El senyor Francisco era un home singular. Una bon xic especial. Fill petit de Ricard Viñas Coma, el fabricant fundador del Molí i de Vilafruns, i germà del senyor Ricardo, l’amo, en el meu temps. (Abans de continuar he de remarcar que molts noms de persones, entre els segles XIX i XX almenys, es solien indicar popularment en castellà, i així ho deixo). El Pepe Viñas, el primogènit, va ser desheretat pel seu mal cap. Morí a Balsareny, crec, ja vell, de retorn d’una vida poc llustrosa.
La vida del germà petit, en canvi, era regalada. Del meu record, el senyor Francisco vivia a la planta noble de la torre del Molí i no se li coneixia ofici. A la fàbrica exercia de representant de l’amo, com una mena de gerent, mig tècnic, mig administratiu. No ho puc precisar, llavors jo era massa jove per fixar-me en aquestes coses i no m’he entretingut a aclarir-ho després. Tenia al seu servei dues minyones i disposava de cotxe que conduïa el Font, el xofer del Molí. Era raonablement ric i, sobretot, tenia tot el temps del món que distribuïa de molt diverses maneres.
Baixet i més aviat rodanxó, tenia tot l’aspecte d’un bon vivant. Sigui pel seu tipus, sigui pel seu segon cognom d’origen probablement germànic, Geis, tenia una forta simpatia pel poble alemany i, més concretament, una indissimulada inclinació favorable al règim nazi del führer. .Acabada la guerra mundial, Austria va quedar en una situació de pobresa molt accentuada i el govern del general Franco, igualment favorable a les potències perdedores, va admetre com a refugiats un bon pilot d’infants austríacs que van acollir famílies espanyoles. El senyor Francisco va acollir un nen, Peter Spitaler, que venia a l’escola del senyor Ortega amb nosaltres –era molt amic del seu fill, el Quique- i va ser balsarenyenc ben bé un parell d’anys abans de retornar al seu país. Quan, de gran, va tornar de visita a Balsareny, el Peter encara es recordava de parlar català. Un seu germà, el Helmut, també va fer-hi algunes estades i el recordo molt bé. Aneu a saber què s’ha fet d’ells dos... El senyor Francisco, doncs, era un home solidari.
El senyor Francisco també era generós, amb un puntet d’ostentació. Em penso que li agradava una mica que es notés que era ric en un poble més aviat pobre. Un exemple. El dissabte Sant, que en aquell temps es deia de Glòria, sortíem a cantar caramelles fora del poble, a pagès i a les colònies, generalment a peu i de vegades a la caixa d’un camió atrotinat, com tots els d’aquella època. Ens aturàvem, naturalment, al Molí, on el senyor Francisco, home xiroi, ens rebia complagut. I, després de la cantada, posava a la cistella, ben visiblement, un bitllet de vint-i-cinc pessetes, quantitat ben considerable, astronòmica per als nens que érem aleshores. Només el superava el seu germà, el senyor Ricardo, quan per Setmana Santa assistía a alguna de les funcions de l’església i deixava a la safata un bitllet de cent, per alegria del bo de mossèn Leandre.
El senyor Francisco tenia dèries curioses. Una d’elles, i ben rara, era la de considerar la terra una estrella fixa, al voltant de la qual evolucionarien la lluna i el sol. Ni Galileo Galilei hauria estat capaç de refutar aquesta tesi. Per demostrar-la, va escriure i publicar de la seva butxaca un llibre, La Tierra estrella fija, que avui seria una raresa bibliogràfica de col.leccionista. Es més, es va fer construir a la manyaneria de Vilafruns, escola d’ofici i de vida de tants i tants adolescents balsarenyencs avui avis, sota la direcció de l’encarregat, el Massana, un artilugi curiosíssim, dissenyat per ell on, en moviment, els astres demostraven la seva estranya teoria.
Una altra dèria del senyor Francisco era l’apicultura. Havia fet construir sota el pla de Calaf, entre el Balç i les costes que hi ha sobre les Maioles (no puc recordar el nom exacte del lloc, que segur que el té) una instal.lació apícola amb una bona colla d’arnes, de la qual tenien cura dos apicultors experimentats, el Joan Serarols i el Mateu Boixadera, Mateuet, treballadors del Molí. Bons amics meus, a desgrat de ser molt més grans que jo, els havia anat a ajudar de nen a fer fum per abaltir les abelles mentre ells els robaven les bresques per treure’n la mel. L’amic Josep Sensada m’hi acompanyava ben sovint, testimoni d’això i de molts d’aquests records. Prop de la instal.lació, el senyor Francisco, aprofitant una mullera, va fer construir un dipòsit que recollís l’aigua escassa, dissimulat en la terra, i per un broc de ferro forjat que representava el cap d’un drac, rajava, quan s’esqueia, un rajolí d’aigua molt fluixa. Ell la batejà com la font del Drac i suposo que avui no en queda res. D’aquesta dèria apicultora en sortí una marca efímera de mel, escassament comercialitzada sota el nom de “El Castillo, miel pura de romero”. La mel s’extreia de les bresques en un petit local d’una casa del carrer que anava des del de Ponent cap a l’actual carrer de Balmes. Aquell carrer aleshores no tenia nom. El senyor Francisco va decidir poèticament de posar-li el nom de Melisa, en castellà, com tot a l’època. Ell hi veia una evocació de la seva petita i dolça artesania. Va proposar la seva idea a l’Ajuntament i l’alcalde hi va estar d’acord: en aquells temps les propostes del senyor Viñas eren paraula de Déu. Així es va oficialitzar el nom de calle Melisa que tants balsarenyencs han conegut.
L’any 1957 vaig anar a estudiar a Vic i després més lluny, a l’estranger. I no sé com va acabar el senyor Francisco. Pel fet, no té gaire importància. Aquí no es tracta pas de fer la biografia d’aquest personatge.
Després de la mort del general Franco, l’opressor d’Espanya i de totes les seves nacions, i d’una treballosa transició política, va arribar la democràcia a la nostra terra. L’any 1979, pel maig, es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la guerra civil i Balsareny va elegir el seu ajuntament. Personalment, vaig ser elegit regidor a la llista del PSC —en minoria— en el consistori presidit, primer, per Eugenio Barranco i, després, per Joan Soler. En sessió plenària, es va decidir canviar els noms d’aquells carrers dedicats a personalitats civils i militars del règim franquista. En alguns casos, es van recuperar noms populars (el Trull, plaça de l’Ajuntament, baixada del Torrent, etc.). En altres, es van posar noms nous o es van catalanitzar els vells. Com a ponent, vaig topar-me amb la calle Melisa del senyor Francisco. Catalanitzar-la com a Melissa era trair el sentit que havia volgut donar-li el seu padrí. La melissa no té res a veure amb la mel: és una planta medicinal, estimulant i antiespadmòdica. Vam creure que el nom que corresponia a aquell carrer era el de la Mel, en record de l’activitat que s’hi havia dut a terme. Però, connectat amb aquest carrer i amb el de Ponent, hi havia un terreny vast i erm –anteriorment horts i darreres de cases- destinat a ser la gran plaça central del poble. De moment sense nom, provisionalment se l’anà anomenant plaça de la Mel i així ha quedat, un cop urbanitzada la plaça per l’ajuntament presidit per Jaume Rabeya.
Vet aquí com, de rebot, la plaça principal de Balsareny deu el seu nom a una de les dèries i al caprici del senyor Francisco Viñas.
Jordi Planes
Foto: Arxiu Jordi Planes. Balsareny, 15 agost 1951. "Ball de cascavells". El ball, transmès pel Mateu Boixadera "Mateuet", ha tornat a ser oblidat; no va arrelar com el "Ball de la faixa" per sant Marc. En segon pla, dempeus i vestits de carrer: Francisco Viñas; els músics Josep Clariana "Tomaset" (saxo) i Josep Maria Comellas (violí) ; Helmut Spitaler (austríac acollit pel senyor Francisco); i Miquel de cal Merenci. Primer pla, dempeus: Diego Molina (vestit de carrer); vestits de balladors: Jordi Casas; Ramiro Ortega "Ramirete"; Jordi Badia; Joan Ribera "Minguet"; Federico "Quique" Ortega; i Joan Fité, amb pantalons curts. Asseguts: Josep Sensada; Esteve Pujals; Josep Maria Ribera "Minguet"; Josep Soler "Merenci"; i Jordi Planes.
