OPINIÓ
Són centenars, milers, els avis i les
àvies que ens han deixat durant la crisi del coronavirus. Sabem que el nostre
testimoni és només un entre tots ells, però sentim que l’hem de fer públic, per
denunciar quina ha estat la gestió del Casal Verge de Montserrat de Balsareny durant
aquesta crisi.
El Ventura Rodellas Llobet era el
nostre tiet i cunyat. Era resident del Casal des de feia uns vuit anys.
Tristament ens va deixar el 8 d’abril passat a causa d’una pneumònia, tot i
que, possiblement, va ser un positiu de covid-19. Són, precisament, les
condicions que van envoltar la seva mort que volem denunciar.
Quan es va decretar l’estat d’alarma i el
confinament, es van prohibir les visites a les residències de gent gran. En el
cas del Casal de Balsareny, es va notificar als familiars dels residents que
se’ns enviaria un correu electrònic periòdicament en el qual es donaria
informació de tots els avis i àvies ingressats, destacant que si no se’ns deia
el contrari, tot anava bé.
Durant les primeres setmanes de
confinament vam rebre dos correus informatius i fins i tot un petit vídeo en
què sortia el Ventura. La situació, però, va canviar a partir del 2 d’abril.
Per fer-ho simple, us donem una breu cronologia dels fets:
Dijous 2 d’abril: Rebem una trucada de
la infermera informant-nos que, per precaució, s’ha aïllat el Ventura (semblava
que tenia una mica de febre).
Divendres 3 d’abril: Rebem una segona
trucada de la infermera, en la qual se’ns informa que el Ventura ha empitjorat
i té més febre. Se’ns diu que la doctora ens donarà més informació, però ningú
ens diu res més.
Dies 4, 5 i 6 d’abril: Passen tres dies
i no rebem cap mena d’informació per part del Casal. Però basant-nos en el que
ens han dit, entenem que si no ens diuen res, és perquè tot va bé.
Dimarts 7 d’abril: Rebem una trucada de
la infermera sobre les 11 del matí informant-nos que, perquè no “pateixi”, han
decidit sedar el Ventura.
Com? Que l’han sedat? Ens sembla
impossible... Per què si va empitjorar fins al punt de sedar-lo abans no es van
prendre altres mesures com traslladar-lo a un hospital? És que la seva vida no
era prou vàlida? Algú va fer un triatge dels malalts que podien ser traslladats
i els que no?
A les 15.53h del mateix dia 7 d’abril,
i per acabar-ho d’adobar, rebem un correu electrònic en què se’ns diu que les
línies telefòniques del Casal estan col·lapsades però que no patim, que si hi
ha cap canvi en l’estat de salut del nostre familiar, ja ens ho diran.
Tenint en compte que el nostre tiet i
cunyat ja es trobava sedat i a les portes de la mort, ens preguntem si no es
podria haver tingut la decència d’haver actualitzat la base de dades i no haver
enviat aquest correu.
Dimecres 8 d’abril: Al voltant de les 3
de la matinada rebem la trucada d’un auxiliar informant-nos de la seva mort.
Dimecres 15 d’abril: 7 dies després de
la seva mort, encara és hora que algú de la direcció o la gerència del Casal
s’hagi posat en contacte amb nosaltres. Ni una mostra de condol, ni cap
explicació, res... És aquest setè dia que
rebem la trucada de l’administració del centre, en la qual se’ns informa que
podem passar a recollir les seves pertinències.
Demanem a l’administrativa que des de
la direcció o gerència del Casal se’ns truqui, perquè volem parlar amb ells. I,
efectivament, el mateix dia ens truca el gerent. Li fem saber el que pensem:
sentim una manca de tacte i humanitat enormes per part del centre. Des de la
direcció no tenen ni excuses per donar-nos i no ens saben dir per què el
Ventura no va poder ser traslladat a un altre centre quan la seva salut va
empitjorar. Quines conseqüències tindran als càrrecs directius del centre totes
aquestes decisions tan nefastes i poc humanes?
Segurament, cap.
Estem davant d’una situació
extraordinària que ha evidenciat que les condicions en què viuen els nostres
avis i àvies en algunes residències d’aquest país deixen molt a desitjar,
malgrat que les quotes que paguen són molt elevades per les ínfimes pensions
que cobren, i el servei que acaben rebent no sigui el que tots esperaríem.
Per part nostra, ens ha causat una
impotència i una incomprensió molt grans la poca comunicació que hi ha hagut entre
el Casal i nosaltres, per no parlar de la manca d’ètica i humanitat que ha
demostrat tenir la direcció en un moment tan complicat com aquest, en què no podem
acompanyar els nostres familiars en el seu últim viatge.
Desitgem que un cop passi aquest
temporal, la sacsejada no serveixi per reconstruir tot el que s’ha trencat,
sinó per construir una societat on deixem de ser números i siguem persones.
Balsareny, abril 2020
Família Solà Rodellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.