallers. El consistori en ple va pujar a l’escenari.

El secretari de l’Ajuntament Josep A. Montraveta, va llegir l’acord de concessió a mossèn Joan del títol de Fill Adoptiu de Balsareny, que li fou lliurat per regidors de tots els grups municipals.

L’alcalde Jaume Rabeya li va posar la insígnia commemorativa, i mossèn Climent Forner va llegir una carta d’adhesió del bisbe de Solsona, Xavier Novell.

Unes paraules de mossèn Joan agraint la distinció van cloure aquest emotiu apartat, enmig dels aplaudiments del públic que omplia a vessar la sala del Sindicat.

Com és tradició, la Polifònica de Puig-reig, dirigida per Ramon Noguera, va participar en el concert interpretant tres peces de Navidad Nuestra, de l’argentí Ariel Ramírez: La Anunciación, La Peregrinación i Los Reyes Magos. A continuació van cantar les populars catalanes El rabadà, en arranjament d’Albert Llopart, i El pobre alegre, harmonitzada per Ramon Noguera, amb acompanyament al piano de Josep M. Conangla, a la guitarra de Gerard Serrano i actuant com a solistes Carme Oliveras, Maria Genís i David Trias.

L’acte va acabar amb una interpretació conjunta de les dues corals, que van cantar Allà en un pessebre, dirigida per Joan Bajona, i l’Al·leluia de Haendel, dirigit per Ramon Noguera. En sortir es va distribuir als assistents l’opuscle Mossèn Joan Bajona i Pintó, Fill Adoptiu de Balsareny.

Sarment, 26 de desembre de 2011

Joan Bajona, Fill Adoptiu de Balsareny

EDITORIAL

El dia 15 de desembre, l’Ajuntament ha nomenat mossèn Joan Bajona i Pintó Fill Adoptiu de Balsareny. La distinció li serà oferta públicament el dia 26, amb motiu del tradicional Concert de Sant Esteve, a la sala Sindicat.

Al CCB ens sembla molt merescut aquest nomenament, en una persona que porta mig segle a Balsareny, treballant en els àmbits socials, culturals i espirituals més diversos. Uns àmbits des dels quals s’ha sabut guanyar l’estimació i el reconeixement de tothom, perquè sempre ha estat una persona oberta i bonhomiosa, que ha escoltat i ha respectat tothom i no ha tingut mai un no per a ningú. En justa contrapartida, tothom l’aprecia i el respecta com a sacerdot, com a ciutadà i com a amic. Són centenars els balsarenyencs que, al llarg d’aquests cinquanta anys, han rebut el seu ensenyament musical o coral, i milers els que d’una forma o altra han assistit o participat en les activitats promogudes per ell o pels grups en què ha col·laborat i col·labora.

Ja l’any 2006, en ocasió de les noces d’or de la seva ordenació sacerdotal, el poble es va abocar a felicitar-lo, i fins es va fer una representació teatral, Ai Mossèn!, inspirada en la seva trajectòria. Després hom l’ha homenatjat dedicant-li un Gegantó amb la seva efígie, el qual va presidir l’acte públic que el poble li va retre el dia 27 de novembre, i del qual en donem compte en aquest número del Sarment. Faltava tan sols aquest reconeixement oficial que ara completa el cercle amb què el poble de Balsareny li agraeix la bona feina feta.

Joan Bajona i Pintó va néixer a Sant Llorenç de Morunys i va estudiar al seminari de Solsona. Es va ordenar sacerdot a Vilanova de Bellpuig el 17 de juliol de 1955, ungit pel bisbe Vicenç Enrique i Tarancón, i va cantar la primera missa a Sant Llorenç el 7 d’agost d’aquell mateix any. El seu primer destí va ser a Navàs (1955-1961), on va col·laborar amb diverses entitats locals. També va fer de professor a l’Escola Tècnico-Professional Diocesana de Navàs (del 1958 al 1978), ensenyant Humanitats i Història de l’Art, així com Treballs manuals i Geografia; i tan sols al final, també Religió.

La seva arribada a Balsareny va tenir lloc l’any 1961, quan el bisbe Tarancón el va destinar com a capellà de la colònia Soldevila de Balsareny. A Sant Esteve, mossèn Joan es va integrar de seguida amb la seva comunitat i, home actiu com sempre ha estat, es va implicar amb totes les activitats culturals i socials que hi havia, com és ara el teatre, les Caramelles, la festa de la Primera Comunió o les Enramades de Corpus, però també l’esport: en concret, el tennis, la pesca, el futbol i  l’excursionisme.

Allà va consolidar unes altres de les seves facetes. En primer lloc, el col·leccionisme, de pipes, capses de llumins, postals, programes... Després, el dibuix, en què sempre ha excel·lit: tota una vida dibuixant cartells i programes de tota mena d’activitats de la comarca. També la fotografia (té milers de fotografies i diapositives ben catalogades, un arxiu d’enorme valor artístic i històric, perquè hi ha reflectides gairebé totes les activitats en què ha intervingut). Val a dir que ha participat i guanyat premis en molts concursos de fotografia. També cal fer esment a la seva creativitat artística: amb l’ajut de gent de la colònia, va construir la capelleta amb la Mare de Déu i la bonica Font dels Escolans (1971) així com el jardí, les escales, el pessebre...També va emprendre, l’any 1981, la restauració de l’interior de l’església de Sant Esteve, descobrint on fou possible la pedra original, sempre amb la col·laboració d’altres persones de la colònia.

Cal destacar la seva implicació amb el grup teatral que des de 1948 muntava Els Pastorets de Folch i Torres, així com altres obres teatrals, alguns de gran ambició escenogràfica i artística. Alguns anys després de la seva arribada, el grup va entrar en una etapa de crisi i semblava que s’anava a dissoldre. Va ser llavors, el Nadal de 1968, que mossèn Joan va agafar un grup de nois i noies molt joves i va dirigir uns Pastorets infantils, que van actuar per primer cop el dia 6 de gener de 1969, abans de la darrera representació del grup dels adults. Així, el Nadal de 1969-70 ja van ser els joves els qui van assumir tot sols la continuïtat de l’entitat. En aquella segona etapa, l’entitat va anar creixent i va mantenir l’activitat fins l’any 2000, en què, per circumstàncies externes, es van haver de deixar de fer Pastorets a la colònia, no sense abans fer-ne una darrera i molt emotiva representació a l’aire lliure el dia de Nadal del 2000. Arran d’allò, els Pastorets es van constituir en associació privada. Joan Bajona va ser elegit president de la nova junta, que, ara fa deu anys, va reprendre els Pastorets a la sala Sindicat. Actualment ostenta la Presidència d’Honor de l’entitat, i continua sent membre actiu de la junta directiva i actuant.

L’any 1963 va fundar la Coral Sant Esteve, una entitat que és a punt de complir el seu cinquantenari, amb una gran qualitat artística Han fet recitals arreu del país i a l’estranger; han participat a les trobades internacionals de Cant Coral de Puig-reig i Castellbell; van crear i han mantingut el tradicional Concert de Sant Esteve, amb la Polifònica de Puig-reig i, durant alguns anys també amb la Coral Sant Genís de Navàs. La Coral ha enregistrat alguns discos, com el de Balsareny més de mil anys (1990) o el de Música de Mn. Llorenç Riu (1996). Han intervingut en muntatges teatrals com el referit Balsareny més de mil anys, El retaule del flautista o Residència Sant Esteve. Darrerament en comparteix la direcció amb l’Olga Puigbò, una digna successora del seu mestratge.

El 1978, va ser destinat a la parròquia de Santa Maria de Balsareny, de la qual va ser arxiprest, elegit democràticament, entre 1979 i 1982, i representant del territori al Presbiteri Diocesà. A Balsareny va continuar apuntant-se a totes les activitats culturals i socials: les Caramelles, els Reis de l’Orient, la Festa dels Traginers, el Carnestoltes... I va seguir fent excursions i anat a buscar bolets, una altra de les seves grans afeccions, juntament amb el Barça.

A més de la Coral Sant Esteve, va crear i dirigir durant 25 anys la Coral Infantil Romaní (1979-2004), que va adoptar el nom d’una altra Coral Romaní que havia existit als anys 1966-1969, dirigida per Jaume Torras i Rodergas. Més endavant, va crear i dirigeix encara la Coral Infantil. I ha estat l’impulsor i és director de la Coral Els Ametllers, del Casal de la Gent Gran de Balsareny. També ha col·laborat durant anys amb l’Escola Municipal de Música.

Ha col·laborat activament amb moltes altres entitats esportives, socials, culturals i benèfiques locals, fent-se’n soci o ajudant-hi amb el seu esforç personal, dissenyant logos (per exemple, el del CCB) o component la música dels himnes quan li ho han demanat. Ha continuat la seva feina de constructor i decorador, artista del trencadís gaudinià, amb obres que embelleixen el poble o les seves institucions emblemàtiques, com ara l’absis del Crist Jacent a l’església parroquial o els mosaics de la Font de Sant Roc al Pont del Riu, la Font del Romaní, la Font del Bruc, el jardí del Casal o la façana de la Llar Parroquial, a part d’altres decoracions en finques particulars.

Felicitem l’Ajuntament per la iniciativa de nomenar-lo Fill Adoptiu del Poble mossèn Joan per la bona feina que ha fet i continua fent a Balsareny, i li desitgem que per molts anys pugui fer semblants obres. I desitgem bones festes i bon any 2012 a tots els nostres lectors.

CCB
Fotos: Joan Peralta i Sarment