Homenatge a mossèn Joan

Fotos: J. Peralta i  Sarment

El dia 27 de novembre, les entitats de Balsareny han retut un homenatge multitudinari a mossèn Joan Bajona, amb motiu de complir-se els 50 anys de la seva arribada a Balsareny.

Coral Infantil. Foto J. Peralta

Ordenat el 1955, el seu primer destí va ser a Navàs (1955-1961), on va començar a col·laborar amb moltes entitats locals: les Caramelles, els Reis, el futbol, els Pastorets (“La llum de l’establia”), entre altres. També va fer de professor a l’Escola Tècnico-Professional Diocesana de Navàs (del 1958 al 1978), on va ensenyar manualitats, geografia, humanisme i religió.

Coral Ametllers. Foto J. Peralta

L’any 1961, el bisbe Tarancón el va destinar a la Colònia Soldevila de Balsareny, on es va integrar de seguida amb el grup que des de 1948 muntava “Els Pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús”, de Folch i Torres, així com en altres activitats culturals que es feien a Sant Esteve. Així, el 1963 va fundar la Coral Sant Esteve, i el 1969 va dirigir els Pastorets infantils, que van succeir els que fins aquell any havien fet els adults. Allà va consolidar una altra de les seves facetes, l’artística, construint la Font dels Escolans i liderant la restauració de l’església mil·lenària de Sant Esteve.

El 1978 va ser destinat a la parròquia de Santa Maria de Balsareny, de la qual va ser arxiprest entre 1979 i 1982. A Balsareny va continuar apuntant-se a totes les activitats culturals i socials: participant activament amb els Pastorets (dels quals fou president i és ara president d’honor) i amb les corals Sant Esteve, Romaní, Infantil i Els Ametllers, i amb l’Escola Municipal de Música; i col·laborant amb moltes altres entitats esportives i culturals locals, entre les quals la Penya Barcelonista, el Centre Instructiu i Recreatiu, el Futbol, l’Handbol... I va continuar la seva feina de constructor i decorador, amb l’absis del Crist Jacent a l’església parroquial o els mosaics de la Font de Sant Roc al Pont del Riu, la Font del Romaní, la Font del Bruc o el jardí del Casal.

Coral Sant Esteve. Foto J. Peralta

Aquest diumenge, ell tenia previst que les seves corals (Sant Esteve, Infantil i Ametllers) cantarien a missa i després de missa de dotze amb motiu de la festa de Santa Cecília, i així ho van fer.

Foto J. Peralta















No s’esperava que, en acabar el concert, els Geganters entrarien el seu Gegantó a l’església i que els Gegants de Balsareny i els Bastoners ballarien en honor d’ell les seves danses (les dels Gegants, amb música composta per ell), i que després anirien tots plegats al Sindicat, on ha tingut lloc un dinar d’homenatge que ha deixat esquifida la sala gran.

Totes les entitats del poble, unànimement, s’hi han apuntat, i molts particulars, per fer palesa l’estimació i la gratitud que Balsareny sent envers ell.

Foto J. Peralta

Mossèn Joan Bajona i Pintó ha demostrat a bastament, al llarg d’aquest mig segle, que a part de la seva plena disposició a col·laborar en tot és una excel·lent persona, amb un caràcter bonhomiós i afable, obert i acollidor, sempre amatent a escoltar tothom i a ajudar en tot allò que pugui, i sense un no per a ningú. Un gran home.

Cinquanta anys entre nosaltres són una mostra prou clara de la bona feina que ha fet i continua fent a Balsareny, i l’homenatge del dia 27 ha estat una petita demostració de com li ho reconeixem i l’apreciem.

Sarment, 27 de novembre de 2011

Desfilada de vestits de paper

Foto: Jordi Sarri

El passat dia 26 de novembre es va celebrar al Sindicat en el marc de la Fira d’Artesans, i organitzat per l’Ajuntament, una desfilada de vestits de paper del prestigiós Museu de Vestits de Paper de Mollerussa.

 

S’hi van presentar 30 vestits, distribuïts en tres modalitats: 18 vestits de moda actual, 8 vestits d’època i 4 vestits de fantasia.

Foto: Anna Bonals

La dissenyadora de Balsareny Anna Bonals hi va participar amb quatre vestits dissenyats i confeccionats per ella: dos de moda actual i dos de fantasia. Els noms dels vestits de fantasia eren Àfrica acompanyat de la Petita Àfrica i Onada. I els de moda actual eren Rosa dels Vents i Papir. Tots els vestits eren realitzats amb paper i cosits a mà i a màquina. No es pot fer servir cola d’enganxar.

Foto: Anna Bonals

Les noies que van desfilar van ser: Marta Solà, Mercè Jurado, Judith Ribalta, Maria Rotchés, Gemma Ribalta, Raquel Simon, Anna Soler, Gemma Novell, Carla Granados, Maria Nogales, Angela Martinez, Eva Aguilera i Maria Carme Buitrago.

Foto: Anna Bonals

Van col·laborar amb els pentinats: Perruqueria Mercè, Perruqueria Maria Rosa i Perruqueria Maria.

Foto: Anna Bonals

Anna Bonals dóna les gràcies a totes les noies que van desfilar, a les perruqueres i a tothom qui va ajudar entre bastidors a fer possible la desfilada; i molt especialment a la presentadora Aida.

Sarment, desembre 2011

Veus les línies?

TEATRE

Foto: Susi Rodríguez













El dia 4 de desembre de 2011 a les 6 de la tarda el grup de teatre “Punt i seguit” de Terrassa van representar a Balsareny la seva obra Veus les línies?

L’obra, dirigida per Eloi Falguera, compta amb tres actors: Jordi Romanos, Francesc Falguera i Carles Gutés. L’equip tècnic el formen Rosa M. Moya, Anna Mallada, Marta Mars, Manel Pérez, Pilar Casado i Marina Segarra.

La presentació de l’obra que ens fan és molt simple, i sobre ella reflexionen tres personatges ubicats en un escenari minimalista que van desgranant aquest argument impossible amb una posada en escena impecable.

“El meu amic Sergi s’ha comprat un quadre. Es tracta d’una tela que fa aproximadament un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc, però si ajustem una mica la vista, podem observar unes finíssimes línies blanques transversals. Dilluns vaig anar a veure el quadre que en Sergi s’havia comprat dissabte, un quadre blanc amb unes línies blanques…”.

Falguera és un director sobri, que cuida els detalls fins a l’extenuació. Prepara els actors amb tenacitat, buscant una posada en escena brillant. La seva proposta ofereix a l’espectador la possibilitat d’extreure reflexions profundes sobre l’amistat i el lideratge, però també li permet quedar-se amb allò més superficial: el simple espectacle. Diu que el teatre ha de ser com una ceba de la qual cada espectador en va traient capes en funció de la seva percepció única i personalíssima.

Una bona proposta que l’ha fet mereixedor de nombrosos premis de teatre, entre els quals als concursos  de Sant Hipòlit de Voltregà, de Canet de Mar, d’Abrera, de Sant Feliu de Codines i de Piera, amb guardons al millor actor principal, al millor director i a la millor obra. Vegeu-ne més informació al seu bloc: http://puntiseguitteatre.blogspot.com

Susi Rodríguez, desembre 2011

Pobres i captaires

DE MEMÒRIA (11)

Avui, amb la crisi famosa, i abans sense aquesta nosa, se sol parlar de percentatges de gent que, aquí i arreu, viu per sota del llindar de la pobresa. I sembla que cada vegada n’hi ha dissortadament més. La qüestió és de saber quan es frega o es supera aquest llindar, acostumats com estàvem a tirar la casa per la finestra.

Acabada la guerra civil de 1936-1939, o sigui els anys quaranta i cinquanta del segle passat, aquest llindar de pobresa el superava molt poca gent. El país havia quedat literalment arruïnat i, si bé la gent treballadora de Balsareny no passava gana, tampoc no tenia sempre de tot. Ningú no parlava d’obesitat i els grassos ho eren per constitució, no pas per menjar massa. Fins al 1952 va existir el racionament d’articles de primera necessitat, com és ara el pa, l’oli i el tabac, entre altres. És clar que hi havia l’estraperlo, o mercat negre, però no tothom s’ho podia permetre.

Però, per sota d’aquesta situació gairebé general, hi havia moltes persones que havien quedat en la indigència pura i dura, en uns moments en què la seguretat social era una quimera. Eren els que, qui no érem pas rics, anomenàvem “els pobres”, així, en general. D’aquests n’hi havia que vivien al poble, en condicions extremadament precàries, i a qui la bona gent ajudava com podia. Recordo una parella, potser un matrimoni, que vivien en una barraca de vinya cap a la pujada de Sant Antoni. Eren el Romà i, per extensió, la Romana. Quan ja no els quedava res de res, passaven a demanar caritat per les cases. La meva iaia hi tenia, es veu, certa relació, perquè, un dia que la Romana va caure malalta —no l’hi devia costar gaire, tal com vivien— em va portar a fer-los una visita a la seva barraca. Em va fer molta impressió, i per això probablement ho recordo, nen com era, veure la Romana estirada per terra i amb una pedra per coixí. No va trigar gaire a morir-se, pobra dona. I al seu enterrament, senzillíssim, hi van assistir un grapadet de dones i només dos homes, el Romà, vidu, i jo mateix, donant la mà a la iaia.

Una altra mena de pobres practicaven el nomadisme, anaven de poble en poble amb certa periodicitat regular. Eren els captaires, que passaven per les cases a demanar caritat. Generalment, tothom els en feia, poca o molta, dins de les estretors generals. Qui més, qui menys, segons criteris tarifaris que cadascú establia. Sobretot freqüentaven els comerços, on sempre hi havia algú i, menys, les cases particulars si no hi tenien coneixença. Les tarifes anaven des dels cinc cèntims de pesseta fins, al màxim, una pesseta (avui equival a un cèntim d’euro), que ja era molt. Algú, extraordinàriament, els donava un plat de calent. I a fe que no faltaven mai a la cita. D’aquests captaires n’hi havia molts i no sempre eren ben acceptats a determinats municipis. Recordo que, passant pel tren a Puig-reig, en una paret mitgera hi havia un rètol enorme que deia “prohibida la mendicidad en este municipio”. A Balsareny, no.

Isidre Nonell: Captaire

I qui eren aquests captaires? En general, gent que havia quedat despenjada de la societat per culpa de la guerra i suposo que cada cas era un cas personalment diferent. Es deia que alguns eren fugitius polítics que no podien tornar al seu lloc d’origen, perseguits pels vencedors de la guerra. Potser sí, però amb la distància penso més que devia ser una llegenda urbana. Anaven vestits molt pobrament, bruts i esparracats, i alguns amb la cara mig embenada, plena de crostes, cosa que alimentava la idea que volien camuflar la seva identitat. Generalment eren homes —no hi recordo dones— i n’hi havia que venien de molt lluny, ja que parlaven castellà, cosa poc freqüent en aquells moments al poble. De mica en mica, al pas del temps, van anar minvant fins a desaparèixer. Però va ser molt enllà.

Una altra mena de captaires eren gent esguerrada o deficient, que vivien de la caritat pública. Anaven de poble en poble exhibint les seves misèries i estimulant el sentiment de misericòrdia. N’hi havia de tota mena, però en recordo particularment un. Un ceguet —avui en diríem, amb eufemisme, un invident— acompanyat de la seva família i que passava pels carrers del poble cantant romanços on Santa Llúcia era constantment invocada, en castellà, això sí. I també la compassió que havíem de sentir per ell els que ens hi vèiem. Passava sovint, ara no sabria dir si dos o tres cops cada any. I sempre amb la mateixa cançó, que ja sabíem de memòria. Ja formava part del dia a dia del poble.

Isidre Nonell: Gitanos

Finalment, una altra categoria de passavolants: els gitanos. Anaven per la carretera i s’aturaven a cada poble a captar. Però tenien la mala fama que, en molts casos encara conserven, de pillets o, dit francament, de robagallines. Fama no sempre comprovable. Però en tot cas a Balsareny van topar amb un os de mal rosegar. El sergent Ruiz, de la Guàrdia Civil. Tant era si passaven en direcció a Berga o a Manresa. En passar davant de la caserna de la Benemèrita —avui desapareguda—, el sergent els feia aturar i, després d’una bona allisada de costelles, els feia treballar a l’hort que havien arrencat entre la caserna i la carretera. Mala cosa per a la gent d’aquesta ètnia d’origen nòmada —almenys dels que passaven per Balsareny, ja que a Manresa, per exemple, n’hi havia i n’hi ha de sedentaris des de fa molts anys—. Aviat no se’n van veure més. I l’hort dels guàrdies es va anar abandonant, per falta de mà d’obra.

Ja podeu veure que això del llindar de la pobresa és molt relatiu i que a Balsareny no estava gaire amunt, en aquells temps de memòria.

Jordi Planes, desembre 2011

Les granotes verdes

CERCLE LITERARI

Les granotes verdes

─Iaieta, jo no se què passa. No ho entenc. Resulta que en Pepe Luis em va preguntar l’altre dia si volia ser la seva nòvia. Jo li vaig dir que sí, i ens vam agafar de la mà a l’hora del pati. Després, quan arribem a la classe, va i em diu que no, que ja no vol ser mai més el meu nòvio. I jo li dic: però si ja t’he dit que sí. I el Pepe Luis: no hi fa res, que no vull.  I ara no sé què fer ni que dir. Ell es creua de braços i s'enfada molt.

─Doncs, si en Pepe Luis no vol ser el teu nòvio, no passa res. Et busques un altre nen i ja està.

─Sí, però és molt difícil,  no en  tinc més. En Juan no estudia prou; en Xavi té un amic i no s'ajunta amb mi, i no em parla gens; i els altres nens només volen jugar a futbol, i alguns em donen puntades tota l’estona i cops de puny algunes vegades.

─Doncs caldrà esperar un temps, bonica. Ara no tens ni set anys. El millor que pots fer és jugar amb els teus amics. Quan siguis gran ja serà una altra cosa, segur que trobes un xicot que t'agradi més.

─Em pots explicar un conte mentre no sóc gran, Iaieta? Per exemple, el de la granota verda que no trobava el seu bassal.

─És clar! T'explicaré aquest conte, bonica. Una vegada...

─Iaieta...                                                   

─Què?

─Iaieta, les granotes verdes tenen nòvio?

Mireia Caballero Estruel

6 anys

Eleccions generals a Balsareny

Eleccions generals 20 de novembre de 2011

Isidre Prat

El passat diumenge, dia 20 de novembre, es varen celebrar les eleccions generals per escollir els representants al Congrés de Diputats i al Senat de Madrid. Aquests comicis es van convocar per a aquesta tardor anticipadament, a conseqüència de la greu situació econòmica del país, ja que la legislatura hauria acabat el mes de març vinent. Sigui com sigui, i tal com s’esperava, ha quedat clar que el guanyador absolut ha estat el Partit Popular, que tornarà a governar l’estat espanyol després de vuit anys de mandat socialista. Per tant, properament, serà investit com a nou president del govern espanyol, en Mariano Rajoy, que ocuparà aquest càrrec en substitució de José Luís Rodríguez Zapatero,  després de tres vegades de ser-ne candidat (a la tercera va la vençuda!).

Els resultats a Catalunya, més propers a nosaltres, han donat que tanmateix aquí el guanyador no és el PP sinó Convergència i Unió, per primera vegada a la història d’uns comicis generals, amb 16 escons; seguit dels socialistes, partit que fins ara sempre havia vençut a Catalunya en unes generals, amb 14 escons (i una gran baixada, ja que en tenien 25 des de 2008),. A continuació es situa el PP, amb 11 escons (3 més dels que tenia). I, al darrere, I.C-Verds-EUiA, i ERC-Rcat-Si, amb 3 cada coalició, però la primera amb més vots totals (Iniciativa puja, mentre que Esquerra es manté amb els mateixos representants que al 2008). En total sumen els nostres 47 escons.

Coneixeu els resultats concrets de Balsareny?

Doncs, al nostre poble, a petita escala se segueix bé la mateixa tònica que a tot Catalunya, atès que queden els mateixos partits situats als tres primers llocs, de manera que, per segona vegada, a Balsareny guanya CiU. La primera va ser el 2000, quan també va guanyar el PP per majoria absoluta a nivell d’estat (en aquella ocasió de la mà de José María Aznar). Ara CiU obté un total de 577 vots (en guanya 95 respecte a 2008). En segon lloc, els socialistes n’obtenen 509 (en perden 442, una gran baixada, ben comparable a la de nivell general). I en tercer lloc també hi trobem el PP, amb 232 vots (seguint també la tendència general, donat que en puja 62).

Les posicions quarta i cinquena, en canvi, varien respecte al còmput de Catalunya, ja que a Balsareny es situa clarament en quart lloc ERC, amb 165 vots, i perd 10 vots respecte a 2008; en aquella ocasió havia quedat tercera, una mica per davant del PP, fet que ara s’ha invertit i per força diferència. Per últim queda ben distanciada, en cinquè lloc, IC-V-EUiA, amb 82 vots, la meitat que ERC (i 5 vots menys que en la convocatòria anterior). Per altra banda, la participació ha baixat 7 punts respecte a la darrera vegada, ja que ha passat del 71% al 64,1%; de fet, ha anat baixant molt, ja que el 2004 va ser del 78,2%. La comparació entre el 2008 i el 2011, sobre els principals partits, la reflectim a la següent gràfica:

I ara, en la següent graella podem veure amb més detall, i per seccions i taules, els resultats amb els corresponents percentatges, i tenint també en compte, com fem sempre, els partits petits, que fins ara no han tingut representació parlamentària, i que en conjunt a Balsareny han obtingut un total de 73 vots, els quals tampoc no podem menysprear (el 2008 només varen ser 23).

Els percentatges dels 5 partits principals (amb representació parlamentària) i les seves fluctuacions en cada taula es poden veure també a la següent gràfica:

Com podem veure, CiU té el percentatge de vots més alt a les taules 1-A, 1-C, 2-B i 3 (en aquesta darrera amb la meitat dels vots, un 50%); en canvi a 1-B i 2-A el percentatge més alt és per als socialistes. El PP queda en tercera posició a totes les taules menys a la 1-C, on hi queda ERC, que és quarta a les altres taules. Per últim, Iniciativa queda en darrer lloc a totes.

Al Bages només en un municipi es mantenen com a guanyadors els socialistes, al Pont de Vilomara, mentre que fa 4 anys eren 21 els pobles on s’imposaven, entre ells Balsareny. En 34 dels 35 municipis l’hegemonia ara és de CiU. Per altra banda, al Berguedà també s’imposa CiU a tot arreu menys en un municipi també, precisament el més petit de Catalunya en habitants, Sant Jaume de Frontanyà, on guanya el PSC.

A part d’aquestes dades corresponents al Congrés dels Diputats, cal esmentar també els noms dels candidats més votats a Balsareny per al Senat, que, de fet, es corresponen també amb el mateix ordre en què s’han posicionat els seus respectius partits. Són els següents:

Montserrat Candini i Puig	C i U	543 vots
Jordi Torra i Vendrell	C i U	535 vots
Josep Vives i Portell	C i U	530 vots
Mònica Almiñana Riqué	PSC i IC-V- EUA	480 vots
Jordi Guillot Miravet	PSC i IC-V- EUA	461 vots
Carles Martí Jufresa	PSC i IC-V- EUA	457 vots
Manuel Reyes López	P.P.	181 vots
Domingo Beltran Arnaldos	P.P.	176 vots
Emma Salarich Matavacas	P.P.	176 vots
Moisès Broggi i Vallès	ERC-RI.cat	136 vots
Mireia Ingla i Mas	ERC-RI.cat	127 vots
Lluïsa Llop i Fernàndez	ERC-RI.cat	121 vots

 Isidre Prat, novembre 2011 

Foto J. Sarri

Cafè per a ningú

EDITORIAL

Celebrades les eleccions generals, en aquest número us oferim els resultats a nivell local; d'acord amb les enquestes, els resultats a nivell estatal estaven més que dats i beneïts. Caldrà veure, ara, què passarà amb el finançament, amb la sanitat, amb l’educació, amb el català, amb la televisió pública..., àmbits tots plegats que es perceben amenaçats per l’ofensiva privatitzadora i assimiladora d’una dreta centralista que pot fer-se amb la majoria absoluta de l’Estat i no amaga que vol aprofitar l’excusa de la crisi per retallar serveis bàsics i per reunificar competències de les autonomies.

No estarà de més recordar que moltes d’aquestes competències (en llengua pròpia, en mitjans de comunicació, en policia autonòmica, en serveis sanitaris, educatius, penitenciaris... no eren fa trenta anys desitjades per la majoria de les autonomies espanyoles. Unes autonomies que varen ser inventades ad-hoc en el cèlebre “café para todos” que es va idear perquè no semblés que accedir a les legítimes aspiracions autonòmiques de catalans, bascos i gallecs era atorgar-nos cap privilegi. D’aquesta manera, es creava un model d’Estat de les Autonomies que en la majoria de casos duplicava serveis no demanats per moltes “regions” espanyoles i hi multiplicava el funcionariat. Les noves autonomies de seguida van veure que aquest cafè era prou bo i que no els anava pas malament. Però ara, que cal ajustar-se el cinturó, el pretext per retornar competències a l’àmbit estatal servirà bàsicament per atacar els aspectes més diferencials com és ara el model educatiu diferenciat o els mitjans de comunicació en la llengua pròpia, que altres comunitats no tenen. I aquí la ballarem: podrem comprovar com la retallada en el subministrament de cafè afectarà molt més profundament aquells que el 1975 realment exigíem cafè que no pas aquells altres que se’l van trobar sense haver-lo demanat.

Quaranta anys després de l’Assemblea de Catalunya, podem constatar que els fràgils equilibris de la Transició s’han trencat definitivament, pel que fa als fets diferencials. Catalunya no ha vist reconeguda la seva identitat, i encara menys el seu dret d'autodeterminació, i ara es qüestiona fins i tot el seu model educatiu integrador, que ha funcionat perfectament durant trenta anys. Les sentències del Tribunal Constitucional i nombroses lleis orgàniques estatals han deixat tot això més que clar. I encara hem de sumar-hi un espoli econòmic sense paral·lel a Europa. Entre 16.000 i 22.000 milions d’euros anuals que se’n van i no tornen, que serveixen per pagar el cafè dels altres a costa del propi: a costa del cafè que bevem els residents a Catalunya, parlin la llengua que parlin i votin a qui votin. Aquest cafè el paguem tots els ciutadans de Catalunya, inclosos els que voten els partits que reparteixen el cafè i encara ens titllen d’insolidaris. Aniria bé posar una cafeteria pròpia, però també per a això les urnes decideixen. Si ara encara no toca, potser aviat, aviat...

Mentrestant, la gent de Balsareny va fent, com arreu de Catalunya: amb més resignació que il·lusió i cada vegada amb més maldecaps i menys feina. Les entitats, però, van seguint el seu cicle i sort n’hi ha, tot i que lògicament també noten les retallades en la qualitat i en la mateixa distribució del cafè. Aquest any, el Sarment no tindrà subvenció de la Generalitat. Ja esperàvem una retallada considerable, però al final ha estat, no pas una retallada, sinó un tall radical. Però no hem de baixar el cap davant les dificultats: hem de mirar els reptes més durs com a oportunitats per repensar les coses i esforçar-nos a fer-les canviar perquè millorin. I en això estem, a tots els nivells: d’associacions, de poble i de nació.

CCB, novembre 2011