BALSARENY EDUCA
Els darrers temps ens porten notícies que a molts ens fan remoure els pensaments. Potser caminem cap a la pitjor de les distopies mentre quedem, atònits, paralitzats en l’acció. És molt habitual tenir converses entre gent amb qui compartim punts de vista per esplaiar-nos en la crítica. Temps enrere, depèn com es miri no fa pas gaire, després d’indignar-nos sobre com van les coses, teníem l’opció d’afegir-nos a mobilitzacions, campanyes i organitzacions per combatre allò que tant ens indignava. Ara, però, si visitem les xarxes socials només trobem crítiques, mofes i muntatges que ens eixamplen l’argumentari, però res més. Sovint ens fan riure o ens indignen, però en molt pocs casos, diríem que en cap, proposen posar-se a treballar per arremangar-nos fer-nos sentir.
Quan parlem d’allò que ens contraria fem referència a notícies que ens arriben des del món global: els Estats Units, Palestina, Ucraïna, Rússia o Nicaragua... però també, i potser sobretot, hi ha moltes coses que ens passen diàriament, a cancell de la nostra porta. Són serveis fonamentals, com la sanitat, la gestió dels nostres estalvis, la mobilitat o l’educació, plens de desconsideracions, mal servei i fins i tot mal tracte, amb una burocràcia informàtica molt difícil de superar o amb una manca d’oferta per l’atenció personal...
De la indignació passem a la crítica, on ens carreguem de raons. A més a més, aquesta crítica sol ser autocomplaent: es discuteix poc i es fan discursos individuals o compartits només entre els petits grups d’iguals. I aquí se sol acabar tot. No som capaços de trobar sortides de cap mena en participació col·lectiva.
En gran mesura, l’estupefacció primer i la inacció després fan que els qui remenen les cireres facin el que volen. I nosaltres emprenyats, inflats d’arguments i frustrats.
Fa uns dies, en una acció educativa amb joves, vam treballar el tema i en una primera part vam argumentar l’ideal en diversos camps referents a la justícia social, l’ecologia, la governança i les diversitats. El conjunt d’opinions va ser ric i lliure. Ara bé, davant el repte de la participació i la mobilització, la resposta va ser quasi unànime: no val la pena mobilitzar-se. És inútil. No serveix de res.
Notem que d’un temps ençà, allò compartit va minvant a favor d’unes bombolles inflades d’indignació, crítica i frustració impulsades per unes xarxes que a través de les cookies afavoreixen aquestes taifes de contingut i opinió.
Per comentar només petites situacions diàries: heu anat al banc a buscar diners i us han deixat abandonats davant d’un caixer que no funciona? Heu anat a renovar-vos documents i us han tractat com un drap brut? Heu mirat d’agafar un tren i us han deixat plantats sense cap informació? Us heu dirigit en català i us han desconsiderat?...
I només ens queixem. Qui sap si en aquell moment ens esbafem amb les persones treballadores que no hi poden fer gaire res. Sovint trobem solucions personals, com ara que algú proper que domina el tema ens ajudi a resoldre el problema. I tornem a remugar, a plànyer-nos, a exclamar-nos... I en acabat només hem “embrutat” l’ambient de soroll, però no som capaços d’agrupar-nos i prendre iniciatives encaminades a trobar solucions col·lectives.
Cal posar-se dempeus altra vegada, com diu el poema. Canviem el soroll de la nostra crítica per l’impuls de la mobilització. Mirem que allò que ens preocupa ens ocupi per tal d’evitar de donar via lliure als amos de l’economia i de l’administració perquè no facin el que vulguin.
Balsareny Educa
Imatge (Wikimedia Commons): Giuseppe Pellizza di Volpedo, Il Quarto Stato, oli sobre tela
(1901), Museo del Novecento, Milà.
Els darrers temps ens porten notícies que a molts ens fan remoure els pensaments. Potser caminem cap a la pitjor de les distopies mentre quedem, atònits, paralitzats en l’acció. És molt habitual tenir converses entre gent amb qui compartim punts de vista per esplaiar-nos en la crítica. Temps enrere, depèn com es miri no fa pas gaire, després d’indignar-nos sobre com van les coses, teníem l’opció d’afegir-nos a mobilitzacions, campanyes i organitzacions per combatre allò que tant ens indignava. Ara, però, si visitem les xarxes socials només trobem crítiques, mofes i muntatges que ens eixamplen l’argumentari, però res més. Sovint ens fan riure o ens indignen, però en molt pocs casos, diríem que en cap, proposen posar-se a treballar per arremangar-nos fer-nos sentir.
Quan parlem d’allò que ens contraria fem referència a notícies que ens arriben des del món global: els Estats Units, Palestina, Ucraïna, Rússia o Nicaragua... però també, i potser sobretot, hi ha moltes coses que ens passen diàriament, a cancell de la nostra porta. Són serveis fonamentals, com la sanitat, la gestió dels nostres estalvis, la mobilitat o l’educació, plens de desconsideracions, mal servei i fins i tot mal tracte, amb una burocràcia informàtica molt difícil de superar o amb una manca d’oferta per l’atenció personal...
De la indignació passem a la crítica, on ens carreguem de raons. A més a més, aquesta crítica sol ser autocomplaent: es discuteix poc i es fan discursos individuals o compartits només entre els petits grups d’iguals. I aquí se sol acabar tot. No som capaços de trobar sortides de cap mena en participació col·lectiva.
En gran mesura, l’estupefacció primer i la inacció després fan que els qui remenen les cireres facin el que volen. I nosaltres emprenyats, inflats d’arguments i frustrats.
Fa uns dies, en una acció educativa amb joves, vam treballar el tema i en una primera part vam argumentar l’ideal en diversos camps referents a la justícia social, l’ecologia, la governança i les diversitats. El conjunt d’opinions va ser ric i lliure. Ara bé, davant el repte de la participació i la mobilització, la resposta va ser quasi unànime: no val la pena mobilitzar-se. És inútil. No serveix de res.
Notem que d’un temps ençà, allò compartit va minvant a favor d’unes bombolles inflades d’indignació, crítica i frustració impulsades per unes xarxes que a través de les cookies afavoreixen aquestes taifes de contingut i opinió.
Per comentar només petites situacions diàries: heu anat al banc a buscar diners i us han deixat abandonats davant d’un caixer que no funciona? Heu anat a renovar-vos documents i us han tractat com un drap brut? Heu mirat d’agafar un tren i us han deixat plantats sense cap informació? Us heu dirigit en català i us han desconsiderat?...
I només ens queixem. Qui sap si en aquell moment ens esbafem amb les persones treballadores que no hi poden fer gaire res. Sovint trobem solucions personals, com ara que algú proper que domina el tema ens ajudi a resoldre el problema. I tornem a remugar, a plànyer-nos, a exclamar-nos... I en acabat només hem “embrutat” l’ambient de soroll, però no som capaços d’agrupar-nos i prendre iniciatives encaminades a trobar solucions col·lectives.
Cal posar-se dempeus altra vegada, com diu el poema. Canviem el soroll de la nostra crítica per l’impuls de la mobilització. Mirem que allò que ens preocupa ens ocupi per tal d’evitar de donar via lliure als amos de l’economia i de l’administració perquè no facin el que vulguin.
Balsareny Educa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.