LA NOSTRA GENT
Perfil personal i trajectòria
Genís Prat Ortega és un investigador de Balsareny que actualment viu als
Estats Units, on desenvolupa la seva recerca en el camp de la neuroenginyeria,
amb una tècnica destinada a pacients amb AME (Atròfia Muscular Espinal).
Aquest any encara un nou repte: serà el cap d’un equip que començarà a desenvolupar tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica, alhora que continuarà estudiant aspectes més teòrics sobre la interacció entre l’estimulació i el cervell.
Aquest any encara un nou repte: serà el cap d’un equip que començarà a desenvolupar tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica, alhora que continuarà estudiant aspectes més teòrics sobre la interacció entre l’estimulació i el cervell.
Què és un pacient AME?
A les persones que viuen amb AME els falta un gen que produeix una proteïna essencial per a les motoneurones (les neurones que envien senyals elèctrics per activar els músculs). En experiments amb ratolins s’ha comprovat que aquestes neurones es moren o no funcionen correctament perquè no reben prou impulsos elèctrics de les fibres sensorials que ens informen sobre la posició de les nostres extremitats o la temperatura de la nostra pell. La manca d’aquests senyals contribueix a la paràlisi.
A partir de la vostra investigació com actueu amb el malalt?
Estimulem les fibres sensorials col·locant elèctrodes a l’espina dorsal. Amb aquesta estimulació corregim els ínputs que són massa baixos i n’incrementem la intensitat. Això fa que les motoneurones que mouen els nostres músculs funcionin millor.
L’equip de treball, a l’hora de fer la intervenció, per quins especialistes està format?
Per neurocirurgians, neuròlegs i fisioterapeutes.
Quines respostes heu obtingut en els pacients?
Primer vam treballar amb tres malalts, als quals vam col·locar els elèctrodes a la zona lumbar durant un mes, per assegurar-nos que no els rebutjaven. El resultat va ser positiu. Després en vam tractar tres més, amb els elèctrodes implantats a la zona cervical, per intentar que milloressin la mobilitat dels braços. Quan se’ls retiraven els elèctrodes, els pacients sembla que tornaven enrere. És molt difícil que una persona adulta amb AME es curi, però la recerca se centra en què, en el futur, petits avenços puguin millorar molt la qualitat de vida. Actualment estem comprovant què passaria si els elèctrodes es mantinguessin dins del cos durant anys.
El pacient és un tresor per a vosaltres, oi?
Primer s’experimenta amb ratolins i, després, hi ha persones que ofereixen el seu cos per fer recerca i aportar dades. És així?
Ells són uns veritables herois, perquè permeten que la ciència avanci. Saben que, al cap de quatre setmanes, se’ls retiraran els elèctrodes i possiblement perdran tots els guanys.
Els pacients que han participat poden tornar a participar en fases més avançades de la recerca per beneficiar-se’n més?
Segurament que sí, tot i que encara no està del tot definit l’assaig clínic. L’estada prèvia i posterior a l’hospital ja s’allarga uns dos mesos. Les despeses, però, van a càrrec del finançament que cobreix el projecte.
Quins són els límits d’una recerca?
D’una banda, els límits ètics d’experimentar amb animals o humans, que revisen les universitats o agències estatals. De l’altra, els econòmics: calen recursos per pagar sous, adquirir equips i redactar projectes que optin a beques públiques.
Qui ha finançat aquesta recerca que esteu portant a terme amb pacients d’AME?
La primera fase, la implantació inicial dels elèctrodes, ha estat finançada bàsicament per la farmacèutica Roche, és a dir, finançament privat. Als Estats Units, la gran majoria de recerca bàsica prové de recursos públics a les universitats. Quan aquests estudis preliminars ofereixen resultats prometedors, llavors l’empresa privada s’hi interessa per intentar desenvolupar un producte o medicament.
Entenem que tota recerca necessita un bon finançament.
Sí. Ara mateix busquem recursos tant privats com públics per fer el següent pas: implantar els elèctrodes de manera permanent i fer-ne un seguiment durant anys. Encara no sabem si continuarien progressant. La comunitat de l’AME està molt organitzada, tant als Estats Units com a Europa, i pressiona per aconseguir canvis legislatius. També està molt implicada en els assajos clínics.
Com està la situació als Estats Units?
Encara hi ha incertesa sobre què vol fer la nova administració de Trump amb la ciència. Sembla que volien retallar molt el pressupost; de moment això no ha passat i cal veure com acaba tot. Fins ara era un lloc ideal per fer recerca, perquè hi havia molts diners i es podien emprendre projectes més ambiciosos que aquí.
La vida d’investigador
Què representa ser investigador?
Investigar és la nostra feina i no tenim un horari fix. És un projecte molt personal en què t’involucres del tot. Cal estar molt motivat per dedicar-se a la ciència, perquè objectivament no sembla la millor decisió. Es cobra poc, es treballa molt i hi ha molta temporalitat, però, si t’agrada, és la millor feina que pots fer!
En aquest cas, el contacte directe amb pacients et fa sentir encara més responsable: vols treure’n el màxim profit perquè han posat el seu cos al servei de la ciència. La millor recompensa serà que, si d’aquí a deu anys es poden fer implants a persones amb AME, jo ja em donaré per satisfet.
Feu publicacions?
Hem publicat aquest projecte a la revista Nature Medicine i altres en revistes especialitzades en neurologia. També han sortit notes de premsa i reportatges als Estats Units i aquí: l’ABC, TV3, Regió 7 i algun canal de ràdio en van parlar. Per a nosaltres això és positiu, perquè ajuda a la carrera professional, a reclutar pacients i a donar-ho a conèixer als metges.
Mirant el futur
Aquesta tècnica podria anar bé per a altres malalties?
Sí. Ja fa anys que està aprovada i s’utilitza en pacients amb dolor crònic quan la farmacologia no funciona. També s’està provant en persones amb lesions medul·lars o que han patit un ictus. Nosaltres hem estat els primers a aplicar-la a una malaltia neurodegenerativa per revertir alguns processos.
Es podria estendre a altres patologies, sempre que es trobin els punts que cal estimular i les fibres danyades responsables dels inputs baixos. En el nostre cas ja sabíem quins punts calia treballar perquè hi havia molta recerca bàsica finançada amb diners públics, que vam poder aprofitar per formular la hipòtesi i experimentar amb animals.
T’has habituat a la vida dels americans. És molt diferent d’aquí? Què fas en el temps lliure? Quines activitats t’agrada fer quan tens temps lliure?
Sí, ja m’hi he acostumat. Crec que la vida aquí no és tan diferent; potser són una mica més avorrits, però la veritat és que Pittsburgh em recorda una mica Balsareny. Tot i ser una ciutat, la densitat de població és semblant a Balsareny. La majoria de gent viu en casetes amb una mica de jardí. Tot i que, de vegades, el cotxe és necessari, es poden fer moltes coses amb bici o caminant.
En el meu temps lliure, m’agrada fer esport (bici, córrer o tenis), viatjar o anar a fer alguna cervesa amb amics. Vaja! El que fa tothom, no?
El Genís és un noi que estima la seva feina i obre finestres allà on va, però la família i els amics són els seus pilars. Balsareny i el país els porta al cor, i necessita tornant per retrobar-se amb ells. És un cul inquiet que combina la recerca amb la bicicleta i les trobades amb la gent, que com que a cada lloc on va, fa noves amistats; en té a cabassos! La investigació exigeix treballar en grups de persones diverses que s’ enriqueixen de la tasca col·lectiva.
Endavant i molts èxits amb l’equip que començareu a desenvolupar les tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica.
Entrevista: Isidre Prat i Lluïsa Coma
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.