Hi havia una vegada

PARLEM-NE
 

1931 - Llibre d’educació bàsica per a noies (a destacar: escrit per un home). Font: Iberlibro.com

 

Fa molt de temps, en algun lloc molt llunyà... Doncs no, no cal anar temps enrere ni gaire lluny per escoltar històries que semblen ficció. Va ser aquí mateix i fa ben poc, quan les dones, només per ser dones, teníem grans mancances a nivell legal.
 
Enguany es va fer el reconeixement a la dona més gran de Balsareny, amb 102 anys. La dona més gran de Catalunya té 111 anys. Així doncs, encara avui podem conversar arreu amb qui va viure aquestes desigualtats en primera persona, perquè, reflexionem-hi: no fa tant de temps.
 
La majoria de drets van arribar el 1975, fa només 51 anys!, amb l’abolició de l’anomenat permís marital. Fins aleshores, una dona no podia signar contractes, obrir comptes al banc, llogar habitatge, treure’s el carnet de conduir, treballar ni tenir passaport sense el permís del marit o d’un tutor masculí.
 
Penseu el que tot això implicava: una falta de llibertat total, no poder comprar res sense el control ni el permís de l’home, no poder viure de manera independent, no tenir control sobre cap propietat ni sobre la pròpia feina, no poder viatjar sola.
 
Fa 93 anys, no podíem votar. Va ser el 1933 quan a Espanya una dona va votar per primera vegada. Fa ben poc, doncs, que no es comptava ni tan sols amb la nostra opinió per a aspectes tan determinants.

1933 – Primera votació d’una dona a Espanya (Eibar, País Basc). Font: Indalecio Ojanguren, Wikipedia

 
Fa uns 110 anys no podíem matricular-nos a la universitat, ni per tant instruir-nos en estudis superiors; la dona quedava relegada a les tasques de la llar i la cura de la família per obligació. I no només això, sinó que ja els estudis bàsics s’orientaven de manera diferent per a homes i per a dones.
 
Us sona l’expressió “en aquesta casa, sóc jo qui porta els pantalons”? S’ha utilitzat de manera figurada i masclista, però fa uns cent anys era literal: les dones no podíem portar pantalons. Va ser al voltant del 1910 quan unes obreres de Tomelloso (Castella - La Manxa) van vestir pantalons per primera vegada a Espanya.
 
Pel que fa al divorci, no va ser fins fa vint anys que es va modernitzar, destacant per ser sense causa, ràpid i igualitari (fins aleshores l’home tenia més drets sobre els fills).
 
Així doncs, queda clar que les lleis han ultratjat la dona fins fa ben poc. Per afegir una dada més: l’adulteri estava penat únicament en cas que el fes la dona, però no si qui ho feia era l’home.
 
Fins aquí només per mencionar alguns exemples. Són moltíssimes les coses que ens escandalitzarien avui dia. A més, els que hem esmentat són aspectes que han arribat a un cert punt d’equilibri davant la llei (realment mai no hi és tot), però cal tenir ben present que d’altres no s’han aconseguit encara, com la igualtat salarial.
 
Així doncs, noies, recordeu que fa molt poc que les dones tenim algun dret, veu, etc., i encara menys temps que tenim lleis que ens emparen de l’abús i la violència contra les dones. Sense fer referència a altres països, on les condicions i les lleis segueixen sent miserables.
 
Moltes de les que esteu llegint això, potser heu viscut aquests relats en primera persona o en familiars properes. Aquestes paraules són per recordar d’on venim i no oblidar que no fa tant de temps que les dones comencem a existir a ulls dels homes més enllà de la figura patriarcal.
 
I cal seguir demanant el que ens pertoca, no conformar-nos. No ens hem de comparar amb el que teníem abans, sinó amb els nostres “iguals” ara mateix.
 
Laia Gonzàlez Pujades