Promoció dels llibres de Diego Galera

BALSARENY AVUI
 

El poeta i escriptor balsarenyenc d’adopció Diego Galera i Morales, una vegada més, ens vol presentar el seu nivell de promoció dels seus llibres publicats per diferents editorials espanyoles i en tres idiomes: català, castellà i gallec. Ediciones Melibea i Editorial Adarve son algunes de les que han editat la seva obra. Melero disposa de la venta online de cinc publicacions amb llibres digitals i en format paper com “Otra vez con el alba despierto y sueño un nuevo día” i en format paper com “Sonetos a los santos”. També es poden trobar a la venda “La torre altiva, la estación invertida y otros poemas” i “Transparencia otoñal: noches de insomnio y otros poemas”.

 
En el text informatiu que Galera ens fa arribar ens adjunta un gràfic, a nivell espanyol dels punts on aquests llibres han tingut, i tenen, un major nivell de vendes. I en la xerradeta matinal a la llibreria Els Colors, entre altres moltes coses, vam arribar a la conclusió de la dita coneguda popularment, que “ningú no és profeta a la seva terra”.
 
Diego Galera desitja a tothom bona salut i unes bones festes.
 
Josep Gudayol i Puig
 

El de sempre i per sempre

PUNTA DE BRAU
 
Són les 6 del matí i, com sempre, estic assegut davant de la meva màquina d’escriure. En aquesta hora sento el plaer de viure una quietud del moment de la mà de la fredor pròpia dels dies d’hivern, i al carrer, llevat d’algun que altre matiner, es respira un silenci absolut.
 
Aprofitant la lucidesa matinal em plau definir-me com el de sempre i per sempre! Sí, em sento afeixugat per aquests moments pandèmics que la societat actual s’ha proposat fer-nos viure i em rebel·lo favor d’un món econòmic, social, cultural i esportiu, contra aquest estúpid, sí, sí, ho repeteixo, estúpid enemic invisible que diàriament ens fa arribar una quantitat de xifres esgarrifoses de persones mortes, en tot l’àmbit mundial.
 
Jo, malgrat en alguns espais pugui semblar el contrari, sempre he respectat i respecto la manera de pensar de cadascú i, a l’empara de la llibertat d’expressió, demano que també se’m respecti la meva manera de pensar i que com sempre faig arribar raonant des d’aquesta columna del Sarment, del qual soc redactor.
 
Periodisme és opinió, observació és aquesta relació entre periodista i lector un fet social que lliurament enriqueix la sociabilitat entre les persones. Per exemple: avui em complau fer-vos arribar un paràgraf de l’opinió de Blanca Soler, que fa uns dies vaig llegir al meu diari El Punt-Avui, opinió que gira sobre el toc de queda actual:
 
“Com quan el pare et deia que no tornessis a tres quarts de quinze, que a les dotze hi fossis a tot estirar. Als 16, la restricció s’ampliava fins a les tres de la matinada i als 18, barra lliure, això sí, amb precaució i responsabilitat. I la mare deia, sigui l’hora que sigui, encara que dormi, vine a dir-me que has arribat. Ara resulta que tots tenim el mateix pare, es diu Pedro Sánchez. Diu que tornem a casa com a màxim a les dotze de la nit i que no ens moguem fins a les sis del matí. Però després surt la mare de la cuina, eixugant-se les mans amb el drap i diu que és ella qui té l’última paraula. La mare diu que prefereix que a les deu siguem a casa...” Resumint, la Blanca, tot recordant el conte de la Ventafocs, diu: “Què passa si arribem a casa a les deu i cinc? La carrossa se’ns haurà convertit en carabassa? Amb les presses, en comptes de perdre la sabata pel camí, em caurà la mascareta...”
 
Josep Gudayol i Puig

Carlota Franco: una teràpia saludable i física al Casal Cívic

ENTREVISTA
 

 
Som a les darreries d’un altre any, al mes de desembre, i malgrat aquesta fastigosa pandèmia, fet que ha aturat les activitats al Casal Cívic de Balsareny, a l’entrevistador li plau de tenir aquesta amable xerradeta amb la Carlota Franco Lizana, monitora de balls llatins al Casal, molt saludables per a una bona formació física.
 
La Carlota va néixer a Cardona el 17 de setembre de 1997, però ha viscut pràcticament tota la vida a Navarcles, on va estudiar l’ESO, i posteriorment va fer el Batxillerat d’Arts Escèniques a Manresa i el Grau Universitari de Dansa amb titulació britànica (Barcelona – Bath Spa University). Actualment continua formant-se realitzant estudis complementaris en relació a la dansa via online. Pel que fa als seus hobbies li agrada fer activitats de fitness i aprofita sempre que pot per caminar a l’aire lliure. I sobre tot li agrada molt viatjar: ha tingut la sort de poder estar a Londres, França, Berlin, Itàlia... i a escala estatal ha estat a Astúries, el País Basc, Cantàbria, València, Madrid, etc. En resum, l’apassiona tot el que estigui relacionat amb les arts escèniques, viatjar i realitzar activitats d’aventures. Pel que fa a la lectura, que també li agrada molt, el seu llibre preferit es titula “El día que el océano te mire a los ojos” de Dulcinea.
 
— Primera pregunta obligada: explica’ns com vas arribar al Casal com a monitora de Balls llatins.
 
— Doncs vaig trobar una oferta de feina per internet i vaig pensar que hi podria encaixar.
 
— Coneixies ja Balsareny?
— Sí, de fet l’any passat vaig estar impartint classes de dansa musical a l’Escola Guillem de Balsareny.
 
— Quan duus a terme l’activitat que exerceixes de Balls llatins i per què es diu així?
 
— L’activitat la realitzem els divendres de 10:45h a 11:45h, i es diu així perquè es treballen les diferents modalitats dels balls llatins. A cada sessió s’aprenen els passos bàsics i es practiquen duent a terme una coreografia final. S’hi treballa: salsa, txa-txa-txa, bachata i merengue, entre altres.
 
— Amb què beneficia la dansa a l’usuari?
 
— És bo per a la nostra salut física i mental. Ens aporta energia i ens omple de bones vibracions. Ballar pot ser un bon remei per pal·liar l’estrès, combatre els petits entrebancs del dia a dia i alliberar la tensió diària. Reforça l’autoestima i la confiança en un mateix i ens ajuda a superar la vergonya i a millorar la nostra capacitat d’expressió.
 
— Has exercit aquesta teràpia en algun altre lloc?
 
— Sí, i tant, a Manresa, i a part d’aquesta activitat en realitzo d’altres sobre els diferents estils de dansa per tota la comarca del Bages.
 
— Actualment sou molta colla al grup? I t’has sentit acollida aquí a Balsareny?
 
— Som aproximadament vint persones, tot i que el nombre d’assistents varia segons el dia. Sento un feedback molt positiu per part de tots i totes i m’he sentit molt ben acollida des del primer moment.
 
— Vols afegir quelcom més?
 
— Des d’aquí animo a totes aquelles persones que vulguin passar una bona estona realitzant una activitat que els aportarà benestar general i energia positiva.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Carlota Franco

Guillem Farrés, campió d’Espanya de motocròs

ESPORTISTES DE BALSARENY

Aquesta vegada parlem amb en Guillem Farrés Plaza, que fa ben poc ha arribat de Bèlgica i el felicitem per l’èxit obtingut en el campionat d’Espanya.
Primer de tot, ens confirma que ell i la moto són, pràcticament, una mateixa cosa. Des dels 4 anys que va en moto i va fer la primera competició amb 10. Comencem l’entrevista amb un Guillem radiant per les experiències viscudes i per com li va la competició en el món de les motos.

—Acabes d’aconseguir una posició immillorable en el campionat d’Espanya. Què sents?

—En efecte, els dies 14 i 15 de novembre vaig córrer a Calatayud al campionat d’Espanya i vaig quedar primer de EMX125cc en motocròs. En realitat, el dissabte 14 ja era campió, perquè correm dues mànegues i se sumen els punts per a la general.

»Què sento? Doncs molta satisfacció; i em vaig treure una aresta que tenia clavada, perquè l’any passat anava primer en el campionat d’Espanya i una lesió em va apartar de l’última cursa. Vaig caure en una carrera del campionat d’Europa i em vaig lesionar el braç.

—També participes en el campionat d’Europa?

—Sí, l’any passat va ser la primera vegada. És tota una altra etapa de la meva carrera en moto. Interessant, i hi he fet un bon paper: cinc pòdiums d’un total de nou. Finalment he aconseguit acabar en sisena posició al campionat, després de no poder puntuar en una carrera a causa d’una caiguda.

—De quin equip formes part?

—Aquest any he corregut amb l’equip de la Federació Espanyola, la RFME. L’equip estava dotat d’una mobil home que conté un habitacle i on la part del darrere és un taller. També portàvem una cuinera que és de Girona i cada pilot teníem un mecànic. 

»El nostre team manager era el Paco Rico, amb qui ja havíem corregut abans.

»L’equip el formàvem els tres pilots que vam ser seleccionats: el Gerard Congost de Girona, el David Braceras d’Alacant i jo.

»La RFME ens ajudava juntament amb una estructura Belga per competir a nivell internacional, és clar, en els campionats d’Espanya no podíem fer propaganda de l’equip. A Europa, anàvem vestits amb diferents colors i propaganda de la federació.

»Aquesta temporada, a causa de la covid, ha sigut molt irregular: vam començar les curses al març, es va interrompre el calendari i fins a principis de setembre no vam tornar a córrer. Una vegada arrencats, primer vam estar a Faenza (Itàlia), on vam celebrar tres curses. Des de l’organització s’ha intentat concentrar diverses curses en un mateix lloc per evitar desplaçaments i rendibilitzar les instal·lacions a causa de l’epidèmia. Després hem estat quatre mesos a Bèlgica, i a Madrid.

»Una altra irregularitat deguda a la covid és que a les curses no hi ha públic i es troba a faltar.

—Però tenim entès que a Bèlgica hi esteu un temps llarg, oi?

—Sí, Bèlgica és la base. Allà hi ha molts circuits per a modalitats diverses i ens posen un pis a disposició dels pilots. Concretament, hem estat a Zelzate, a 5 km d’Holanda. Amb el Gerard i el David hem fet els entrenaments durant quatre mesos i teníem els nostres propis mecànics. Ha estat una bona manera d’entrenar.

—I la llengua?

—En anglès, aquesta és la llengua que fem servir a tots els països. No tinc problemes a parlar-lo, i és una sort, perquè, és clar, la comunicació avui dia és molt internacional: vídeos, cròniques...

—Parles dels companys d’equip. Hi ha molta competició entre vosaltres? Com van les relacions?

—Bé, molt bé. A fora de la cursa ens entenem molt i a dintre del circuit i, sobretot, a la competició, tothom “va per ell”, anem a  guanyar. És un esport individual.

—És net, aquest esport, o bé hi ha persones que solen ser més entorpidores?

—Hi ha gent de tot, com a tot arreu i en tots els esports. Ja sabem una mica com és cadascú i sí que hi ha persones que per guanyar entrebanquen els altres quan poden. El joc brut també existeix, encara que no és molt habitual.

»També cal entendre la dimensió de les curses. Normalment som un centenar d’inscrits i en una volta ràpida només se’n classifiquen 40; i és clar, tothom vol quedar entre els seleccionats.

—De cara a la propera temporada, què hi ha?

—Ara mateix ja estic entrenant per a la propera temporada, que no competiré amb/per  la Federació Espanyola. Canvio de categoria i pertanyeré a EMX250cc, que inclou pilots de 17 a 23 anys. Representaré GAS-GAS, una marca catalana. El meu preparador o mànager, tal com en diem en el món de les motos, serà el Nani Roma, de Prats de Lluçanès. Continuo mantenint el mecànic.

—Parlant del Nani Roma, que sabem que és un gran corredor del Dakar, et faria il·lusió córrer-hi?

—De moment no m’ho he plantejat mai, ja que no em crida molt l’atenció; ho veig com a un projecte que encara està molt lluny, però no ho descarto.

—Quan parles d’entrenar “aquí” que vols dir exactament, a on? Com? Qui controla els entrenaments?

—Primer de tot, aclarir en què consisteixen els entrenaments. Hi ha una part tècnica que la fem en circuit i la fem plegats, vull dir que podem ser l’equip sencer. Paral·lelament, hi ha un entrenament físic que és individualitzat, d’acord amb els criteris del director mèdic, que, segons les proves que et fan i el seu resultat, et dissenya un pla de treball personal amb exercicis de força, equilibri, càrdio..., sobre la moto i sense. També faig bici i corro.

»Avui mateix he entrenat i amb aquest rellotge (ens l’ensenya), queda tot registrat i ho envio al director mèdic a Bèlgica. Per tant, sempre hi ha una anàlisi dels entrenaments, l’orientació del doctor i el pla específic i individual de cara al progrés de cadascú.

»Pel que fa als circuits, “aquí” puc practicar a Olvan, també hi ha zones a Lleida, a Tarragona i, evidentment, al circuit de Montmeló. A Benicàssim també hi ha tres circuits que estan molt bé. Allà, a l’hivern hi van molt els anglesos, sobretot pel clima més advers que tenen en el seu país.

—Parla’ns una mica del terreny de les curses; perquè, és clar, estem parlant de la modalitat de motocròs.

—Sí, el terreny el reguen abans de les curses amb aspersors o tancs d’aigua. Aquesta és la tònica general. I si plou, correm igual, si no és que sigui una tempesta extraordinària. La pitjor cursa que he fet va ser una vegada a Anglaterra, amb una pluja constant i abundant. Em costava veure-hi, i la pluja i el fang ho complicava molt.

»He de dir que les ulleres són molt importants en les curses, i quan plou encara més. Avui dia, no podem córrer sense ulleres, està prohibit, perquè és fàcil que hi hagi lesions importants. Les ulleres les netegem mentre correm, hi ha mecanismes de recanvis de paper posats al lateral de la ullera i els has d’anar tibant per netejar la lent. És complicat, perquè has d’estar per aquesta feina també i no pots  perdre la concentració.

—I les competicions de noies? No hi ha equips?

—Les noies també corren en la seva categoria, però no hi ha equips femenins a nivell estatal.

—En l’àmbit més personal, has tingut poques lesions pel que significa aquest esport, oi?

—És cert, pel risc que hi ha, n’he tingut poques i no m’han apartat mai gaire temps de les curses programades. Sempre he tingut fractures netes, que en diuen, sense complicacions. Si et lesiones a la cursa, no cal dir que en el mateix circuit ens atenen. Fins ara he estat de sort en aquest sentit.

—Sempre has combinat les competicions, els entrenaments i els estudis.

—Efectivament, aquest curs 2020-21 és la primera vegada que he optat per un any sabàtic. Coincidia que la temporada era molt irregular i teníem curses i entrenaments a Europa els dos primers mesos del curs. He acabat el primer de batxillerat i em falta el segon curs, que el vull fer. Ja decidiré quina serà la millor manera. Avui dia hi ha moltes possibilitats via online. Una mica, tractaré de deixar el terreny dels estudis a punt per si algun dia vull reprendre’ls a nivell universitari.

—Una altra opció es dedicar-te només al món de les motos, ara des de la competició i després des d’altres àmbits.

—Sí, hi ha moltes opcions una vegada et retires de la competició, pots optar a fer de professor, de mànager de l’equip, de mecànic, d’entrenador..., amb els títols que es requereixen per a cada tasca. De mecànic ja en vaig aprenent: tot i que no jo no m’he d’ocupar d’aquest aspecte, ja hi començo a remenar. El meu pare me n’ensenya i a mi m’agrada.

—I la teva família, com en molts altres esportistes, també ha estat clau, oi?
—La meva família sempre ha estat la base. Hem estat molts caps de setmana per circuits de Catalunya i d’Espanya. El pare sempre ha estat el meu mecànic fins ara. I des de fora de la pista no cal dir que han estat un suport incondicional. Els ha agradat, m’han ajudat i els ho agreixo.

»També vull fer referència al Toni Ovalle, un altre membre fonamental a les meves curses. És molt amic de la família i un apassionat de les motos. He de dir que tots junts m’ajuden i disfrutem!

—Per acabar: alguna anècdota que et vingui al cap, de les moltes que has viscut? 

 
—(Rumia un moment) Potser aquest estiu, quan, entre les 4 i les 5 de la matinada, tornàvem cap a Madrid i vam passar per la Torre Eiffel a París. Sols, il·luminada, tips de cotxe, a sota el monument... Un gust!

Cal dir que aquestes entrevistes esportives no ens deixen mai indiferents. Uns nois i noies que competeixen a nivells alts i que els brillen els ulls quan ens expliquen la seva preparació, les competicions, els èxits, les relacions amb els seus companys d’equip o circuit. També els acompanyen alguna frustració, molt d’esforç i superació constant. No es rendeixen; són gent que viuen per a l’esport!

Alfred Selgas i Lluïsa Coma
Fotos: Arxiu Guillem Farrés

L'anticlinal de Súria i la falla de Migmon

per Isidre Prat Obradors

Pou de Cabanasses, just sobre l’eix de l’anticlinal de Súria. Al nucli de l’anticlinal hi ha la sal.

D’on ve el terme Migmon?

Com molta gent sap, Súria és coneguda pel topònim de “Migmon”, paraula molt arrelada a la població i que dona nom a entitats, com l’institut, comerços, etc. L’explicació d’aquest mot no es coneix exactament, però, per exemple, al Costumari Català de Joan Amades es recull que a Súria s’encaren unes roques que, segons la llegenda, marquen el mig, o el centre, de la Terra, i que, quan el planeta es va crear, es va acabar en aquest punt; segons la veu popular, aquestes pedres s’ajuntaran quan el món s’acabi.

Realment, en aquest municipi, sembla com si una part de la Terra se’n va cap a la dreta i l’altra part cap a l’esquerra.
 
Així, és un terme geològic?
 
Sí. Aquesta paraula concretament també dona nom al fenomen geològic més famós de Súria, que és una falla (trencament i desplaçament del terreny): la falla de Migmon.
 
Aquesta falla s’ha convertit en un dels símbols de Súria i és l’únic poble que té un dibuix geològic al seu escut (que no siguin muntanyes, ni rius ni altres accidents geogràfics típics).

En realitat, el municipi està travessat per un llarg anticlinal, que presenta l’esmentada falla en el seu eix.
 

Estrats inclinats cap al sud en un dels vessants de l'anticlinal de Súria; sobre l'eix de l'anticlinal hi ha el Poble Vell i, a sota, es veuen les cases de la carretera.

Què és un anticlinal?
 
Un anticlinal és un plegament de l’escorça terrestre, sobre roques disposades en estrats o capes, donant una forma de pont o de muntanya, amb els seus dos vessants o flancs inclinats en sentits oposats. És produït per les forces laterals de l’interior de la Terra al llarg de molts anys.

Tot el Poble Vell de Súria sobre els estrats inclinats de l’anticlinal.

 
Com identifiquem, sobre el terreny, l’anticlinal de Súria i la seva falla Migmon?
 
La falla exactament es troba a la carretera que surt de Súria cap a Cardona, al costat del petit barri de Cal Trist. Actualment hi ha un mirador al davant, amb un plafó explicatiu, per fomentar el turisme. També hi ha plafons sobre la particular geologia de Súria en altres punts del nucli urbà, com al barri de Salipota, a l’altre costat del riu, des d’on es veu molt bé l’anticlinal amb la falla. També es veu bé des del nord de Súria, a l’altiplà de Can Sivila. 

Els estrats de materials orientats al revés (respecte a la foto anterior), mirant cap al nord; es veuen a la carretera per la sortida nord del municipi i  formen part de tot el flanc nord de l’anticlinal, des de dalt al pou.

Al pic més alt de l’anticlinal (que veiem com un turó força alt, des de Salipota mateix)  és on hi ha justament l’explotació del pou Cabanasses. I, per si fos poc, el Poble Vell de Súria (Castell i vila emmurallada) es troba justament sobre l’anticlinal, al flanc sud. No és casual que el pou Cabanasses de la mina es trobi al pic més alt de l’anticlinal, ja que és on la sal interiorment arriba més amunt del terreny i, per tant, no costa tant d’extreure. Precisament les capes de sal de sota, com que són molt plàstiques, es van doblegar fàcilment i van contribuir a formar l’anticlinal, quan les forces internes que van formar els Pirineus, fa milions d’anys, van tibar i aixecar també zones del Bages.
 
Pel mateix motiu, es va aixecar la muntanya de sal de Cardona (la qual podem visitar), amb la diferència que, en aquesta, la sal va arribar fins a l’exterior; en canvi, a Súria les sals van quedar aixecades, però amagades a dintre. 

La falla de Migmon, la part que veiem a la carretera des d’un observatori del davant. La falla ha tingut lloc a través de l’eix horitzontal que hi ha a dalt de tot, on hi ha el pou. La línia ampla que puja per l’esquerra està formada per materials triturats perquè és el pla de falla: per on s’ha trencat el terreny i s’han desplaçat els dos blocs formats. Fixem-nos que les capes de l’esquerra estan inclinades cap al nord i les de la dreta al revés, cap al sud; però, a més a més, les de la dreta han quedat desplaçades respecte a les de l’esquerra.

 
Si recorrem tot el barri de Salipota i observem a l’altre costat del riu, veurem com els estrats inclinats de l’anticlinal s’estenen per tot el poble, per sobre de la carretera, i són el suport de tot el Poble Vell. Ho podem veure a les fotos adjuntes. Són estrats que estan inclinats, o “cabussen” cap al sud (els que estan inclinats al revés no els veiem des d’allà; estarien a l’altra banda del pou Cabanasses, al flanc nord).
 
La connexió de l’anticlinal de Súria amb el de Balsareny
 
L’anticlinal de Súria s’estén més o menys al nord del poble, mentre que al sud del municipi surienc comença ja l’anticlinal de Balsareny, que arriba fins al nostre poble (fins a la zona de Cal Cansalada). Tots dos tenen uns traçats força paral·lels i estan separats per una altra falla, la falla del Tordell, situada a uns dos quilòmetres de Súria per la carretera de les Vilaredes (el seu nom és perquè a sota hi passa la riera del Tordell, que neix a la carena de Castelladral i es barreja amb el Cardener a l’altura de Súria).

Una altra visió, més lateral, des del costat sud, de la falla de Migmon

En realitat, els dos anticlinals estan separats per un petit sinclinal, però que no es pot apreciar gaire perquè és justament on es troba la falla del Tordell (un sinclinal es forma quan hi ha un plegament, però té forma de U o V, al contrari de l’anticlinal, que té una forma inversa).
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

L’any 2021 per endavant

EMMB
 

Acaba l’any que ens ha posat a prova a tots mentre s’enduia de manera precipitada moltes persones. Han estat deu mesos immersos en una realitat que ningú havia viscut abans. Persones de totes les generacions hem aportat les nostres respectives experiències i hem treballat per assegurar la continuïtat de totes les tasques essencials.
 
Les generacions més joves –que són les que nosaltres a l’Escola Municipal de Música coneixem millor– mereixen un tractament a part en aquest elogi general a la població. Els infants i els adolescents han conviscut amb la pandèmia fent mostra d’una fortalesa sorprenent. Des del principi han mantingut l’energia i la il·lusió pròpies de les etapes primerenques del cicle vital. S’han fet càrrec de la situació, han acceptat els canvis i han continuat el seu procés d’aprenentatge de manera eficient. I no només això, sinó que també han ajudat els adults en aquells processos que requereixen l’instint, la pràctica i el coneixement del món digital; uns processos que han esdevingut, ara més que mai, fonamentals.
 
La música, aturada als escenaris, ha continuat viva a les llars i a les escoles. Ha pogut continuar essent font d’emocions per als qui la practiquen i per als qui, a través de canals de tota mena, la reben.
 
Ara som més forts, tenim millors coneixements i més capacitat de treball per a fer-ne ús. Traurem partit de la inèrcia que ha generat aquest impuls i passi el que passi viurem un bon any 2021.
 
Escola Municipal de Música de Balsareny

 

Biblioteca: un any atípic

 BIBLIOTECA PERE CASALDÀLIGA

Acabem un any atípic per a tots nosaltres i, és clar, també per a la Biblioteca Pere Casaldàliga, que, com sabeu, ha estat tancada durant uns mesos i ha hagut de reduir l’horari i els serveis per adaptar-se als protocols de seguretat i higiene del PROCICAT. Malgrat això, la nostra activitat i les vostres visites no han parat i estem contentes d’haver estat un servei útil per a molts de vosaltres. 

Aquest any que se’ns presenta confiem que, més aviat que tard, tot tornarà a la normalitat i podrem continuar tenint la vostra confiança en aquest servei públic que entenem com un espai de relació, intercanvi i creació, obert a tota la població, on promovem accions que fomenten la lectura, la creativitat i el desenvolupament personal. Volem arribar a tota la població de Balsareny i, per tant, esperem que durant el proper any tots tingueu alguna ocasió per venir a visitar-nos i fer ús dels nostres serveis.
 
Increment i actualització del fons 

Gràcies a diferents subvencions ‘extraordinàries’ de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona per ajudar el sector de llibre en aquest temps de pandèmia, la Biblioteca ha pogut adquirir nous documents per completar i millorar la seva col·lecció. En concret: 

• Hem actualitzat temaris d’oposicions per a diferents cossos públics.
• Hem actualitzat i completat les lectures obligatòries de Batxillerat I part de l’ESO que es recomanen als instituts de Navàs i Sallent.
• Hem comprat contes infantils que són referents en la literatura infantil.
• Hem incorporat nous documents al Fon especial Pere Casaldàliga.

I, a més a més, tenim gairebé totes les novetats de novel·la per al públic adult.
 
Fons especial Pere Casaldàliga de la Biblioteca Balsareny

Com bé sabeu, la Biblioteca de Balsareny té l'honor de portar el nom del bisbe Pere Casaldàliga des de l'any 1992, però potser el que no sabeu és que disposem d'un fons especial amb un total de gairebé 40 documents del seu testimoniatge, la seva prosa i poesia, així com documents sobre diferents aspectes de la seva vida i obra. Aquest fons s’està incrementant amb noves adquisicions, així com donacions de particulars i de l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga, als quals volem fer arribar el nostre agraïment.

Relacionat amb aquest fons, us informem que la Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona inicia uns monogràfics dedicats als Fons especials de les biblioteques que formen part de la Xarxa. El primer que es publicarà serà el de la nostra biblioteca, el  Fons especial Pere Casaldàliga, en honor a la seva persona i la seva obra, atès que  el passat mes d’agost ens va deixar. Ara bé, el que no ens deixarà mai són el seu pensament i la seva poesia.

Us desitgem un FELIÇ 2021 fent ús de les seves paraules:
 "Perquè l'última paraula no és la de la mort, ni la dels poderosos, sinó la de l'amor" (Pere Casaldàliga).

Text i fotos: Ana Pérez Hidalgo