També cal saber estar emprenyat

BALSARENY EDUCA
 

En múltiples ocasions els ensenyants, tot treballant la comunicació assertiva, hem practicat la capacitat de comunicar opinions contràries o bé notícies dures i difícils, de manera que la persona receptora pugui rebre el missatge sense sentir-se expressament menyspreada o atacada. La idea és d’evitar la impulsivitat en el diàleg, controlar el llenguatge tot tendint a les modalitats no-violentes i mirar, això sí, que el missatge es rebi netament i clar.
 
Això ve al cas perquè darrerament hem assistit a reunions informatives sobre modificacions del sistema de recollida d’escombraries al Bages i al Berguedà i hem quedat força sorpresos per  la manera com algunes persones utilitzen l’espai públic per manifestar la seva disconformitat amb crits i exabruptes, amb la complicitat d’un públic que, a mode de claca, hooliganitza la sessió com si d’un partit de futbol es tractés.
 
Tot observant-ho, recordàvem com, en la Transició, d’això ja fa cinquanta anys, amb la intenció d’aprendre hàbits democràtics, es feia un elogi de la diversitat d’opinions. No era estrany mostrar pels mitjans com dins d’una família es votava diferent o es tenien visions antagòniques sobre temes i es parlava d’aprendre a conviure i de naturalitzar la diversitat, només sentenciada per l’opinió majoritària a l’hora de decidir.
 
Passat un temps, l’aparició de models dits ‘desacomplexats’, per no dir grollers o almenys contraris a l’habilitat d’escoltar i participar, en televisions, ràdios i més darrerament en les xarxes, els parlaments, els debats i les assemblees, ha posat de moda una manera de fer agressiva, estrident i poc dirigida al diàleg. Hem caminat clarament cap al “soroll que ofega les paraules”, com deia Martí i Pol. L’objectiu és fer mal a la persona i no pas cercar la millora, o ni tan sols fer arribar un missatge clar sobre el que s’està exposant. Probablement aquests models han fet forat.
 
Seguint amb les reunions de què parlàvem, la cara que solen fer els comunicadors davant l’actitud agressiva a què fèiem referència és de “què hi farem; ja sabem que això és així”. I sovint, quan els demanem com han gestionat escridassades, retrets i insults, ens responen que ja ho saben, que no ha sigut gran cosa comparat amb tal o tal poble. “Nosaltres hem fet la feina que ens demanaven i prou”, diuen. És a dir: ho han naturalitzat! No hi ha ni tan sols la sensació generalitzada que no s’ha de permetre aquest to, més aviat el contrari:  “aquell sí que ho ha dit ben clar”, diuen. Però després del retret hi ha el “cop de porta”, i no s’avança en cap punt. Tot queda igual. Només s’ha gastat adrenalina. Només s’ha malmès la comunicació.
 
Al capdavall la gent es va desentenent de la participació democràtica en la gestió dels problemes i els reptes que ens afecten i en comptes d’assistir als fòrums per donar-hi l’opinió,  no s’hi va perquè —diuen— no serveix de res, o bé s’hi va per rebentar-ho. Són, al nostre entendre, actituds calcades o fins i tot més extremes que les que adopten figures para-absolutistes com Trump, Meloni o Milei... Sense voler escoltar. Sense tenir en compte la capacitat crítica. Sense esperar res del diàleg.
 
Hem d’exigir-nos que en el joc de la comunicació l’emissor comuniqui assertivament quan es tracta d’un mestre, un administrador, un polític, un metge o un adult respecte d’un infant, per posar uns quants exemples. Però també hauríem d’acostumar-nos que, per enfadat que s’estigui, en un fòrum participatiu, que no és una discussió informal al cafè o a casa, assagem un diàleg assertiu: comuniquem la preocupació, la fúria, l’enuig i el que convingui de manera clara i contundent, però sense perdre allò que en diem les formes, que en el fons vol dir el respecte cap als altres.
 
Balsareny Educa