Assemblea Nacional Catalana

OPINIÓ

Marxa de torxes per la independència. Manresa, Onze de Setembre 2011

Amb la victòria del PP per majoria absoluta, el panorama polític per al catalanisme pinta molt malament. Se'ns va dir que la prioritat era aplicar un programa econòmic i hem descobert que en realitat no es tracta de solucionar cap crisi sinó d'imposar una ideologia, i per la via ràpida. Ja han avisat que modificaran la llei de l’avortament, la llei de matrimonis homosexuals i la llei de costes (per poder construir en els pocs metres de costa que encara quedaven verges); han dit que volen implantar una cadena perpètua "revisable" (modificant la Constitució, és clar, que només és sagrada quan els convé); també estudien declarar que els toros són un bé d'interès cultural (desactivant per dalt els drets que Catalunya –i abans, les Canàries- ha aprovat per baix); i el ministre Cañete ja amenaça de nou amb implantar el seu Plan Hidrológico Nacional... Mentrestant, a les Balears ja ha començat l’extermini oficial de la llengua catalana, i aquí, via interpretació de la sentència del TC sobre l’Estatut, estan a punt de carregar-se el model lingüístic d’immersió que durant tants anys ha funcionat a les nostres escoles. Certament, se’ns gira feina, als catalans!

De forma transversal, per damunt de sigles polítiques concretes, la gent més sensibilitzada del país s’ha començat a moure i ha constituït l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’ANC és una organització unitària i transversal que treballa per aconseguir la independència de Catalunya, formada per catalans i catalanes convençuts que l'única manera de sobreviure com a poble és aconseguir un estat propi com el que tenen les altres nacions del món. L’ANC vol marcar la ruta i establir les estratègies necessàries per eixamplar la base social de l'independentisme, intentant convèncer amb arguments clars i senzills tots aquells que encara no s'han sumat al projecte sobiranista català. L’ANC està arrelada al país per mitjà d’assemblees territorials (com a Manresa, Vic i Berga, entre altres) i grups locals de suport, i treballa amb les institucions, com els ajuntaments i consells comarcals que s'estan adherint a l'Associació de Municipis per la Independència (fins ara, que jo sàpiga, el de Balsareny encara no ho ha fet) i amb entitats i organitzacions de la societat civil, amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya per via democràtica i pacífica.

A Balsareny s’ha fet algun tímid intent d’estudiar la possibilitat de constituir un grup local de l’ANC, de moment sense èxit. Recordem que després de la Consulta popular del 25 d’abril de 2010, l’associació Balsareny Decideix es va dissoldre en no trobar —tot i comptar amb prop de vuitanta socis— un mínim de persones que volguessin donar continuïtat a la junta que sortia. Mentrestant, qui estigui interessat a donar suport a l’ANC, pot fer-ho a través de Manresa per la Independència, l’òrgan territorial de l’ANC a la nostra comarca. Pots informar-te'n en aquesta adreça:

http://manresaperlaindependencia.blogspot.com/

Una de les activitats de l’ANC de Berga ha estat la creació d’un lloc web que es diu “Dóna la cara per la independència”, on tothom qui ho desitgi pot manifestar públicament la seva posició a favor d’aquesta opció. Ja hi ha prop de deu mil persones que ho han fet, i és ben fàcil! Podeu entrar-hi i comprovar-ho personalment a:

http://www.donalacara.cat/

El país som la gent que hi vivim, els nascuts aquí i els que lliurement hi han vingut a viure. I a tots ens interessa construir en llibertat el futur del nostre país, decidir els nostres drets i deures i garantir l’estat del benestar en la mesura de les nostres possibilitats, sense espolis fiscals.  Només l'actitud decidida de la societat civil catalana podrà empènyer la classe política catalana a aconseguir allò que és un clam majoritari: la independència.

Ramon Carreté

Phoenix, el projecte ambiciós d'Iberpotash

TREBALL

Artur Mas posant la primera pedra. Foto: Generalitat

Iberpostash: el futur es diu Phoenix

En un acte presidit pel president de la Generalitat, el passat 16 de gener, a Súria, l’empresa Iberpotash va posar la primera pedra de la seva nova planta de cristal·lització de clorur sòdic mitjançant compressió mecànica. Aquesta planta, que es preveu que estigui enllestida i en funcionament en un termini de dos anys, s’ha dit que «serà, tecnològicament, la més avançada del món». La infraestructura compta amb una inversió operativa de 70 milions d'euros i una inversió logística de 10 milions d'euros.

L'edificació de la nova planta de sal vacuum s’inclou en la primera fase del Projecte Phoenix, aprovat l'abril passat, amb una inversió de 160 milions d'euros i que té l'objectiu de crear noves línies de negoci en el marc de l'activitat d'Iberpotash «amb una total sostenibilitat econòmica i ambiental». En aquesta instal·lació es realitzarà el tractament del clorur sòdic que actualment s'emmagatzema als dipòsits salins. La seva posada en marxa comportarà millores mediambientals, com ara la reducció de lixiviats del col·lector de salmorra, la reducció del consum d'aigua del riu i la futura reducció del dipòsit salí. Es produiran unes 750.000 tones de clorur sòdic d'una puresa del 99,97%. Durant les tasques de muntatge es generaran 150 llocs de treball indirectes i la planta crearà 32 nous llocs de treball directes.

És un projecte important per a la indústria de la Catalunya central, ja que garanteix la continuïtat de l’explotació minera a Súria, que ha absorbit tota la producció i la plantilla de la mina de Sallent-Balsareny. Una fase futura del projecte preveu la utilització del pou de Sallent com a espai logístic i industrial, i fins i tot amb la hipotètica creació d’un auditori a l’interior de la galeria. Tanmateix, les fases següents del projecte, fins a una inversió final de 600 milions d’euros, no estan encara aprovades per l’empresa mare israeliana, pendents encara d’un important qüestió d’infraestructures: concretament, d’assegurar com quedarà l’enllaç bagenc al corredor ferroviari mediterrani.

Iberpotash, això sí, ha garantit la continuïtat dels llocs de treball existents i contempla la bona perspectiva de crear-ne de nous. El manteniment de l’activitat minera al Bages, ni que sigui traslladant-la uns quilòmetres, i les perspectives de creixement que Phoenix suposa són sens dubte una bona notícia enmig d’una crisi tan dura com la que vivim. Amb tot, els treballadors de la mina hi expressen certes reticències, com es pot veure en l’article d’opinió que publiquem. A part del possible impacte a mitjà termini en les expectatives demogràfiques i de desenvolupament comercial a Balsareny i Sallent, hi ha dubtes sobre el futur dels runams salins del Cogulló i de la Botjosa i també sobre una possible precarització de la plantilla a base de subcontractacions. De fet, els sindicats preveuen que l’increment de contractacions anunciat serà temporal i que, a mitjà termini, un cop finalitzades totes les fases de Phoenix, l’empresa passarà dels prop de mil treballadors actuals a necessitar-ne tan sols 714.

Sarment  [fonts: Regió7 i pròpies]

OPINIÓ

Phoenix, el projecte ambiciós d’Iberpotash

Les fases següents del projecte Phoenix preveuen fins a una inversió total de 600 milions d’euros en nou anys; però encara no es pot dir que el projecte estigui fet, ja que no té encara el vist-i-plau de la casa matriu israeliana, a l’espera d’aclarir si es podrà assegurar el desenvolupament d’una bona connexió ferroviària amb Europa. Les converses amb Ferrocarrils de Catalunya comprometen a redactar el projecte del tercer rail, que permetria la connexió. Però amb qui? Només amb Súria i Callús, o bé també amb Sallent?

Per a Iberpotash, l’objectiu és garantir la sortida d’1,1 milions de tones de minerals anuals, la producció que es permetria amb tot Phoenix desenvolupat. «Això nomes es pot donar amb la producció de Sallent», són els comentaris dels treballadors i tècnics de la planta de Sallent. La mina de Cabanasses i la planta de Súria no serien suficients, ni amb la inversió prevista, per produir les tones que diu la direcció de l’empresa.

A hores d'ara estan portant amb camions mineral de Súria perquè sigui processat a la planta de Sallent, per manca de capacitat de producció a la planta de Súria. A les actuals instal·lacions sallentines (500.000 metres quadrats) s’estudia fer-hi un projecte logístic i industrial. Aquesta és una informació no contrastada, però que suposaria un àlibi a les poques perspectives de Potasses del Llobregat.

Els dipòsits salins de la Botjosa  i el del Cogulló (el més gran de la comarca) son una preocupació per als ciutadans. Nosaltres, com a treballadors, també voldríem que el projecte Phoenix donés resposta a una solució per transformar aquests milions de tones en un producte útil al mercat.

El pou de Balsareny suporta la substitució de plantilla pròpia de l’empresa Iberpotash per la subcontractació de personal amb condicions salarials més precàries. És una reducció de plantilla encoberta, per abaratir costos.

Desitgem mantenir els llocs de treball, però ens preocupen —i molt— les condicions de treball. La seguretat sobre tot: ja hem tingut un ensurt amb l’incendi d’un minador, afortunadament sense haver de lamentar ferits.  Aquest minador estava portat per persones subcontractades i poc coneixedores de la maquinària.  El minador ha hagut de ser retirat i tret a la superfície per fer-li una reparació a fons.

A part del dubte de si s’hauria de mantenir la plantilla pròpia, en queden d’altres que val la pensa de considerar. Per exemple:

• ¿És possible travessar la falla del Tordell?

La falla del Tordell és una zona a l’interior de la mina formada per terres sense sals potàssiques, i que divideix les concessions de Potasses del Llobregat i Cabanasses de Súria. Aquesta falla podria arribar a contenir aigua, i per això no la volen travessar. Però, segons informacions, la rampa de 4.5 km que es vol construir a Súria ha de passar tres vegades per aquesta falla.

• La rampa del Solà, és una infraestructura ben cuidada?

La rampa del Solà és per on surt tot el mineral capa el exterior (planta de tractament de Sallent), mitjançant cinta transportadora. Aquesta rampa baixa i puja gairebé tot el material de la mina: vehicles, minadors, pales carregadores, etc. És situada a l'entrada al costat del pou III de Sallent.

• L’accés de Sallent a l’interior de la mina, per a què s’utilitzarà?

Segons el diari Regió 7 s’hi faria un auditori a l’interior de la galeria: costa de creure.

• A Cardona no van col·locar els residus; a veure si tindrem una sorpresa desagradable, després de tant festeig entre la Generalitat i els representants de l’empresa.

Amb el tancament de la mina de Cardona i el trasllat dels seus treballadors a Sallent, va quedar una infraestructura que es volia fer servir com a magatzem de productes o residus perillosos. La Generalitat i el govern espanyol hi estaven interessats, però Cardona es va mobilitzar, formant una plataforma en contra, similar a la constituïda a Balsareny contra la incineradora.

Si tot el projecte Phoenix es desenvolupa tal com s’ha dit, transformarà profundament el Bages i tindrà un gran impacte en el conjunt de Catalunya. Uns arguments, avui, de molt de pes. Esperem, però, que compleixin les lleis que regeixen el nostre país, tant laborals com de seguretat, i que respectin el medi ambient.

Andreu Fernández i Aguado

Membre del Comitè de Seguretat i Higiene en el Treball
Iberpotash, S.A. – Centre de Balsareny- Sallent

El runam de la Botjosa

Necrològiques

OPINIÓ

Recentment han mort a Balsareny algunes de les persones que m’havien ajudat, fa molts anys, en recerques sobre toponímia i història de Balsareny, i voldria dedicar-los, a l’hora del seu traspàs, un record d’agraïment.

Lluís Marquès Domènech (79 anys), conegut com el Lluís Secretari, va fer durant molts anys una tasca important, tant a l’Ajuntament com en diferents entitats del poble, de les quals va ser membre i, en alguns casos, cofundador: la Unió Esportiva Balsareny, la Festa dels Traginers, el Club Natació Balsareny, el Club d'Escacs Balsareny, el Bàsquet Balsareny, el club ciclista Balsareny, l'associació Amics del castell de Balsareny... En els darrers anys havia estat membre del patronat de la fundació del Casal Verge de Montserrat. Tot i que havia nascut a Vilanova de Prades i de jove havia viscut a Calafell i a Vilaverd, i estudiat a Tarragona —on va jugar a futbol amb el Nàstic—, va venir a viure a Balsareny quan el seu pare va obtenir la plaça de secretari de l’Ajuntament, i es va convertir en un balsarenyenc apassionat de la història i del patrimoni artístic i cultural del poble. El recordo especialment quan, l’any 1970, es va constituir la primera comissió popular de la Festa dels Traginers, amb motiu d’haver estat declarada festa d’interès turístic nacional a nivell estatal. Allà es va aplegar molta gent amb ganes de fer coses per la festa i pel poble, i ell va contribuir de forma molt notable a posar ordre i organització a la primera estructura de la comissió com a activitat de tot el poble. Després, en els primers moments de la transició democràtica, va ser una de les veus assenyades que van intentar reconduir l’organització de la comissió en termes d’eficiència per damunt de les diferents ideologies. Va ser sempre una persona de seny, que aportava saviesa, prudència i mètode a les activitats en què participava.

Josep M. Comellas Cardona (88 anys), de cal Cotillaire, va dedicar molts anys col·laborant amb activitats parroquials, sempre amb la seva bonhomia i voluntat de cooperació desinteressada.

Francesc Vilaseca Morral (95 anys), el Quico de la Fassina, igual que la seva germana Paulina, tenia un gran coneixement de la història del poble i el compartia amb les persones que estaven interessades a aprendre-la o a aprofundir-hi.

També en aquest hivern fred ens han deixat, entre altres, el més que centenari Antonio Amo Sánchez, que va morir als 104 anys; la quasi centenària Teresa Valero Tregón (99 anys, vídua del Ramon Vila de la Cooperativa); Rogelio Lasheras López (82 anys), Francesc Soler Cesari (83 anys), Roser Vilanova Estrada (98 anys), Pere Bessa Cubinsà (78 anys), Rosa Puig Puig (82 anys), Basilio Arjona Jurado (93 anys) i Laura Cunill Tantiñà (81 anys). Tots, en algun moment, m’havien ajudat amablement a aplegar dades sobre qüestions puntuals de la història o la vida del poble, de la mina, de les colònies i de les fàbriques... A tots, un emotiu record.

En tancar l’edició d’aquest número, ens sobta la mort de Blai Sensada Massanés (77 anys). Qui de jove va ser membre molt actiu de l’Esbart Dansaire, més endavant es va implicar de forma totalment desinteressada en la gestió de la Fundació Casal Verge de Montserrat; i professionalment va crear i dirigir la Gestoria Sensada. Persona afable i bonhomiosa, bon amic de tothom, sempre va col·laborar de manera altruista amb les entitats locals. Personalment el recordo també exercint els càrrecs de conseller de Caixa Manresa en representació dels impositors i secretari del consell d’administració de l’entitat d’estalvis, funcions —no remunerades— que va exercir durant anys, aportant als òrgans de govern de la institució financera els seus coneixements professionals, amb seny, bon criteri i voluntat de servei a les finalitats socials de la caixa.

M'adono que amb el pas del temps moltes altres persones que havien col·laborat en aquestes recerques han anat morint, i que no pas sempre els he dedicat públicament una memòria agraïda; una mica massa tard, em sap greu. Semblantment, al Sarment som conscients que no podem dedicar notes necrològiques a tots els balsarenyencs que ens deixen, i és ben veritat que quan deixem constància d’una defunció, perquè considerem la persona difunta havia deixat alguna empremta notable en la història del poble, potser som una mica injustos envers altres persones que ens havien deixat abans i de qui no havíem parlat en el seu moment. En un poble petit com el nostre, gairebé tothom ha participat, en més o menys mesura, en entitats culturals i esportives, i molts han tingut una presència pública en el món del comerç, en l’exercici  professional o en la gestió pública o administrativa. En el cas del Sarment, això és aplicable també a determinades activitats culturals o esportives: algunes tenen molt ressò a les nostres pàgines, i d’altres en tenen menys, i la causa no és altra que la nostra pròpia limitació en la cobertura i en el coneixement de les coses que passen. Per això, al Sarment estem sempre oberts a rebre i publicar escrits dels nostres lectors, que ens ajudin a pal·liar en certa mesura els oblits o les omissions en què puguem incórrer.

R. Carreté

Carta oberta a qui correspongui

OPINIÓ

Llegint el programa de la Festa dels Traginers veiem que, any rere any, mai no s’hi fa menció del Casal de la gent gran, com si en la nostra gran festa dels Traginers el servei que el Casal ofereix als visitants no fos important (des del servei de bar, informació, lavabos, etcètera) per al gran nombre de jubilats que ens visiten; i no tan sols per als jubilats, sinó també per a tothom qui necessiti fer ús d'aquests serveis. Uns serveis que —no ho oblidem— s'han de mantenir en bon estat de neteja, i això comporta una notable feina extra durant tot el dia. Una feina que es fa sense tenir-hi cap obligació: tot sigui per la Festa!

Si tot això i més no és una col·laboració desinteressada, que vingui Déu i ho vegi. No demanem medalles: amb una simple nota en tenim prou.

Associació Els Ametllers, febrer 2012

De freds i fredorades

DE MEMÒRIA (13)

A principis del segle passat es va publicar una famosa Geografia general de Catalunya sota la direcció de Francesc Carreras Candi. Era la primera d’aquella envergadura i es servia ja de fotografies. En el volum de la província de Barcelona, redactat per Cels Gomis, es dóna notícia del nostre poble i, entre altres curiositats, se’n descriu el clima amb aquestes paraules textuals i ortografia antiga: “Lo seu terme és muntanyós i de clima frescal”. Això era l’any 1910.

Trenta anys més tard, el clima no havia pas canviat. I puc assegurar que, a l’hivern, es passava de “frescal”. Habitualment feia un fred rigorós, agreujat per la falta de mitjans per a combatre’l. Encara aquí he d’insistir que la guerra havia empobrit el país i endarrerit l’accés a avenços que els països veïns ja havien aconseguit. Poques cases de Balsareny tenien mitjans de calefacció poc o molt acceptables, com és ara la calefacció central.  La majoria s’havia de refiar d’estufes rudimentàries situades en un lloc estratègic de la casa, on es feia vida. El fred dominava la resta d’habitacions, un fred glacial. Les estufes, quan n’hi havia, funcionaven amb carbó de pedra —car i de mal trobar—, amb serradures, que es compraven a la serradora de l’Orriols, i sobretot amb llenya que s’anava a fer al bosc (si us fixeu en fotos antigues, tot es veu molt més pelat que no pas avui). A moltes cases hi havia encara el foc a terra, avui celebrat com a llar de foc. Anava amb llenya, naturalment, i servia també per cuinar, però escalfava molt poc. Cal tenir present que l’aïllament de portes i finestres era precari i el fred es ficava per totes les escletxes.

Un altre sistema d’escalfar-se eren els brasers. Eren, per a qui no n’hagi vist mai cap, una mena de palanganes d’aram, emmarcades en un bastiment de fusta amb la rodona al mig. Se solien posar sota la taula o a prop d’on hom volgués escalfar-se, bàsicament els peus. Gastaven carbó vegetal, d’alzina, que venien els carboners, sempre emmascarats. Els brasers tenien l’inconvenient que si el carbó no cremava bé produïa monòxid de carboni i unes intoxicacions —mal de cap i vòmits— que podien fins i tot matar. No recordo que a Balsareny morís mai ningú d’això.

Un altre problema d’aquells hiverns —a part dels inevitables i dolorosos penellons— era a l’hora d’anar al llit. Sense res que hi ajudés, tant les habitacions com els llençols semblaven de glaç i despullar-se era una aventura perillosa. Afortunadament tothom se n’empescava alguna per esmorteir aquella sensació inicial: una rajol calent embolicat de roba, una planxa antiga igualment embolicada, un calorífic d’aigua. Un munt de solucions casolanes i barates, petits invents que el fred esmolava.

De tots aquells hiverns d’abans, cal fer esment del de l’any 1956. El dia de la Candelera, 2 de febrer, es va girar un vent siberià mai no vist de memòria de balsarenyenc (vull remarcar, però, que la memòria meteorològica sol ser molt fluixa). Durant dues setmanes,  els termòmetres no van pujar de més de quinze sota zero i van arribar fins a vint. Jo llavors treballava a la mina, al despatx, i anar-hi i tornar-ne en bicicleta era un esport de risc: el Balç, llavors empedrat, era una pista de gel i tocar els frens era una trompada segura. I per als cotxes, una perillosa virolla que de vegades et feien davant teu (i tu, per terra!). I com jo, molts poden explicar-ne alguna. Aquell fred persistent va matar definitivament les poques oliveres que encara hi havia al terme, especialment a la costa del Castell (al pati d’armes s’hi conserven unes  peces d’un trull —molí d’oli— trobades a la costa). Així es va acabar una indústria que havia donat nom a un carrer del poble, el Trull.

I per acabar, tot i que no és ben bé dels anys que relato, no puc deixar passar la nevada excepcional del Nadal de 1962. Balsareny va quedar aïllat uns quants dies per més o menys un metre de neu. Mil anècdotes que els que érem vius aquell dia i encara ho som recordarem sempre.

Diuen que el temps és boig. Sí que ho és, però des de sempre.

Jordi Planes, febrer de 2012

Fotos arxiu Jordi Sarri. Nevada del 1962

Els Reis d'Orient arriben a Balsareny

La Comissió Organitzadora de la Cavalcada dels Reis d'Orient vol agrair la col·laboració de moltes persones adultes en la cavalcada d'enguany. Gràcies a tothom per fer-la tan lluïda. Us animem a continuar-hi participant els propers anys.

Fotos Jordi Sarri

Maria Dolors Soler, peregrinació a Lourdes des de 1984

ENTREVISTA

Ens trobem a cal Merenci, la casa de la Maria Dolors Soler i Costa. «Recordo que era l’any 1984 quan amb el meu pare i una tieta vaig anar per primera vegada al Santuari de la Verge de Lourdes. També recordo molt bé que l’any següent ja hi vaig anar amb el grup de peregrins. Cada any som un centenar».

La Maria Dolors va néixer a Balsareny el 18 d’agost de 1944. Li agrada llegir, i ho fa en Braille degut a la seva falta de visió ocular, i alguns llibres que ha llegit són Aloma i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. En la vida quotidiana la motiva el fet de poder sortir a caminar i li encanta l’art del ganxet.

—Quant temps fa que fas aquests peregrinatges?

—Aquest 2011 s’han acomplert 27 anys des que assisteixo a Lourdes; i des del 1987, quan vaig conèixer una comunitat de cecs de Vic, hi vaig amb ells.

—El sistema Braille és la modalitat d’escriptura que permet llegir a les persones invidents. Com vas aprendre a escriure i llegir en Braille?

—Era l’any 1989 i, com a conseqüència d’haver-me afiliat a l’ONCE, vaig conèixer un noi cec de Capellades. Ell fou qui em va donar a conèixer el sistema de Braille. Jo anava a Capellades i ell me n’ensenyava l’abecedari. Ara aquest jove ja no està entre nosaltres, ens va deixar a l’edat de 41 anys per anar a la casa del Pare.

—Actualment escrius en Braille en català. Ja que provens d’una escola feta en castellà, recordes com vas aprendre a escriure’l?

—Després de l’etapa escolar, vaig viure uns vint anys sense escriure res més. Després va ser el meu nebot Manel qui em dictava textos d’un llibre escolar seu.

—Tornem a Lourdes i a les ofrenes. Què és una ofrena?

—Una ofrena és oferir a la Verge alguna cosa. Poden ser flors, una peça de roba, alguna petició, etc. Al present se li poden afegir unes paraules dites des de dalt d’un faristol. Una ofrena que li vaig fer a la Verge va ser una manta de ganxet.

—Com i on us reuniu per planificar la peregrinació cap a Lourdes?

—Fins ara som un grup de nou persones invidents que ens trobem en comunió al poble de Malla, a Osona. Jo sóc l’única d’aquestes nou persones que sóc del bisbat de Solsona, les altres són del bisbat de Vic. No obstant això, la peregrinació la formen unes mil persones.

—Finalment, voldries afegir-hi quelcom?

—Sí. A favor de totes les persones que pateixen d’una falta de visió, he de dir que en moltes ocasions, la nostra societat no ens té prou en compte; per exemple, en qüestions urbanístiques. Darrerament, en tenim una prova evident: la supressió de les voreres representa per als invidents la falta d’un punt de referència per tal de poder-nos desplaçar sols.

Josep Gudayol i Puig, gener 2012