dijous, 12 de novembre del 2015

L'Ajuntament informa.- Novembre 2015


Un cop celebrat el ple d’aprovació de les ordenances fiscals, on l’equip de govern proposava obtenir més ingressos a través dels impostos, majoritàriament a través dels impostos de les grans empreses i grans capitals ubicats a Balsareny,  tot això per tal de desplegar i cobrir nous serveis socials necessaris com són l’educador/a social, l’insertor/a laboral o possibilitar els pagaments d’ajudes d’emergència social a famílies necessitades, tot ells serveis bàsics i prioritaris que manquen al nostre poble, per no veure’ns obligats a retallar partides existents sinó millorar-les i implementar nous serveis, proposta de l’equip de govern que, per altra banda, no va ser aprovada finalment al ple en una situació de govern en minoria, s’estan començant a perfilar els pressupostos amb què l’Ajuntament gestionarà el dia a dia del 2016, mantenint la voluntat d’implementar i cobrir nous serveis socials malgrat la dificultat afegida de trobar-nos enfront la circumstància d’haver de fer-ho amb una mateixa disponibilitat pressupostària.

Entenem, doncs, que l’elaboració dels nous pressupostos és un altre dels factors primordials pel devenir socioeconòmic de l’any vinent, ja que definirà el pla d’acció municipal que es durà a terme, sempre en funció de la disponibilitat econòmica de l’administració local. En aquest sentit, la voluntat de l’equip de govern, com a govern compromès amb el foment de la participació ciutadana, és la de fer que l’elaboració d’aquests pressupostos sigui al màxim de participativa possible, és a dir que als mateixos pressupostos es vegi reflectida la voluntat popular. Per aquest motiu s’està confeccionant, des de l’equip de govern, un procés participatiu en format d’enquesta amb una sèrie de preguntes de caire orientatiu enfocada als aspectes que cada regidoria proposa treballar, tot això per tal de conèixer quines són les prioritats de la gent i cap a on vol la població que s’inverteixin els diners del pressupost municipal, definint així des de la població la direcció en què treballar al consistori l’any vinent. Som un ajuntament petit que no disposa d’un pressupost gaire extens. Enfront d’aquesta realitat i les necessitats que considerem que s’haurien de cobrir, passats els primers sis mesos de govern i un cop coneguda la realitat social i administrativa local, les prioritats de l’equip de govern pel 2016 són, per una banda, cobrir les necessitats socials i treballar per augmentar la inserció laboral i les oportunitats dels vilatans/es i, per l’altra, vetllar per continuar oferint un servei de qualitat des de l’administració.

Per aquesta raó, trobem necessària la conscienciació a la població sobre la importància de la participació en aquesta consulta pressupostària, que es repartirà a finals del mes de novembre i podreu omplir i retornar a l’Ajuntament, perquè ens ajudeu a conèixer les vostres prioritats, tan socials i econòmiques i ens marqueu el camí a seguir com a poble. Més endavant presentarem altres mètodes participatius concrets, en què els/les vilatans/es podran decidir específicament en quines propostes o projectes concrets volen invertir certes partides dels pressupostos de l’any vinent.

Dit això, a la propera secció comentarem breument els resultats d’aquest procés participatiu  a Balsareny. Fins al mes vinent!


Albert Otero Bonet
Regidoria de Cultura, Comunicació i Informació

Violència de gènere

COLUMNA VIOLETA















La violència de gènere s’ha constituït com un fenomen invisible durant dècades, sent una de les manifestacions més clares de la desigualtat, subordinació i de les relacions de poder dels homes sobre les dones. La constatació de l’existència d’aquesta situació, marcarà un abans i un després en la consideració legal i social dels drets i llibertats de les dones.

Aquesta definició inclou la violència basada en el sexe, és a dir, la violència dirigida contra la dona perquè és dona o que l’afecta en forma desmesurada. Inclou actes que infligeixen danys o patiment de caire físic, mental o sexual, amenaces de cometre aquests actes, coacció i altres formes de privació de la llibertat.

Elles són aquelles dones maltractades, aquelles dones que han rebut amenaces contínues, que han mantingut relacions sexuals amb por. Dones a qui han insultat, a qui han explicat amb pèls i senyals com es revenjaran de les seves exparelles perquè un dia van tenir el valor de denunciar-los. Formen part del grup a qui se’ls ha dit a cau d’orella: “si et mous d’aquí és l’últim que faràs”, dones a qui han agafat pel coll i, amb els polzes, han recorregut les seves clavícules lentament mentre, amb una mirada freda, els preguntaven: “De què tens por exactament? Jo t’estimo”.

Són les mateixes dones que han declarat amb una psicòloga darrere, perquè botaven de la cadira. Perquè els seus músculs es rebel·laven davant d’una situació incomprensible, insostenible i inaguantable. Les que no s’atreveixen a explicar-ho tot al jutge i al fiscal perquè creuen que significa perdre l’únic que els queda: la dignitat. I perquè se senten culpables per haver suportat aquest tracte.

Si és que arriben a declarar, és clar. Perquè potser també són les dones que formen part del ritual que coneix tothom: els titulars de premsa (inclosos els que diuen “Mor una dona a...”, com si s’hagués mort sola); el minut de silenci en una plaça cèntrica; les condemnes oficials; les crides a renovar el compromís en la lluita contra aquesta plaga; el recordatori que hi ha un número de telèfon per a dones víctimes de la violència masclista que és gratuït i no deixa rastre a la factura...

«La violència contra la dona no sembla que sigui un tema important, i resulta bastant sorprenent, quan les estadístiques indiquen que el 2014 hi va haver 26.742 denúncies per maltractaments i cada any es denuncien 1.161 violacions a Espanya. Això significa que cada dia hi ha 347 denúncies per maltractaments i una violació cada vuit hores. ¿No és alarmant?», escrivia fa unes setmanes Alba Molas, guionista de Tiana, que afegia al seu escrit: «Hi ha una tendència a tractar els casos de violència masclista per separat, com si fossin casos aïllats i particulars, quan en realitat tots formen part del mateix mecanisme i del mateix patró. I se n’acostuma a responsabilitzar les dones: no hauries d’haver anat tan destapada, no hauries d’haver tornat sola a la nit, no l’hauries d’haver perdonat...»

Aquest és l’argument profund. No es tracta d’homes alienats que en un moment donat perden el món de vista. Es tracta d’un problema estructural, social (és per això que en molts àmbits es prefereix l’ús del terme «violència de gènere» més que no altres com «violència domèstica»), del qual la violència física és l’última expressió letal.


Del fet que no s’entengui això és realment del que estan fartes moltes dones. Del que n’hauríem d’estar farts tothom.

I és per això, i en acte de rebel·lia, que des de l’Ajuntament de Balsareny es realitzaran actes commemoratius amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere. 

El  dimecres  25 de novembre a les 17:30h, a la plaça de la Mel hi haurà una concentració. Seguidament es farà una lectura de manifest i s’inauguraran les exposicions  fotogràfiques relacionades amb la temàtica a càrrec d’Anniedelapaz i l’associació Oliva. 

Tot seguit, la Dra. Montserrat Davins i el Dr.  Josep Cañellas faran una conferència. En acabat, es decidirà el logotip que encapçalarà la regidoria d’Igualtat. 

El dissabte 28 de novembre es projectarà la pel·lícula «Te doy mis ojos», dirigida per Icíar Bollaín, seguida d’un col·loqui. I per finalitzar, un petit concert  a càrrec de les Mares de la Coral de l’Escola Municipal de Música. 

Grup de dones de Gent de Balsareny


dimecres, 11 de novembre del 2015

Quarantè aniversari


A la foto adjunta hi podeu veure les parelles que ens vàrem casar l’any 1975, i que celebrem el quarantè aniversari de les nostres núpcies gaudint de pau, felicitat i estimació. Amb l'absència d'algunes parelles per motius personals, el dia 8 de novembre de 2015 ens hem reunit al voltant d'una taula per compartir junts aquest aniversari. Bon profit a tots i a esperar els cinquanta anys, que ja només en falten deu!

Moltes felicitats a tots i a totes.

Ramon Calveras i Rafart

Sara Calpe, col·laboradora a Paraguai

ENTREVISTA

Sara Calpe de Gràcia va néixer el 1930 a Fígols. Des de fa molts anys, la Sara fa aportacions de roba (llençols, bates, etc.) que s’envien a Paraguai, a través de les Missioneres de la Institució Claretiana. Això és gràcies a l’ajuda d’Emili Bonals, que li dóna tota la roba. Tot això ho fan desinteressadament, sense obtenir-ne cap benefici, només per ajudar persones que ho necessiten.

Al llarg de la seva vida, la Sara ha ajudat moltes persones, ja sigui donant-los béns materials de primera necessitat o bé ajudant-los d’altres maneres. Fins i tot explica una anècdota d’un robatori, en què li van robar la bossa de mà i ella no va voler que tanquessin a la presó els dos nois joves que li havien robat. Per tant, sempre ha ajudat de manera solidària, desinteressada i, el més important, sense demanar protagonisme de cap tipus.

La gent de Paraguai està molt agraïda a la Sara per la seva ajuda desinteressada de tots aquests anys i, de tant en tant, li envien fotografies, postals de Nadal, obsequis, cartes d’agraïment... El Nadal passat, per exemple, li van enviar un pessebre d’argila.

Quin tipus de roba cuses per a ells?
- Per exemple, molts llençols, també havíem fet coixineres... També els feien falta molts pitets, perquè van obrir un hospital i no tenien res, i llavors va ser quan els vaig ajudar més. Ara els envio més aviat roba.

I qui t’ajuda a fer tot això?
- L’Emili Bonals dels Teixits Bonals és qui em dóna la roba. Però jo no me la quedo mai, jo sempre la dono. Si no m’ajudés aquest noi jo no podria pas fer-ho perquè tanta roba que fem, tants llençols i havíem fet tantes coixineres... a mi si no em donen la roba jo no puc fer-ho. Jo de fer-ho i treballar el que vulguis però jo li dic “em fa falta aquesta classe de roba” i me la porta. Jo puc fer tot això perquè l’Emili em dóna la roba, sense ell no podria fer-ho. Tinc quatre màquines de cosir aquí a casa i podria cosir, però no podria ajudar tant si ell no m’enviés tota la tela.

Quin és el procés des que tens la roba fins que arriba allà?
- Vénen unes monges a casa amb una furgoneta i s’ho emporten cap a Barcelona i allà elles ja es cuiden d’enviar-ho. Cap allà a Paraguai peces senceres no les podem enviar, perquè són molt grosses. Llavors per enviar-les les tallo a trossos i en fem els llençols i tot això, i llavors sí que es pot enviar. Com que hi ha tant jovent que viatja cap allà a ajudar durant les vacances doncs a les maletes s’emporten tota aquesta roba. Si algú de Balsareny ho necessita, només fa falta que m’ho demanin, que si els fa falta jo els ho dono. També a mi cada mes o cada dos em porten ampolles de beure totes plenes de sucre i jo les dono a la gent que els fa falta. Jo sé de gent que gasten molt sucre perquè tenen canalla i els dono aquestes ampolles. És un noi d’aquí a Balsareny que li sobra molt sucre i me’l porta perquè el doni a qui ho necessita.  

I cada quant vénen a buscar-te roba a casa?
- Gairebé cada any vénen a buscar-ne. I també si necessiten altres coses, les vénen a buscar. Per exemple, a mi em regalen molts vestits i jo si no me’ls poso doncs com que hi ha aquestes novícies, noies joves, que no van vestides de monges, ve una monja que es diu Núria Juncadella, que és de Balsareny, a buscar-me tots aquests vestits i els porta a aquestes noies joves, així van ben mudades.

I, per últim, com vas començar a fer tot això?
- Fa tants anys que ni me’n recordo. Fa més de vint anys. Aquest noi ja sempre em donava retalls i li vaig dir que si me’ls donava més grossos podria fer-ne llençols. Són trossos de roba d’aquests que a vegades surt algun fil... A vegades també ha tingut bates i també me les ha donat. Aquestes monges ho van saber de seguida perquè la Núria Juncadella és de Balsareny i sabia que em donava tota aquesta roba. M’ho va dir i els vaig dir que les ajudaria amb tot el que pogués.


Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i per explicar-nos aquesta tasca desinteressada que fas i que ajuda tanta gent.

Laia Riu

Fotos: Sara Calpe

Futbol

DE MEMÒRIA (50)


Abans i després de la guerra, a Balsareny es jugava a futbol, força pedestrement, valgui la redundància. S’hi jugava al vell camp de terra de davant del cementiri, al lloc que ocupen avui les cases del nord del carrer de la Travessera. Un camp molt irregular, voltat de camps i vinyes, on podíeu trobar clapes d’herba en algun punt i xaragalls fets per la pluja en altres. Calia intentar saber com botaria la pilota i, després, intentar controlar-la.

La pilota era de cuir cosit a trossos de forma que acabés resultant aproximadament rodona, perquè la costura que amagava la cambra d’aire —que sovint es rebentava i s’havia de reparar amb un pedaç i tornar-la a inflar amb una manxa de bicicleta— aquesta costura era com un bony a l’estil de com es corden les sabates de cordons. Si jugant-la amb els peus no passava res, si la jugaves de cap i t’anava del costat de la costura, la pilota feia força mal. Per entendre’ns, la pilota era com la que surt a l’escut del Barça. De pilotes no n’hi havia pas tantes com ara, només una o dues que, acabat el partit, s’engreixaven amb greix de cavall per a conservar-les de cara al partit següent. Calia estalviar.

L’equipació del Balsareny del meu temps era de samarreta de ratlles amples blanques i vermelles, pantalonets blancs i mitges vermelles. Les mitges tenien la particularitat que no tenien peu, sinó una veta per passar-hi els mitjons de cadascú. Les sabates, amb uns cordons  llargs que calia entrecreuar per sobre i per sota fins a lligar-los com si fossin una espardenya, eren feixugues, i per tacs portaven unes tires de cuir a les soles. Res a veure amb les actuals. Els protectors de les cames eren fets de trossos de canya recoberts de roba i els porters duien genolleres.

Al camp no hi havia vestidors, ni res. Els jugadors s’equipaven a la casa on avui hi ha la farmàcia. Una casa a mig obrar, propietat de ca l’Eugeni i ocupada en part pel Frente de Juventudes de la Falange. D’allà al camp, per la carretera, mig abrigats amb gavardines, peça molt de moda en aquells anys quaranta-cinquanta del segle passat. Avui seria de pel·lícula de Berlanga, aquella estranya desfilada. Més tard, quan es van començar a construir les dues primeres cases del que seria el carrer del Nord, els jugadors s’hi canviaven. I les dutxes? Cadascú a casa seva, si en tenia, i si no, al safareig.
No crec que l’equip del Balsareny estigués federat. Tots els jugadors eren estrictament aficionats. I els campionats eren organitzats a nivell de pobles veïns. Cosa que, evidentment, contribuïa a aguditzar la rivalitat que, sovint, es manifestava amb aldarulls, a pinyes, entre el poc públic assistent. I contra l’àrbitre, una persona del poble vestida de carrer, amb vocació de màrtir.

Dels jugadors que recordo, i no els anomenaré  pas tots, d’entre els que figuraven en les nostres converses de nois hi havia la polèmica de qui era el millor porter, si l’Ortín (que per malalt va estar un temps de baixa) o el Tol·la (Josep Simon). Al capdavall, tots dos es jugaven la pell en aquells terrossos. Un altre jugador indiscutible a l’hora de picar un penal era l’Abadal. Ho feia de puntera, pel mig i a tres quarts d’altura, irresistible. Tècnica infal·lible. Els millors, però, parlant de futbol, eren els germans Vilella, el Lluís i el Quim, bessons, molt tècnics. A part que eren parents meus, o potser per això, els admirava. Van arribar a jugar en equips de debò. Ah, i a més em donaven una mica de la gasosa (la popular «graciosa») que els donaven per refrescar-se a la mitja part.

No va ser fins a l’any 1957 que, entre el Josep Camprubí i el vicari Mn. Felip Pujols no van fundar de manera oficial i federativa —de moment a la categoria de juvenils— la Unió Esportiva Balsareny, amb qui vaig tenir la primera fitxa. Però això ja és una altra historia.

Jordi Planes

Foto: Arxiu. Futbol al camp vell, finals dels anys 40. Hi veiem, entre altres, Abadal, Obradors, Soler, Paco, Martínez, Prat, Mas, Vilaseca, Riera, Vallribera, Pujol, Garcia; Pursals, L.Vilella, Prat, Xandri, Ortín, Vall, Garcia, Peix, Sala i Solà.                                               


El VOLT2 fa parada a Balsareny


El 10 d'octubre Balsareny va rebre la visita de la caravana del VOLT2 en un acte organitzat per La Garsa. Inspirat en el "toxics tours" d'Amèrica, el VOLT és una ruta de quatre dies per Catalunya i la franja de ponent visitant i denunciant grans projectes energètics, i obrint diàlegs a les poblacions on s'atura per debatre sobre la sobirania energètica i l'ètica de les empreses a l'hora de construir grans infraestructures. Fa ja uns mesos, La Garsa va rebre una sol·licitud de la Xarxa per la Sobirania Energètica per fer una parada del VOLT2015 i va deixar en les nostres mans l'organització de l'acte, ja que ells opinen l'entitat local és la millor coneixedora de la realitat dels pobles on s'aturen.


Amb unes limitacions de temps molts rígides (els integrants del VOLT havien d'arribar a Graus abans de les 12 de la nit), l'acte es va fer al Sindicat. Va constar d'una presentació per part dels representants de La Garsa i de la Xarxa per la Sobirania Energètica i tres ponències: la del regidor Jorge Aguilera, per part de l'Ajuntament de Balsareny; la de Josep Casafont, de l'Ajuntament de Navàs, que va ser convidat per la proximitat dels magatzems al terme veí; i la de Jordi Marsal, periodista de l'Agència Catalana de Notícies, membre del Grup Ramon Barnils i autor del llibre "Castor: la bombolla sísmica". Aquest últim va incidir molt en l'obscurantisme de les empreses a l'hora de presentar els grans projectes energètics a les administracions, posant èmfasi en les males pràctiques (com, per exemple, obviar els informes de risc sismològic del Castor) i —especialment— en el gran benefici que donen aquestes obres a les empreses afins als governs de torn, com els 4.000 milions d'euros que rebrà de l’Estat l’ACS de Florentino Pérez, tot i no haver acabat l'obra.


Després d'un ràpid torn de preguntes amb el públic, es va fer un acomiadament per part de La Garsa, agraint a la Xarxa per la Sobirania Energètica i l'Observatori del Deute Global la confiança dipositada en la nostra entitat per organitzar un acte tècnicament tan precís (horaris, traductors en diversos idiomes, sopar...). Acabat l'acte, el centenar de viatgers del VOLT van sopar a la sala petita del Sindicat i van continuar el seu viatge cap a Osca.

La Garsa

https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gifFotos: La Garsa

L'Escola de Música informa

 

Hem parlat diverses vegades dels beneficis que l’estudi de la música té per als infants i joves; la literatura sobre aquest tema és prou extensa. Deixeu-nos tanmateix recomanar un parell de llocs web on se’n parla: el blogspot Moments musicals del gener de 2015 i el wordpress Cultureta.

Avui, però, i sense allunyar-nos d’aquesta idea bàsica, volem esmentar un estudi recent els resultats del qual mostren com els beneficis de l’estudi musical es projecten fins molt més enllà en el recorregut vital de la persona. Parlem de la vellesa i de com fins i tot persones que van tocar només durant la infantesa poden aprofitar beneficis d’aquest fet a la vellesa. L’estudi, publicat a The Journal of Neurosciencie fa justament dos anys, comença amb aquesta presentació: “Fer-se gran porta implícit el declivi de les funcions del sistema nerviós. A l’aparell auditiu, aquest declivi inclou retards neurològics en resposta a elements de parla ràpids; a causa d’això la gent gran experimenta dificultats per a entendre la parla, especialment en entorns sorollosos. Aquests declivis no són, tanmateix, inevitables: les persones grans que han practicat música tota la vida no mostren retards neuronals d’audició. El que hem fet, però, és examinar persones grans que havien estudiat música quan eren nens i adolescents però que feia dècades que no havien tocat cap instrument. Hem trobat que un període moderat (4 – 14 anys) de pràctica musical durant les primeres etapes de la vida porta associat un temps de resposta neuronal a la parla més ràpid a la vellesa, després de més de quaranta anys de no haver fet cap pràctica musical. Això ens suggereix que la pràctica musical en la infantesa i adolescència prepara l’escenari de les subsegüents interaccions amb el so.” Què us sembla? Una bona inversió de futur, oi?

Aprofitem el darrer paràgraf per demanar-vos que, si teniu per casa algun instrument musical que no feu servir, ens ho feu saber; podríem donar-li ús a l’escola. Gràcies i fins al mes que ve.

Escola Municipal de Música de Balsareny