Un apunt sobre la capella de Sant Roc

 

 
L’estiu passat el Sarment (núm. 559, setembre 2025) ens informava sobre la darrera bretolada i l’acte de restitució de la imatge de Sant Roc a la seva capelleta. De fet, no és cap novetat, ja que els actes incívics sobre la imatge venerada del sant han estat recurrents al llarg dels anys. Un dels fets que tingué una especial repercussió popular va succeir l’estiu del 1926 arran de la desaparició del sant i l’ofegament, gairebé simultani, d’un jove que va anar al riu a banyar-se. La Veu de Catalunya en la seva edició del 24 d’agost de 1926, informava:
 
«Fa algunes setmanes que al poble de Balsareny es va cometre un acte sacríleg. Quasi tocant a la població i vora el Llobregat, hl ha unes antigues capelletes, que fa alguns anys en Puigdorca va fer restaurar. L’una té Sant Roc i l’altra la Verge dels Dolors.
    »Una nit va ésser espanyada la reixeta de la primera, i el Sant desaparegué. Fins al cap de tres dies no fou trobada la venerada imatge: en procedir-se a la neteja de la sèquia de Manresa, en lloc proper a la capelleta, fou trobada tota enllotada, pel qual motiu calgué rentar-la.
    »Es tingueren sospites dels autors de la profanació, i més tard sembla que han tingut una definitiva confirmació. Però, heus ací que el jove assenyalat com qui llançà la imatge a la séquia va anar després a banyar-se al riu, morint-hi negat, donant-se el cas que el cos del dissortat estigué perdut sota les aigües les mateixes hores, exactes, que ho fou la imatge de Sant Roc, i trobat que fou, estava tan brut de fang que calgué rentar-lo per a identificar-lo. S'assegura també que coincidia una esquerda al front de la imatge amb una ferida al front del dissortat jove. La imatge ha estat curosament restaurada. El poble assenyala el fet com un càstig de Déu.
    »El dia de Sant Roc, tot el poble feu un acte de desgreuge, i tornà, en solemníssima processó, la imatge del Sant advocat contra les pestes i malvestats des del poble a la capelleta, d'on fou en mala hora arrabassada.»
 
Efectivament, Sant Roc a més d’ésser el sant protector contra la pesta  i les malalties contagioses —durant el seu pelegrinatge a Roma va atendre els malalts contagiats de la pesta—, és també el patró dels pelegrins i dels enterramorts. I quan el sant mateix fou empestat, un gos l’assistí i en tingué cura: li llepava les nafres i li proveïa l’aliment necessari amb una peça de pa diària, fets que, al cap i la fi, el van acabar guarint. A partir d’aleshores l’abnegat ca el va seguir amb absoluta fidelitat per tot arreu. D’aquí que en la iconografia religiosa sempre es representi el sant acompanyat del seu incondicional gos. I, per extensió, quan dues persones són inseparables se’n diu que “aquests semblen Sant Roc i el seu gos”.
 
Pocs mesos després una profanació similar tingué lloc a Sallent. El 24 d’octubre, el mateix rotatiu publicava:
 
«Una mà criminal ha calat foc a l’interior de la capelleta de Sant Antoni, situada en el vell camí de Santpedor, a mig quilòmetre de Sallent. La petita imatge del Sant ha estat destruïda. L'incult [sic] sacríleg sembla que ha escapat a la justícia dels homes, però hi ha un Jutge a qui no burla ningú. Recordem el sacrilegi recent de Balsareny.»
 
Sis anys després (!?), el 6 de juny de 1932, la mateixa notícia sobre els fets de Balsareny es va publicar, amb informació addicional, inèdita —l’origen de la qual desconeixem, ja que no s’indica—, al setmanari Flama. Faig avinent que aquesta publicació fou portaveu de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts com a “fejocistes”, i tenia com a objectiu propagar el catolicisme entre el jovent català.
 
«[...] Tot just posats els peus a l'aigua, feu un capbussó i desaparegué. Es de suposar la consternació que produí la desgràcia i els esforços que es feren per a descobrir el cadàver del dissortat minyó. Finalment fou descobert i enterrat amb un gran acompanyament. Ningú no pensava en la facècia de Sant Roc. Com és natural, les persones que quedaren més impressionades pel fet desgraciat, a més de la família, foren els companys del mort. Tothom veié com un d'ells amb una insistència estranya observà el cadàver descobert, i des d'aleshores donà mostres d'inquietud; el xicot emmalaltia. Un dia, digué a la família que volia confessar-se, i la família se'n meravellà fortament, car era una cosa ben insòlita. Obligat a precs i preguntes, confessà el seu neguit, i digué que ell i el company mort eren els autors de la profanació de la imatge de Sant Roc, i el mort era el qui havia llençat la imatge al riu. [...] El minyó ofegat havia estat colgat al riu tantes hores justament com la imatge, tenia un trenc al cap com la imatge [...]»
 
Aquesta notícia anava encapçalada amb un eloqüent titular: “Casual o providencial” i per reblar el clau la tancaren amb un significatiu: “És sobrer cap comentari”. El fet és que el biaix informatiu de la notícia aboca a fer elucubracions transcendentals sobre les pròpies conviccions a l’entorn de la fe catòlica, dona ales a especulacions metafísiques sobre principis religiosos i creences, tant personals com d’altri, fet que, en essència, entronca amb la línia editorial de la revista Flama: la propaganda i l’adoctrinament religiós. Tot ben garbellat, els “fejocistes”, però, es cobriren les espatlles advertint que la informació publicada no havia estat en cap moment desmentida per ningú. El fet d’afegir aquesta justificació sense que ningú ho hagués demanat, en comptes de reforçar el convenciment, encara aporta més incertesa sobre la veracitat de l’article. En poques paraules, una excusa no demanada revela clarament la pròpia acusació, com sentencia emfàticament el conegut proverbi: Excusatio non petita, accusatio manifesta.
 
Joan Craviotto
Imatge: Isidre Prat (2025)