dimarts, 30 de març de 2021

‘Respostes mudes’ a reclamacions sordes

 OPINIÓ

Desgraciadament hi ha ocasions a la vida en què no sols mereixes ser escoltat, sinó que també ho necessites, per dignitat. I més quan tens la certesa que estan atemptant precisament contra aquesta dignitat, i qui consideres que ho fa, aquell a qui et dirigeixes, mira cap a un altre costat. 

Imaginem-nos, per exemple, unes persones fràgils, com ara els ancians que conviuen en una residència. Imaginem que un bon dia el seu deteriorament, propi de l'edat, els condicionés a l’hora de poder reclamar de forma legal algun abús o incompliment que els afectés directament. Una legalitat que no sempre és sinònim de moralitat.

Posem per cas que els gestors d'una residència privada estiguessin facturant a alguns avis uns augment de preus que no fos l’acordat segons el contracte, i que els avis i els seus familiars es queixessin repetidament d'aquests cobraments a totes les persones que creien poder tenir autoritat per resoldre la situació: els gestors de la residència, l'Ajuntament, i fins i tot, i també per fe cristiana, a l'església; però que totes aquestes orelles fossin sordes a les seves reclamacions. I que Afers Socials i Consum, també, fossin coneixedors dels fets i es manifestessin donant la raó als avis, sense que això servís de res.

Suposem que, mentrestant, alguns d'aquests avís trobessin la mort abans d’haver resolt les seves reclamacions, i a causa d’això les seves famílies deixessin de tenir vinculació amb la residència; per la qual cosa moltes de les quantitats presumptament cobrades de forma indeguda ja es donarien per perdudes. I que, mentrestant, altres avís rebessin plaça  pública, amb la qual cosa podrien tenir un respir econòmic a l'asfíxia que estaven patint.

Imaginem que passessin els anys sense cap gest per part de l’asil sobre retornar els diners. Fins que una minoria d'avis afectats decidissin presentar una demanda judicial, tot i ser advertits, per no dir amenaçats, amb la possibilitat que, arribat el judici, els gestors de la residència podrien fer cridar a declarar els avis, encara que alguns tinguessin vora 100 anys, o encara que patissin per edat algun tipus de demència; suficient perquè el jutge pogués donar per nul·la la demanda.

I suposem que aquest advertiment no fes que avis i familiars renunciessin a reclamar, per dignitat, allò que consideraven una presumpta apropiació econòmica indeguda; i que, gràcies a aquesta insistència, la residència, prèviament al judici, retornés –però tan sols a alguns– una important quantitat de diners, que, tot i no ser la totalitat del que reclamaven, s'hi acostés força. Però que, com que aquest fet podria marcar un precedent per a tots els altres afectats, als quals seguien sense haver tornat res, els posessin com a condició subscriure un acord de guardar silenci. Uns fets que evidenciarien el soroll que acompanyaven les reclamacions, malgrat el silenci que obtenien i que alguns volien mantenir.

Aquests fets podrien ser totalment imaginaris. Però a vegades, com diuen, la realitat  supera la ficció.

ARFAC

Cap comentari:

Publica un comentari

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.