dimecres, 24 de març de 2021

José Antonio Neiro: quan el futbol és passió

 ELS NOSTRES ESPORTISTES 

 
Aquest mes entrevistem una persona incansable, un històric del futbol local. Parlem amb en José Antonio Neiro, que ens explica la seva trajectòria en aquest esport.
 
Com comença tot això de jugar a futbol? Perquè, és clar, les possibilitats i estructures del futbol devien ser ben diferents...
 
—Sí, els nanos anàvem al camp de futbol, que era obert, i amb els amics jugàvem partits. Altres dies jugàvem a handbol, perquè hi havia una pista. Ens entreteníem: llavors fèiem molt joc al carrer. També fèiem campionats entre carrers; per exemple, els del carrer Sant Josep contra els del carrer del Nord, o contra els de la Carretera... Ens organitzàvem nosaltres mateixos. Sense categories ni edats.
 
»Llavors, a les “Nacionals” –així era com anomenàvem popularment l’escola pública–, va arribar un professor, don Joaquín,  i venia al camp de futbol i es va interessar per fer un equip. Ens va federar i va fer el primer equip Infantil. Nosaltres teníem entre 10 i 11 anys. Recordo companys com el Ramon Selgas, el Joan Craviotto, el Rafael Medina, el Francisco Lorente i altres. Nosaltres estàvem il·lusionadíssims. Vam competir per la Federació a nivell comarcal en pobles veïns.
 

Amb el CE Manresa Juvenil (1974-75)  

Llavors vas anar a jugar a Manresa?
 
—Sí, em sabia una mica de greu, perquè aquí fèiem un bon equip; però l’any 1973 em va fitxar el Centre d’Esports Manresa, per jugar al camp del Pujolet. Em van provar dues setmanes, concretament dos dissabtes; em van fitxar i vaig entrar en l’equip d’Infantils. Aquell any, el club jugava el Campionat de Catalunya d’Infantil i vam quedar tercers.
 
Les condicions per jugar a futbol no eren les mateixes que ara, oi?
 
—No, llavors només entrenàvem dos cops a la setmana. Tenia entre 13 i 14 anys i baixava a Manresa amb els bus a les 6 de la tarda i tornava amb el bus nocturn dels alumnes de Batxillerat que arribava a les 11 del vespre.
 
»Quan jugàvem a fora, agafava el bus, baixava al Lleó i allà em recollia el pare d’un company d’Artés que ens portava en cotxe particular. A casa no teníem cotxe, i segur que ni temps per dedicar a  anar a veure el fill com jugava a futbol; eren uns altres temps. Hem de tenir en compte que els dissabtes la gent encara treballava, feia un jornal.
 
»Això sí, el Club em pagava totes “les esperes” entre combinacions de bus, cotxes particulars, trens... Vull dir que m’abonaven els esmorzars, berenars i àpats si convenia. El club ens pagava les sabates, la roba, la bossa, tot el que necessitàvem per jugar. Hi havia un senyor que vivia en una caseta allà al mateix camp i s’encarregava de rentar-nos l’equipació, netejava les botes... Quan anàvem a entrenar trobàvem tota la roba a punt a la banqueta. Jo només portava el xampú (ho diu rient com una anècdota). S’agraïa, perquè llavors treballava, estudiava i jugava a futbol i a casa altra feina hi havia.

Amb el CE Manresa (1977-78). A baix, al centre 

 
I com que els equips que ha jugat el Neiro són tants, li demanem que ens faci un resum de la seva trajectòria. De tota manera, cal tenir en compte que en aquells anys les categories anaven amb edats diferents: es tallava a partir dels nascuts abans i després del 31 de juliol de cara a la propera temporada.
 
 
Del 1969 al 1973: Categoria Infantil amb  la U.D. Balsareny.
Del 1973 al 1977:  Categories Infantil, Juvenil i Amateur amb el Centre d’Esports Manresa (el Pujolet).
Amb l’ equip d’Infantils vam quedar tercers de Catalunya. Amb el  Juvenil A vam pujar a la màxima categoria, la Lliga Nacional o Divisió d’Honor  (amb equips com el Barça, l’Espanyol, la Damm, el Girona...).
El segon any de Juvenils teníem molt bon equip i bones possibilitats de tenir un bon lloc a la competició; però, per problemes econòmics, el club va haver de tibar de la nostra categoria per reforçar l’equip de professionals i no vam poder aconseguir la victòria que, segurament, ens corresponia.
De la temporada 75-76 en tinc un record molt especial, perquè vam jugar amb el Lluís López en el mateix equip. Jugàvem a la Lliga Nacional; això no s’oblida.
La temporada 76-77 jugo amb l’equip que estava a Preferent.
 
  
Temporada 77-78: Primera Regional, amb E.R.T. Cardona. Teníem un bon equip i aquell any el Cardona puja de categoria: ascendim de Primera Regional a Preferent.
Temporada 78-79 (1/2 temporada): Categoria 3a Regional, amb la U.D. Balsareny.  Mitja temporada, perquè aleshores havia de fer el servei militar obligatori.
Temporada 78-79 (1/2 temporada): Categoria Preferent, equip Mozarrón de Murcia. Això va ser durant la mili, que la vaig fer  a Cartagena. L’equip, gràcies al reforç de dos soldats, va poder mantenir la categoria i a nosaltres ens posaven un taxi des de la caserna; cobràvem i estàvem rebaixats de tota guàrdia.
 

Amb el Mazarrón de Múrcia (1979). Dempeus

 
 
Temporada 80-81: Primera Regional, amb el CF Artés.
Temporada 81-82: Primera Regional, amb el CF Cardona.
Del 1982 fins al 1984. Categoria Preferent, amb el CE Puig-reig.
Temporada 84-85: Primera Regional, amb el CF Navarcles.
Del 1985 al 1987: Primera Regional, amb el CF Atlètic Gironella. Vam pujar a Preferent.
Temporada 1987-88: Segona Regional, amb el CE Avinyó

 

Amb el CE Puig-reig (1983-84). A baix, al centre
 
I  aquí va decidir deixar el futbol, perquè estant amb CF Atlètic Gironella va lesionar-se de menisc i després de l’operació, ja a l’any 88, li va semblar que ja n’hi havia prou.
 
—El canvi d’equips es deu a les demandes que feien els clubs per tal de millorar equips, projectes que em semblaven més interessants: la majoria solen ser d’equips que aspiren  a pujar de categoria. Sempre són fitxatges per temporades i acordàvem el contracte i les primes. Per tant, era important el projecte que oferia cada club, i també el que es cobrava.
 
»En aquells anys, a cada poble, el futbol era una bona distracció; moltes famílies anaven al camp per passar la tarda i xerrar mentre la canalla jugava. Això sí, tothom volia que l’equip del poble es mantingués o pugés de categoria, i la festa que se celebrava quan accedien a una categoria superior era com guanyar la Champions d’ara, a nivell de municipi. El futbol portava molta animació al camp. Molts diumenges a les tres de la tarda ja començava el partit i la gent ho esperava per veure futbol, sortir i fer-la petar.

J.A. Neiro i Lluís López, del Puig-reig, amb Joan Craviotto, del Sallent (1983-84)


 
Quan semblava que el Neiro ja havia decidit deixar del tot el futbol, el José Luís Fernández l’engresca i amb el Lluís López i el Ramon Selgas d’entrenador, van formar un equip a Balsareny amb nois del poble, de Sallent i “les Colònies” (això vol dir de Vilafruns). I així...
 
 
Del 1988 al 1990: Tercera Regional, amb el CF Balsareny. Hi vaig jugar durant dos anys. A la primera temporada, l’equip, en el darrer partit a Casserres, va guanyar i va aconseguir ascendir a Segona regional. Va ser explosiu! L’ afició havia vingut a veure’ns a Casserres i l’ascens es va celebrar molt animadament.
 
 
Crònica de Josep Gudayol a Regió7; Neiro va marcar els dos gols.

—Després, però, vas continuar jugant amb els Veterans...
 
—Sí, l’any 1990 vaig entrar a formar part de l’equip dels Veterans de Balsareny. Aquest ja era un futbol ben bé d’aficionats: de companys a qui ens agradava molt aquest esport. Vam fer tornejos a nivell intercomarcal de Bages, Berguedà i Solsonès i alguns pobles més afegits.
 
»Als 60 anys vaig plegar definitivament de jugar a futbol, perquè l’equip de veterans es va dissoldre. Entretant, durant tres anys vaig participar en el futbol de base a Balsareny. M’encarregava de fer les fitxes, buscar entrenadors, ajudar si calia... Però només ho van poder mantenir durant tres anys: hi havia pocs nens, alguns van marxar a jugar amb equips de fora i no hi havia prou quitxalla per fer equip.

Amb els Veterans, a Alemanya (2008-09). A baix, a l'esquerra
 
—L’any 2019, una vegada pre-jubilat, el seu cap no deixava de rumiar sobre el futbol: i va pensar a tornar a fer una escoleta a Balsareny. Aquell futbol per a nens i nenes ben petits, que ja s’havia fet anteriorment.
 
—Al setembre del 2019 vaig començar a entrenar, com a activitat estraescolar, un grup de 6 o 7 nens i nenes dues vegades a la setmana. Els anava bé, estaven engrescats... Però va arribar la covid i es va haver d’aturar l’activitat.
 
»Paral·lelament, també he col·laborat i col·laboro amb el FCF Sallent: actualment faig d’ajudant d’entrenador amb l’equip de Juvenils de Sallent, que, juntament amb el CE Manresa, el club Nàstic Manresa i altres equips, estan a la categoria de Preferent. També entreno un equip de pre-Benjamins, nens de 6-7 anys en modalitat de futbol 7. Ara mateix els entrenaments i la competició estan aturats per la pandèmia de la covid, però sembla que ben aviat es podrà tornar a practicar-ho tot.
 
»M’agrada molt el futbol de base, veure com aprenen els nens i nenes (és fantàstic, que hi hagi nenes jugant a futbol!), seguir l’evolució esportiva que fan, veure la bona relació entre tothom, la il·lusió que posen en els entrenaments, la gratitud que mostren... M’agrada especialment donar suport als que necessiten qüestions més tècniques, de reforç i per integrar-los bé a l’equip.
 
La seva vida en aquest esport està plena d’anècdotes i històries ben diferents a les d’ara.
 
—Els desplaçaments els fèiem en cotxes particulars, de pares que en tenien, i també en tren. Anàvem a jugar lluny; el joc a nivell comarcal va venir després, quan hi havia més equips i es va reorganitzar el futbol per edats i zones de joc més properes. Quan ja teníem l’edat i podíem comprar un cotxe o una moto fèiem els desplaçaments amb els propis vehicles. Això ja era una altra cosa. A vegades havia pujat el meu pare amb “la 49” fins a Navàs perquè em veiés jugar a futbol.
 
»Vaig aprendre molta geografia de Catalunya perquè, sobretot, quan érem a Preferent ens desplaçàvem fins a Badalona, Figueres, Tortosa, Sants, Mollerussa... Al mateix temps vaig fer molt bones amistats i vaig conviure amb molta gent.
 
Coneix gent d’arreu i, val a dir, que pel seu caràcter obert i, a vegades, explosiu és una persona ben popular. Els companys corroboren que és un bon amic, que sempre s’esforça a ajudar els altres.
 
—Sí que soc una persona molt impulsiva; però, tal com diuen,  “acabat de dir, acabat d’oferir” (Riu). Només em van expulsar quan jugava amb els veterans; val a dir que quan era professional, m’havien amonestat, però mai no m’havien expulsat.
 
Ha estat una entrevista llarga i densa, plena d’entusiasme, records, vivències, anècdotes i història. Li desitgem que continuï amb aquesta vitalitat i que, mentre pugui, segueixi ajudant les noves fornades de futbolistes.
 
—M’agradaria poder entrenar algun grup al camp de gespa que es preveu reformar; espero poder fer-ho! Penso que la gespa és un element important, que ajudarà a fer que hi torni a haver futbol a Balsareny. Tant de bo sigui així! Jo m’ofereixo a contribuir en el projecte en la mesura que pugui.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu J.A. Neiro  
 

Cap comentari:

Publica un comentari

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.