Les timbes clandestines del carrer Nou (II/III)

En el capítol anterior vam veure que es va fer arribar una sol·licitud al batlle en què se li demandava que prengués les mesures oportunes davant el fet punible que es jugava a les cartes de forma il·legal al carrer Nou.
 
Davant d’aquest fet, el 30 de gener del 1679 van ser citats a declarar diversos sospitosos. Un dels interrogats fou Magí Porta, pagès de 47 anys. Digué: “Senyor lo que puch <dir> sobre lo que me interroga es que he jugat una vegada a resto en casa del  Dr. Antoni Joan Martí del present lloch y no·m recordo lo dia sino que era de festa y al vespre y me apar que jugave en dita ocasio a dit joch ab Joseph Gaxias Onofre Magnet y lo dit Antoni Joan Martí y no me·n recordo de altres y algunes vegadas he jugat al joch del home, camí...? y Truch en dias de festa en casa de Francesc Vilar del present lloch.”
 
El Joc de l’home, “Juego del hombre” en castellà, possiblement es refereix al Joc del renegat ja que la seva dinàmica és similar: juguen tres jugadors amb nou cartes cadascú i segons la combinació de cartes aplegada hom pot decidir si vol ser el renegat, és a dir, el jugador que jugarà sol contra els altres dos.
 
Per la seva banda, el Truc segons el DCVB és un joc de cartes que sol jugar-se entre quatre persones que van dues contra les altres dues, cadascuna de les quals rep tres cartes, i cada bàndol guanya punts guanyant dues bases (guanyar el truc), matant-se les cartes segons un ordre establert.
 
Un altre que també va ser citat a declarar fou Joan Porta, ferrer de 33 anys d’edat. Digué: “Senyor sols puc dir acerca del que me interroga que lo dia de Sant Genís proppassat viu jugar al joch del Resto prop la capella de Sant Genís de Masadella al hereu de Ambros del Pas a Joan Vessany y Magí Porta del present lloc y lo dia de Sant Sylvestre proppassat en casa de Francesc Vilar de dit lloch jugava jo a Resto ab Pere Massanes y Jaume Arola, moliner y Joan Porta.”
 
Veiem com els diferents implicats ens parlen que jugaven al resto. Però el resto no era un joc de naips o cartes en si mateix, sinó que fa referència a fer un envit o aposta d’un jugador en relació a la quantitat de diners que arrisca en la partida. Per tant, jugar al resto era més aviat envidar el resto o fer un vaitot, que consistia en aventurar en una sola jugada tots els quartos que un tenia sobre la taula. Si tenia mala ensopegada i volia seguir entaulat s’havia d’entrampar, que era com fugir del foc i caure a les brases.
 
Com podem veure en els interrogatoris anaven sortint noms de persones que jugaven a cartes i llocs on es jugava. Un altre que va prestar declaració va ser Francesc Solà, el més jove segons la documentació consultada, 30 anys. Feia de teixidor de lli. Digué: “Senyor diferents vegadas y ab diferents personas he jugat a jocs de vasas y en particular a joc de Resto tambe ab diferents personas que jugavem algunas joias com son cunills y perdius y a diners tirats en lo lloch de Balsareny en casa del Francesc Vilar [y en casa del Dr. Martí, nota aquesta, afegida al marge del document] del present lloch amb Lluch Vilar Onofre Magnet Joan Vessany Valentí Vessany y altres que ara no·m recorda qui eran y asso es estat en dies de feyna y festas y a vegadas de nit. Y esta es la veritat per lo jurament que tinch prestat.”
 
El joc de bases (de basa, en castellà baza) fa referència al fet que quan tothom ha fet la seva jugada, qui guanya la partida recull les cartes; al final, guanya el jugador que ha fet més bases. Així mateix, aquest testimoni manifesta que es jugaven algunes joies. Crec que més aviat es refereix a peces de caça menor, com ara conills o perdius, més que no pas a objectes de valor. Pel que fa a “diners tirats”, és molt evident que es tracta d’apostes monetàries.
 
Una de les qüestions que criden l’atenció en la declaració dels diferents interpel·lats és que havien de deixar clar si havien jugat en dies feiners o festius. Aquesta puntualització estava relacionada amb les cerimònies eclesiàstiques, misses i divins oficis de la parròquia, ja que l’autoritat religiosa, a més de condemnar els jocs d’atzar, es mostrava implacable i estrictament severa amb els pecadors que jugaven en diumenges i altres festes de guardar, fent coincidir les partides amb les hores de les litúrgies  o altres actes de culte de l’església. Estava considerat com una ofensa greu a l’obra i voluntat de la divina Providència.

Declaració de Francesc Vilar 

 

Al seu torn, Francesc Vilar, de 60 anys i teixidor de llana, va fer palès: “Senyor per ocasió que jo lo monjo de las campanas de la Ig^a [església] del present lloch lo senyor Rector y obrers de dita Ig^a me han donat y concedit lo joch en adjutori de la paga dels treballs de tocar les campanas y per ço he donat cartas a tants com me han demanadas per jugar atenent que jo no tenia mandato ni orde en contrari, y de haver jugat en ma casa diferents personas es veritat pero no podria jo ara per fe de anomenar a quins jochs jugaven ni quines personas eran ni tampoch puch dir haja vist jugar a joch de Resto perque moltes ocasions falto jo a casa y a vegadas a las nits he vist que alguns a les vellades jugaven vi o ayguardent y io me·n anave al llit y no sabia si mudaven de joch y esta es la veritat per lo jurament que tinch prestat.”
 
D’aquí s’infereix que el rector i els obrers de la parròquia havien donat a Francesc Vilar el joc de cartes com a retribució o donatiu complementari (en adjutori) de la paga de tocar les campanes. Tot seguit, l’home acaba d’espolsar-se les puces del damunt dient que, per descomptat, havia deixat les cartes a tothom que les hi havia demanat perquè ningú li ho havia prohibit expressament. I si algú n’havia fet un mal ús, no era pas cosa seva. Tot plegat, n’hi ha per sucar-hi pa.
 
D’altra banda, amb aquesta declaració es posa de manifest que també s’hi jugaven begudes, fonamentalment xarop de pàmpol i licors espirituosos. En qualsevol cas, Francesc Vilar fou assenyalat per la majoria dels involucrats com l’amo de la tafureria que tenia a casa seva com a alternativa a la prohibició de jugar a cartes a la taverna. Si en aquestes circumstàncies la seva situació personal era compromesa, encara es va agreujar més pel fet que era servidor de la parròquia, aleshores governada pel Dr. Segimon Coromina, a la qual el dit monjo de les campanes amb el seu capteniment immoral, suposadament, deshonrà en gran manera.
 
En aquella època els campaners eren coneguts amb el sobrenom de “monjos”. Aquests feien brandar les campanes quan calia congregar els veïns a una cerimònia litúrgica o ritualisme sacramental; d’altres vegades anunciaven senyals d’alerta i en alguns casos esdevenien un simple avís per actuar en conseqüència. Alguns d’aquests els podem trobar avui molt curiosos, encara que plens de sentit en el seu moment. Així, ventar a la migdiada es tocava en temps calorós: “els mesos d’estiu i sobretot a l’hora de les segues, els pagesos dinaven al camp i feien la migdiada. Per tal que la dormida no fos massa llarga, a les dues de la tarda (es dinava a les dotze) brandaven la campana més grossa. Era el senyal que calia tornar a la feina”[i].
 
El 9 de gener de 1678, un any abans de l’afer de les cartes, Francesc Vilar va ser escollit en un procés d’elecció democràtica, en sufragi restringit als caps de casa, com la persona encarregada de fer repicar les campanes de l’església. Algunes vegades, com en aquest cas, els  campaners compaginaven el seu ofici (Francesc Vilar era teixidor de llana) amb les tasques de sagristà de la parròquia. A més a més de fer batallar les campanes, el “monjo” tenia cura d’endreçar el campanar i era l’encarregat del manteniment del cementiri, cosa que incloïa la feina d’enterramorts, com cavar les fosses per enterrar-hi els difunts...[ii]
 
Alguns dels que van prestar declaració van revelar també que concorrien a jugar a casa del metge del poble, el Dr. Antoni Joan Martí.
[continuarà]

Joan Craviotto

Imatge (Wikimedia Commons): Harriet Backer, Jugadors de cartes, oli sobre tela (1897), Nasjonalmuseet, Oslo.

---

[i] Planes i Vilella, Llorenç. Sarment, 84, gener 1983.
[ii] Orobitg, Jordi. Sarment, 262, juliol-agost 1998.