‘Un món tancat amb pany i clau’, de Roger Garròs

CERCLE LITERARI

 
Avui parlem d’un llibre extraordinari, en el ple sentit de la paraula, perquè té certes característiques que fan que surti del que és ordinari. En primer lloc, el seu autor, un jove de 13 anys acabats de fer, Roger Garròs Bruch (Torelló, 2012), d’arrels balsarenyenques, que ja als nou anys havia confegit una “trilogia” manuscrita: un conte en tres parts molt imaginatiu, il·lustrat a mà i amb notes a peu de pàgina que complementaven la narració. Ja de ben jove, doncs, l’autor “apuntava maneres” de lletraferit.
 
Ara ha escrit i publicat una novel·la d’aventures juvenils, Un món tancat amb pany i clau (2025) —escrit al llarg de tres anys, entre els 9 i els 12— en què aquelles “maneres” infantils han cristal·litzat en un text sorprenent per la varietat de registres i l’estructura de la trama. L’argument és una aventura fantasiosa, en què dos germans, l’Emily (10 anys) i el Lukas (12), alemanys que s’acaben de traslladar als Estats Units a causa de la feina del pare, coneixen un veí de la seva edat, el misteriós William, i la seva mare, la sinistra Hannah Swallow, que té un tèrbol passat depredador en un univers paral·lel. Un món de fantasia al qual es pot accedir a través de diferents armaris ubicats a diversos indrets del planeta Terra, un dels quals, casualment, és a l’abast de l’Emily, que s’hi aventura.
 
Des d’aquell accés secret, l’Emily i en Lukas, ajudats per l’Orfeu, un aparent gatet que en realitat és un “canviapells” capaç de transformar-se en qualsevol mena de bestiola, descobriran la història de la malvada Hannah i s’hi enfrontaran, no tan sols a Ohio i a Andorra —on s’alien amb la Blanca, una nena catalana—, sinó en diversos escenaris fantàstics de l’univers paral·lel: boscos tenebrosos, vastos deserts plens de perills, volcans de cràter enorme, un magatzem d’armes màgiques, l’espantós Llac de les ànimes perdudes...; amb una munió d’éssers fantàstics: monstres benèvols i malignes, reptilians, conills i mosques gegants, hienes rialleres, girafes de coll curt, un llop borni..., i de personatges secundaris: la pèrfida bibliotecària, el bon gegant barbut, la botiguera d’armes, o el rei i la reina resignats a l’extermini del seu poble si els nois no ho eviten; tot això, abans d’arribar al desenllaç final que decidirà la sort d’aquell món ignot i el destí dels protagonistes.
 
Si l’argument, des de la seva fantasia, avença a bon ritme i s’avé a les possibles expectatives dels lectors adolescents, el que trobo més destacable de la novel·la és l’estil narratiu, estructurat d’una forma creativa, diria que inusual atesa l’edat de l’autor. 

 
Així, hi destacaria, per una banda, en algun moment els aparentment caòtics diàlegs creuats; o els salts que interrompen l’acció en punts àlgids per canviar de tema i reprendre'l després; i sobre tot, la variació dels punts de vista narratius. Perquè d’entrada, com passa en tantes novel·les, l’acció l’explica un Narrador extern (que en un moment donat s’autodefineix com a “omniscient, per cert, i guapo”); però ja des de les primeres pàgines “l’Escriptor” (és a dir, l’autor) participa activament en l’obra, amb intervencions marcades en negreta, per interpel·lar el lector i comentar-li aspectes de l’acció; i també, sorprenentment, per discutir amb el Narrador (que s’expressa entre claus, en rodona), amb qui en un moment donat manté un debat encès i divertit, fins al punt d’amenaçar-lo amb canviar el punt de vista del text a primera persona, amb la qual cosa el narrador extern desapareixeria. Per embolicar-ho més, un dels personatges, l’Emily, intervé en la disputa, i Escriptor i Narrador li repliquen alhora, fet que es manifesta gràficament alternant en la frase una lletra en rodona i una en negreta. I encara s’afegeix al diàleg un segon narrador alternatiu, més maldestre, que s’expressa en un tipus de lletra de cos més menut, i que acaba sent rebutjat.
 
L’Escriptor (personatge) figura que és, naturalment, el responsable del desenvolupament de l’obra; però en algun moment fa veure que l’argument se li escapa de les mans, com quan reacciona a un fet que acaba de descriure tot dient: “Ostres, no m’ho esperava això, la veritat”. En altres casos ironitza sobre la funció de l’escriptura; per exemple, quan descriu un text que conté una partitura, i diu “no us ho poso perquè no soc compositor; el meu sou no arriba per tantes coses”; o quan els personatges parlen en anglès i ell comenta: “si no us fa res, seguiré escrivint en català, que el meu anglès no dona per tant”.
 
Per esmentar textos que els personatges escriuen o llegeixen, es fa servir la cursiva i tipus de lletra diferents; i per expressar sons, onomatopeies o veus de personatges fantasmagòrics, s’utilitzen els parèntesis angulars. Tot plegat són recursos que es poden trobar en altres obres literàries, però en el cas del nostre autor, les gracioses intervencions de l’escriptor i dels dos narradors interrompent l’acció posen de manifest que l’autor és un lector assidu, que es fixa en el que llegeix i que ha assolit ja un nivell de maduresa poc comú sobre aspectes de la creació literària que a la majoria de la gent li passen desapercebuts. Personalment, detalls com aquests em criden molt l’atenció i em fan confiar que ens trobem davant d’un bon escriptor en potència, a qui tan sols es pot recomanar que continuï llegint i assimilant i que no pari d’escriure. De fet, diu que ja està treballant en una altra novel·la: li recomano que l’escrigui sense pressa i que en rellegeixi els esborranys i els vagi revisant i millorant, sense autocomplaença, fins que el seny li digui prou. I aleshores que la doni a conèixer, i segur que no ens decebrà.
 
De moment, d’aquest llibre n’ha fet una autoedició impresa, amb un tiratge d’exemplars limitat, però en format ebook és publicat a Amazon, on el podeu obtenir en aquesta adreça: https://ja.cat/TUphh ; o encomanar-lo a la llibreria La Tempesta. Felicitem en Roger per la feina feta i felicitem-nos per incorporar un nou balsarenyenc —en el sentit ampli del gentilici— al món de la literatura.
 
Ramon Carreté
Foto: Roger Garròs