Tempo: ‘Vai Via’

 

 
El cicle d'espectacles Tempo per a tot públic d'aquest mes d'octubre ens va portar a la sala Sindicat l'espectacle “Vai Via”, de la companyia Xirriquiteula Teatre.

 
Aquest és un relat poètic i musical sobre els alts i baixos de l’apassionant vida de la Rita, una famosa contrabaixista dels anys 50 que acaba vivint al carrer. Un petit homenatge a aquelles dones que han posat l’atenció als seus familiars per davant dels èxits personals. És el relat d’una vida, des de la infantesa fins a la vellesa i la mort, d’una persona que acaba els seus dies en la indigència: un tema sempre delicat, que es pot prestar a moltes manipulacions demagògiques, simplistes i sentimentals, però que Xirriquiteula ha conduït magníficament. L’obra es centra a explicar-nos la vida de la Rita en un moment de la història europea, on hi ha hagut guerres, però que també ha viscut el fulgor de l’espectacle, de la música, dels viatges i les migracions, per finalment caure en la desemparança actual dels qui no tenen recursos per subsistir.

 
L’escenografia, que es focalitza en una impressionant funda de contrabaix, l’instrument que la dona va aprendre a tocar i del qual ha viscut en la seva època activa, és una de les millors troballes de l’espectacle. És el lloc on ella viu d’una manera itinerant quan s’ha quedat sense casa; però és també moltes altres coses. De fet, veiem aquesta funda al seu costat des de que era nena, i en tots els diferents moments de la seva vida. I la gràcia de la proposta és que converteix la funda en un símbol, en aquesta “llar” invisible que tots ens construïm, i que guarda les ressonàncies vitals d’una pulsació, que és la del contrabaix, però també la del cor que batega i ens dona vida, allò real i allò simbòlic que tots tenim a dintre.

 
Al principi, aquesta funda és el sarcòfag, el taüt que la vella indigent arrossega pels carrers, l’últim lloc on poder dormir i caure morta, que nosaltres veiem aquí en l’escenari; però que, en la vida real, els indigents que dormen al carrer també arrosseguen, encara que no la veiem. Ara bé, aquest taüt agafa uns altres trets quan el veiem en èpoques d’esplendor al llarg de la seva vida. S’omple llavors d’altres significacions, i el veiem com l’espai invisible i simbòlic on ens despleguem interiorment, l’espai de l’ànima d’una persona, convertit alhora en l’instrument que ens permet posar música al nostre existir. És allà on guardem els nostres secrets i tresors, és un espai que ens atorga confiança i protecció, i on viu la memòria de tot allò que hem viscut. És també la nostra mort anunciada, que ens recorda que acabarem tots a la caixa; una mort que portem al damunt ja de petits, al nostre costat, invisible però present, amb les pulsacions greus dels murmuris de fons del contrabaix.

 
Tot plegat, amb un llenguatge que d’una banda ens remet al cinema mut, amb els seus textos inserits explicatius, aquí convertits en una veu en off que periòdicament ens situa les escenes. I també en l’ús constant de cartells, fotografies, imatges, objectes i altres mil elements que el personatge treu de la funda inesgotable del contrabaix.
 
Jordi Vilanova
Fotos: Xirriquiteula Teatre