Manifest de l'ACPC

Els mitjans de l’ACPC alerten sobre l’allau de discursos d’odi i xenofòbia i reivindiquen el seu paper essencial en la defensa de la veritat

Barcelona, 10 d’octubre de 2025,

En un moment històric marcat per la sobreinformació, la proliferació de notícies falses i la propagació accelerada de discursos d’odi a través de les xarxes socials i d’altres canals, els mitjans de premsa comarcal i local manifesten la seva profunda preocupació davant l’impacte que aquesta desinformació té en la cohesió social i en la qualitat democràtica del país.

Els discursos d’odi, que busquen dividir les comunitats i fomentar la por davant la diferència, es disfressen sovint de missatges simples i emotius, mancats de rigor periodístic. Les xarxes socials i d’altres canals d’informació actuen com una catapulta que facilita la seva difusió ràpida i acrítica.

Aquesta mateixa dinàmica s’observa en diferents àmbits informatius, com el negacionisme climàtic, on determinats actors mediàtics i creadors d’opinió neguen o distorsionen evidències científiques per interessos particulars que s’allunyen del bé comú. Sovint, aquests relats estan desconnectats amb la realitat del territori.
 
En aquest context, la premsa comarcal i local juga un paper insubstituïble. Arrelada al territori, coneixedora del batec dels pobles i de les ciutats, i compromesa amb la vida quotidiana de la ciutadania, actua com un filtre rigorós davant la mentida i la manipulació.
 
Els mitjans de proximitat expliquen històries amb noms i cognoms, posen rostre i context a les problemàtiques socials, i construeixen narratives que cohesionen en lloc de dividir.
 
Mentre alguns difonen ràbia i falsedats a gran velocitat, la premsa local i comarcal aporta reflexió, serenor i veracitat:

• Davant els discursos d’odi, construeix convivència.
• Davant la xenofòbia, acull la diversitat local.
• Davant el negacionisme climàtic, informa amb dades, contextualitza els efectes del canvi global sobre el territori i dona veu a iniciatives sostenibles i transformadores.

És imprescindible reforçar i donar suport a la premsa comarcal i local com a eina de cohesió social, de difusió cultural i de defensa de la veritat.
 
Quan l’odi es fa viral, la informació de proximitat és el millor antídot.

ACPC 

Imatges de Balsareny

 
 

Com veieu, aquest mes, en aquesta secció, hi ha la foto d’un arbre. Sabeu de quin arbre es tracta i ens en podeu fer cinc cèntims? En quin indret del nucli urbà de Balsareny el podem veure? Posarem la resposta més endavant en aquesta mateixa entrada.
 
Text i foto: Isidre Prat

Resposta a ‘Imatges de Balsareny’
 
Com molts segurament haureu endevinat, es tracta d’una alzina surera, o simplement surera (en castellà, alcornoque; nom científic, Quercus suber). Es troba al passatge Roqueta, just entremig dels dos blocs de pisos que hi ha, envoltada d’alzines normals. En tota aquella zona hi ha dues sureres més, situades al petit parc que hi ha davant de l’altre bloc, el que dona al carrer Sant Marc, també amb alzines a tot el volt. És a dir que tenim tres exemplars d’alzina surera al nucli urbà, cosa bastant singular, perquè no és molt freqüent veure-les com a ornamentació.
 
L’alzina surera és un arbre del país, de la família de les Fagàcies. S’identifica per la seva escorça gruixuda i rugosa, d’on s’extreu el suro, amb aquestes franges clares que s’alternen amb les fosques, que veiem a la foto. La fulla és gairebé igual que la de l’alzina i el seu fruit és igualment la gla. La surera s’ha explotat molt gràcies a la seva facilitat de regenerar una nova escorça quan se n’ha tallat l’anterior, cosa que es fa cada 10-12 anys. A Catalunya hi ha boscos de sureres sobretot a les comarques gironines, com el Baix Empordà, i a llocs emblemàtics com les Guilleries, el Montseny i les Gavarres.
 
El suro està format per la suberina, una substància elaborada per les parets de les cèl·lules de l’escorça. Té aplicacions ben conegudes, gràcies a les seves propietats (lleuger, aïllant tèrmic i acústic, impermeable a líquids i gasos, elàstic, compressible...). Ja el feien servir antigament els grecs. La fabricació de taps de suro va començar al segle XVII. A Catalunya el primer taper conegut va ser Guerau Esteve Llach, que a mitjan segle XVIII tenia un obrador a Tossa de Mar. Palafrugell, al segle XIX, va arribar a tenir més de trenta fàbriques de manufactura de suro i actualment hi podem visitar el Museu del Suro, el més gran del món d’aquest material, a l’antiga fàbrica surera modernista de Can Mario. En aquesta localitat també hi ha l’Institut Català del Suro, que ha elaborat unes normes per als taps de suro que són un referent mundial. Tanmateix avui en dia el suro s’ha substituït molt per altres materials com el plàstic.
 
Com a curiositat, l’anglès Robert Hooke, al segle XVII, va ser el primer que va donar el nom de les cèl·lules dels éssers vius, observant en un microscopi primitiu un tros de suro. Va veure que estava format per petites cavitats polièdriques semblants a les cel·les d’un rusc d’abelles. I de la paraula “cel·la” va venir “cèl·lula” (en realitat, el suro conté cèl·lules vegetals mortes).
 
Isidre Prat

Genís Prat, un investigador balsarenyenc als Estats Units

LA NOSTRA GENT
 

 
Perfil personal i trajectòria

Genís Prat Ortega és un investigador de Balsareny que actualment viu als Estats Units, on desenvolupa la seva recerca en el camp de la neuroenginyeria, amb una tècnica destinada a pacients amb AME (Atròfia Muscular Espinal).

      El Genís va néixer a Balsareny el 8 d’abril de 1989 i va cursar tots els estudis en centres públics. Va fer la primària a l’escola Guillem de Balsareny i la secundària a l’Institut Llobregat de Sallent. Després va estudiar Física entre la Universitat de Barcelona i la de Granada; durant la carrera també va fer un Erasmus a Loughborough (Anglaterra). Però no en tenia prou: el seu interès per la recerca creixia i va decidir fer el Doctorat al Centre de Recerca Matemàtica, ubicat a la UAB, i a l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques Agustí Pi Sunyer, Hospital Clínic), sobre Neurociència Computacional, una disciplina de caràcter més matemàtic. Després d’aquesta etapa de treball intens, va optar per fer el Postdoctorat en neuroenginyeria als Estats Units; concretament, a la Universitat de Pittsburgh.

      Aquest any encara un nou repte: serà el cap d’un equip que començarà a desenvolupar tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica, alhora que continuarà estudiant aspectes més teòrics sobre la interacció entre l’estimulació i el cervell.

 

L’Atròfia Muscular Espinal (AME) i la recerca científica

Què és un pacient AME?
A les persones que viuen amb AME els falta un gen que produeix una proteïna essencial per a les motoneurones (les neurones que envien senyals elèctrics per activar els músculs). En experiments amb ratolins s’ha comprovat que aquestes neurones es moren o no funcionen correctament perquè no reben prou impulsos elèctrics de les fibres sensorials que ens informen sobre la posició de les nostres extremitats o la temperatura de la nostra pell. La manca d’aquests senyals contribueix a la paràlisi.
 
A partir de la vostra investigació com actueu amb el malalt?
Estimulem les fibres sensorials col·locant elèctrodes a l’espina dorsal. Amb aquesta estimulació corregim els inputs que són massa baixos i n’incrementem la intensitat. Això fa que les motoneurones que mouen els nostres músculs funcionin millor.
 
L’equip de treball, a l’hora de fer la intervenció, per quins especialistes està format?
Per neurocirurgians, neuròlegs i fisioterapeutes.
 
Quines respostes heu obtingut en els pacients?
Primer vam treballar amb tres malalts, als quals vam col·locar els elèctrodes a la zona lumbar durant un mes, per assegurar-nos que no els rebutjaven. El resultat va ser positiu. Després en vam tractar tres més, amb els elèctrodes implantats a la zona cervical, per intentar que milloressin la mobilitat dels braços. Quan se’ls retiraven els elèctrodes, els pacients sembla que tornaven enrere. És molt difícil que una persona adulta amb AME es curi, però la recerca se centra en què, en el futur, petits avenços puguin millorar molt la qualitat de vida. Actualment estem comprovant què passaria si els elèctrodes es mantinguessin dins del cos durant anys.

 

Els pacients i l’assaig clínic

El pacient és un tresor per a vosaltres, oi?
Primer s’experimenta amb ratolins i, després, hi ha persones que ofereixen el seu cos per fer recerca i aportar dades.
Ells són uns veritables herois, perquè permeten que la ciència avanci. Saben que, al cap de quatre setmanes, se’ls retiraran els elèctrodes i possiblement perdran tots els guanys.
 
Els pacients que han participat poden tornar a participar en fases més avançades de la recerca per beneficiar-se’n més?
Segurament que sí, tot i que encara no està del tot definit l’assaig clínic. L’estada prèvia i posterior a l’hospital ja s’allarga uns dos mesos. Les despeses, però, van a càrrec del finançament que cobreix el projecte.
 
Quins són els límits d’una recerca?
D’una banda, els límits ètics d’experimentar amb animals o humans, que revisen les universitats o agències estatals. De l’altra, els econòmics: calen recursos per pagar sous, adquirir equips i redactar projectes que optin a beques públiques.

 

El finançament i el context internacional

Qui ha finançat aquesta recerca que esteu portant a terme amb pacients d’AME?
La primera fase, la implantació inicial dels elèctrodes, ha estat finançada bàsicament per la farmacèutica Roche, és a dir, finançament privat. Als Estats Units, la gran majoria de recerca bàsica prové de recursos públics a les universitats. Quan aquests estudis preliminars ofereixen resultats prometedors, llavors l’empresa privada s’hi interessa per intentar desenvolupar un producte o medicament.
 
Entenem que tota recerca necessita un bon finançament.
Sí. Ara mateix busquem recursos tant privats com públics per fer el següent pas: implantar els elèctrodes de manera permanent i fer-ne un seguiment durant anys. Encara no sabem si continuarien progressant. La comunitat de l’AME està molt organitzada, tant als Estats Units com a Europa, i pressiona per aconseguir canvis legislatius. També està molt implicada en els assajos clínics.
 
Com està la situació als Estats Units?
Encara hi ha incertesa sobre què vol fer la nova administració de Trump amb la ciència. Sembla que volien retallar molt el pressupost; de moment això no ha passat i cal veure com acaba tot. Fins ara era un lloc ideal per fer recerca, perquè hi havia molts diners i es podien emprendre projectes més ambiciosos que aquí. 

 
La vida d’investigador

Què representa ser investigador?
Investigar és la nostra feina i no tenim un horari fix. És un projecte molt personal en què t’involucres del tot. Cal estar molt motivat per dedicar-se a la ciència, perquè objectivament no sembla la millor decisió. Es cobra poc, es treballa molt i hi ha molta temporalitat, però, si t’agrada, és la millor feina que pots fer!
      En aquest cas, el contacte directe amb pacients et fa sentir encara més responsable: vols treure’n el màxim profit perquè han posat el seu cos al servei de la ciència. La millor recompensa serà que, si d’aquí a deu anys es poden fer implants a persones amb AME, jo ja em donaré per satisfet.
 
Feu publicacions?
Hem publicat aquest projecte a la revista Nature Medicine i altres en revistes especialitzades en neurologia. També han sortit notes de premsa i reportatges als Estats Units i aquí: l’ABC, TV3, Regió 7 i algun canal de ràdio en van parlar. Per a nosaltres això és positiu, perquè ajuda a la carrera professional, a reclutar pacients i a donar-ho a conèixer als metges.

 
Mirant el futur

Aquesta tècnica podria anar bé per a altres malalties?
Sí. Ja fa anys que està aprovada i s’utilitza en pacients amb dolor crònic quan la farmacologia no funciona. També s’està provant en persones amb lesions medul·lars o que han patit un ictus. Nosaltres hem estat els primers a aplicar-la a una malaltia neurodegenerativa per revertir alguns processos.
      Es podria estendre a altres patologies, sempre que es trobin els punts que cal estimular i les fibres danyades responsables dels inputs baixos. En el nostre cas ja sabíem quins punts calia treballar perquè hi havia molta recerca bàsica finançada amb diners públics, que vam poder aprofitar per formular la hipòtesi i experimentar amb animals.
 
T’has habituat a la vida dels americans. És molt diferent d’aquí? Què fas en el temps lliure? Quines activitats t’agrada fer quan tens temps lliure?
Sí, ja m’hi he acostumat. Crec que la vida aquí no és tan diferent; potser són una mica més avorrits,  però la veritat és que Pittsburgh em recorda una mica Balsareny. Tot i ser una ciutat, la densitat de població és semblant a Balsareny. La majoria de gent viu en casetes amb una mica de jardí. Tot i que, de vegades, el cotxe és necessari, es poden fer moltes coses amb bici o caminant.
      En el meu temps lliure, m’agrada fer esport (bici, córrer o tenis), viatjar o anar a fer alguna cervesa amb amics. Vaja! El que fa tothom, no?
 
El Genís és un noi que estima la seva feina i obre finestres allà on va, però la família i els amics són els seus pilars. Balsareny i el país els porta al cor, i necessita tornar per retrobar-se amb ells. És un cul inquiet que combina la recerca amb la bicicleta i les trobades amb la gent, que com que a cada lloc on va, fa noves amistats; en té a cabassos! La investigació exigeix treballar en grups de persones diverses que s’ enriqueixen de la tasca col·lectiva.
Endavant i molts èxits amb l’equip que començareu a desenvolupar les tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica.
 
Entrevista: Isidre Prat i Lluïsa Coma
Fotos: Lluïsa Coma / Genís Prat

Inauguració del ‘Grupo Escolar Marqués de Estella’ (I)

Arxiu Jordi Sarri

El dia 13 de novembre de 1927 es va inaugurar a Balsareny el grup escolar Marqués de Estella. Per al lectors més joves, aquestes antigues escoles estaven situades a la Plaça Roc Garcia, i han estat conegudes popularment com les escoles nacionals. Avui, és el Casal Cívic de Balsareny. Alguns anys després, quan es va proclamar la Segona República, el grup escolar va passar a anomenar-se Prat de la Riba. I, finalment,  amb el cop d’estat franquista i l’arribada a la fi de la Guerra Civil, va adquirir el nom  de Roque García.
 
Abans d’entrar en la matèria objecte d’aquesta informació, i amb la finalitat de facilitar-ne la comprensió, crec que seria interessant indicar unes notes preliminars sobre la situació escolar, històrica  i política durant la dècada dels anys 20 del segle passat.
 
Dins el context educatiu podem afirmar que durant aquell període al nostre poble hi havia hagut diferents escoles: una de municipal per a nens i de costura per a nenes a la Casa del Comú, situada a la plaça de l’Ajuntament cantonada amb el carrer Creu; dues escoles privades religioses, la del capellans per a nens, al costat de l’església i la de les monges per a les nenes, a la plaça Ricard Vinyes. També hi va haver una privada de costura sota la direcció de Filomena Canal, al començament del carrer Castell, que, si no estem informats malament, va ésser al número 2.
 
Finalment, l’escola del Casino, propietat dels seus socis, va ser fundada el 1912. Va encetar el seu ensenyament només amb nens i a partir del 1919, sota la tutela del mestre Vicenç Serra Prat, va rebre l’autorització del rector de la Universitat per poder acollir les nenes[1], esdevenint per aquest motiu l’única que impartia ensenyament mixt. Era una escola laica, allunyada de qualsevol dogmatisme, i reformista, inspirada en la pedagogia de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Així mateix, en horari extraescolar també es feien classe per adults. Aleshores, als diferents centres era habitual que la llengua vehicular d’ensenyament fos el castellà i molt esporàdicament es feia alguna activitat en català, com ara, per exemple, la lectura d’algun llibre.

Pel que fa al context històric i polític, el dia de la inauguració de l’escola, Espanya estava governada per un règim autoritari. El 1922, Miguel Primo de Rivera va ser nomenat capità general de Catalunya i el setembre de 1923 va liderar un cop militar —“para salvar a España de un deshonroso final”— per, tot seguit, instaurar una dictadura que es va allargar fins al 1930, amb la complicitat, o si més no amb el consentiment, del rei Alfons XIII.
 
Primo de Rivera va dissoldre les Corts. Derogà la Constitució de la Restauració, la del 1876, i, en conseqüència, els partits polítics van ser prohibits, alhora que es va vedar l’associació i la llibertat sindical. De la mateix forma, va cessar els governadors civils i nomenà al seu lloc militars de l’alta jerarquia.
 
Per altra banda, el mateix mes de setembre de 1923, va promulgar a Catalunya el Real Decreto dictando medidas y sanciones contra el Separatismo, on qualsevol tipus d’escomesa contra «[...] la unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por medio de palabra o escrito [...] o por cualquiera clase de actos o manifestaciones [...]» seria sotmès als Tribunals Militars.
 
Una de les primeres mesures educatives que es van adoptar en l’àmbit local, com era menester i en menys temps que es diu un parenostre, va ser la clausura de l’escola del Casino, el 1923.
 
La notícia que segueix es va publicar el 14 de novembre de 1927 a la Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona.
 
«Ayer se celebraron en Balsareny extraordinarios festejos con motivo de la bendición e inauguración oficial del Grupo escolar Marqués de Estella, primero de este nombre en la provincia, construido por el Ayuntamiento de aquella población con sus propios recursos.
      Al efecto, a las diez de la mañana, la Banda del Batallón de Montaña, Reus número 6, recorrió la población ejecutando alegres pasodobles; poco después se reunían en el Ayuntamiento, con el alcalde y concejales, las persones invitadas al acto, para salir luego a esperar la llegada de las autoridades regionales y provinciales que habían prometido su asistencia.
      Sobre las doce llegaron en automóviles los señores capitán general; gobernador civil; rector de la Universidad; vicepresidente de la Diputación, señor Conde de Fígols; jefe provincial de Unión Patriótica; jefe del partido de la misma, señor Gallifa; delegado gubernativo, señor Azpiazu, e inspector de Primera enseñanza, señor Soler.
      Anteriormente habían llegado delegaciones de la mayoría de los pueblos del partido, el comandante a cuyo cargo se hallan los somatenes del mismo; el capitán de Sanidad Militar, señor Llansó, el director de las Escuelas de la Casa de Caridad, señor Udina; los maestros nacionales de Sallent, y varios presidentes de Unión Patriótica de la Comarca, quienes, con el Ayuntamiento, aguardaron la llegada de las autoridades. Una niña de la Escuela Nacional que dirige doña Joaquima Pujol dio la bienvenida a los señores gobernador, capitán general y rector.
      En seguida se procedió a revistar el Somatén, que se había formado en la plaza, frente a las Casas Consistoriales, celebrándose luego una recepción en éstas.»

1927: Revista del Sometent de Balsareny (Balsareny, història en imatges)

 
No està de més saber que per a Primo de Rivera el sometent espanyol era l’equivalent dels “camises negres” paramilitars italians. Els squadristi del Duce Mussolini, líder feixista que fou el seu autèntic model de referència.
 
«Organizóse luego la comitiva, que, en manifestación, se dirigió a los nuevos y espaciosos locales del Grupo escolar, que fueron bendecidos por el señor cura párroco, visitándose las salas de clases, en las que los maestros habían expuesto algunos trabajos de los niños y niñas de Balsareny, que merecieron justos elogios, así como también las dependencias anejas a ellas y el gran parque escolar que queda a la espalda del edificio.
      En seguida los niños cantaron La bandera y Las  hormigas; leyeron dos hermosos trabajos el maestro señor León y la maestra señora Pujol; pronunciaron con mucha soltura unos discursitos alusivos al acto los niños Josep Planas y Maria Casaldàliga, y recitaron poesías, con mucho ajuste y entonación, Josep Otzet y Lolita Pons. Antes de la bendición se izó la bandera y se tocó la Marcha Real, que fue escuchada con religioso silencio y aplaudida.
      El reverendo cura párroco, como tal, y en su calidad de vocal de la Junta local de Primera enseñanza, pronunció elocuentes palabras, recogiendo algunas ideas de los señores maestros, para glosarlas señalando la importancia que tenía la escuela y cuán grande era la de la educación y cómo influia en la formación de hombres buenos, útiles a la sociedad, y terminó dando las gracias a las autoridades y a cuantas personas habían aceptado la invitación de asistir al acto, así como al pueblo de Balsareny, que se había asociado en masa, engalanando las fachadas de las casas y contribuyendo así a la labor del Ayuntamiento, que había adornado con gallardetes, ramaje, arcos y leyendas las calles que conducían desde la carretera de Berga a la plaza de las Casas Consistoriales.»

Comitiva inaugural (Balsareny, història en imatges)

 

Com a informació complementària assenyalem que el capellà era mossèn Pere Rovira Coma, que va exercir els seus oficis al nostre poble del 1924 al 1940.
 
«Luego el rector de la Universidad, doctor Díaz, dirigió la palabra al pueblo, señalando que era un día de júbilo para Balsareny, y que lo atestiguaba así la presencia de las autoridades regionales y provinciales, las colgaduras que lucían en toda la población, la alegría que se reflejaba en los rostros del pueblo congregado en la plaza y asomado a los balcones y ventanas, y la bandera nacional que ondeaba en unas partes, adornaba frontispicios en otras y tremolaban en sus manos los niños y las niñas y teníamos todos en nuestros corazones.
       Fijóse luego en lo que significaba el acto de apertura de una escuela, el valor que encerraba esto para un pueblo, e hizo atinadas consideraciones relativas a lo que es un pueblo culto y educado, a la riqueza que representa el progreso y a cómo lo alcanza la labor escolar.
      Se fija en lo expuesto por los maestros en su discursos y en cómo deben proceder para formar ciudadanos que rindan fervoroso culto a la Patria, a la única, a la gloriosa España, indicando que un poderoso medio es el vehículo que denominamos idioma nacional.»

Acte inaugural (Balsareny, història en imatges)

 

Primo de Rivera sentia una profunda animadversió per Catalunya i per la seva llengua: «[...] el morboso sentimiento catalán de hostilidad a España que tan abandonado y criminalmente se ha dejado desarrollar en la escuela y en el púlpito y en la cátedra [...]». Calia espanyolitzar Catalunya. D’aquí que un dels seus objectius prioritaris fou l’escola.  Ara, el català, per no perdre els mals costums, va anar a parar al racó dels mals endreços. A les Escoles Normals es van suprimir les càtedres de llengua i literatura catalanes i l’ensenyament a les escoles es farà de forma exclusiva en la llengua imperial, a la manera de la Muy Noble, Leal, y Fidelísima Villa y Corte. Un clàssic d’arrel profunda.
 
«Felicita a los maestros y al pueblo de Balsareny, alentando a todos para que prosigan la obra de cultura que han iniciado y hagan honor a lo que dicen las colgaduras de la plaza, laborando para formar un pueblo educado e instruido, que contribuya, con el esfuerzo que se realice en otros, al engrandecimiento de la Madre Patria.
      Todos los oradores fueron muy aplaudidos, y el cielo, que parecía querer bendecir también el Grupo escolar Marqués de Estella, empezó a dejar caer finísima aguanieve.»
 
En arribar aquí, si algú es pregunta qui diantre era el Marqués de Estella, apuntem que, evidentment, era el mateix Miguel Primo de Rivera. Al Dictador li fou concedit, per herència nobiliària, aquest títol, que havia ostentat el seu oncle, Fernando Primo de Rivera, també militar d’alt rang i amb un full de serveis a la Pàtria d’upa.

[Continuarà]

Joan Craviotto

Fotos: Arxiu J. Sarri / Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial, 2002)

[1] Universitat. La Veu de Catalunya, nº 7414, 23 de desembre de 1919.

Viladecavalls de Calders

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS
 

Presa sobre el riu Calders i resclosa d’on surt el canal de la fàbrica

 
On és Viladecavalls de Calders?
 
És un antic poble rural, actualment del terme de Calders (el Moianès), però que, al segle XIX, havia estat un municipi independent. Hi pertanyen masies conegudes, com les Tàpies i el Canadell; i la colònia Jorba, antiga colònia tèxtil.
 
Com s’hi va?
 
Des de Balsareny, cal agafar l’autovia C-16 fins a la sortida de Sant Fruitós-Navarcles; i seguir en direcció a Navarcles i a Calders, per la N-141c. Passat el km. 10, cal agafar un trencall a la dreta, on indica “colònia Jorba- el Xaloc”; seguir una carretera estreta uns 800 metres i deixar el cotxe en un pàrquing senyalat. En total hi ha uns 20 km (una mica menys en el camí de tornada).
 
Què hi podem veure?
 
Un cop deixat el cotxe, baixem per la carretera uns 150 metres, fins a les primeres cases, agafem un camí a l’esquerra i, tot seguit, un corriolet d’uns cent metres, que baixa fins al riu Calders. Allà veurem una palanca de fusta d’uns 25 metres per poder-lo travessar. Des de la palanca, a l’esquerra, veurem una resclosa, d’on surt un canal que va a l’antiga fàbrica tèxtil (actualment tancada, però amb algunes petites empreses a les naus).

Embassament de Manglanell

 

Per sobre de la resclosa, que també fa de presa, hi ha l’embassament de Manglanell. Per sota, l’aigua passa per unes comportes i va cap a un saltant, on cau cap a un clot molt ample i força gran; i després segueix riu avall. De seguida, el llit s’estreny i forma un meandre molt pronunciat, al centre del qual hi ha la fàbrica i la majoria de pisos de la colònia, que es distribueixen en diverses plantes, aprofitant les terrasses del cingle excavat pel riu.

Gorg del Calders

 
Passada la palanca, ja a la riba esquerra del riu, surt un camí que puja amunt i, al cap d’uns 200 metres, trobarem l’església nova de Sant Pere de Viladecavalls (neoromànica, construïda el 1944), que encara avui és una parròquia. Si seguim per una pista forestal cap al sud, al cap de mig quilòmetre de pujada, s’arriba al Collet del Llucià, amb una bona vista de la colònia, i a la casa Llucià i les restes de l’església vella de Sant Pere de Viladecavalls, destruïda en part el 1936 (per això es va fer la nova, uns anys més tard, acabada la guerra).

Església nova de Sant Pere de Viladecavalls

 

Podem tornar pel mateix camí. O bé seguir i tancar un circuit circular (en total, 6 km), anant cap al sud-oest fins a la majestuosa casa de l’Estrada, a un quilòmetre de l’església vella; trobarem, vora el camí, les restes de dues antigues teuleries; l’una ben conservada, però l’altra molt malmesa. Després, caldrà girar cap a l’oest, passant per la casa del Soler (on hi ha una bassa) i, finalment, cap al nord, fins a trobar de nou el riu Calders i tornar a passar per la palanca.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Entrevista a Andreu Torres, nou Sant Josep als Pastorets de Balsareny

 

 
Entrats en una nova tardor, em plau obrir aquesta finestra amb els porticons d’un costat a l’altre. És bo, crec jo, que en cadascuna que sigui la representació teatral dels Pastorets els personatges habituals no siguin representats sempre per la mateixa persona, llevat que hi hagi algun paper que tingui un relleu molt difícil de ser canviat. Personalment crec que és molt interessant que els personatges siguin interpretats diferenciant-se en imatge i veu. Aquest fet es dona enguany amb el paper de Sant Josep de Natzaret: els espectadors del Pastorets de Balsareny hi podrem veure l’Andreu Torres, actor de l’Ametlla de Merola.
 
Andreu Torres i Vilà va néixer el 12 d’abril de l’any 2000 a l’Ametlla de Merola. Va cursar la carrera d’Humanitats i el Màster de Gestió del Patrimoni Cultural a la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant el seu temps lliure li agrada llegir, quan pot. El darrer llibre que ha llegit és Tots aquells temps, de Laia Aguilar. També li agrada viatjar i li agrada molt el teatre i les pel·lícules.
 
— A resultes d’haver pujat a l’Ametlla vàrem conèixer la teva vocació teatral; explica’ns com va anar tot això?
 
— A l’Ametlla, igual que moltes de les Colònies tèxtils de la riba del Llobregat, els treballadors invertien el poc temps lliure que tenien a fer, entre altres coses, teatre, música —cors de Clavé—, ballets, esports... i aquesta herència ha anat passant de pares a fills, fins arribar als nostres dies. Per això, a dia d’avui encara hi ha gent que sent una gran il·lusió de fer els Pastorets i alguna obra de teatre per la Festa Major. Sense anar més lluny, Balsareny també s’ha nodrit d’aquest folklore de les colònies, un clar exemple ho poden ser: l’Esbart dels Pastorets de Balsareny, els mateixos Pastorets o la Coral Sant Esteve: activitats, gestades, creades i consolidades a la Colònia Soldevila i mantingudes amb el temps a través dels seus hereus i de molts balsarenyencs que s’hi han afegit. Bé, balsarenyencs i no tan balsarenyencs.
 
— Tens algun precedent com a actor teatral?
 
— Directament com a tal, no. Però la família Vilà a l’Ametlla ha estat sempre molt lligada a la cultura teatral de la Colònia. De fet, una de les grans actrius de la família va ser la tieta Margarida, tieta del meu avi, gran aficionada a les sarsueles i als sainets teatrals que es preparaven en aquells anys a l’Ametlla.
 
— També formes part com a cantant de la Coral Sant Esteve de Balsareny: com portes les teves prestacions vocals?
 
— Tot i que tot sovint donem la nota, costa bastant arribar al to desitjat. Vaig entrar a la Coral Sant Esteve una mica de rebot, ja que els faltava algun actor per acabar d’omplir el repartiment teatral del musical d’El Cafè de la Marina; entre partitures i bambolines vaig conèixer la que avui és la meva parella i és clar... Quan toca, toca. Faltaven, i continuen, faltant veus masculines, i va ser quan ella i el Marc Comabella, em van demanar si volia cantar en el musical els moments del cor, i així vaig començar i fins avui. És una bona manera de combinar la vida de parella i de guanyar punts amb la família política, sobretot amb la sogra —riu—. Bromes a part, aprofito aquestes ratlles per animar les veus masculines de Balsareny i rodalies a venir a cantar, que la por no ens guanyi.
 
— Últimament hem sabut que formaràs part de l’equip d’actors dels nostres Pastorets. Ha estat com a iniciativa pròpia o bé t’ho van proposar?
 
— Correcte. Enguany, si Déu vol, participaré en els Pastorets de Balsareny. M’ho va proposar, ja farà uns mesos, l’equip directiu format per les germanes Aina i Laia Rodríguez i la Jana de Miguel, i com comprendreu, no m’hi vaig poder negar. De totes maneres, m’agrada la idea de poder pujar a l’escenari i participar en els Pastorets, una tradició tan arrelada al vostre, nostre poble de Balsareny i al conjunt del país. I en uns moments com aquests convé reivindicar la nostra llengua i les nostres tradicions, que ens han fet grans com a país. Si a això hi sumes la bona acollida que m’ha donat el poble de Balsareny i la seva gent, no m’hi puc negar i he de correspondre amb el que pugui i faci falta.
 
— Coneixes l’autor d’aquests Pastorets?
 
— I tant. Tot i que compartim cognom, no som família. Crec que parlar de Pastorets vol dir, inevitablement, parlar de Josep M. Folch i Torres.
 
— Has fet d’actor en altres Pastorets?
 
— Sí, ser de l’Ametlla vol dir que, en algun moment de la vida, n’has de fer. De tota la vida que a l’Ametlla n’he fet. Serà la primera vegada, en 25 anys, que faré Pastorets fora de l’Ametlla.
 
— Vols afegir-hi alguna cosa més?
 
— Només vull acabar aquesta entrevista donant les gràcies a tu, Josep, i a tot l’equip del Sarment per haver pensat en mi. I espero que després d’aquesta bonica entrevista em puguin donar el carnet de balsarenyenc.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Andreu Torres

Activitats de la Biblioteca Pere Casaldàliga. Setembre

 

Recital poètic. Dissabte 6 de setembre, la Biblioteca Pere Casaldàliga va celebrar el Recital de Poetesses de Balsareny, a càrrec dels Rapsodes de Balsareny. Sarment ja en va parlar extensament el mes passat. L’acte va venir acompanyat per la música dels alumnes de piano de l’Escola Mossèn Joan Bajona. Carles Cases, músic, pianista i compositor de bandes sonores, va tenir el detall de regalar-nos una peça interpretada per ell mateix per acabar. Un matí ple d’art i sensibilitat.

 
Club de lectura d’adults. Dimarts 23 de setembre, el Club de Lectura d’adults es va reunir per primera vegada després de l’estiu. L’obra comentada va ser Nada, de Carmen Laforet. L’acompanyament de la professora Angustias Serrano va donar el toc perquè, si ja ens havia agradat, poguéssim apreciar encara més la novel·la i el personatge de l’Andrea, la protagonista. 

 

Tarda de jocs. En el marc de la Setmana de la Gent Gran, dilluns 29 de setembre, vam organitzar una tarda de jocs de taula, on fins i tot els més escèptics s’ho van passar la mar de bé. Ja es va notar la destresa d’aquells que han freqüentat la biblioteca durant l’estiu i practicat amb les novetats! “Sardines”, “Piou piou” i “Mucho cucurucho” són alguns dels preferits. També se’n fa referència, en aquest mateix Sarment, en l’apartat de la Setmana de la Gent Gran.

 
Hora del conte “La reina de la neu”. A l’hora del conte del mes de setembre hem comptat amb la Sherezade Bardají, gràcies al programa Commemora – Hans C. Andersen de la Gerència de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. La Sherezade ens ha explicat el conte clàssic La reina de la neu, i és que aquest any es commemora el 150è aniversari de la mort d’aquest escriptor tan prolífic, autor de L’Aneguet lleig, La sireneta o El vestit nou de l’emperador, entre molts altres. 

 

Exposició Espais pensants. Durant el mes hem acollit l’exposició itinerant Espais pensants de la XBM, produïda pel fotògraf Carles Rodríguez Marín. És una mostra de fotografies en blanc i negre d’escriptors i escriptores en els espais on treballen i creen. L’interès recau en el context i l’ambient, que revelen la seva personalitat. Hi apareixen, entre d’altres, Carme Riera, Enric Casasses, Martí Gironell, Najat El Hachmi i Maria Barbal.
 
A més, des de la Biblioteca, vam assistir a la Setmana del Llibre en Català, celebrada a Barcelona, a la recerca de les darreres novetats bibliogràfiques, que estan a punt d’arribar i estarem encantades d’oferir-vos!
 
Aquest octubre reprenem les classes de català, els clubs de lectura infantils i les trobades de les parelles LECXIT, entre d’altres activitats. Ja veieu que la Biblioteca engega el curs amb empenta!
 
Text i fotos: Biblioteca Pere Casaldàliga