De cine

DE MEMÒRIA (6)

Es fa difícil comparar el Balsareny d’avui amb el de seixanta o setanta anys enrere. I, menys encara, dictaminar si el d’abans o el d’ara eren més avorrits un diumenge a la tarda. Ara, una cosa és certa: les tardes de diumenge dels anys quaranta i cinquanta del segle passat a Balsareny eren de cine. Actualment ja fa anys que no en queda cap, però en aquell temps n’hi va arribar a haver tres, de cines.

El més modest era el dels capellans, com dèiem. Es feia als actuals locals parroquials que, durant la setmana, servien d’escola parroquial. Del meu record, del temps que el vicari-mestre era mossèn Francisco Planas, era cinema mut. S’hi feien pel·lícules còmiques (Charlot, Laurel i Hardy (el Gordo i el Flaco), etc.) i també algun film de caràcter religiós o catequètic. Recordo especialment “Fabiola”. De fet, el cine dels capellans era un complement del que en dèiem la doctrina, l’ensenyament del catecisme que es feia els diumenges a la tarda abans del rosari i els nois i noies que hi assistíem —a ambdues coses— ens donaven un cupó de descompte per l’entrada a la sessió. Si no, s’havia de pagar entrada sencera, que no devia valer pas més, si hi arribava, del que avui és un cèntim d’euro. Amb el ràpid pas del temps, el cine dels capellans es va anar modernitzant per acabar amb un projector de 16 mm., sonor i prou acceptable, amb pel·lícules moralment blanques però de caràcter comercial normal, antigues, això sí. Recordo amb gust, quan arribaven pel Merenci les bobines del diumenge següent, com en descobríem el títol i l’anunciàvem en una pissarra, que jo mateix dibuixava. El maquinista oficial era el Fermín Bartomeus i l’ajudàvem, evidentment de franc, l’Esteve Díaz i jo mateix, que tantes coses vam fer plegats en aquells temps. Del cine dels capellans en van sortir parelles i matrimonis que encara duren. Déu n’hi do el servei que va fer.

Però el cine de debò era el del Centro, al carrer de la Creu. Ja venia d’abans de la guerra i, després, deslligada l’empresa de la parròquia, era un local de cinema comercial totalment al dia. Programava les pel·lícules del moment (un moment que la guerra civil va retardar almenys tres anys, pel que fa a l’actualitat de les estrenes) i era, els diumenges tarda i nit, l’única diversió popular majoritària. La programació depenia de la que es feia al Cine Condal de Sallent. La primera pel·lícula que es feia a Sallent era la segona que es veia a Balsareny i, mentrestant, quan s’acabava una bobina, un ciclista la duia d’un poble a l’altra en una motxilla. Era un espectacle veure suar el biciclista, amunt i avall —fes sol o plogués—, per tal que les sessions no s’haguessin d’interrompre, cosa que no sempre era possible. De vegades es rebentava un pneumàtic... Qui més hi patia era el pacient, tant com eficient, maquinista del Centro, l’Esteve Carreté (avi), més conegut popularment com l’Estevet de cal Sardina. Com que jo vivia davant per davant del cinema, sembla que encara el vegi. Com sembla que encara vegi, a primera hora de la tarda i ben abans que obrissin la sala, el senyor Catalan, el farmacèutic, fent una inútil cua davant la taquilla, nerviós com era i cinèfil inveterat, enmig de la quitxalla. Les pel·lícules que s’hi projectaven eren de rabiosa actualitat a Espanya i, naturalment, només aquelles que la censura franquista havia autoritzat i ben retallat o desnaturalizat en els doblatges (dos amants passaven per germans, per exemple). Però. sigui com sigui, nosaltres esperàvem aquells diumenges de cine, fins i tot si no ens hi deixaven entrar per raó de l’anomenada qualificació moral (apta para todos los públicos, para mayores, mayores con reparos —3R— i gravemente peligrosa —4—, com, per exemple, Gilda o Lo que el viento se llevó). Així anava el tema. Però ens fèiem passar si més no les ganes mirant els quadros, fotogrames de les dues pel·lícules que es projectaven, clavats en uns plafons a la porta del cafè del Centro i que donaven una certa idea de què anava la pel·lícula i estimulaven la nostra imaginació. També hi contribuïen els petits programes de mà que reproduïen el cartell del títol a projectar —autèntiques obres d’art, pintades a mà i no fotografies, com ara— que anàvem a buscar a cal Pere Cabanas i que ens donava amb paciència, potser perquè jo hi anava amb el sempre amic Josep Llimargas, nebot del gerent del cine. Aquells programets, si els haguéssim guardat com algú ha fet, avui serien cobejades peces de col·lecció. No cal dir que el local del Centro, avui abandonada baluerna, no reunia condicions de cap mena. A l’hivern hi feia fred i a l’estiu, calor, que es mitigava de nits obrint les grans finestres, de manera que jo, des de casa, podia seguir íntegrament la música i els diàlegs.

Més tard, a finals dels anys cinquanta suposo, va obrir el tercer cinema del poble, al  que avui és la sala d’actes del Centre Instructiu i Recreatiu, el popular Casino, a mans en aquells moments de l’Ajuntament. La iniciativa venia del Joan Torras, conegut com el Met, que ja havia fet l’experiència de la Pista Catalònia, com a empresari de l’espectacle i de qui i de què ja parlarem un altre dia. Aquesta nova sala de cinema es deia Cine Victòria i va funcionar amb el mateix sistema que el Centro, en col·laboració amb Sallent. Tenia les mateixes condicions i els mateixos condicionants que acabo d’explicar, però va representar, no solament una competència, sinó un revulsiu. I la distracció al poble hi va guanyar.

Avui, que de sales de cinema en queden tan poques a la comarca i al país, pot semblar estrany que Balsareny fos, per triplicat, un poble de cine. I amb veritables aficionats i entesos.

Jordi Planes

El Casino (foto Arxiu Centre Instructiu i Recreatiu)

El Centre Parroquial 1914 (foto Biblioteca de Catalunya, fons Salvany, gentilesa de X. Novell).

El centre Parroquial 1918 (foto Biblioteca de Catalunya, fons Salvany, gentilesa de X. Novell)

La Pista del Met

DE MEMÒRIA (7)

La nissaga de fusters de cal Met va acabar amb Joan Torras, fuster ebenista de qualitat i, de més a més, músic. Tocava el trombó de vares i, juntament amb el Josep Clariana, Tomaset,  que tocava el clarinet i el saxo –també el tible, a les cobles- i el Ramon Ribera, Minguet, que tocava la trompeta, formaven el trio de músics que solia acompanyar els balls de bastons locals per la Festa Major. Com a fuster, en una època amb poca construcció nova, no abundava la feina de bastiments de portes o finestres i, encara menys, l’encàrrec de mobiliari. Recordo, sobretot, que fora del taller que tenia on la jove de cal Merenci va posar més tard una botiga de moda femenina, a la plaça de les Monges, el Met -que és com se’l coneixia- repassava i pintava persianes i, quan s’esqueia, feia caixes de morts. Cal no oblidar que, en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, quan algú es moria, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li la caixa o taüt. A Balsareny solia ser el Met qui fo feia: caixes de fusta recobertes de tela negra quan el difunt o difunta era un adult o de tela blanca quan era un infant o albat, com es deia. Com que es dóna el cas que el Met s’havia casat amb la Leonor,  filla i germana dels metges Sansa, la Marieta Besora, de ca l’Aiguader, a qui li faltava un bull, pensava i deia: “el Sansa els mata i el Met els fa la caixa”, una societat familiar de negoci segur, segons ella.

Però la veritable vocació del Joan Torras no era pas la de fuster ebenista, sinó la d’empresari d’espectacles. Així, a finals dels quaranta, va començar a muntar el que anomenaria Pista Catalònia, en uns terrenys als darreres del carrer Nou (Sant Domènec), a prop, en tangent, amb els del carrer Trencat, com anomenàvem el carrer de Ponent, obert durant la República, aleshores ben poc edificats. O sigui, si no m’erro, que és ben possible, allà on comença o acaba l’actual carrer de Balmes . De primer, va tancar i pavimentar amb ciment tipus pòrtland, a l’aire lliure, unes pistes esportives que havien de permetre jugar-hi a bàsquet o a hoquei sobre patins. De totes dues modalitats hi va haver practicants escadussers. Però, si bé el hòquei va semblar arrelar en cert moment —hi hagué un efímer equip més o menys competitiu—, el fet és que aquest esport es va establir aleshores a Sallent i el bàsquet, en canvi, a Navàs, on crec que encara dura. De fet, va ser en aquesta primitiva pista on el Mateu Boixadera, Mateuet, ens va ensenyar a una colla de vuit o deu nens el Ball de la Faixa que ell recordava amb precisió i també el novament desaparegut Ball de Cascavells, mentre el Joan Serarols ens ensinistrava en els sis Balls de Bastons propis de Balsareny. Eren els moments inicials de l’Esbart dansaire de què ja parlarem un altre dia.

De mica en mica, el Joan Torras, Met, va anar cobrint amb fusta, bàsicament, aquestes pistes, de manera que al final les va convertir en un espai polivalent en què s’hi podien fer moltes activitats del món de l’esport i de l’espectacle –una mena de pavelló tal com els coneixem avui-, i a fe que se n’hi van fer. La Pista, però, no reunia pas les condicions que ara mateix reclamaríem d’un edifici d’aquesta mena. Feta una mica de nyigui-nyogui, la teulada coberta rudimentàriament de tela asfàltica de primer, quan plovia hi havia degoters (per sort eren aquells temps que Franco, el dèspota, anomenava de “pertinaz sequía” per dissimular la misèria general). Amb tot i els seus defectes estructurals, la Pista Catalònia va representar per Balsareny un progrés notable. En primer lloc, va resoldre el problema de l’envelat per la Festa Major. Abans de poder-lo fer a cobert, l’envelat es muntava, com tots aleshores, a l’aire lliure. Jo l’havia vist instal.lar a la plaça de les Monges (avui de Ricard Viñas) i al corral de cal Peret, avui carrer del Cadí. Però com que Sant Marc cau a la primavera, pluges i ventades se l’enduien més d’un cop i esguerraven la Festa Major. La Pista del Met va ser la solució i, d’aleshores ençà, la festa va ser completa. Segonament, va ser el local on els diferents grups culturals o d’esbarjo locals podien assajar i representar les seves activitats. Ja he parlat de l’Esbart; doncs bé, tan la secció dels grans com la dels petits, assajàvem regularment cada setmana els nostres balls a la Pista i, després, hi presentàvem un recital per Sant Marc, almenys. A la pista mateix, com que el Met hi havia instal.lat un escenari, s’hi van fer representacions teatrals a càrrec del grup local que dirigia el J.A. Maya, amb autoritat i destresa, obres de Josep Maria de Sagarra –el gran senyor de l’escena catalana del moment- i de Carles Soldevila, per exemple. També, en un aspecte més frívol, s’hi van fer espectacles de varietats, que avui serien innocents, i que la gent anomenava de cameta. Venien companyies de fora, ja podeu imaginar de quina categoria, però que tenien molt de predicament en una època de moral estreta i asfixiant. Igualment hi recordo els tradicionals concerts de Festa Major, concerts aperitiu –hi havia servei de bar-, en contraposició amb els concerts- cafè que també es feien al cafè del Centre. Finalment –i de ben segur que em deixo coses- recordo un recital de cançó catalana esplèndid a càrrec del gran tenor Emili Vendrell i d’un soprano el nom de la qual m’ha fugit, acompanyats al piano pel pianista fill de l’Ametlla de Merola, Manuel Guiu. Va ser un esdeveniment a nivell comarcal i a la Pista no hi cabia ni una agulla , de gent del poble i de fora.

Amb el temps, la Pista Catalònia va anar llanguint i, amb l’arribada massiva d’immigrants de la resta d’Espanya, el Met la va anar convertint en un niu d’habitatges petits i encofurnats, però més rendibles que els seus espectacles. Pisos sense cap mena de condicions, inhumans. Va ser aleshores quan Joan Torras, Met, va començar una altra aventura empresarial de l’espectacle. El Cine Victòria al local confiscat pel règim als seus propietaris i municipalitzat del Casino, el Centre Instructiu i Recreatiu.

Jordi Planes

Jordi Planes i Teresina Bessa a la Pista del Met, amb l’Esbart Dansaire de Balsareny. Foto: J. Planes.

Els Casas, una nissaga de músics

DE MEMÒRIA (8)

Si sempre hi ha hagut, a Balsareny, gent que sabia de nota i tocava algun instrument, hi ha hagut una família, una nissaga, en què la música ha anat passant d’avis a néts. Aquesta és la família dels de cal Casas, al carrer de la Creu quan aquest s’inclina cap al del Castell (o carrer de Baix, com dèiem els del barri). Una família avui extingida a Balsareny, però que encara fa forrolla.

El patriarca d’aquesta nissaga és Carles Casas i Puigdorca, home polièdric o de molts aspectes, de gran influència en el Balsareny dels anys centrals del segle XX. Treballador de fàbrica a Vilafruns, Carles Casas, dit Carlets probablement perquè no era el primer Carles de la família, era home molt de missa, conservador de cap a peus i honrat com cap. Tenia una influència comprovada a la parròquia i més enllà i tot, prop de la cúria episcopal de Vic, capaç de remoure rectors si calia, com es va demostrar amb el cas de mossèn Esteve Verdaguer, cas feliçment oblidat avui. Adversaris burletes, gent de peu pla, l’anomenava mossèn Carlets. El seu tarannà, conegut i demostrat, li va valer ser nomenat pel règim franquista alcalde de Balsareny, on va tenir una actuació moderada i condescendent, sense buscar ni haver de resoldre problemes importants. Potser la seva decisió més transcendent va ser la de nomenar tinent d’alcalde Josep Casaldàliga i Pla, que el va substituir ja figurant ell encara com a titular. Però, pel que fa a la meva memòria estrictament personal, Carles Casas va ser el meu mestre de música. De ben petit, anava dia sí dia no a casa seva a aprendre, primer, solfeig i, de mica en mica, piano. No era l’únic que hi anava, naturalment. Ni ell era l’únic mestre de música del poble. També hi havia el Josep Ribera, de cal Lluquet, prou apreciable, de qui ja parlaré un altre dia. Però el Carlets, en el meu cas, tenia per a la meva família, l’avantatge d’haver estat ja el mestre de música del meu oncle Ferran, amb qui em confonia sovint per la qualitat de la meva veu blanca i m’anomenava Fernando. La meva veu de nen em va fer entrar a l’escolania que ell havia format a la parròquia; una bona formació, penso encara avui. Allí, una colleta de nens vam aprendre a cantar a veus i, així, animar les misses i les funcions, com és ara el mes de Maria. Precisament, en un interludi d’aquesta devoció mariana, quan el mossèn deia “meditem-ho un moment”, Carles Casas s’arrencava amb una improvisació a l’harmònium, molt sentida, en què feia unes magarrufes i uns sospirs, que per a nosaltres, els de l’escolania, eren molt còmics. Carles Casas era un músic honest que va exercir com a mestre i com a organista amb dedicació total fins que el cos li va dir prou. Va compondre algunes peces, entre elles alguna sardana dedicada a Balsareny en què ressonen les notes festives dels aires bastoners, molt apreciables.

El seu fill, Josep Casas i Bartomeus, també va respirar l’aire musical de la família, junt amb el seu germà Carles, de qui tinc poques referències musicals, no pas records. El Josep, també al servei de la parròquia, estava igualment format musicalment i participava en les funcions amb plena dedicació. El seu pare, juntament amb ell, ens havia ensenyat als de l’escolania les músiques polifòniques de Lorenzo Perosi i a interpretar, suposo que passablement, la famosa i no pas fàcil “Missa pontificalis” del mestre italià. De fet, quan la cantàvem —normalment per la Festa Major— venia fins i tot gent de fora a escoltar-nos. Era una missa a quatre veus, penso, amb acompanyament d’orquestra, que solia ser la que tocava durant la festa, fins que l’autoritat eclesiàstica va prohibir als músics que toquessin a la missa i al ball. Hi havia dos solistes, el Ton Lladó, tenor, i el Marc Bonals, baix. El director de tot plegat, un plegat força complicat, era el Josep Casas, mentre que el seu pare acompanyava a l’harmònium. (Una vegada que Josep Casas estava indisposat, em va tocar a mi aquesta feina. Encara avui tremolo. I perdoneu-me la frivolitat). Josep Casas també participava en la litúrgia, especialment de Setmana Santa. Solia fer, des del cor, el paper de poble en la narració cantada de la Passió del Divendres sant, en llatí, amb molta eficàcia i solvència. Josep Casas, si la memòria traïdora no em falla, tocava el violí, prova d’una formació musical prou sòlida.

Treballador del tèxtil, com el seu pare però en una altra conjuntura, en va sofrir la crisi i es va traslladar a Sallent. Casat amb Angelina Pujol i Massana, de cal Portella, van tenir un fill a la vila veïna, Carles Casas i Pujol. Per ara, l’última baula d’una cadena de músics que, per dir-ho d’una manera ben de casa, ha begut de l’aigua de la síquia.

D’aquest Carles Casas —torna a sortir el vell nom de família—, que ha normalitzat ortogràficament el seu cognom com a Cases, no en puc pas parlar de memòria. Que jo sàpiga, només l’he vist un cop i era al nostre Castell, acompanyant al violoncel el popular conjunt dels Esquirols, en un concert memorable. Però sé, pel que diuen els diaris, que està duent a terme una carrera musical de primer ordre que ompliria d’orgull tant el seu avi com el seu pare, que en van poder conèixer un tast inicial. Sallentí, sens dubte, no robarem pas als de la vila veïna l’orgull de tenir-lo entre les seves glòries. Però sí que en reivindicarem les arrels balsarenyenques. Carles Cases, violoncel·lista, pianista i compositor d’alta escola, ha estat l’arranjador de Lluís Llach durant vuit anys, entre 1982 i 1990. Ha compost una seixantena de bandes musicals cinematogràfiques, especialment per a Ventura Pons, però també, o fins i tot, per a Hollywood. I, per exemple, el passat dia 1 d’agost va protagonitzar amb el conjunt que dirigia un concert de música de cine als selectes festivals de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Vet aquí, doncs, la culminació d’una nissaga de músics balsarenyencs, de naixement o arrel, que m’ha semblat que calia portar a la memòria de tots.

Jordi Planes

L’Escola Parroquial de Sant Josep entre 1957 i 1960. D’esquerra a dreta: Sebastià Rojas “Tianet”, president dels homes d’Acció Catòlica; mossèn Leandre Picas (rector de Balsareny, 1948-1963); Vicent Enrique Tarancón, bisbe de Solsona (1945-1963); Carles Casas Puigdorca, alcalde de Balsareny (1949-1960); Marc Bassany “Panxó”; sergent Garrote; Francesc Camprubí “Paco de cal Pastelero”; Daniel Pons “Pol·la”. La parròquia de Balsareny no va dependre del bisbat de Solsona fins al 1957. Foto: Rodergas, cedida pel CCB. Arxiu Fotogràfic de Balsareny, núm. 210.

Els Ametllers

SOCIETAT

L’Associació els Ametllers del Casal de gent gran informa

Quatre perills després de la jubilació: no caiguis en ells. Treball i oci són dues cares de la mateixa moneda: la vida. Però quan arriba la jubilació ens enfrontem a quatre perills que cal conèixer per a no caure-hi.

Immobilisme físic

Segons la professora M ª Rosario Limón, es manifesta a través de la quietud, la passivitat, la inactivitat i l’endropiment. No hi ha cap recepta per sortir-ne que no sigui l'activitat.

Immobilisme mental

Si pateixes desinterès, t’omples de malenconia i sents constant avorriment o desmotivació, és que estàs afectat per aquest problema. La solució passa per buscar informació i interessar-te per la formació.

Immobilisme afectiu

Tot d'una et sents sol, et menysvalores, abandones les teves relacions personals amb els amics o sembles deprimit. La recepta per sortir d'aquesta situació és buscar noves formes de convivència i integrar-te en alguna associació.

Associació els Ametllers, setembre 2011

Balsareny Avui

Obert l’accés des de la carretera de Manresa al carrer de Sant Marc

Continuant amb la informació publicada en la darrera edició del Sarment d’estiu sobre la nova Llar d’infants, representem gràficament l’alçat del nou edifici situat a la cantonada entre la carretera de Moià i el carrer de Sant Marc. Per la vorera de plataners s’arriba fins a la intersecció del carrer del Giragulles i al començament del nou accés cap a la carretera de Manresa, per sota l’actual camp de futbol, el qual ara té dues entrades de vianants, l’una a l’aparcament situat a la part alta de la Llar d’infants i l’altra en el nou accés amb origen al parc situat al costat de la soterrada riera del Musset. Uns murs amb gegantins blocs de pedra formen aquesta base que dóna vida a un ferm urbanístic complementat amb les seves respectives baranes.

L’equip de govern actual de l’ajuntament balsarenyenc, després que hi hagués l’opció escollida per l’antic tripartit d’ubicar la nova llar d’infants al carrer del Trull, va optar per decantar-se a construir aquest equipament en el sòl on havien estat ubicades les antigues escoles de Sant Marc. Aquest indret, carregat d’història, els més grans recordareu que abans havia estat terreny de cultiu de la vinya, a cura de la família de cal Fenàs.

En aquesta nova etapa, en resta encara un testimoni: l’antic mur situat a la part baixa, al carrer de Sant Marc. El mur en qüestió és el suport d’un actual passadís per sota de l’espai amb dedicació al pati d’infants.

La Festa de Sant Cristòfol va viure una realitat solidària

Enguany la benedicció de Sant Cristòfol va viure una comunió solidària. Tot i que es pot ser creient o no, Balsareny en aquesta ocasió va expressar-se com a comunitat cristiana. Els balsarenyencs, conscients que la recaptació econòmica d’aquesta tradicional festa era dedicada a sufragar les despeses per l’arranjament de la teulada de l’església de Santa Maria, optaren per fer una aportació solidària. Vuit-cents euros i escaig van ser el fruit de la recaptació, i es van afegir a la quantitat romanent de quatre mil euros i escaig, responent a la crida feta des de la Parròquia pel rector Mn. Lluís Tollar.

Cal felicitar la comissió organitzativa de diferents entitats comercials i bancàries com “La Caixa”, BBVA, Montepio de Conductors, el comerç local de Balsareny, i a tot el col·lectiu de persones que estimen la festa, com l’incansable balsarenyenc Martí Ribalta.

Més tard, arribada la vesprada, va ser l’hora del músic bagenc Joan Vilandeny, que va dur a Balsareny a ballar. La característica del ja tradicional gran sorteig de paneres, fins a vint-i-cinc lots, portaren l’estímul per a la col·laboració solidària dels assistents. Pels volts de la mitja nit, i tot gaudint de la festa, la vetllada es va compartir amb el mossec d’un bon tall de coca i un trago de vi bo, fins a quarts de dues de la matinada.

La sort de poder parlar-ne

Parlar de les coses amb un diàleg respectuós és la gran sort d’uns temps democràtics que podem tenir més a prop els ciutadans dels pobles petits.

“Balsareny Avui” suggereix, per un bé comú, que per poder aprofitar el nou tram de cobertura de la riera del Musset entre el carrer del Carrilet i el carrer de Sant Marc caldria un pas de vianants per creuar en condicions de seguretat.

Cornet viu una altra Festa Major cultural i gastronòmica

La gent pagesa del nucli sallentí de Cornet arribava un altre any, fidels a la cita, disposada a celebrar la seva Festa Major 2011 del 14 al 16 d’agost de 2011. Amb una programació pensada per viure-la enmig del comú marc natural de Santa Maria de Cornet, es va omplir durant tres dies de festivitats d’actes religiosos, lúdics i culturals.

A causa de la proximitat d’aquest nucli, tot i pertànyer a Sallent, en fem un petit resum per tal d’informar als balsarenyencs de les persones convidades per l’ocasió.

El 14 d’agost el Dr. Josep Cañellas va projectar un audiovisual amb el lema “Viatge i ascensió a la muntanya del Perú”, amb imatges molt interessants i intervenció dels 50 assistents que van participar d’aquesta gesta.

L’endemà, la convidada d’honor va ser la cuinera Carme Ruscalleda, qui va dissertar davant d’unes 300 persones sobre la protecció i defensa de la cuina més ràpida del món.

Des de fonts de la casa pairal dels Plans de Cornet, socis del CCB, feia goig veure el nombrós públic tot parant l’orella per escoltar la diversitat de receptes adreçades a un dels àpats més esperats de tots els menuts: el berenar. Ruscalleda va fer diversos incisos sobre propietats tan senzilles i que a vegades s’obliden, com el pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, ambdós preparats amb el bon vi i l’oli d’oliva de les nostres contrades. Va continuar amb una demostració in situ amb torradetes untades amb maduixes saboroses. La xocolata i l’embotit són uns bons aliments si es prenen en una bona i acurada dieta alimentària. En el decurs de la xerrada, entre moltes altres preguntes, els menuts van demanar què era més bo, si la “Nocilla” o bé la xocolata, i ella contestà tot somrient que molt més la xocolata.

Carme Ruscalleda va néixer a Sant Pol de Mar el 1952, i és propietària del restaurant Sant Pau d’aquesta població, el qual té 3 estrelles Michelin. Ruscalleda té en propietat un altre restaurant a la ciutat japonesa de Tòkio. El seu marit, Toni Balam, és propietari juntament amb ella d’aquests dos locals. En Toni també és músic, i és el trompeta del grup Pere Vila, el qual amenitza ja fa uns anys el ball de Festa Major de Santa Maria de Cornet.

Josep Gudayol, setembre 2011

No ens toqueu els sous!

Plens Municipals dels dies 11 i 20 de juny de 2011

Constitució i nomenament d’alcalde. El dia 11 de juny es va reunir el Ple per constituir el nou consistori, amb la presència dels regidors electes Jaume Rabeya Casellas, Joan Verdaguer Pla, Noèlia Ramírez Calatrava, Jaume Vila Solà, Meritxell Fenoy Ruiz, Roc Carulla Batallé i Xavier Vall Ribalta (CiU), Núria Prat Valverde, Marc Selgas Cors i Concepció Calvet Vilaseca (ERC) i Vladimir Díaz Sánchez (PSC). Constituïda una mesa d’edat amb Joan Verdaguer i Meritxell Fenoy, i Josep Alfons Montraveta com a secretari, els regidors van prendre possessió del càrrec i van prometre (dos d’ERC “per imperatiu legal”) lleialtat al rei, a la Constitució espanyola i a l’Estatut català. Seguidament es va votar per elegir alcalde, i va ser elegit Jaume Rabeya amb 7 vots, contra 3 per a Núria Prat i un per a Vladimir Díaz. Rabeya va prometre el càrrec i va expressar el seu agraïment a totes les persones que s’havien presentat a aquestes eleccions en temps difícils; va donar les gràcies als regidors i regidores de tots els grups polítics que no continuen en el càrrec i va dir que tots volen el millor per al poble. La reunió havia començat a les 12 del migdia i es va aixecar a les 12 i 12 minuts.

El dia 20 de juny, amb l’absència del regidor V. Díaz, es van constituir els tres grups municipals (CiU, ERC, PSC) i es va constituir per unanimitat una Junta de Govern local que es reunirà setmanalment. Seguidament es va aprovar per unanimitat una Comissió d’Assumptes Generals que informi dels temes que hagin de ser sotmesos al ple, integrada per tots els 11 regidors; i una Comissió de Comptes, presidida per l’alcalde i amb 2 regidors de CiU, 2 d’ERC i 1 del PSC, que examini, estudiï i informi els compotes anuals.

Càrrecs i delegacions d’àrees. Es va donar compte d’una resolució d’alcaldia nomenant dos tinents d’alcalde: primer, Joan Verdaguer, i segona, Noèlia Ramírez, i creant diverses àrees i delegant competències:

• Alcaldia, Benestar Social i Hisenda: Jaume Rabeya.
• Urbanisme i Obres Públiques: Joan Verdaguer.
• Medi Ambient, Comerç, Consum, Indústria i Turisme: Noèlia Ramírez
• Règim Interior, Seguretat ciutadana i Sanitat pública: Jaume Vila.
• Festes i Igualtat de Gènere: Meritxell Fenoy.
• Ensenyament i Cultura: Roc Carulla.
• Joventut i Esport: Xavier Vall.

Es va acordar per unanimitat que els Plens ordinaris es reuneixin el darrer dijous de cada dos mesos a partir del 28 de juliol, a les 21 hores; habilitant l’alcalde per modificar el dia i l’hora per causes justificades.

Assignació econòmica. Es va proposar una assignació fixa per grup de 71 euros l’any, i de 90 euros l’any per cada regidor del grup. Núria Prat (ERC) va proposar que, a causa de la crisi, es suprimís aquesta assignació. L’alcalde Rabeya va respondre que és una assignació que fa anys que hi és i que és inferior a la d’altres municipis i que per tant no calia suprimir-la. Es va aprovar amb 7 vots favor (CiU) i 3 en contra (ERC).

Retribucions. Es va proposar aquest esquema de remuneracions per dedicació parcial (retribució anual en euros a pagar en 14 mensualitats, i hores mínimes de dedicació al mes):

Alcalde, 26.500 euros per mínim de 150 hores al mes.

Àrea de Medi Ambient, Comerç, Indústria: 6.970 euros per 40 hores/mes.
Àrea de Règim Interior, Seguretat, Sanitat: 6.100 euros per 35 hores/mes.
Àrea de festes, 6.100 euros per 35 hores/mes.
Àrea d’Ensenyament i Cultura, 6.100 euros per 35 hores/mes.
Àrea de Joventut i Esport, 6.100 euros per 25 hores/mes.

Regidors sense dedicació parcial ni exclusiva: per assistència a Ple, 100 euros per sessió; per assistència a Junta de Govern, 100 euros per sessió.

L’alcalde Rabeya va explicar que aquestes xifres són inferiors a la partida pressupostària prevista i que són també menors que les recomanades per l’ACM i la FMC. Marc Selgas (ERC) va dir que va uns mesos, per acord del Ple, es van abaixar els sous dels càrrecs electes en la mateixa proporció que els dels funcionaris i treballadors municipals. En canvi, ara es proposa un augment de sou de l’alcalde d’un 12,2%, dels regidors delegats un 3,6% i per a la segona tinent d’alcalde un 2,6%. L’augment de l’alcalde es justifica amb un increment de 30 hores més de dedicació al mes, que no es poden quantificar ni comprovar. Opinà que no és justificable un augment de sou dels càrrecs electes mentre al personal se li rebaixa el sou i mentre la generalitat fa retallades en Sanitat i Educació. Va dir que aquestes actituds contribueixen al desprestigi de la classe política i va preguntar com ho explicarien als treballadors. Va calcular que extrapolant aquests sous a una jornada completa surten a 28.000 euros. També va demanar per què desapareix la figura del tercer tinent d’alcalde. Pel que fa als barems de les associacions de municipis, va dir que, tot i que Balsareny no està al límit de dalt del barem, que té un topall d’uns 35.000 euros, cal dir que aquest límit és per a una jornada completa. Finalment, va dir que tampoc no trobava bé l’augment de la retribució als regidors sense cartera, perquè si no està bé que se’ls apugin els uns, els altres tampoc. Rabeya va dir que els sous són similars als de fa cinc anys, que estan per sota dels barems recomanats per les associacions de municipis i que s’ha mirat d’ajustar-se a les previsions pressupostàries. La proposta es va aprovar amb 7 vots a favor (CiU) i 3 en contra (ERC).

Tot seguit es van nomenar representants de l’Ajuntament a diverses associacions i entitats, consorcis i fundacions; aprovades amb 7 vots a favor i 3 abstencions d’ERC.

Delegació de competències del Ple. Tot seguit es va debatre la proposta de delegar a la Junta de Govern Local les competències del Ple, pel que fa a contractacions d’obres, subministraments i serveis i contractes administratius i privats; i l’aprovació de convenis de cooperació econòmica, tècnica i administrativa. Núria Prat (ERC) va dir que aquesta delegació no afavoreix la transparència i, per tant, incrementa el risc de corrupció. Rabeya va explicar que les competències de l’alcalde també es passen a la Junta de Govern, i que les del Ple, per raons d’agilitat administrativa, també sembla adequat delegar-les-hi. La proposta es va aprovar amb 7 vots a favor i 3 abstencions d’ERC. I la reunió, que havia començat a les 9 del vespre, es va aixecar a les 9 i 38 minuts.

Sarment setembre 2011

El Ball de la Faixa i el de Bastons al Paraguai

Des d’ aquest  mes d’agost, el Ball de la Faixa i el Ball de Bastons de Balsareny , en el qual participen els alumnes del CS de Balsareny, ja és present en dues escoles de Limpio, població rural del Paraguay.

És el segon any que el Joan Bonals i la Lluïsa Coma col·laboren en la vessant educativa de la Fundació Alda al Paraguai. El Joan participa en la formació i acompanyament dels professionals de l’equip pedagògic Alda i de directius i docents d’escoles que posen en pràctica el projecte Alda Educa. La Lluïsa participa directament a les escoles amb intercanvis d’experiències i informacions de dues realitats ben diverses.

Donat que el folklore és un dels eixos centrals de la vida a les  escoles del Paraguai, aquest any se’ls va donar l’oportunitat de conèixer dos balls populars de casa nostra, el Ball de la Faixa, propi de Balsareny, i el Ball de Bastons, estès i practicat a bona part de pobles de Catalunya.

Els alumnes de les escoles de St. Rosa Rincón del Peñon i Immaculada Concepción de Maria Aguapey  van veure els balls, van aprendre les peces del vestuari  de cada un, van parlar dels orígens, dels anys de tradició, del que representen avui dia i de les diades i celebracions  que es posen en escena les danses.

A les classes d’aquestes dues escoles ja hi pengen materials fotogràfics i de treball dels alumnes sobre els balls de casa nostra. El següent pas és enviar-los els passos dels balls, perquè tenen molt interès a practicar-los ells mateixos. La dansa folklòrica forma part del seu currículum i estan decidits a ampliar-lo i donar cabuda a les nostres tradicions.  Amb aquesta col·laboració i amb motiu d’unes danses, s’estan apropant dos col·lectius d’alumnes ben diferents .

El Joan i la Lluïsa destaquen l’entusiasme que troben en els docents de les escoles que han visitat i les ganes de compartir experiències. La Fundació Alda segurament és qui genera la força per aprendre d’aquests  ensenyants; però és una meravella veure com amb molt pocs mitjans i molta il·lusió estan fent una bona feina.

Lluïsa Coma, setembre 2011