OBITUARI
A l’edat de 71 anys, massa aviat, aquest 17 de setembre ens ha deixat l’amic Francesc Riera Isern, el Francesc de cal Puntes. Antic col·laborador del Sarment, entre 1986 i 1989 va escriure unes cròniques punyents sobre la seva estada com a activista social a El Salvador. Hi va anar com a membre de les Brigades de Pau, un grup pacifista en els anys violents de la guerra civil d’aquell país, que va conèixer episodis tan cruents com l’assassinat del bisbe Óscar Romero o el de sis jesuïtes, entre els quals el pare Ignacio Ellacuría.
Ell es definia així: “Francesc de cal Puntes. Nascut el 7 de febrer de 1955. No tinc estudis remarcables. No tinc més títols que ser persona. I soc de raça humana. He estat per les Amèriques: el Salvador, Guatemala i Colòmbia, intentant no fer tant mal com hi han fet alguns... Sempre he intentat estar al costat de persones i comunitats que necessitaven companyia davant les injustícies. Ara faig de pagès en un indret al País Basc. Segueixo tenint ganes de viure plenament la vida en llibertat.”
L’any 2022 va escriure aquest poema on evoca els seus records de Balsareny, el seu poble, al qual sempre es va sentir profundament compromès. El recordarem com el vam conèixer: un lluitador pacifista al servei de les causes dels humils, una gran persona.
un febrer als voltants d’uns Traginers, quan encara en dèiem “dels burros”,
i aquesta nostra llengua em va fer de Cal Puntes…
i aquesta llengua la tinc i la porto,
i, al fer-me, m’ha fet voltar mig món
i m’ha fet anar nord enllà, on diuen que…
però digueu-li a l’Espriu que… només ho diuen,
que mai hem estat cansats,
sempre he recordat la gent d’aquesta nostra contrada
com a gent noble, culta, rica, desvetllada, intentant ser lliure,
i així sempre he recordat els racons on m’hi van fer,
jugant al Trull, ficant-me al forat del lledoner,
passant per sota el pont de la via fent l’eco,
carrer Nou, carrer Vell, la plaça,
la baixada del Torrent fent soroll arrossegant les fulles
i el carrer de Baix, el de la Creu, i la Carretera
el Centro i el Casino, sant Marc i la marededéu,
els Bastoners i el Ball de la Faixa, que mai vaig poder participar-hi,
els Capellans, els Nacionals, les Monges i el Casal, on em van néixer,
els escoltes, la Biblioteca, la Conxita i la Maria, la Lluerna i el Sarment,
els Pastorets amb el dimoni en castellà, el Tartamut i el Sarri,
el Maia i tota la canalla jugant i jugant al carrer,
anant amb tot el poble a les fonts amb el carro
a les fonts de Cererols, del Vilar, del Saltador,
de la Roca, del Giralt, de l’Ordinari,
i totes les que me n’oblido i les que ja s’han perdut
i les olors de cada passeig, fresc cap a la resclosa
o de romaní pujant al castell per la drecera des de la via…
i l’olor de cavalls i mules traginant
i l’olor silenciosa de l’aigua de la síquia, efímera i permanent…
i com sona cada paraula apresa entre vinyes
i els horts de baix al riu… el riu, el riu tantes vegades Llobregat,
i les mil vegades pujant al Castell també des de baix a la riera.
I “si aneu al Repeu, no feu el burro”, i els magraners
I “els Segadors” en secret amb la veu de la iaia,
i com sonen les paraules apreses,
que encara ara em surten en la llengua materna:
atzagaiada, rebombori, moixaina, obaga, xiuxiuejar, fressa, bauma, coragre…
I com sona el “tots plegats” que vàrem tornar a sentir tots plegats a la plaça
un u d’octubre, que només va sonar bé quan hi vàrem ser tots plegats.
I com sonen de pròpies, intenses, intimes, quan et tornen al cor totes les paraules dels amors.
Totes aquestes que avui escric son les que m’han fet i encara em van fent.
I sí! Com va escriure el nostre mes gran poeta profeta,
jo també “encara avui respiro en català”.
Francesc Riera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.