Imatges de Balsareny

 
 

Com veieu, aquest mes, en aquesta secció, hi ha la foto d’un arbre. Sabeu de quin arbre es tracta i ens en podeu fer cinc cèntims? En quin indret del nucli urbà de Balsareny el podem veure? Posarem la resposta més endavant en aquesta mateixa entrada.
 
Text i foto: Isidre Prat

Resposta a ‘Imatges de Balsareny’
 
Com molts segurament haureu endevinat, es tracta d’una alzina surera, o simplement surera (en castellà, alcornoque; nom científic, Quercus suber). Es troba al passatge Roqueta, just entremig dels dos blocs de pisos que hi ha, envoltada d’alzines normals. En tota aquella zona hi ha dues sureres més, situades al petit parc que hi ha davant de l’altre bloc, el que dona al carrer Sant Marc, també amb alzines a tot el volt. És a dir que tenim tres exemplars d’alzina surera al nucli urbà, cosa bastant singular, perquè no és molt freqüent veure-les com a ornamentació.
 
L’alzina surera és un arbre del país, de la família de les Fagàcies. S’identifica per la seva escorça gruixuda i rugosa, d’on s’extreu el suro, amb aquestes franges clares que s’alternen amb les fosques, que veiem a la foto. La fulla és gairebé igual que la de l’alzina i el seu fruit és igualment la gla. La surera s’ha explotat molt gràcies a la seva facilitat de regenerar una nova escorça quan se n’ha tallat l’anterior, cosa que es fa cada 10-12 anys. A Catalunya hi ha boscos de sureres sobretot a les comarques gironines, com el Baix Empordà, i a llocs emblemàtics com les Guilleries, el Montseny i les Gavarres.
 
El suro està format per la suberina, una substància elaborada per les parets de les cèl·lules de l’escorça. Té aplicacions ben conegudes, gràcies a les seves propietats (lleuger, aïllant tèrmic i acústic, impermeable a líquids i gasos, elàstic, compressible...). Ja el feien servir antigament els grecs. La fabricació de taps de suro va començar al segle XVII. A Catalunya el primer taper conegut va ser Guerau Esteve Llach, que a mitjan segle XVIII tenia un obrador a Tossa de Mar. Palafrugell, al segle XIX, va arribar a tenir més de trenta fàbriques de manufactura de suro i actualment hi podem visitar el Museu del Suro, el més gran del món d’aquest material, a l’antiga fàbrica surera modernista de Can Mario. En aquesta localitat també hi ha l’Institut Català del Suro, que ha elaborat unes normes per als taps de suro que són un referent mundial. Tanmateix avui en dia el suro s’ha substituït molt per altres materials com el plàstic.
 
Com a curiositat, l’anglès Robert Hooke, al segle XVII, va ser el primer que va donar el nom de les cèl·lules dels éssers vius, observant en un microscopi primitiu un tros de suro. Va veure que estava format per petites cavitats polièdriques semblants a les cel·les d’un rusc d’abelles. I de la paraula “cel·la” va venir “cèl·lula” (en realitat, el suro conté cèl·lules vegetals mortes).
 
Isidre Prat